Mails per a Hipàtia

Viatge ràpid a Cambridge per visitar Clara Ponsatí. Dinem amb alguns dels catalans del College on ella treballarà les pròximes setmanes, entre els quals Donimic Keown, al qual no coneixia personalment però amb el qual he tingut el gust de ser unit en les Biografies Parcials de Xavier Sierra.

Dinem al College mateix i en acabar em pregunten si vull prendre cafè a la casa de Darwin. Responc, estupefacte. A ca Darwin? Com podria dir que no?

Resulta que dins aquest College, a Cambridge n’hi ha trenta un, hi ha una casa vella de la família Darwin on Nostre Senyor passava temporades freqüents i on va viure la seua dona en morir ell. Ara és un espai social pels professors que tenen clau per entrar-hi i fer un cafè o una reunió o simplement per passar-s’hi una estona.

Evidentment que he dit que sí, amb entusiasme i per una vegada en la vida he decidit que em tenia igual la qualitat del cafè ofert. M’he assegut una estona en la sala gran i m’he mirat amb respecte fins i tot un tros de paper pintat que deien que ja era en temps de Darwin. Entrava molta llum dins la casa, perfectament agradable amb la gespa exterior colgada d’una fina cap de neu, envoltada d’un silenci que en ple migdia i quan t’entra la temptació de la becaina no podria ser més agradable.

Qui m’ho anava a dir? Ca Darwin…

Del que es tracta ja no és fr com preservar la llibertat de la premsa. El que cal ara ja és entendre com en un món sense aquesta llibertat un periodista pot ser lliure i digne. I, per això mateix, som en un punt on el problema ja no és col·lectiu sinó que concerneix sobretot l’individu.

Sorprenentment, això em fa sentir-me fort.

A ‘Judicis finals’, Joan Fuster va deixar escrita una frase que m’ha servit de guia totstemps: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Ahir la vaig recordar especialment arran un episodi, diguem-ne curiós, esdevingut amb l’editorial ‘Operació Fubelt‘. L’article relata de quina manera la CIA va crear el manual per a desestabilitzar governs democràtics, arran la victòria d’Allende a Xile. I jo volia remarcar que moltes de les coses que estem vivint avui ací es remeten al mateix. Una de ben òbvia és la voluntat deliberada de dividir el camp independentista, aprofitant qualsevol petita baralla.

En el text jo vaig caure en una contradicció quan, pel mig i explicant com funcionava aquell mètode, vaig atacar el president del parlament Roger Torrent per no haver investit el president Puigdemont. Per twitter Isaac Garcia, al qual no tinc el gust de conèixer personalment, em va recriminar que jo caigués en el mateix parany, apuntant a Torrent directament, en comptes d’apuntar a Llarena. I em va semblar i em sembla que té raó. Així que vaig rectificar i li ho vaig agrair.

Avui he rebut una bona lliçó a mans de @kasmasnou . Gràcies a la seua encertada crítica he rectificat l’editorial en la referència a @rogertorrent . Lamente el meu error. pic.twitter.com/ikLFeAZ7My

— Vicent Partal (@vpartal) 14 de gener de 2019

https://platform.twitter.com/widgets.js
La rectificació em va semblar especialment adequada pel context del que jo estava explicant. Jo pensava i pense que Roger Torrent va fer malament en no tirar endavant la investidura quan ja estava acordada, però és evident que criticar això sense deixar clar que ho va fer sota la pressió de Llarena no era correcte. Insistisc: en el context del que estava explicant, és a dir de les maniobres de l’estat per a aprofitar qualsevol discrepància per dividir l’independentisme.

El cas, però, és que alguna gent no ho va entendre. Això no em fa ni fred ni calor, sempre hi ha algú que no t’entèn, però em va cridar molt l’atenció que alguns, i encara més alguns que em coneixen des de fa molts anys, en comptes de pensar que rectificava perquè havent escoltat l’Isaac Garcia, el seu punt de vista em semblava encertat, preferien fabular amb maniobres fosques.

I tan senzill com és tot: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió’.

No em considere cap mitòman. En tota la meua vida només he demanat una volta un autògraf, a a Antoni Tàpies. Vaig tenir la sort que em dedicarà una il·lustració, que penja en una paret de casa. Aquesta setmana he estat temptat de demanar el segon, però no ho he fet. A l’Alan Stivell.

Qualsevol lector més o menys habitual d’aquest bloc ja saps de la meua admiració per ell. Des de molt jove. A la meua habitació de casa tenia un caixó de taronja on guardava els LP’s i els seus els tenia tots. ’Un dewezh ‘barzh ‘gêr és des d’aquella època el millor disc que crec que he escoltat en tota ma vida. La seua música m’ha acompanyat sempre, descobrint-me cada vegada més coses noves que no sabia i deixant-me gaudir del plaer d’escoltar-la.

Per tot això quan em van dir la setmana passada que era a Barcelona i que si volia entrevistar-lo vaig dir de seguida que sí. Evidentment. Jo gairebé mai no faig entrevistes, no sóc massa bo fent-les, però aquesta no me la podia perdre.

Així que dilluns de bon matí vaig quedar amb ell i amb el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, en l’hotel on s’allotjava. La idea era parlar del nou disc, en el qual inclou per primer vegada una cançó en català. Però inevitablement vàrem anar botant de tema en tema i allargant l’entrevista una estona bastant més llarga del que era habitual mentre demanàvem cafès. I el resultat, molt ressumit, el teniu ací.