Mails per a Hipàtia

Recorde quan vaig descobrir Kavafis. Em van impressionar d’una manera enorme un parell de poemes en els quals l’home d’aquella Alexandria que fou i que no existeix parlava dels cossos joves, com si ell fos un vell. Mirant-se’ls amb una distància que aleshores, quan ho llegia de jove, se’m feia difícil d’entendre. Amb el cos, en aquella edat, comptes sempre, com si fos una cosa que tens i que no canviarà mai.

Ara mentre escric aquestes ratlles veig en el meu colze esquerra una gran taca morada. És com el mapa d’una illa amb un fil de terra que la lliga a una més petita. De fet, és curiós que em recorda Itaca, amb Vati a un costat i Kioni a l’altre. Més avall, prop de la munyica, tinc dues taques morades més allargades, més petites en tamany però també vistoses. I entre el dit menut i l’anul·lar com dues taques minúscules, solidificades, de sang. Els ossos de la mà se’m marquen com mai no me’ls havia vist i una vena blava fa un arc.

Són les restes de les punxades, de tot els aparells que em van voltar i foradar a l’hospital durant tants dies, abans i després de l’operació. Ho sé, sé perfectament el moment en que me’ls van posar i el moment en el que me’ls van treure. Però ara me’ls mire de prop i veig el pas del temps. I em sent cansat. Molt cansat. Potser com no me n’havia sentit mai en la meua vida.

He buscat Kavafis, sempre tinc a mà els seus llibres, i he llegit un a estona. Un poema a l’atzar recorda quan la pell semblava de llessamí. La d’ell i la de l’altre, fos qui fos. Per desgràcia no recorde haver tingut mai una sensació semblant, i tant com m’hauria agradat si hagués estat capaç d’imaginar-la, però ara, des d’aquesta edat que tinc ja i mirant-me el braç ple de ferides, la se compartir-la i l’entenc. Estranyament.

El 10 de setembre em van operar, d’una manera inesperada. Una hèrnia estava danyant-me de forma important una cama i va ser necessari intervenir-hi per frenar el dolor terrible que sentia i per prevenir mals majors.

La veritat és que tot va venir tant ràpid que no me’n vaig arribar a fer una idea cabal del que estava passant. Recorde anar amb la camilla camí del quiròfan i viure aquella escena que tantes vegades hem vist als films, dels llums del sostre passant a tota velocitat del cap als peus.

Per sort, i gràcies a un equip mèdic i assistencial fantàstic tot ha anat bé i ara ja sóc a casa recuperant-me. Una recuperació que per força serà molt lenta i que m’ha obligat a anul·lar tots els actes que tenia previstos com a mínim i de moment fins el mes de novembre. Ho lamente de veritat però ara sí que no tinc cap més remei.

Per cert. Em vaig perdre la manifestació de la Diada. I devia ser la primera vegada que em passava això en trenta dos anys, segons que he calcul·lat,

La Universitat de Groningen, als Països Baixos, té un institut sobre Minories i multilingüisme.  Els seus responsables em van demanar de fer la xerrada inaugural del curs, que tenia per a mi un interès especial ja que es feia a Frísia, concretament a la seua capital Ljouwert. La proposta em va fer una gran il·lusió, especialment després de saber que podria servir per a posar-me en contacte amb membres de l’ANC d’Amsterdam i d’Hamburg, Els primers perquè com que havia de volar a través d’Amsterdam vàrem decidir dinar plegats en un restaurant preciós vora el canal i al costat de l’estació del tren que havia d’agafar per anar a Groningen. I els d’Hamburg perquè varen decidir venir a escoltar la xerrada, que era oberta al públic en general i a més vaig tenir la gran sort de poder dinar amb ells, amb elles per a ser exactes. Això sí, a les onze del matí, una mica més tard, que és l’hora habitual per aquestes terres. On com ja podeu imaginar se sopa a les cinc!

En el viatge tot van ser atencions, especialment per part de la professora Eva J. Daussà, una catalana que després de treballar molts anys en universitats americanes ha decidit acceptar l’envit de venir a un centre tan innovador com aquest. Va ser molt interessant xerrar amb ella de tota mena de temes i tant ella com el seu marit em varen fer sentir molt còmode i a gust.

La xerrada es titulava ‘Catalonia, beyond the headlines’ i vaig intentar fer precisament això. Explicar a un auditori molt variat, la realitat del nostre país més enllà del que els titulars arriben a explicar. Em va sorprendre comprovar que fins a Ljouwert arriben estudiants de tot el món a seguir les activitats d’aquest institut. Després de la xerrada vaig parlar amb xics i xiques de l’Argentina, del Brasil, d’Hong Kong, de la Xina i de diversos països europeus, una experiència molt refrescant pels comentaris i les puntualitzacions que van fer al meu discurs. Només una estudiant espanyola es va mostrar indignada pel que jo explicava i de fet va marxar de la sala on tenia lloc la xerrada, després d’acusar-me de tot el que va saber. No puc dir que m’estranyara, sincerament.

Per desgràcia vaig haver d’anar i tornar molt ràpid i això no em va deixar temps per a conèixer millor Frísia. El darrer dia vaig sopar amb alguns professors frisons que em van aclarir que la situació del frisó no és comparable a la del català ni la de Frísia a la del nostre país, Eva Daussà m’ho va resumir d’una manera certera explicant-me que la consideració del frisó al seu propi país s’acosta molt més a la del gallec en algunes zones de Galícia que no pas a la del català. Per acabar-ho de complicar hi ha tres grans àrees frisones repartides pels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca i una gran complicació per a comunicar-se entre elles. Mala peça al teler, doncs.

Ah! a la plaça major de Ljouwer hi ha un preciós monument a la pluralitat lingüística on demanen a la gent que penge cartells amb una paraula en la llengua pròpia per sumar-la a una enorme quantitat de paraules que ja hi ha en una enorme quantitat de llengües. Jo vaig triar i vaig escriure ‘eixida’, amb un gran sol al darrera.

Anna Puigdemont, com és fàcil deduir, és la germana del president Puigdemont. Un dia de l’estiu em va telefonar per demanar-me si podia anar a Amer a fer una xerrada i com supose que és fàcil d’entendre no li podia dir que no. El problema, greu, de dates els vàrem haver de solucionar-la posant-se en ple agost, el dia trenta. No sabíem si seria una bona data però vàrem acabar trobant-nos l’església d’Amer plena de gom a gom,

La raó de fer-ho a l’església, que em va xocar molt, va ser que amenaçava pluja. El rector de la parròquia, a qui per desgràcia no vaig poder conèixer per un problema de salut que li va impedir ser present, va ser especialment amable com per cedir el lloc de culte, cosa que vaig agrair com calia, també en públic.

El lloc era impressionant però la primera fila era especialment impressionant. A l’esquerra hi havia el germà de Jordi Sànchez i a la dreta els pares i alguns dels molts germans de la família Puigdemont. Difícil parlar de repressió davant ells que la pateixen tant directament i d’una forma tan vívida.

Després de l’acte vaig tenir la sort de poder sopar en companyia, entre altres, dels pares del president Puigdemont. Va ser una vetlada inoblidable, escoltant sobretot les històries famíliars que explicava la mare del president, una persona sobre la qual crec que s’hauria d’escriure un llibre. El seu pare va desaparèixer en la guerra i tot indica que va morir en un camp de concentració nazi, on va ser vista per darrera vegada. I el seu fill és un president de Catalunya exiliat. Impressiona. Però encara impressiona més la força amb la qual porta aquesta càrrega i l’alegria que transmet quan parla de les coses quotidianes, del dia a dia.  Em vaig sentir, crec que ens vàrem sentir tots, molt honorats d’escoltar-la. Sens dubte que va ser una xerrada, i una vetllada, molt especials.