Mails per a Hipàtia

El final del trajecte noruec ens portava fins a Ålesund, una petita ciutat edificada sobre set illes interconnectades per túnels i ponts, més al nord de Bergen. La ciutat es va cremar, amb la sola excepció d’una casa que hem visitat, a primers dels segle XX i va ser reconstruida amb un esforç col·lectiu notable en pocs anys. La petjada de l’incendi la reconstrucció és per això ben visible.

La connexió entre illes és el que primer et crida l’atenció. Des de l’aeroport fins al centre han de travessar dos túnels submarins importants de llargada, amb un pendent crec recordar que del dotze per cent.  Vas cap a baix molt pronunciadament i després cap amunt igual de pronunciadament. Tota una experiència.

La ciutat en si és limitada però molt tranquil·la i bonica. Pots passejar molt a gust pel port o pujar a un mirador que hi ha al final d’una escala realitzada amb tant de gust que causa admiració. A dalt el mirador hi ha un xicotet restaurant de finestres amplíssimes, dissenyat. per deixar veure el màxim d’aquest paisatge d’illes esparses que ací ho és tot. Hi vàrem pujar amb la intenció de veure com s’iluminava la ciutat de nit però vàrem haver de baixar sense aconseguir-ho perquè ací, en aquest. temps, es fa de nit passades les dues de la matinada. La vista, en qualsevol cas, magnífica.

Baixant al port ens vàrem trobar un vaixell amb l’estelada però dissortadament els seus habitants no eren dins. M’hauria agradat molt saludar-los.

Punt i a banda per a l’hotel. Passa a vegades que tries un hotel una miqueta a la babalà –tampoc no hi ha tants a Ålesund– i a la que arribes t’hi trobes una xicoteta meravella, que t’hi passaries un mes. Ens ha passat aquesta vegada amb el Brosundet, un establiment extraordinari en el disseny i l’atenció al client, que et fa estar-hi com a casa. Sembla mentida com una llar de foc encesa en ple juliol, ep! a seixanta dos graus nord, pot arribar a fer tanta il·lusió…