He participat en una sèrie d’entrevistes commemoratives dels quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana. Aquest és el vídeo de la meua intervenció.
[vimeo 162977197 w=640 h=360]
[40 anys, 40 testimonis. FCCC] 37 Vicent Partal from Giny Comunicació on Vimeo.
La meua menuda estudia xinés, una activitat que em produeix una sana enveja intel·lectual. M’encantaria tenir el temps, la voluntat i la capacitat de fer-ho jo però aquesta és una perspectiva que se m’escapa, dissortadament.
En qualsevol cas, a través seu, estic aprenent moltes coses apassionants sobre aquella cultura, de fet sobre aquella cosmologia. I per això, quan puc, intente col·laborar.
Avui m’ha passat. He entrat a tafanejar en una llibreria i m’he trobat un llibre amb un títol (‘100 palabras para entender a los chinos’) que m’ha semblat que li podia servir. Així que l’he comprat i l’he fullejat mentre em feia un cafè.
El llibre intenta explicar com la llengua xinesa determina la visió del món que aquella gent té. I ho fa amb una eficàcia demolidora. Tant que de sobte he entès un episodi que em va passar fa 25 anys.
Durant els fets de Tian anmen, a Pequín, un dia vaig anar a una conferència de premsa del govern xinés, que volia explicar el que estava passant. Va ser una conferència de premsa estranya. Els periodistes estrangers que érem allí estàvem molt enfadats i preocupats per la violència que el govern havia desfermat contra els estudiants i que acabaria amb la matança del quatre de juny. Així que vam fer preguntes francament impertinent al portaveu del govern xinés. Fins que en un moment particular el portaveu va aturar la conferència de premsa i ens va dir que ja estava bé, que no li donarem lliçons de com governar perquè quan nosaltres encara no havíem fundat Atenes ells ja manaven en aquell palau.
L’acte es feia dins la ciutat prohibida i jo, que aleshores encara era un marxista més o menys beat, em vaig sentir fortament indignat amb el fet que aquell comunista pogués assumir la història dels mandarins i declarar-se continuador dels mateixos. No ha estat, però, fins ara que ho he entès. Llegint el llibre.
El llibre explica que quan es van traduir al xinés les obres de Marx i els primers socialistes, els traductors no van entendre el significat de la paraula ‘revolució’. No van entendre un concepte que pels europeus és natural però que evoluciona des de la revolució com a moviment constant al voltant d’un astre a la idea de canvi radical. I aleshores van decidir que era millor agafar-se a la conseqüència natural d’una revolució que és el canvi de govern. I van traduir ‘revolució’ per ‘ge ming’, o siga ‘canvi de mandat’. Sense adonar-se’n que una revolució és molt més que un ‘canvi de mandat’ o fins i tot que no qualsevol ‘canvi de mandat’ és una revolució.
En aquella conferència de premsa jo formulava les preguntes en anglès i el portaveu responia en xinés amb traductor. Però vist el que sé ara entenc molt millor la reacció, aleshores inexplicable per a mi, que va tenir aquell home. Clar que també, entenent això, no puc deixar de preguntar-me, amb una certa inquietud i tot, si els xinesos mai han entès el sentit veritable del que és una revolució.
Sóc dels que consideren que Edward Snowden és un heroi del nostre temps. La seua honradesa, la seua valentia i la capacitat que va tenir d’obrir-nos els ulls sobre la vigilància a la qual estem permanent sotmesos fa que l’admire i que intente seguir-li la pista en el que no deu ser fàcil el seu exili rus.
Aquest cap de setmana, per això, he vist que estrenaven ‘Snowden’, el film d’Oliver Stone i he anat a veure’l al cinema. El film m’ha semblant una mica llarg, crec que li sobren deu o vint minuts però la minuciositat amb la qual retrata tot el que va passar i els mitjans amb que Stone compta per a fer-ho són realment destacables.
Però és precisament l’última part del film, amb el canvi de ritme i escenari que hem vist tan sovint en Stone, la millor, tot i ser la menys espectacular. Per com la vius i pel que representa políticament. Snowden fa ja anys que viu a Moscou, forçat a un exili que no li deu resultar gens agradable, amb Putin allà mirant per la finestra. La temptació d’oblidar-lo és per això massa fàcil i que un director com Stone decidisca tornar-lo a la palestra pública em sembla fonamental.
Especialment perquè si Hillary guanya les eleccions em tem que les coses es posaran molt lletges… Ja en parlarem.
Els companys de Bellaterra han publicat el vídeo de la meua conferència de l’altre dia, presentada per Pere Cardús. Si la voleu veure ací la teniu:
La sessió enguany del Parlament Europeu de la Cultura s’ha fet a Adjària, una república autònoma de Geòrgia, al Caucas, que té per capital Batumi. Al plaer de tornar a trobar-me tot de companys i col·legues interessants, amb els quals gaudir d’unes quantes hores de debat s’afegia enguany el goig d’anar a la terra, aproximadament, que el Tio Pertegaz va triar com a final del seu exili soviètic.
Vicent Pertegaz, efectivament, en la seua darrera etapa a la URSS va venir a viure a Geòrgia, concretament a Sukhumi, uns quilòmetres al nord de Batumi, en l’avui ben conflictiva república d’Abkhàsia. Pel cas tant hi fa perquè les característiques físiques de totes dues són idèntiques i això és el que comptava per ell. Recorde que quan ens ho va explicar va dir que buscava anar a viure a un lloc que li recordara Bétera, després de tantes dècades de guerra i exili.
De llocs que li pogueren recordar Bétera, com és fàcil d’imaginar, a la URSS n’hi havia ben pocs. Pel clima. Geórgia, aquesta part de Geòrgia que es banya en la mar Negra era pràcticament l’única opció i cap ací se’n vingué.
Amb aquesta història al cap vaig aterrar en una nit plena de pluja al petit aeroport de Batumi. Sorprenent perquè és propietat de Turkish Airlines, que hi té organitzada una porta de darrera per on passar a Turquia, que és a menys de deu quilòmetres, sense ni ensenyar el passaport.
Un taxi caòtic em va portar a l’hotel, conduint de manera perillosament anàrquica i esquivant un trafic de mil dimonis mentre el taxtista no parava de cridar en veu alta per un parell de telèfons que feia anar de manera simultània. Bona rebuda.
Per sort al matí va eixir el sol i vaig poder comprovar que efectivament el Tio Pertegaz tenia raó i allò podia semblar-se a Bétera. Les plantes, fins i tot un cert estil de les cases i el cel eren idèntics i no crec que enlloc més de la URSS pogueren semblar-se més.
Després he aprofitat una estona morta de les sessions per passejar a gust pel centre i acostar-me a la línia de platja. I aleshores les diferències s’han fet ja més gran. Primer perquè la presència del mar és potent i això a Bétera, com és ben sabut no passa. Però sobretot, i això el Tio Pertegaz s’ho va estalviar, perquè en la primera línia de costa ha crescut una Batumi sorprenent. Gran hoteles occidentals i tot de casinos per als veïns russos i turcs fan un contrast massa estrident amb el que s’endevina que va ser la ciutat soviètica.
Estrident per poc organitzat. En la plaça major coexisteixen dos edificis de pisos clarament soviètics amb un casino que té una immensa pantalla de vídeo, una font exportada d’Itàlia, amb els seus daurats i els seus rajos d’aigua i el vell teatre de l’òpera. Un pastís sociològicament molt interessant però francament poc digerible.
En un altre moment hem anat a veure una potent actuació de folclore georgià, molt mascle per definir-ho d’alguna manera, i això ens ha portat fins l’àrea industrial de la ciutat, de nou plena de contrastos. S’hi veu com devia ser un port important en l’era soviètica però també com estan recuperant espais industrials per a un luxe foraster que m’imagine que deu ser poc agradable pels locals.
La persistència dels conflictes és un tema que sempre m’interessa així que no me n’he estat de preguntar i tinc, per això, dues anècdotes amb molt sabor. Sobre els musulmans i sobre els russos, en definitiva els dos pols que es mouen ballant sempre amb aquest país.
Quan a meitat dels anys vuitanta vaig començar a treballar el tema dels moviments nacionalistes a la Unió Soviètica un dels primers problemes va ser establir el mapa no només de les nacions sinó de les entitats oficialment existents. Hi havia poquíssimes dades a occident sobre aquest tema i per això vaig haver de rascar molt en moltes fonts per a trobar l’explicació de cada cosa. En el cas d’Adjària la raó que sempre se’m va donar per a explicar que aquesta minúscula llenca de terra costanera fos una república autònoma va ser que ací vivien els musulmans georgians. Els adjars sempre havien estat caracteritzats com georgians islamitzats al contacte amb l’Imperi Otomà i així ho vaig reflectir en els meus llibres.
Geòrgia ha bastit una nova identitat molt contra l’Islam —fins i tot s’han inventat una nova bandera que no és que tinga una creu sinó que en té cinc, cosa que ha de ser tot un rècord. La pregunta, doncs, era obligada: que se n’ha fet dels musulmans? La resposta em va deixar literalment estupefacte.
Com que en una de les sessions del Parlament va participar la ministra de cultura vaig aprofitar per parlar-hi un moment amb ella i els seus assessors. I la resposta va ser que no hi havia musulmans georgians, Em van dir, literalment, que es tractava de cristians que havien estat obligats a seguir l’Islam ‘però que en el fons del seu cor seguien sent cristians’. Poca cosa més vaig poder treure, excepte la sensació que realment els musulmans d’Adjària no poden estar passant pel seu millor moment, segur.
La segona anècdota està relacionada amb els russos, Una de les nits ens van portar a dinar a un restaurant georgià sensacional que estava en una plaça certament estranya. Era una plaça gran però oberta per un costat i en ella destacava un campanile venecià que per voltes que jo li pegava no podia entendre com havia anat a parar allí. Així que vaig preguntar.
La resposta era que la torre era falsa. Es tractava en realitat d’un hotel propietat d’una cadena italiana, completament nou que s’havia quedat tota la superfície de la plaça i havia volgut crear un ambient com de plaça italiana, amb restaurants, un espai per a fer música, etcètera… I l’inevitable, a Batumi, casino.
La pregunta immediata era que aquella plaça era molt gran i semblava tota nova i com era que un hoteler italià havia fet una inversió tan gran i es gastava tan diners en urbanitzar. La resposta, de nou, va ser estupenda. Aquella gran plaça l’ocupava el que en el seu moment havia estat l’escola russa, en llengua russa, de la ciutat. Simplement un dia va desaparèixer i van oferir gratis a l’hotel l’espai a canvi que l’organitzara. La pregunta de si ara hi havia una escola russa en un altre lloc de la ciutat, ja vaig veure ràpid que no tindria resposta. Els brindis i les cançons, canten de meravella aquesta gent, ho van estalviar.
Els enllaços aeris tornant del Japó permetien una parada curta, de poc més de vint-i-quatre hores a Dubai. Era una manera de suavitzar els milers de quilòmetres que ja portàvem entre pit i esquena i també de domar una mica més el temut jetlag. Així que ho vam aprofitar.
Venint del Japó, però, Dubai és un xoc excessiu. No només pel clima però molt pel clima. En eixir de l’hotel de bon matí, i era molt matí encara, les ulleres se’ns van entelar a tots de la calor tan monstruosa que feia.
A Dubai la calor és excessiva però tot és excessiu. Vam pujar al Burj Khalifa, el gratacels més gran del món però només de veure’l des de baix ja vam quedar esborronats. És ben bé el doble d’alt de qualsevol altra cosa i costa imaginar com caram van tenir la idea de fer això.
Com que teníem tant poc temps vam decidir agafar un d’aquells autobusos que ensenya les ciutats. Vam quedar atrapats en una successió inacabable d’embussos de trànsit que ens va fer baixar al museu de Dubai i recórrer una part de la ciutat vella. Amb tot va ser el més bonic i real que vam veure. Vam entrar per un soc hindú, vam travessar el braç de riu en la barcassa que fan servir els locals, una andròmina tan atrotinada com colorista, i vam poder submergir-nos després en el soc local i en el de l’or. No tenen ni punt de comparació amb els d’Istambul però com a experiència no va estar malament.
Tot Dubai, però, fa la sensació d’estar en obres i inacabat. No s’acaba d’entendre quina ciutat volen construir, més enllà de fer els edificis més grans i pretenciosos que puguen i de comprar tot el que es mou, marques comercials, museus, parcs temàtics, competicions esportives…
No crec que hi torne si no és per alguna obligació.