DES DEL CANADÀ

L’Escut Canadenc o Canadian Shield és una zona geogràfica d’uns 5 milions de km², que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà —el país té gairebé 10 milions de km²—.

El Canadian Shield, o simplement Shield, és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per fer una comparació: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2.000 milions i mig d’anys, segons la zona del Shield. I la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen 4.400 milions d’anys. L’escorça terrestre més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial, i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta. I així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets, tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana. Pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

A les terres més al nord, en el Canadian Shield, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona. Evidentment en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos, d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna; algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però pertot el Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa dos anys una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de 2.000 milions d’anys i que, per tant, té un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes, viatges amb canoa, rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinària que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va pintar el paisatge canadenc i, precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat, amb un contacte directe amb la natura, i va resultar en el primer moviment artístic del país.

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara: la seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.

Entre els nombrosos diccionaris escrits en català n’hi a un d’aparença senzilla, però que és una veritable troballa per a qui li interessi la literatura. Es tracta del Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta.

Publicat l’any 1996 (primera edició) no és, doncs, de la darrera fornada, i tanmateix és tan rellevant com el dia que va treure el nas i va omplir un buit que tenia la nostra llengua, perquè fins l’arribada d’aquest llibre no existia en català cap diccionari d’aquestes característiques, ni n’hi ha encara cap altre. “Aquest diccionari que teniu a les mans ha nascut sobretot de la necessitat”, comenta l’autora a la introducció —un text deliciós, per cert, la introducció—. La necessitat de l’autora, com a estudiosa de la literatura, la de tothom que s’hi dedica i la de qualsevol que vulgui consultar un terme literari, en llengua catalana, perquè de diccionaris de terminologia literària en altres llengües n’hi ha per triar i remenar, però no en català, i aquesta és la importància del diccionari d’Aritzeta.

S’ha d’aclarir que aquest no és simplement un diccionari de figures retòriques, tot i que també les hi trobem. D’aquesta mena de diccionaris n’hi ha d’altres en català, però la singularitat d’Aritzeta rau en haver confegit un diccionari que inclou, i força, termes de teoria i crítica literàries, com intertextualitat, flux de la consciència o comunicació literària, a tall d’exemple. I en aquest aspecte el diccionari d’Aritzeta és capdavanter. A la introducció d’aquest llibre, Aritzeta ens diu: “Havíem de poder tenir aquesta eina de caràcter plural que ens permetés d’encarar-nos a l’estudi de la literatura amb un repertori bàsic de termes adequats, amb exemples extrets de textos de la literatura catalana per fer-la més pràctica.” Efectivament, els exemples són cabdals per aconseguir l’eficàcia necessaria.

És reconfortant tenir a les mans un diccionari fet amb cara i ulls, i encara n’és més si el diccionari en qüestió ofereix nombrosos exemples. Decep la parquedat d’exemples de molts diccionaris, i els de termes literaris en són notoris. No és pas el cas del diccionari d’Aritzeta perquè, petit i tot com és, està farcit d’exemples molt ben triats, i de la literatura catalana. Aquí en tenim dos que ens ofereix pel terme “metagoge”:

metagoge Tipus de metàfora que es basa en l’aplicació de característiques sensorials a objectes inanimats. Secs arbres a la vora de l’espadat es miren al corrent (Joan Vinyoli, “Hora quieta”, a Les hores retrobades).

Quatre silencis caminen
la teva metàfora.
Tu ets la màgia.
(Magí Sunyer, L’error bellíssim)

Pel que fa a la terminologia de crítica i teoria literaria, el diccionari d’Aritzeta té una tendència molt marcada cap a la narratologia. Malgrat que hi trobem termes de la teoria de la recepció —espai textual, horitzó d’expectativa, etcètera—, la presència de Genette, i d’altres teòrics de la narratologia, es fa sentir força. Al primer cop d’ull es nota l’absència d’altres aproximacions i la seva terminologia específica —la fenomenologia hermenèutica, per exemple—, però s’ha de tenir en compte que l’exhaustiu treball de Genette ha esdevingut una mena de llengua franca en el camp de la crítica i teoria literaries, per tant és lògic que en un diccionari de termes literaris abundin els que tenen origen en la narratologia. I cal recordar que aquest diccionari és un llibre de butxaca; seria impossible incloure-hi la terminologia de totes les procedències. Intentar-ho tindria un resultat caòtic.

El Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta, ric en termes i exemples, i de gran coherència i professionalitat, és sens dubte un llibre imprescindible en la nostra llengua.