Històries de la Guerra de Submissió (11). Objectiu: Cala Llonga!
Deixa un comentari
Una de les moltes informacions falses publicades per historiadors solvents i, per això mateix, reproduït per gairebé tothom, és la referida al desembarcament a Mallorca el juny de 1715 de les tropes filipistes a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera, una destinació que, lluny de ser conseqüència d’haver estat rebutjat l’aparent intent d’entrar per Santa Ponça, tal com s’ha escrit sempre, estava perfectament programada.
Convidat per l’inquiet i culte professor Jaume Vallbona de Calonge a exposar Pólvora i farina, la conferència sobre el Tricentenari (1715-2015) que, des del mes de setembre del 2014, havia fet a dotzenes d’auditoris, vaig optar per destapar la realitat del desembarcament de les tropes de D’Asfeld: Cala Llonga era l’objectiu decidit des del mes de novembre de 1714 i l’acostament a Santa Ponça només va ser una maniobra de distracció; un episodi més d’un pla militar que va continuar amb la presa d’Alcúdia, de Palma i d’Eivissa, en un ordre perfectament previst no exempt de retre tots els pobles al pas de les tropes borbòniques.
TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT DE LA CONFERÈNCIA
Per bé que trossejaren llurs estàtues
per bé que els bandejaren de llurs temples
no per això moriren pas els déus!
Konstandinos Kavavis
Avui és un dia que convida a reparar un ultratge; a fer una justa reparació en reconeixement d’un episodi ocult (deliberadament ocult) de la nostra història; un dia per aixecar un clam de glòria i de memòria! Avui, dia per dia, fa 300 anys en clau que, a la zona de l’Horta de Calonge, a no moltes passes d’on som ara, un grup de 600 felanitxers s’enfrontaren a un exèrcit professional i ben armat de quasi dotze mil francesos.
El desigual combat, sostingut amb dos enfrontaments, va durar poc. La documentació de l’època resta valor a aquell acte de dignitat i de valentia. Els cronistes dels derrotats no en parlaren gaire per tal d’evitar afeblir la moral de les tropes que havien de resistir a la resta de Mallorca i d’Eivissa. Els invasors no aixecaren bandera de la seva victòria sobre aquells pagesos que els havien plantat cara, per por que altres pobles fessin com els maulets de Calonge. Tot i el menyspreu, aquella batalla marcà l’inici de la fi del Regne de Mallorques, darrer bastió de la nació catalana, i com a desenllaç d’un conflicte que alteraria negativament el model de convivència.
El novembre de 1700, mor Carles II, l’Embruixat. Amb un testament forçat amb tres exorcismes inclosos, feia hereu Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, el Rei Sol, el de «l’estat sóc jo!», el del Tractat dels Pirineus, el de la prohibició de la llengua catalana… Anglaterra i Holanda, contràries a una gran monarquia francoespanyola, donaren suport al segon fill de Leopold d’Àustria. Més enllà d’una lluita dinàstica, s’enfrontaven dos models: Felip V de Castella representava l’absolutisme; la cultura de la imposició. Carles III representava el pactisme; la cultura de l’entesa.
Dia 20 de novembre de 1700, quan des de Madrid informen el Gran i General Consell de la mort de Carles II, els jurats responen que «el Regne de Mallorques és adjunt a la Corona d’Aragó i que seguiran el que disposi Catalunya». Dia 10 de gener de 1701 s’envia un ambaixador a donar el condol a la reina i se li encarrega “que se arregli segons lo que veurà observar als altres Regnes de la Corona d’Aragó procurant-los a imitar”.
El 1702 Felip IV d’Aragó (V de Castella) jura les constitucions. Tot i que la major part de la noblesa, de l’església i, sobretot, de les classes populars són partidàries de Carles III, Felip és reconegut com a rei a la Corona d’Aragó. Aviat, tant al Principat com a Mallorca, comencen els abusos. El mateix any 1702, les autoritats confisquen els llibres dels mercaders illencs que tractaven amb anglesos, flamencs i holandesos, el bisbe arresta vuit clergues, i el virrei quatre partidaris de Carles III. Arreu de Mallorca es distribueixen pasquins i pintades: “A pesar de Portilla i d’Ametller regnarà Carles III!”. Francisco de la Portilla era el bisbe filipista, i Francisco Ametller, l’auditor reial.
L’estiu de 1705, al portal de la Llotja de Palma, es recluten 300 mallorquins per anar a defensar el castell de Sant Felip a Menorca. La majoria són pagesos sense feina que s’allisten per la paga. Coincidint en el temps, cansats dels abusos del virrei Velasco, un grup de vigatans signen amb els anglesos el Pacte de Gènova. Tal com s’acordà, la flota aliada, amb el suport de la població, foragità els filipistes de València i Barcelona, on Carles III és reconegut rei.
El setembre de 1706 la flota arribà a Eivissa, on el Consell va capitular amb satisfacció, i continuà cap a Mallorca, on l’intent de resistència del virrei borbònic i de la guarnició francesa va ser de bades. Des de la Part Forana, arribaren pagesos armats al crit de “Fora galls i botiflers!”.
La flota no continuà cap a Menorca, però allà, en saber que Mallorca i Eivissa ja eren austriacistes, la majoria dels mallorquins del castell deserten i molts d’ells s’afegeixen a la revolta popular que comença a organitzar-se. El comandant castellà de Sant Felip ja ho havia advertit: “No hallo de ningún servicio a SM que se envien mallorquines (…) para defender esa plaza por la cercanía de sus casas y no tener otra afición que volver a ellas.” El coronel francès també havia informat que no es podia comptar amb els menorquins, perquè seguirien l’exemple de Mallorca i el cap borbònic insistia que els menorquins eren igual que els mallorquins: “abriga en su pecho el áspid de la reveldía”.
Dia 20 d’octubre de 1706 Joan Miquel Saura aixecà els menorquins i aclamà com a rei Carles III. En aquell punt de la història l’enfrontament contra Felip V era de tota la nació. El mapa complet, però, va ser efímer. A finals de 1706, l’exèrcit filipista recuperà Oriola i Elx. El gener de 1707 una flota francesa recobrà el control de Menorca i el governador, Leonardo Dàvila, practicà una sàdica repressió contra els austriacistes. Tres mesos després, dia 25 d’abril de 1707, vindria la transcendental batalla d’Almansa i varen caure Xàtiva, València, Lleida… Paradoxalment, mentre Felip V recuperava terreny, les tropes aliades infringies severes derrotes als borbònics a Europa.
El 14 de setembre de 1708, amb participació mallorquina, la flota de John Leake recuperà Menorca. Dávila, jutjat a Cartagena com a covard per haver rendit el castell, acabà suïcidant-se. El 1710 Carles III entra a Saragossa i a Madrid, però es veu forçat a tornar a Barcelona. Poc després, Girona és ocupada per l’exèrcit francès. El 1711 un fet luctuós va capgirar el sentit de la guerra: la mort de Josep, germà de Carles III, obligà aquest a assumir l’imperi com a Carles VI i deixà Barcelona per anar a Viena. Anglesos i Holandesos veren que la possible concentració de poder canviava d’orientació i aprofitant-se de la feblesa i la mala tresoreria de Lluís XIV, iniciaren converses orientades a reconèixer Felip V, a canvi d’obtenir sucoses millores i del compromís de no ajuntar mai les monarquies hispàniques amb la francesa.
El 1713, després del Tractat d’Utrech i dels pactes d’evacuació, Catalunya, Eivissa i Mallorca foren comminades a la subjugació incondicional. En defensa dels drets històrics, els catalans acordaren mantenir la guerra. El nou virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, decidí reforçar les murades i la costa, així com assegurar la intendència de Barcelona, on s’incorporaren artillers de l’Escola de la Universitat de Mallorca.
Quan, de nit, les tropes filipistes cavaven mines cap a les murades, els valencians il·luminaven el cel amb focs d’artifici i els artillers illencs disparaven els canons. Els diaris del setge informen de la seva eficàcia.
La gran aportació dels illencs a Barcelona, superior a la dels artillers, va ser la dels mariners que, en centenars de casos, perderen hisendes i vides per proveir la ciutat. Feren milers de viatges, des d’Alcúdia, Eivissa, Felanitx, Palma, Pollença i Sóller. En veure les barques, els barcelonins feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!” Moltes barques foren abordades i els mariners llençats a la mar. El juliol de 1714, dels 60 vaixells que dia 1 partiren de Palma cap a Barcelona, només n’arribaren 40. Dia 9 de setembre de 1714, només dos dies abans de caure Barcelona, encara hi arribaren dues naus. Els 54 mariners, després de descarregar els aliments, es posaren al costat dels fusellers valencians i dels artillers illencs per lluitar, a sang i a foc fins al final, a les ordres del general maulet Joan Baptista Basset.
Entre les vuit i les nou
entràrem en bateria
i entre les onze i migdia
moltes de mares hi havia
que es podien posar dol
sense poder veure el sol
del fum de s’artilleria.
Fadrinetes mallorquines
ja vos podeu divertir
que, si sa guerra va així,
totes romandreu fadrines.
Caiguda Barcelona, semblava immediata la rendició de Mallorca. Felip V comminà Rubí amb propostes de suborn, amenaces i fins i tot un intent de segrest. La negativa del virrei de Mallorca va irritar el Borbó que l’octubre de 1714 encarregà a Berwick armar una expedició de conquesta. Dia 4 de novembre, Berwick al·legà problemes de salut i proposà traslladar la petició a Claude François d’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Elaborà un informe detallat. S’iniciava una gran operació militar per sotmetre el Regne enmig del mar. El primer objectiu seria Cala Llonga, mal senyalitzada als mapes de l’època, sempre localitzada erròniament al nord de Portocolom.
L’informe de Berwick delata la gran informació que tenia sobre Mallorca. Disposava de mapes i plànols confeccionats per l’enginyer, corrupte i botifler, Martín Gil de Gainza. També disposava d’informes d’espies. Sabia, per exemple que dia 18 de maig de 1713, quan el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar, va trobar que no hi havia la vigilància a cavall preceptiva de Cala Ferrera. També sabia que a la darrera revista de les defenses, en fer la crida del terme de Felanitx, hi varen comparèixer 812 maulets de les milícies populars, 90 cavallers i 50 dragons del quarter del carrer del Julivert de la Vila. La xifra no inquietava gens. A les cartes, Berwick delata que sap bé on cal fer el desembarcament. El “lugar elegido” seria un lloc allunyat del radi d’influència d’Alcúdia i de Palma i s’havia de fer, com a maniobra de distracció, un simulacre a un punt oposat.
Dia 13 de desembre de 1714, Felip V encarrega a D’Asfeld que recluti les naus necessàries que s’han d’afegir als exèrcits francès i castellà. L’empresa es posa en marxa. Dia 18 de gener de 1715 Felip V remet les instruccions de com cal actuar. Són un calc de l’informe que li havia enviat Berwick. El primer dels vint punts, és clar: “Elegida la parte conveniente para el desembarco se debe hacer con la cautela de dar a entender que va a hacer su desembarco a otra parte, la más opuesta que se le ofreciere.” D’Asfeld comptarà amb la guia i l’assessorament de Martí Mayol, un patró de barques botifler, amb qui comparteix el secret del lloc on s’ha de desembarcar, amb diligència i en silenci, per anar a prendre Alcúdia i, després, Palma.
Simultàniament, aquell mateix mes de gener de 1715 apareix una figura poc estudiada que seria determinant en la defensa de Mallorca. L’angloirlandès George Forbes, cap militar de Menorca, avisa Rubí dels preparatius de D’Asfeld, l’anima a reforçar les defenses i es converteix en el seu confident, assessor i amic. El mes de febrer arriba un reforç de 1.200 soldats, la majoria alemanys, enviats per l’emperador. El març de 1715, Rubí divideix Mallorca en dotze districtes, amb un governador cada un.
Dia 4 d’abril, els maulets rebutjaren tres vaixells francesos a la costa de Manacor. Guillem Riera, talaier de la torre del Serral dels Falcons, morí en esclatar-li el canó. Per mantenir la moral de la població, Rubí, conscient amb la informació que rebia de Forbes que la invasió s’acostava, feia desfilar La Coronela de Palma i reforçà els punts estratègics de la costa.
El mes de maig a Portocolom, per complementar la Torre que hi havia a la part nord d’ençà del s. xvi, es va edificar a la correguda una barbacana militar, coneguda com “sa bateria”, que donaria nom a la cala que hi ha als peus. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes de Calonge). Regien les Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne. El sistema de senyes establia que “Si entrada de fosca destriaven una nau enemiga, feien un foc; si en veien molts però que no passaven de deu, feien tants de focs com vaixells havien vist, i si passaven de deu feien un foc llarg que duràs un quart d’hora. Si era de dia, feien fum i tocaven corns a la manera dels maulets, seguit seguit, i un dels torrers anava a donar avís al Batle i aquest al governador del districte.”
El mes de maig, a París, a proposta dels anglesos, França accepta iniciar converses per tal de pactar l’evacuació de Mallorca i Eivissa i evitar un bany de sang. S’acordà que, en el curs de les converses, Felip V no procediria a la invasió, i Carles VI no enviaria reforços a Rubí. La condició de preservar els privilegis del Regne, en principi acceptada per Lluís XIV, va irritar Felip V i, sense avís previ, ordenà la invasió. Dia 11 de juny de 1715, des de Barcelona, partia cap a Mallorca una tropa superior a la que havia assetjat i sotmès la ciutat. 404 vaixells borbònics, embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, a banda d’enginyers, artillers i intendents, amb un total de 29.886 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons de terra.
Felip V reiterà a D’Asfeld unes ordres contundents. Ordenaria desarmar la gent “y si se encontrara alguien con armas, sea sobre sí, sea en su casa, se castigará de muerte sin remisión”. Qualsevol vila “que se mantuviere en defensa, será quemada y deshecha hasta los cimientos, y toda la gente que se encontrare dentro será ahorcada (…), se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo”.
La maniobra de distracció s’executà tal com estava prevista. La flota es plantà davant de Santa Ponça i, en rebre les primeres canonades de la costa, es dividí en dues. La part més nombrosa, anà cap al nord per esperar, davant Sóller, el moment d’atacar Alcúdia. L’altra part de la flota, anà a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 a les cinc de l’horabaixa, començà el desembarcament, amb ordre i en silenci, que es completaria a Cala Ferrera i Cala Figuera. L’endemà, dia 16, un grup de 600 felanitxers, a les ordres del tinent coronel navarrès Juan Francisco Ferrer, es concentraren a Calonge per contenir la invasió. Maties Mut diu que “desembarcaren 7 o 8 mil homes” i que “al matí foren dins l’Horta i els tiraren unes 25 canonades i es digué que n’havien morts una trentena”. El botifler Juan Fuster de Salas y Berga diu que el combat de Calonge fou contra un grup de pagesos del poble que comandava “el Coronel Ferrer, y otros rebeldes” i que, en veure la desproporció de tropes, els maulets abandonaren i anaren cap als seus pobles.
En el Llibre d’Òbits de Felanitx figuren registrades les morts d’Antoni Mas, Bracet, al carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, al carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, a una casa del cantó de la Traïció, Joan Nicolau, al carrer del Julivert, Jaume Alou, a la possessió del Pujol i Gabriel Dalmau, al carrer de la Soledat. Morts tots sis com a conseqüència de les ferides fetes “per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. També hi ha inscrita la mort, a la Rectoria, d’un soldat francès anomenat Carles. És fàcil deduir que aquestes set víctimes estan documentades per haver estat traslladades ferides a ben morir. I els qui moriren a l’enfrontament? La hipòtesi més versemblant és que, com era habitual, fossin enterrats a l’entorn del lloc on varen caure, dins d’una fossa comuna. Hi ha notícia que, a la primeria del s. xx, a un indret de Calonge es varen trobar ossos que no varen merèixer l’estudi que podria haver determinat la procedència. Quant als vestigis materials, ben poca cosa. Una bala de canó i algunes baionetes.
L’horabaixa de dia 16, les tropes borbòniques anaren cap a Felanitx, fent una aturada de descans a Son Suau. Acamparen al costat del Convent, al Camp d’en Romaguera, conegut també com el Camp de la Traïció. Maties Mut denuncia que “a dita vila els havien fetes pagar 1.000 dobles i feren moltes indecències”. Fins i tot una crònica borbònica reconeix que hi va haver un gran saqueig. Com a referent, cal dir que mil dobles equivalien a uns 700 quilos de plata. En el cas de Felanitx, gairebé mig quilo de plata per família; un atropell. L’historiador Pere Xamena informa que a Felanitx també varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons.
L’endemà al matí, dia 17 de juny, les tropes filipistes partiren cap a Petra i deixaren abandonat un canó, possiblement avariat, que els felanitxers estalonaren castigat cap per avall davant de la façana del convent. D’Asfeld envià ordres de rendició a tots els pobles, amb amenaces de destrucció “sin la menor dilación”. Les actes municipals consultades (Sa Pobla, Campanet, Binissalem, Llucmajor…) mostren “rendicions” prou enginyoses.
El vespre de dia 17 de juny arribà a Santa Margalida, on acampà per rebre les primeres actes de rendició. Concretament, les de Sineu, Muro, Selva, la Pobla, Pollença, Sant Joan, Campanet i Inca. L’endemà les tropes filipistes anaren fins a Alcúdia, des d’on els reberen a canonades. Allà arribà també el gruix de la flota borbònica de Pedro de los Ríos, que havia esperat a la costa nord l’arribada de la infanteria i la cavalleria de D’Asfeld. Dia 21 de juny, tot i que la plaça estava molt ben fortificada, el governador d’Alcúdia no va poder imposar-se a la voluntat de la població i va retre la ciutat, acollint-se a les capitulacions que es poguessin assolir a Palma.
Dia 23 de juny, D’Asfeld continuà cap a Palma. Dia 24 acampà a Binissalem. Allà, procedent de Menorca, s’hi presentà George Forbes per recriminar la violació de la treva acordada a París de no actuar durant les converses de pau. D’Asfeld el va menystenir i li anuncià l’anihilació de Palma. Amb aquella amenaça, Forbes aconsellà Rubí a no claudicar, perquè només la resistència evitaria la destrucció que Felip V pretenia. El virrei de Mallorca actuà amb habilitat. D’una banda, encarregà una proposta de capitulacions a una comissió del Gran i General Consell. De l’altra, enfortí les accions militars. Entre el 24 i el 27, els defensors es limitaren a rebutjar els atacs des de les murades, obligant els atacants a recular. Dia 28, sortiren de la ciutat, atacaren per sorpresa les tropes filipistes que eren a Son Llàtzer i assaltaren el campament que havien aixecat a Son Ferragut. Les tropes de Rubí perderen 300 homes i causaren 400 baixes a l’exèrcit borbònic, a més de fer 140 presoners.
Dia 29, els artillers bombardejaren les cases de la possessió de Son Fortesa, on s’allotjava D’Asfeld. Aquest, el mateix capvespre, convocà Forbes: acceptaria signar unes capitulacions honorables. Ho faria, “en el campo delante de Palma”, dia 2 de juliol. En total foren tres capitulacions, la del Regne, la de l’exèrcit i la del bisbe i el clergat. Acceptava la majoria de peticions. Quant a mantenir els privilegis del Regne, D’Asfeld ho remet a la “Real benignidad” i afegeix “reiteraré mis buenos oficios representando el buen proceder de todos los habitantes y no dudo merecerá la Real Atención de S M.”. Les tropes austriacistes estrangeres d’Eivissa i de Mallorca, a toc de tambor i banderes alçades, s’embarcaren cap a Sardenya. L’horabaixa del dia 11 de juliol, D’Asfeld entrava a Palma, on li lliuraren les claus de la ciutat. Era el darrer acte d’una guerra que, fins al Tractat d’Utrecht, els historiadors consideren la primera guerra mundial, perquè hi participaren tots els regnes i ducats d’Europa, amb projecció a Àsia i Amèrica. Una guerra moderna en armament (mines, bombes…), en espionatge, en tècniques psicològiques, en diplomàcia, en projecció mediàtica… Una guerra complexa, llarga i amb molts de canvis. Una guerra cruel, amb 1.250.000 víctimes (un 2% de les quals, aproximadament eren catalanes), i sàdica, amb el genocidi de pobles sencers.
Malgrat l’enorme transcendència que va representar, encara ara és una guerra poc coneguda. Les conseqüències d’aquell conflicte mundial varen ser de gran impacte, perquè es varen modificar els mapes i, sobretot, les estructures de govern. França es va empobrir. Espanya també i, a més, va romandre desprestigiada i va perdre els dominis europeus. Àustria i, sobretot, Gran Bretanya guanyaren territoris, millores comercials i poder. Qui més va perdre, amb diferència, varen ser els regnes de l’antiga Corona d’Aragó. A partir del Tractat d’Utrecht, el conflicte mundial es convertí en una guerra de submissió. No va ser una guerra civil, com han dit els historiadors hispànics, perquè no lluitaven connacionals, sinó nacions clarament diferenciades. Els exèrcits de Castella i de França ocuparen Catalunya, Eivissa i Mallorca i, assimilades, passaren a dependre del Consejo de Castilla. Tanmateix, després d’aquella guerra no arribà la pau. Les capitulacions foren profanades. L’amnistia promesa degenerà en repressió, amb execucions públiques i centenars de condemnats a galeres. Es varen confiscar les armes “así de fuego como de corte” fins al punt que un corn marí convertia a qui el tenia en sospitós de maulet. El sistema de defensa del Regne, amb milícies populars al llarg de gairebé 500 anys, se substituí per un exèrcit borbònic castellà a sou de la població. Els imposts es multiplicaren. Es prohibí motivar les resolucions judicials que s’havien de limitar a emetre les sentències.
El Decret de Nova Planta de Mallorca suprimí la llei d’estrangeria. Abans, per un càrrec, era condició/ de ser català i no d’altra nació ens recorda Guillem d’Efak. Ara tots els càrrecs s’assignaran als castellans. Ni els botiflers mereixeran recompensa. Ho deixà ben clar el Secretari de Justícia Manuel Vadillo Velasco que reclamà que “atendiendo la mala calidad de la nación catalana se pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos”. Els historiadors hispànics que han validat la informació borbònica i esbiaixada de Simancas i no han pouat en els arxius de Londres, París i Viena, diuen que els Borbó representaven la modernització. Amb aquesta tesi, resulta còmic veure com, dins del mateix segle, aquella modernitat borbònica va ser guillotinada.
La realitat és que, de la sobirania compartida entre el rei i el regne, es passà a una monarquia absolutista. El nostre poble va veure anul·lats els drets polítics i abolides les institucions. La submissió va ser, és encara, absoluta en tots els ordres: militarització, repressió, legislació, aculturació educativa, control de la universitat, símbols, castellanització, espoliació econòmica, desmemòria… El juny de 1715, mentre D’Asfeld assetjava Palma, el Consejo de Castilla informava del nou govern a implantar: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones…”. El 1734, el mateix Consejo de Castilla insistia “Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron”. No fa gaire, un ministre insistia en l’objectiu: “españolizar a los niños catalanes”.
Al llarg dels darrers 300 anys, el nostre poble s’ha distingit en la defensa de la llengua i de l’autogovern. Malgrat que, fins i tot en els períodes de la Segona República espanyola o la vigent restauració borbònica, les lleis espanyoles han prohibit les federacions territorials, la societat civil lluita per refer, per vies bàsicament culturals, l’esquarterament territorial i la desunió política que, cíclicament, es promou. La llengua, els símbols i la memòria mantenen viva la flama d’una comuna pertinença. Com va escriure Joan Pons i Marquès l’any 1919: “sota les ruïnes de la causa catalana batega l’esperit d’un poble espiant l’hora de fer sortir a la llum del dia la seva personalitat.”
Cosme Bauçà, a la Història de Felanitx, encapçala el segle XVIII amb dues citacions, referides als cadàvers dels herois oblidats i al deute impagable amb els prohoms de la pàtria, que rememoren els qui moriren a Calonge tal dia com avui fa 300 anys. Serveixin aquestes paraules com a reconeixement als primers que plantaren cara a la nefanda dinastia borbònica.
Glòria i Memòria!
NOTA
La conferència es complementava amb una projecció, acompanyada amb la música de La Muixaranga, amb més de 200 noms de persones que s’han distingit en la defensa de la Terra durant aquests tres segles de submissió borbònica.
A continuació, Miquel Àngel Bennàsser, Glòria Julià i Joan Carles Vaquer varen interpretar algunes cançons austriacistes, gairebé desconegudes. A l’enllaç, es pot escoltar L’ull del rei, una irònica cançó dedicada al cul de Lluís XIV.
https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ
INFORMACIÓ DE CANAL 4 (IB3 no va informar mai dels més de 120 actes dedicats al TRICENTENARI);
ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:
1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154
2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171
3. I de les valentes dones, què?
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186
4. …fins perdent nostres banderes!
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312
5. La borbonització de l’Església Catalana
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339
6. La resistència
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360
7.- Amb Felanitx no podran!
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386
8. Com els tigres?
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882
9. Ignomínies a eradicar
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951
10. Sardenya; un [altre] Tricentenari oblidat
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269678
A més d’escriure dues guies en castellà i una en francès, Estelrich va restaurar el pont d’entrada a una de les coves, va fer sembrar d’ametllers les tanques (“cloves” a Manacor) de tot l’entorn, va dirigir les obres d’un embarcador de fusta a cala Falcó, on desembarcaven els visitants, i va projectar el camí de pujada des de la cala fins a les enramades que es varen aixecar per aixoplugar (i també per protegir del sol de l’estiu) els carruatges a l’explanada de davant les coves. Pere Estelrich va mostrar aquelles belles cavitats a milers de visitants; entre d’altres al pintor rossellonès i de parla catalana Gaston Vuillier (1845-1915) i a Édouard Martel (1859-1938), considerat el pare de l’espeleologia. Ambdós difondrien el coneixement d’aquelles coves, qualificades per Estelrich com les més meravelloses de Mallorca.
Òbviament, la biografia escrita per Vicenç M. Rosselló Verger, tot i esmentar les guies de les coves, no detalla les intervencions que Estelrich va fer a la finca de Son Fortesa (avui una de les segregacions de Can Fresquet). La gran tasca que va fer l’enginyer margalidà no reclama entrar a la menuda a tots els seus projectes, sinó recobrar la seva figura com a home de progrés avançat al seu temps. Republicà i admirador de la cultura francesa, estava al dia de quantes innovacions brollaven en el camp de l’agricultura, molt en especial la mecanització de les feines.