Mails per a Hipàtia

Fa uns mesos em va arribar una invitació per participar en el Forum de la WebSummit de Lisboa. Em demanaven de parlar sobre periodisme de qualitat i explicar com havíem fet VilaWeb Paper. Vaig acceptar, la veritat, sense saber massa bé on anava. La WebSummit la coneixia perquè és una de les cites anuals més importants al món, una mica a l’estil del Mobile a Barcelona.

El Forum era per quatre dies però tal i com està la situació ací al país vaig dir-los que només podia anar-hi dos i encara. La meua intervenció era pel dijous a la vesprada així que vaig arribar dimecres. Sense situar-me massa on era, la veritat. De l’aeroport vaig anar al recinte on es feia el fòrum a saludar i situar-me i registrar-me. La WebSummit es fa al nord de Lisboa, en el recinte que va ser de l’Expo, lluny del centre. Com que l’endemà aniria molt just de temps vaig pensar que el millor que podia fer era baixar a sopar al Chiado i la part baixa de la ciutat, visitar la llibreria Bertrand i perdre’m una mica caminant sense rumb. Sempre que vaig a Lisboa m’agrada acostar-me al Tajo, encara que siga de nit, asomar-me un segon a l’aigua i tornar camí amunt per les places que s’obren a ell, anar al Terreiro do Paço.

L’endemà em vaig alçar d’hora per aprofitar be el dia al Fòrum. M’havien explicat que era un espai reservat dins la WebSummit només per cinc centes persones on hi havia quatre espais de xerrades i debats i una gran àrea amb tot de sofàs i taules. Quan vaig arribar-hi feien un debat animat sobre la llibertat a internet amb la participació d’Owen Jones, a qui vaig saludar i agrair el seu clar posicionament sobre Catalunya dels darrers dies. Jo parlava a les quatre així que em vaig dedicar a escoltar i participar en els debats que s’anaven fent una mica per ací i allà. Vaig estar conversat amb el qui havia estat el director d’estratègia digital d’Obama, amb una periodista nigeriana acabada d’eixir de cinc anys de presó al seu país, amb un parell de col·legues portuguesos, que es van interessar pel llaç groc que portava a la jaqueta.

Vaig tenir curiositat aleshores de mirar la web del Forum i em vaig quedar sorprès de veure que aquelles cinc centes persones resulta que pagaven vint-i-cinc mil euros per ser-hi. Jo anava com a convidat però allò em va fer canviar la cara. Caram. Vint-i-cinc mil euros són molts diners. Tants que em va entrar una seriosa preocupació sobre el que anava a dir i explicar.

Per sort la cosa va anar bé, sense formalismes. Quan em va tocar parlar un grup de persones es va acostar a la sala i vam mantenir una conversa més aviat informal i oberta sobre els problemes del periodisme al món i sobre la pèrdua de credibilitat dels grans mitjans. Entre els assistents hi havia de tot però em va cridar l’atenció la presència d’una persona d’edat molt avançada però la cara del qual em sonava. Quan m’hi vaig acostar a saludar-lo i donar-li les gràcies per haver participat en la conversa me’n vaig donar que era Robert F. Curl, el premi Nobel de química i gran defensor de l’educació pública de qualitat.

Després vaig agafar el metro per anar-me’n a l’aeroport mentre reflexionava pensant que havia estat en un dels llocs més estranys de la meua vida. Segurament si la feina ací no hagués estat tan trepidant i el meu cap tan concentrat, tot ho hauria assaborit d’una altra manera…

La situació al país segueix portant col·legues a voler xerrar sobre com estan les coses. Un parell d’entrevistes més:

-Aquesta llarga entrevista a Yahoo! Japó, un dels principals mitjans d’aquell país. Encara que està en japonès, com és lògic, la selecció de fotos és preciosa.

-i al diari O Globo de Brasil, aquesta entrevista de Marina Gonçalves

Martí Luter és una de les figures històriques que m’interessen més. El frare reformador que va obrir pas al que coneguem, de forma abusiva, com a ‘protestantisme’ és un personatge clau de la història d’Europa i el món. Un dels pocs homes sense el qual tot el que està passant avui no estaria passant.

Per això quan Josep Lluís Carod Rovira em va demanar de participar en l’acte de celebració dels 500 anys de la publicació de les seves noranta-cinc tesis a la porta de l’església del palau de Wittenberg vaig dir que sí, de forma entusiasta.

L’acte es va fer el 31 d’octubre al vespre i en el mateix noranta-cinc persones que representaven tota mena de col·lectius de la societat catalana vam llegir una a una les tesis del frare agustinià. A mi en concret em va tocar la quaranta.

L’acte va ser sobri, sincer i elegant, com correspon a la moral protestant. Protestants de totes les denominacions, catòlics, musulmans, jueus, agnòstics i ateus vam compartir escenari i emoció, en una evident mostra de que el pas dels anys ha posat les coses al seu lloc. El revolucionari que va trencar el domini i l’abús de l’església de Roma avui és reconegut per tothom i tothom reconeix que tenia raó en moltes de les seues propostes i posicions.

En uns dies tan complicats com estem vivint aquest acte va ser un oasi de tranquil·litat però també de confiança en el país. Com va dir Carod a Barcelona vam fer un acte equiparable als molts que a aquella mateixa hora s’estaven fent arreu d’Europa. Amb normalitat.