Mails per a Hipàtia

En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.

En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.

Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…

Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.

Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.

(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)

Dimecres vaig quedar pinçat de l’esquena. Ja m’ha passat alguna altra vegada. Des de dijous no he pogut eixir de casa. He hagut d’anul·lar dos actes, un a Tarragona i un a Navarcles, cosa que sempre em sap molt greu fer. La feina de VilaWeb més o menys la puc fer de casa estant però pràcticament no he fet res més que recuperar-me, que recuperar el meu cos.

I en algun moment de tot això m’he trobat explicant-me a mi mateix que tinc cinquanta quatre anys. Com volent dir, com volent dir-me, que hi ha coses que el cos ja no m’accepta. Com per exemple que treballe tant com arribe a treballar, supose. El meu cunyat, metge, diu que el cos és savi i quan veu que vas per mal camí troba una malaltia amb la qual deixar-te en el dic sec durant uns dies. Supose que això és el que m’ha passat però m’atabala. Pel futur, especialment. Pel que m’espera.

És ridícul el que explicaré ara però per a mi els seixanta anys era l’edat de morir-se. I me’n queden cinc. A Bétera, quan jo era un xiquet, Tono avisava dels morts i invariablement tenien seixanta anys, si eren homes. Ara ho recorde rient, ja ho sé que l’esperança de vida ha canviat barbaritats en aquests quasi cinquanta anys ja que deu fer que escoltava el bando. Per sort tinc els meus pares amb mi i em recorden cada dia que la barrera s’ha posat molt més lluny. Però en un racó del meu cervell, allà, m’ha quedat això dels seixanta anys i em retorna.

Les molèsties físiques són sempre pesades, una pèrdua de temps immensa que no sé assumir amb calma. M’enrabien. Però de tant en tant he de reconèixer que prenen sentit. Aquesta matinada, segurament desconcertat pel meu canvi de vida i hàbits dels darrers dies, no podia dormir-me i he recuperat un llibre de memòries d’Hubert Revees que porta per títol Je n’aurai pas le temps. En ell el gran astrofísic quebequès recorda la seua vida al temps que proclama que ja sap que no tindrà temps per a algunes coses que voldria fer, i que atesa la complexitat dels seus estudis és evident que reclama alguna cosa més que ganes, voluntat i diners. El que ell fa no és tan fàcil…

He passat una estona molt bona llegint-lo i imaginant al mateix temps si jo no tinguera tampoc temps, si no tinguera ja temps, en què hauria de concentrar-me. Del llibre em fascinen els relats que fa dels seus viatges i concretament el de la seua llarga visita a la URSS. Hi he trobat imatges que jo també vaig viure, de la vida quotidiana en aquella superpotència que es va dissoldre com el sucre, i m’he preguntat si no hauria de narrar el meu passat jo també. Algun dia. He notat que em faria gràcia però ho he vist com una tasca gegantina, que de cap manera no puc fer ara. D’on trauria jo les hores necessàries? Però el cas és que els records s’esborren. Reeves conta una anècdota en un restaurant que jo la vaig viure també. Però no sé recordar on. Tinc al cap la imatge de la llum que hi havia i del tracte dels cambrers, el mateix que va patir ell. Però no seria capaç de recordar si era Moscou, o Tallin, Riga potser? I en eixes condicions què hauria d’escriure? El que recorde com ho recorde, a risc de recordar coses que no són ben bé les que em van passar. Reeves en parla abundantment del tema. Del pes de la memòria, fins i tot per damunt de la vida. I tornem al mateix lloc: als anys, al pas del temps, a la consciència que et fas definitivament gran.

Entre l’esquena i el llibre és ben cert que he quedat sorprès per l’ambivalència sentimental que provoca el pas del temps. Però al final supose que tots som això, no? Animals que recordem sempre cap enrere, quan érem més joves…

La Fundació Collserola ha penjat la conferència que vaig fer fa pocs dies per a ells sobre l’educació en l’era del Facebook.

Ja que volen que parlem d’això parlem-ne. Ací trobareu una sèrie de fotografies de diverses ambaixades espanyoles en el món. Luxoses, desproporcionades per a les necessitats reals. Teniu en compte que a més de les ambaixades hi ha els consultats i les residències dels ambaixadors, generalment més luxoses i tot que les ambaixades. I les ciutats, Roma, Brussel·les… on Espanya té més d’una ambaixada.

I una dada per a comparar: Dinamarca té 82 ambaixades al món. Àustria 85, Portugal 73, Eslovènia 39, Islàndia 19… Espanya 121. 121.

I ara algunes fotografies de les més divertides (per dir-ho d’alguna manera)

L’ambaixada d’Espanya als Estats Units. Una de les més grans i espectaculars de Washington.

L’ambaixada d’Espanya al Iemen. Quants espanyols hi van? Un detall: només sis dels vint i vuit estats de la Unió Europea tenen ambaixada en aquest país.

L’espectacular ambaixada d’Espanya a L’Havana

L’ambaixada d’Espanya a Malabo (Guinea Equatorial)

L’ambaixada d’Espanya a la República Dominicana

L’espectacular ambaixada espanyola a Estocolm, a la Vila Bystroms

La imponent ambaixada de Moscou, que la va crear el Samaranch, per cert…

L’ambaixada d’Espanya a la petita Letònia. País que en el moment de la independència va dir que no reconeixeria…

A Roma n’hi ha dues d’ambaixades, una davant Itàlia i una davant de la Santa Seu. Podrien compartir edifici però no. Dos palaus millor que un.

A Lisboa… tu diràs

Al Panamà l’ambaixada té un restaurant propi i tot…

A Líbia…

A Quito. Equador

A Hondures…

A Kènia (no és tot l’edifici d’ells…)

El meu primer vídeo amb twitter. Un traveling a la redacció de @vilaweb pic.twitter.com/khr4AcPuK6

— Vicent partal (@vpartal) February 10, 2015

Avui he posat al twitter un enllaç a un TED fantàstic on el supervivent d’un accident aeri explica les coses que va aprendre en el mateix. Alguna gent s’ha alarmat perquè ha pensat que era un accident que m’havia passat a mi. No és així. Però jo també en vaig tenir un, no aquest ni tant greu però per a mi més que suficient com per a espantar-me.

Si no ho recorde malament va ser el setembre del 1989. Jo tornava de Sud-àfrica i el que no recorde bé és si volàvem a Londres o a Frankfurt. He buscat en les meues notes però supose que estava tan espantat que curiosament no vaig escriure res sobre el que ens va passar. Eixiem de Ciutat del Cap, això segur.

Al poc d’envolar-nos algú va detectar que perdíem petroli o benzina o el que siga que porten els avions. Des de la finestreta es veia perfectament com l’avió anava llançant alguna cosa líquida cap a fora. El problema era clar: no podíem seguir volant perquè no sabíem on se’ns acabaria el combustible –i l’Àfrica no és el lloc més adequat per a trobar un aeroport prop. Però si intentàvem aterrar la ficció de les rodes contra l’asfalt podia provocar un gran incendi. Evidentment jo no sabia això: ho va explicar el capità de la nau que va fer un treball excel·lent aclarint-nos què podia passar.

Només una dona, que jo recorde, es va posar histèrica. Es va posar a cridar que moriríem tots i bestieses semblants …fins que algú de la tripulació li va arrear una bona bufetada que la va fer callar de la manera més efectiva –i que em feu pensar a mi que posats a morir era millor morir estavellant-me que no posar-me a discutir amb aquesta gent.

Segons que vaig entendre jo l’única solució era buidar els dipòsits afectats per la fuita i intentar aterrar amb el mínim. Per això vam passar unes quantes hores fent voltes sobre el mar fins que el capità va avisar que ens disposàvem a aterrar. Ens van fer posar-nos a tots en aquella posició com fetal i ens van repetir tantes voltes el que havíem de fer en tocar terra que vaig arribar a estar confús i tot. Just quan tocàvem terra vaig mirar de cua d’ull i només s’hi veien vinga sirenes en terra, bombers, ambulàncies i tot això…

Quan finalment vam arribar a la terminal de l’aeroport ens van deixar telefonar a casa -no hi havia mòbils en aquella època. La pobra Assumpció encara recorda l’ensurt que es va endur en escoltar una veu en anglès que li demanava si era la meua dona. Jo l’havia cridat hores abans dient-li que anava a embarcar i que ja parlaríem l’endemà. Fins que no em posí jo no es va quedar tranquil·la.

I immediatament després ens van intentar emborratxar, literalment. Ens van posar en un menjador a sopar i ens van regar amb tanta abundància que arriba un punt que no recorde res: moment en el qual ens van carregar a un altre avió i ens vam enlairar. Moltes vegades he pensat que si no ho hagueren fet igual no hauria pujat mai més a un avió.

De la resta del viatge només recorde que en un moment donat l’avió va parar a Ilha de Sal, a Cabo Verde. I per algun motiu ens van deixar baixar a la pista. Recorde que hi havia una lluna preciosa, enorme i que jo no parava de preguntar-me què m’havia passat, si tot allò era real o no…

Aquest és un nou mapa que he trobat que compta i relaciona el contingut web en català i en espanyol, georeferenciats. Com més roig el color més català, com més blau més espanyol. Si punxeu sobre el mapa s’amplia molt i podeu mirar els detalls.

Tal i com sol passar sempre el mapa reflexa prou bé l’existència d’aquesta comunitat que tanta gent s’empenya en negar, els Països Catalans –llàstima que, per alguna raó que desconec, no apareguen les Illes. No apareix Andorra i Catalunya Nord perquè l’estudi és fet sobre la base de l’Estat espanyol.

La referència del treball és l’obra The geolinguistic contours of digital content in Spain, de Mark Graham i Matthew Zook .

Els autors presenten un estudi més complet en aquest enllaç, que pel que fa a aquest mapa en concret diu que:

A similar mirroring between offline and online geolinguistic contours is  observed in Spain when comparing the amount of geoweb content in Catalan and  Spanish (Castilian). Using an equivalent metric as in the Canadian case – albeit  relying on the six keywords were sufficiently different between Spanish and  Catalan – Figure 5 also shows a reflection of offline language use in the linguistic  patterns of the geoweb in Spain. Throughout much of the Catalonian region in  the Northeast coastal areas there is considerable more content in Catalan than in  Spanish. Although similar to the previous example, the demarcation is less well  defined as a number of locations within Catalonia are associated with more  considerably more Spanish than Catalan content. While we only have a limited  sample of content, this finding points to some of the difficulties of creating even a  baseline layer of augmented content in linguistic enclaves that are surrounded  by larger languages (that tend to be associated with powerful political, cultural  and economic groups).