Amb pocs dies de diferència dues entrevistes per a mitjans bascos. Una amb els amics i companys de Berria sobre els vint anys de VilaWeb: «Diseinu berrian, orrialde bakoitza azal bilakatuko dugu»
I una anit sobre les eleccions al nostre país en ‘El Dilema’ d’Euskal Telebista.
-‘Puja, puja la veu!’
I sona ‘La Flama’ a crits al peu de la Calderona, en el xalet que els seus pares i els seus oncles van bastir maó a maó, el seu paradís a la terra, mentre borda la gossa, nerviosa pels petards que arriben del poble, celebrant l’alliberament
-‘Na, na, na na na nanananà, nanananà nanananà!!’
-‘Ma que les xaleteres desafineu…’
-‘Tu calla, que de música no entens’ diu la Mavi mentre mou exageradament les anques, d’aquella manera que ho fa quan vol indicar que està molt contenta. Miquel, tirat en una tumbona, se la mira burleta, tan tendre com és i puja les celles com per dir ‘no la canviareu mai’ mentre la tia busca alguna cosa per beure ‘que això ho hem de celebrar’ i Maru para taula ràpid, allà al cap de la piscina. ‘Va, va, quina nit, ma que l’hem esperat!!’
-‘Ara els xaleteros celebrareu que a Bétera tenim alcaldessa de Compromís?’
-‘Vols parar de dir-me xaletera, redéu? ma que els de Ca Montes arribeu a ser pesats!’
I mentre remuga riu i riu i riu, amb aquell somriure esclatant que li naix als ulls, feliç de veure on som, on hem arribat aquesta inoblidable nit de diumenge. I s’abraça a la Txell que bota amb ella amb la melena al vent, punys enlaire. I cantem tots fort, ben fort, com deixant-nos la vida en unes notes
-‘Na, na, na na na nanananà, nanananà nanananà!!’
(Des d’on siga que és ella, si és que és enlloc, la victòria també és per a Mavi)
En política hi ha poques expressions més difícils de definir que ‘patriotisme’. Jo no m’hi solc representar com un patriota però tampoc no em molesta si algú ho fa. Ho sóc? Supose. Sé perfectament quin és el país que considere el meu i sé perfectament que no canviaré de país en funció del que m’interesse, segons si m’agrada més o menys avui. El país que és meu és meu quan m’agrada però quan m’irrita també. I supose que aquesta capacitat de mantenir-m’hi en els moments difícils és allò que em capacita per a ser definit com a ‘patriota’. Alguns voldran desgastar la paraula però a mi això tant m’hi fa. Vaig llegir de molt jovenet Leopold Shengor i aquell seu ‘nous n’héritons pas de la terre de nos parents, nous l’empruntons à nos enfants’. I vaig aprendre de Fuster que els atacs a la teua pàtria solen procedir sempre d’un patriota de l’altra. Normalment interessat en derrotar-te. Algun dia viurem sense necessitat de banderes i visques, però mentrestant ens són tan útils per canviar el món…
Alguns dies, tanmateix, passen coses que em recorden que el meu sentiment de pàtria neix precisament de la repugnància. De la repugnància ben explícita i concreta cap a alguna gent meua, de la meua pròpia pàtria. Cap al que fan i cap al que són. Cap al com fan les coses. Solen ser moments molt puntuals i íntims. Molt meus. Jo sé perquè ho dic i no necessite donar explicacions a ningú més. Ho veig. Veig que ho fan. I per uns segons em quede parat a la taula, amb la mirada fixa en algun punt, pensant com poden tenir tanta barra. Com poden ser tant cínics. Com poden tacar tant el país en nom d’un sentiment que ortogràficament compartisc però que èticament no puc sinó menystenir.
I després, com enmig d’un gran silenci, em dispose a veure com es mou la pàtria, embadalida i encegada sovint, com reacciona. I reconec que em dol molt quan la veig aplaudir i soltar uns visques ridículs, ridículs pel que són encara que he de reconèixer que interessants per a entendre el món que m’envolta. I ells, els repugnants, es posen a felicitar-se els uns als altres amb la baba caient i aquest somriure fals que busquen sempre per a les fotografies. Tant hi fa. Igual que sempre dic que no pot haver bons diaris sense bons lectors no pot haver un bona pàtria sense bon patriotes –gent valenta, disposada a pensar lliurement, sense cap apriorisme ni cap límit, gent que aspire a fer realitat allò que canta tan bé l’Estelles: ‘una pàtria lliure / lluminosa i alta’.
La pàtria mai no la fabriquen des de dalt: puja des de baix. I amb els anys, esgotat el romanticisme nacionalista, tu mateix aprens que això tampoc no és garantia de gran cosa. Hi ha dies que veus, des de baix, la seua pitjor cara. Però aleshores és quan recordes que et vas sentir patriota el primer dia que vas entendre que tu no et volies morir sense haver fet tot el possible per canviar aquests tros de terra que els pares et van cedir per a que el passares millor, molt millor, a les teues filles. I que per tant ara no és el moment de reclamar res per a tu. Només toca alçar-se de la cadira i seguir, com tantes vegades durant tants anys. La denúncia, el lament, la queixa, aquesta necessitat estomacal, primitiva, de pintar una diana no serveix mai de res, no servirà mai de res. Perquè només fa que embrutar tot el que t’envolta i emboira el cap. Aquest cap que el necessites fresc i despert avui, molt més fresc i despert que un dia qualsevol.
Presentació del llibre a Palafrugell. Vaig en tren fins a Girona i seguim en cotxe al poble de Josep Pla.
Sempre explique que per a mi les xerrades i presentacions són oxigen. Parlar amb tanta gent cada setmana em dona una imatge crec que bastant real del país. Però hi ha dies que la conversa és un privilegi. Com en aquest cas. De Girona a Palafrugell em transporta una persona interessantíssima que em pot explicar coses important amb la discrecció i la calma de tres quarts d’hora tancats ells i jo sol en un cotxe.
Prenc bona nota de tot el que em diu i m’explica i aprofite per a preguntar-li coses que no tinc ocasió de saber d’una altra manera. M’explica tot el que pot explicar amb una amabilitat i un rigor que m’impressionen.
Després a la sala la presentació transcorre en la tònica de les darreres. Diria que un pèl més optimista i engrescada i tot. L’edifici on la fem, el Museu del Suro, no el coneixia i em deixa ben impressionat. Em sembla que hauria de tornar amb calma algun dia perquè avui no tinc temps de res. Tren, cotxe, xerrada, cotxe, tren. Poc després de les onze ja sóc a casa a sopar quan a les nou encara era a Palafrugell. Demà més, que de bon matí m’espera una reunió de l’ANC on m’han demanat de participar. Aquesta setmana ha estat plena, ben plena d’actes i de coses. Bon senyal.
Xerrada dijous a Vic, a l’Auditori de l’antiga Caixa Manlleu. Abans de presentar el llibre es presenta la nova direcció de l’ANC Vic, amb la infatigable Carme Vilaró al capdavant. Debat animat. Algú fa broma dient que hauria de vendre pastilletes calmants. No és mala idea, igual encara faríem alguna pela.
El debat el presenta Xevi Bardolet, d’El 9 Nou, amb qui compartiré cotxe de baixada. Aprofitant que VilaWeb fa 20 anys explica que poc després de posar-la en marxa ell va baixar a Barcelona a fer-me una entrevista sobre això que acabàvem d’inventar. I diu que se’n va tornar a la redacció sense entendre res del que li havia dit. Jo li responc entre rialles del públic que igual jo tampoc no m’entenia a mi mateix…
Com en totes les presentacions constate que hi ha molts nervis, gent que veu que la situació se’ns està anant de les mans. Procure calmar l’ambient. Estem fent-ho molt difícil, molt. Ens compliquem la vida sobremanera. Però d’això a que la cosa se’ns haja anat de les mans hi ha un abisme que no veig per enlloc. En fi, una prèdica més i ja en van tantes…
Presentació a Sant Celoni del llibre. Quan la vam tancar no vam preveure que seria nit de semifinal de Champions –no ho podíem fer. Però en veure que n’esdevenia vam haver de canviar el programa. Moure la xerrada a les set, bàsicament i esperar que la gent no estiguera tan concentrada en Messi que no poguera fer res més.
Per sort va ser així i la sala es va omplir de gent que, com havíem previst, va seguir el debat fins deu minuts abans de començar el partit. Quan es va començar a notar molt que hi havia inquietud. Vam tancar ràpid, doncs, em vaig quedar encara fent signatures una estona i finalment vam fer cap amb els organitzadors a un restaurant amb pantalla gegant. Perquè, caram, havíem decidit que nosaltres tampoc anàvem a competir amb Messi i companyia.
Que sempre cal saber on és el teu límit…
La Diputació de Lleida ha penjat en vídeo la presentació de ‘Desclassificat:9-N’ que vam fer la vespra de Sant Jordi. Va ser un acte especial, amb la participació del president de la Diputació Joan Reñé i també de l’amic Solé i Sabate.
Durant la meua joventut portava barba. Sempre. Una barba tendint a llarga que em va acompanyar durant molt temps. Fins que se’m va començar a fer incòmoda. No sé per quin motiu exacte però un dia em vaig començar a cansar d’ella i vaig començar a afaitar-me. Cosa que, com sap qualsevol home, és una llauna.
Vaig tenir una maquineta elèctrica d’aquelles de tres capçals rodons però mai no vaig arribar a fer-la meua. No em quedava bé l’afaitat i troba una pèrdua de temps notable estar allà fent voltes a la mandíbula. Vaig passar-me a l’humil i tradicional maquineta amb una conseqüència greu: sempre em tallava.
Quan dic sempre vull dir sempre. Dec ser molt talòs en això d’afaitar-me perquè pràcticament no recorda cap dia de la meua vida que no m’haja fet un tall. Xicotets normalment. Però sovint importants. I sempre passa: quan tens pressa més et talles i més profundament.
Un dia li vaig explicar al meu barber i em recomanar una barra de no sé què que talla l’hemorràgia. Efectivament. Et talles, poses aigua a la barra, apliques sobre el tall, cou com un dimoni però allò es talla. Vaig pensar que havia trobat la solució definitiva.
Però fa unes setmanes em van regalar una maquineta no d’aquestes humils, de supermercat, aquelles embolicades en celofana blava que jo sempre compre. Em van passar una promoció d’una maquineta d’aquestes estupendes que veus en els anuncis de televisió i pensen ‘seran supèrfols…’
I mira, resulta que és un altre món. La cosa aquesta ultramoderna, i més cara, afaita de meravella, ràpid i suau. I no em talle ni intentant-ho. Estic estupefacte de com he pogut ser tan irracional durant tants anys i de com he pogut deixar-me dur per un apriorisme infantil, segurament pensant només que no tenia perquè gastar-me més diners en una maquineta d’aquestes. Quan era evident que em convenia. La de nervis que m’hauria estalviat alguns dies, senyor…
Presentació a Vilanova de Bellpuig del llibre. Tard. És terra treballadora i no es pot fer res mentre el sol és fora. La fem a les nou de la nit a l’ajuntament, ple del tot. És el dia que ha saltat la polèmica de les llistes fantasma. Al poble en tenen una, ni més ni menys que de Plataforma per Catalunya. L’ANC local està preocupada però considera que no pot posicionar-se. Jo argumente en públic que sí que cal fer-ho. Que cal denunciar els racistes i evitar que algú s’equivoque agafant una papereta que desprestigia el país i trenca els nostres principis més bàsics. Com a mínim en parlem en el debat, que s’allarga com sempre una bona estona.
Després llarg retorn en cotxe a casa que em serveix per a parlar una bona estona sobre com van les coses. Pel pla rai, que em diuen. La gent continua mobilitzada, les estelades als balcons i la seguretat en el resultat del procés està al capdamunt de tot. Malgrat les ombres, que apareixen també en el debat. A voltes em costa entendre com hi ha gent que afirma coses tan inversemblants com que Mas i Rajoy van pactar que es pogués fer el 9-N per impedir la independència. Les eleccions i el partidisme desbocat són un marc tan poc ideal per a tirar endavant… La gent es queda perplexa quan algú argumenta així i tu has de refer el relat. Sembla com si no es volgués entendre com d’important va ser el que vam fer. Com si alguns no ho volgueren entendre de cap manera.
A l’eixida em demanen que signe un llibre a un xicot que té una malaltia important, si no m’equivoque es diu Manel. M’hi acoste i xerrem una estona. Té moltes dificultats de moviments però m’explica que procura no perdre’s ni una sola mobilització. Va anar a la Via, fins l’Hospitalet de l’Infant, molt arropat pels seus amics però no va poder ser a la V. Ara vol anar com siga a la Meridiana perquè diu que hi fem més falta que mai. Reste impressionat uns segons i no sé gairebé què dir-li. Amb un fil de veu m’ix un ‘gràcies’ tan de dins que sembla que em puja des dels peus.
Quan entre per la porta de casa encara duc la seua cara gravada al cervell. El cotxe m’ha deixat tocat, la meua esquena no està en el millor moment de la seua vida, però la determinació d’aquesta gent és tanta que no puc pensar en res més que en seguir. Demà més.
