Mails per a Hipàtia

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

Ahir li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la Isabel-Clara Simó. Tant bon punt ho vaig saber vaig decidir plantar-me a la seu d’Òmnium per escoltar la notificació del jurat. Despús-ahir precisament havíem estat el Vicent Sanchis i jo amb ella i no ens va dir res de res. Ja ho sabia però va callar, ben disciplinada. Ahir no la vam deixar escapar, però. A Òmnium érem, entre molta altra gent, el Vicent Sànchis, el Carles Solà i jo mateix, que amb la Isabel fèiem quatre dels membres d’aquella màfia valenciana que durant tants anys va embolicar l’enyorada Mavi Dolç. Ens vam fer aquesta fotografia de record i després, amb el president d’Òmnium Jordi Cuixart, vam decidir que ens n’anàvem a dinar junts per celebrar-ho.

I així va ser. I vam fer un d’aquells dinars inoblidables en els quals vam riure molt, vam explicar tota mena d’anècdotes i vam repassar de valent a tots aquells que havíem de repassar. La Isabel estava radiant, que ja tocava, tota divertida veient com se li anava omplint el mòbil de trucades, de whatsapps, de missatges de tota classe i condició per felicitar-la. La va felicitar també l’ama del restaurant i tots plegats vam brindar per un premi que m’alegra més del que puc explicar.

Amb la Isabel m’uneix una amistat i unes complicitats que venen de molt lluny. Sent una admiració gran cap a la seua tenacitat i la seua valentia, cap a la seua capacitat de no deixar de desafiar mai tot allò que no li agrada. Per raons biogràfiques, El Temps és el bressol d’on naixerà VilaWeb. Però el Canigó de la Isabel i el Xavier és la nostra prehistòria i la prehistòria de la qual venim molts en aquest país. No he vist mai a la Isabel defugir ni una sola batalla però tampoc no l’he vist mai, ni en els moments més difícils, enfonsada. La Isabel és una alcoiana d’una vitalitat superlativa amb la qual dinar ahir va ser un plaer més gran encara del que ho ha estat en tantes altres ocasions. Perquè, caram, què no hauríem de celebrar, i de celebrar be, que siga la quaranta novena persona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Doncs això mateix…

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…

Just abans d’acabar l’any els bons amics del CIEMEN em van convidar a participar en un debat sobre els 25 anys del final de la Unió Soviètica. Hi vaig participar amb Simona Skrabec i Abel Riu i aquest és el vídeo que han penjat ara amb la major part del debat gravada.