Mails per a Hipàtia

Dissabte el president Puigdemont va tornar a la Casa de la República a Waterloo. Jo vaig seguir totes les activitats del dia, la conferència de premsa, la recepció a Brussel·les, l’acte a Waterloo i fins i tot l’actuació de Valtònyc-DJ Llarena, fent una crònica per a VilaWeb.

Abans de marxar li vaig demanar a Puigdemont si podia visitar la famosa casa, ja que era la primer vegada que la veia. En aquell moment no va ser possible, per raons de seguretat, però em va demanar si volia passar-me l’endemà, diumenge, al matí. Cosa en la qual vàrem quedar d’acord.

L’endemà mateix, doncs, vaig presentar-me a Waterloo i vaig poder veure per dins la casa. El que no m’esperava, però, és el que passava fora. Cada poc temps a fora hi havia grups de gent que s’hi acostaven a fer fotografies i en diverses ocasions Puigdemont va eixir a saludar-los. Hi vaig veure flamencs que havien arribat en bicicleta i estelades, catalans, lògicament, molts, de diversos llocs i arribats de diverses maneres però també, per exemple, una família gallega que s’hi va estar molta estona parlant amb el president,

Tot sota la mirada atenta del Jami i dels treballadors de seguretat de la casa, sempre alertes amb el que puga passar i enmig de la tranquil·litat d’un Waterloo que en el matí de diumenge sembla el lloc menys trepidant del planeta sencer.

La meua menuda m’ha convençut per acompanyar-la en una excursió de dues hores a l’illa de Runde, un famós santuari d’aus de diversa classe, àguiles marines, puffins, albatros, gavots… Ens diuen abans de pujar a la barca que ens hi menarà que en total hi ha en l’illa cent humans i aproximadament 200.000 ocells ja que la gran majoria de la mateixa és una reserva natural, on no és permesa l’activitat humana. Només t’hi pots acostar amb la barca i sempre a una distància de seguretat.

La barca que ens hi mena és una zodiac potentíssima que arriba a posar-se a 120 quilòmetres per hora sobre el mar, velocitat que per ella sola ja és una experiència impressionant. Hi viatgem deu persones més una conductora que té uns reflexos i una capacitat d’esquivar catàstrofes oceàniques admirable. Quan eixim d’Alesund la mar s’apareix com relativament calmada, relativament. Però quan passem l’illa de Godoya. i ens plantem ja en mar oberta per anar cap al sud, a cercar Runde, aleshores la cosa es complica i molt. Les onades ací són ferotges i la traça de la conductora és posada a prova de manera decidida. Amb tu a dins d’aquella barqueta que de sobte et sembla esquifida…

Camí de Runde hi ha unes quantes illes deshabitades que ens permeten veure de lluny lleons marins i animalons d’aquestes dimensions. La mala mar no ens permet acostar-nos-hi massa així que enfilem cap a Runde, amb la voluntat de fer la volta per la seua costa sud, un enorme penyasegat en el qual milers i milers d’ocells posen niu.

De nou la mala mar va dificultar els potser deu minuts que ens hi vàrem poder estar tranquils. Però pagada la pena. Amb el motor aturat i dotzenes d’ocells sobrevolant la barca la imatge et treia literalment del món. Veies sobre el teu cap albatros que semblava que més que volar flotaven i de sobte un grup de divertits puffins passaven pel teu costat volant a tota velocitat en un contrast que inevitablement et feia somriure.

El final del trajecte noruec ens portava fins a Ålesund, una petita ciutat edificada sobre set illes interconnectades per túnels i ponts, més al nord de Bergen. La ciutat es va cremar, amb la sola excepció d’una casa que hem visitat, a primers dels segle XX i va ser reconstruida amb un esforç col·lectiu notable en pocs anys. La petjada de l’incendi la reconstrucció és per això ben visible.

La connexió entre illes és el que primer et crida l’atenció. Des de l’aeroport fins al centre han de travessar dos túnels submarins importants de llargada, amb un pendent crec recordar que del dotze per cent.  Vas cap a baix molt pronunciadament i després cap amunt igual de pronunciadament. Tota una experiència.

La ciutat en si és limitada però molt tranquil·la i bonica. Pots passejar molt a gust pel port o pujar a un mirador que hi ha al final d’una escala realitzada amb tant de gust que causa admiració. A dalt el mirador hi ha un xicotet restaurant de finestres amplíssimes, dissenyat. per deixar veure el màxim d’aquest paisatge d’illes esparses que ací ho és tot. Hi vàrem pujar amb la intenció de veure com s’iluminava la ciutat de nit però vàrem haver de baixar sense aconseguir-ho perquè ací, en aquest. temps, es fa de nit passades les dues de la matinada. La vista, en qualsevol cas, magnífica.

Baixant al port ens vàrem trobar un vaixell amb l’estelada però dissortadament els seus habitants no eren dins. M’hauria agradat molt saludar-los.

Punt i a banda per a l’hotel. Passa a vegades que tries un hotel una miqueta a la babalà –tampoc no hi ha tants a Ålesund– i a la que arribes t’hi trobes una xicoteta meravella, que t’hi passaries un mes. Ens ha passat aquesta vegada amb el Brosundet, un establiment extraordinari en el disseny i l’atenció al client, que et fa estar-hi com a casa. Sembla mentida com una llar de foc encesa en ple juliol, ep! a seixanta dos graus nord, pot arribar a fer tanta il·lusió…

Són les set del matí i de sobte sona una sirena portentosa, tremenda. Un so agut sincopat. que l’acompanya, de primer, una veu en noruec que sona com si algú s’haguera posat dins el teu llit a cridar. Ens despertem estupefactes sense saber què passa a temps d’escoltar una veu en anglès que ens impel·leix a abandonar immediatament l’edifici perquè hi ha una alarma d’incendi.

Mig adormits ens posem la roba que trobem –sabates sense mitjons i coses així– i agafem les claus i els ordinadors –cosa que després ens permetrà debatre sobre les prioritats– i baixem tan ràpid com sabem les escales, car es veu que hem interioritzat això de que en cas d’incendi no agafes mai l’ascensor.

Al carrer el caos és notable. Hi ha gent que l’ha pillat. l’alarma en la dutxa i baixa embolicat en tovalles i barnussos. Hi ha qui ha tingut temps de fer la maleta o dorm amb la maleta feta. Tothom es pregunta què està passant i arriben els bombers. Corren rumors sobre un forn de la vora però ningú no ho sap del cert. Finalment ens deixen tornar a entrar quan encara no són les vuit.

Nosaltres optem per allargar una mica la nit encara però a les nou en punt torna a sonar la sirena i la mateixa veu i ens toca tornar a baixar a tota pressa però ara amb la mosca rere l’orella. Finalment. es comprova que és un detector de fum el que falla i que les dues alarmes han estat completament falses. La gent de l’hotel es disculpa tant com sap i allarga l’hora de l’esmorzar. A mi, però, aquell imperatiu ‘Leave the building, immediately’ se m’ha quedat enganxat a l’orella…

Només baixar del vaixell ja veus que el port de Bergen és turístic fins a l’extrem. Ple d’americans, sobretot. Tot està pensat per al turisme, cosa que es fa una mica pesada fins que descobreixes que en realitat hi ha un altre Bergen, només apartar-te una miqueta del moll. O entrant per dins del laberint de cases de fusta, sensacional i únic, que és l’anomenat Bryggen. En pocs llocs del món tens la sensació d’estar segles enrere com ací dins.

Superat l’impacte del moll hi ha un Bergen senyorívol al voltant de la Universitat. Hi hem passejat, hem gaudit del seu petit però interessant museu, hem fet un volt a un petit llac central i hem pujat amb el funicular a dalt de tot de la ciutat, des d’on hi ha una vista privilegiada del capvespre. El sol s’amaga a les onze de la nit i ho fa amb una fúria de rojos que impressiona.

Dalt de tot del funicular hi ha diverses atraccions, entre les quals unes cabres soltes que són objecte d’un experiment que he trobat molt poc sensat. Segons els cartells a Noruega no hi havia la tradició de delimitar els terrenys de cadascú així que els ramats pasturaven amb plena llibertat per qualsevol banda –cosa que està molt bé. Ara voldrien recuperar aquest costum i adaptar-lo a l’época. Per això han creat una app connectada a un collar que porta cada cabra. Mentre la cabra està dins del que podríem dir el seu terreny no passa res, però si la cabra s’escapa aleshores rep una descàrrega elèctrica, diuen que petita. Segons que expliquen això és prou perquè torne. Si no ho fa, però, l’app avisa al pastor pel mòbil (i quina escena aquesta!) que ja l’anirà a cercar.

El cas, però, és que perquè els humans no vesquem les tanques les cabres han de rebre xocs elèctrics…

Ens alcem ben matí per agafar el tren que ix d’Oslo en direcció a Myrdal. A Myrdal agafarem el tren que va a Flåm i d’ací el vaixell que travessa el fiord de Sogne, diuen que és el més gran del món i segueix després la ruta fins a Bergen. De les sis del matí a les vuit de la nit en un viatge que paga, però, la pena.

El primer tram del tren a Myrdal té poques sorpreses però el segon és memorable. El tren va pujant i pujant fins arribar a més de 1.400 metres d’alçada i en aquest punt el paisatge és únic. Hi ha un munt de túnels que supose que alleugen les enormes dificultats que de ben segur deu haver per travessar aquesta zona a l’hivern. Això fa que una part del viatge no pugues veure gran cosa però quan la veus és impressionant. Un paisatge com cap altre, que va desfilant per davant teu amb una força i una duresa extraordinàries.

A Myrdal canvies de tres per a baixar cap a Flåm per un pendent pintoresc i ple de paisatges més corrents però que no per això deixen d’impressionar. A baix de tot, al final i ja arran de mar hi ha Flåm. Flåm sorprèn i no agradablement. És una mena d’estació marítima i el primer que s’hi veu és un d’aquells monstruosos creuers americans que canvien completament l’escala física de la vall. Al seu voltant quatre cases, un parell de restaurants i uns vaixells més modestos, com el que ens durà a nosaltres a Bergen.

El vaixell és de la companyia Norled, com els del fiord d’Oslo, una companyia que causa una estranya sensació entre els turistes americans perquè fa servir una bandera que és exactament la mateixa que la de Puerto Rico. El govern de Puerto Rico va intentar evitar-ho però va resultar que el disseny de Norled era, curiosament, anterior al de Puerto Rico, així que van guanyar el judici.

El viatge de Flam a Bergen costa cinc hores de navegació a estones rapidíssima i a estones molt lenta, depenent dels obstacles naturals i de les paredes que el vaixell fa. Són cinc hores realment excepcionals amb uns paisatges que fan pensar que és certa la tesi que he llegit en algun lloc i segons la qual tres quartes part de la població noruega viu a menys de deu quilòmetres del mar. A la costa, i mira que n’hi ha, la freqüència de les cases i casetes de tot tipus és notable però només que alces la vista cap a les muntanyes enormes que hi ha al darrere ja veus que allà no hi viu ningú, que tot és natura i prou. Arbres, més arbres i més arbres encara.

El vaixell finalment atraca a Bergen i de seguida descobreixes, com qui diu només tocar terra, que la ciutat és bellísima però també un centre turístic de primera magnitud.

Lindøya és una de les illes de la badia d’Oslo on arriben aquests vaixells que fan d’autobús. Després de l’experiència d’ahir hem decidit tornar-hi però desembarcar i passar un estona.

L’illa, com es veu en el vídeo, és una comunitat menuda de cases esparses. A través d’un pontet de fusta es pot arribar també a una altra illa més petita encara on hi ha unes instal·lacions per a prendre el bany, concorregudes pels veïns. La Júlia s’hi va sumar amb entusiasme mentre nosaltres la miràvem de dalt del rocam estant.

Allà hi vam passar una bona i llarga estona, contemplant la calma absoluta que s’apodera del paisatge, abans de tornar sobre els nostres passos a cercar de nou el bus marítim, que en passa un a cada hora. I en el moll, mentre l’esperàvem, ens vàrem distreure mirant un pobre xiquet que intentava pescar el que per la tensió de la canya semblava un peix massa gran i amb el qual finalment no va poder. Nosaltres ens ho vàrem estar mirant mentre la llum anava afluixant lentament en l’horitzó, crec que finalment conquerits també els nostres cossos per la calma.

Inevitable. Els vikings. De bon matí agafem un ferri per anar a visitar un vaixell viking admirablement conservat. Va ser la tomba de dues dones importants. Els vikings a segons quins morts els enterraven dins els vaixells, cobrint-los amb terra i torba. Alguns d’aquests vaixells s’han trobat colgats i això els ha fet arribar fins avui en bon estat.

Aquest, concretament, és magnífic però a la vegada molt sorprenent. Com podien anar fins Amèrica o fins a Constantinoble dalt una cosa aparentment tant fràgil com aquesta? Resulta especialment sorprenentment la modernitat dels seus dissenys, les senefes que adornen el vaixell. Pot ser és a l’inrevés, que com que tot això està de moda ens sembla modern. Podria ser però això no altera l’efecte.

Prop d’on és aquest vaixell hi ha un altre museu que alberga el vaixell d’exploració polar Fram, el d’Admunsen. El vaixell és mastodòntic i es pot visitar per dins en una ruta molt efectista. Jo no aniria mai de la vida en una ruta d’aquestes però reconec que em fascina veure la determinació de la gent que s’encara amb el desconegut i planta cara. Aprendre’n, aprendre les enormes dificultats  per on van passar i veure-ho en directe sobre el vaixell autèntic on vivien, no només viatjaven, té un efecte solemne.

Quan ens retiraven ja cap a l’hotel passem pel port i observem l’extraordinari nombre de vaixells que van i venen. Uns quants, tipus ferry, portaven la marca de les targes de transport que havíem comprat per anar al metro així que ens hi hem acostat encuriosits. Hem preguntant i resulta que això són, literalment, línies de bus marítim que connecten algunes de les illes i poblacions del fiord amb el centre, de forma regular i pràcticament les vint-i-quatre hores del dia.

Pensat i fet. Hem demanat si podíem pujar i ens han respost amb un somriure que significava ‘per quin motiu no hauríeu de pujar?’. Així que hem pujat i sense esperar-nos-ho ens hem trobar amb una mena de mini creuer pel fiord, visitant cinc illes diferents, sense desembarcar.

L’espectacle, el viatge vaja, paga la pena. Ací i allà hi ha tot d’illes petites farcides de casetes de fusta de colors vius i embarcadors menuts, ocupats per tota mena de barques i barquetes. Si no fos tan tard desembarcariem ben de gust i faríem un passeig, Potser demà…

Partim de viatge per Noruega durant una setmana que he esperat com poques en la meua vida. Des del 17 d’agost de l’any passat, el dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils, crec que no he parat de treballar. ni un sol dia i he passat, hem passat tots, alguns dels dies més complicats, per bé i per mal, de la nostra vida pública. Finalment he aconseguit arreglar una setmana de descans que ens portarà a Noruega. O a Norvègia.

Fa anys  a VilaWeb vàrem discutir sobre els topònims amb Jem Cabanes, una de les persones cap a les quals tinc més respecte i admiració del món. Jem va proposar l’ús d’aquell Irac, que encara avui alguna gent no entèn i va fer propostes que jo com a director no em vaig atrevir a acceptar. Lisbona, per Lisboa, Suèdia per Suècia o Norvègia per Noruega, per exemple. Es tractava d’adoptar la norma de la majoria de llengües romàniques i uns topònims més fidels a l’original. Avui no hi he pogut deixar de pensar.

Hem eixit de bon matí a fer un passeig per Oslo. Tenim l’hotel a la zona d’Akker Bryge, un desenvolupament nou i molt impressionat, recuperat de l’ús portuaria per a uns habitatges  francament espectaculars. Però hem volgut començar l’estada per la part vella de la ciutat, amb un passeig que ens ha portat fins a la Galeria Nacional. La intenció, evident, era observar amb calma ‘El crit’ d’Edvard Munch, cosa que només hem aconseguit a mitges -colgats per un allau de turistes asiàtics. Hem descobert en canvi, i hem admirat, un museu sencer realment interessant. La Galeria està molt ben concebuda, allunyada de la grandiositat amb que aquestes coses es presenten més al sud. És un museu de mida humana, que pots passejar tranquil·lament en una hora, i que posa magníficament en perspectiva l’obra sobretot dels pintors noruecs amb les grans figures de l’art mundial, de les quals tenen les peces justes com per apreciar el pas del temps i les tendències.

La Galeria té ara una exposició temporal de Gerhard Munthe, un dissenyador especialment influent pel que fa a la construcció de l’imaginari nacional noruec i el primer que em trobe és un gran dibuix amb la llegenda Norvegia (sense accent) al capdamunt del  tot. No he pogut evitar un somriure, recordant l’estimat Jem.

Més tard hem anat al Museu Munch, que ens ha decebut de manera notable. Ho hem compensat amb un llarg passeig fins el nou edifici de l’Òpera, dissenyat de tal manera que pots pujar a la teula i observar des d’allí, com així hem fet, com el sol anava ponent-se, ben tard, passades les onze de la nit.

El Transdniester és un estat titella de Rússia en territori moldau. Quan Moldàvia es va fer independent de la Unió Soviètica l’exèrcit rus hi va establir un protectorat, per mantenir a les seues mans el principal magatzem d’armaments que tenia a l’Europa central, per donar suport als russòfons que no volien ser part de Moldàvia i per evitar la reunificació de Moldàvia amb Romania i el seu basculament cap a Europa. El moviment era semblant al que havia fet ja amb Geòrgia amb Abkhàzia i Ossètia. Amb aquests anomenats ‘conflictes congelats’ Rússia aconsegueix mantenir una certa estabilitat en algunes de les seues fronteres, al temps que fa servir aquests autèntics forats negres per a fer qualsevol tipus de comerç clandestí o prohibit. Des d’armes nuclears a aletes de pollastre, passant per òrgans humans.

Ara fa deu anys vaig tenir la sort de poder passar uns dies al Transdniester, un estat tradicionalment molt poc amable amb els periodistes estrangers i molt tancat. Va ser un viatge molt impactant, del qual varen eixir unes quantes cròniques publicades aleshores a VilaWeb i uns quants apunts al meu bloc. Una d’aquelles cròniques relatava la coneixença d’una de les dones que m’ha impressionat més en la meua vida: la que comptava a qui havien mort per robar-li un òrgan que després vendrien al millor preu a qualsevol ric del planeta.

El seu nom era, i espere que encara siga viva, Oxana Alistratova i era la directora d’una minúscula organització anomenada Vzaimodeistvie. La vaig anar a cercar a un soterrani de Tiraspol, de pares nues i despullades i sense cap senyal a la porta. La seua feina, allò al que es dedica, és a recomptar i identificar les víctimes del tràfic d’òrgans i cèl·lules mare, un dels ‘negocis’ més productius del país. Tenia a les seues mans, fortament agafada, una llibreta gruixuda de color blau on anava apuntant noms, telèfons, dades de les persones que sabia que havien patit aquesta pràctica, Al Transdnièster trobes als diaris cada dia anuncis sorprenents que reclamen dones joves que vulguen quedar embarassades. L’anunci no ho diu però la raó és fer-les avortar el tercer mes amb l’objectiu de treure les cèl·lules mare del fetus i vendre-les a l’estranger. El preu era en aquell moment de sis cents dòlars.

Li vaig preguntar a Oxana si sabia on anaven aquestes cèl·lules mare i si coneixia casos semblants relacionats amb el trasplantament d’òrgans, cor, fetge…Em va dir que sabia segur. que les cèl·lules anaven als Estats Units, a laboratoris privats però que seguir el rastre dels òrgans era molt més complicat perquè en la major part dels casos els ‘donants’ eren morts. Simplement algú els segrestava i desapareixen sense que el govern fes cap investigació de cap classe. El dia que la vaig conèixer tenia les dades de 141 víctimes directes del tràfic de cèl·lules mare però només 33 contactes indirectes que li parlaven de tràfic d’òrgans. Em va explicar que els òrgans i les cèl·lules eixien del país en petites avionetes que aterraven de manera discreta en tres pistes situades a Camenca, Tighina i Tiraspol, ja que el Transdniester oficialment no té cap aeroport obert al trànsit. Vaig insistir: i cap a on s’envolen? Les cèl·lules, em va tornar a dir que bàsicament cap als Estats Units. Els òrgans deien que a qualsevol part del món on hi hagués algú amb prou diners com per a pagar l’assassinat, el transport i l’operació il·legal. Però això darrer només eren rumors que ella no es veia capaç de confirmar.

En aquella època el Transdniester tenia mig milió d’habitants i n’havia perdut gairebé cent cinquanta mil en menys d’una dècada. Des del 2010 el govern no dóna dades oficials de quants habitants hi ha. La por n’era, i segueix sent, la causa principal de l’èxode massiu ja que aquell és un país on ningú no pot assegurar-te que arribaràs tranquil a la nit. Els forats negres existeixen per això i això és el que fa possible algunes accions i operacions que altrament no tindrien lloc.

(Vull que quede clar que no tinc cap informació respecte a la polèmica, renascuda ahir, sobre si el fetge que va salvar la vida d’Eric Abidal era o no del seu cosí. No ho sé ni tinc cap raó per a dubtar de la versió oficial. Però la polèmica m’ha fet recordar la duresa amb que l’Oxana em mirava, com acusant-nos de deixar passar el tema discretament. ‘D’això no us interessa parlar a occident’, em va dir. I aquell dia jo vaig decidir que en parlaria sempre que l’actualitat m’ho permetés.)