Etziba Balutxo...

Notes disperses, amb curiositats, notícies complementades i comentades, bibliografia bàsica i una resposta, molt personal, a la pregunta del titular conformen aquest darrer bloc per cloure els meus comentaris al llibre Die insel des zweiten Gesichs. Aus den angewanten Erinnerugen des Vigoleis d’Albert Vigoleis Thelen.

La il·lustració correspon al retrat que va començar Pedro Sureda, arran de la segona i darrera visita de Vigoleis a Mallorca, l’any 1976. Tot i que el pintor valldemossí de la Cabaneta no el donava per acabat del tot, la seva vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

***

Entre la veritat i la inventiva (curiositats, notícies complementades…)

* L’autor fa esment a molts dels llocs emblemàtics per on va passar i, en algun cas, va fer de guia turístic: el claustre de Sant Francesc, el Castell de Bellver, la Seu, la Cartoixa i l’Hospedaje del Artista de Valldemossa, els encants de l’Olivar, les Enramades, l’Escorxador, les societats de La Veda i el Circulo Mallorquí, el Bar Alhambra (que estava al costat del Líric, on ara hi ha els jardins de l’Hort del Rei). També esmenta botigues i cases comercials com la sastreria Bauçà, Can Mir (la papereria entre Cort i Santa Eulàlia desapareguda fa pocs anys), la papereria Tous, la llibreria Alemanya del Born o la Casa del Libro, centre de tertúlies, a la plaça de la Constitució, coneguda popularment com a plaça de les Tortugues que el franquisme convertí en Pius XII i la restauració borbònica de 1975 en Joan Carles I. Es refereix al carrer del General Barceló, (conegut popularment com “el capità Antoni”), darrera l’església de Santa Creu, on la parella va viure més de tres anys, com “el carrer del pirata”, avui “carrer del vi”.

* La desfilada de noms notables de l’època és prou generosa. A més de la colònia d’estrangers residents o transeünts (Francis de Miomandre, Bernanos, Robert Graves, Kessller, Henny Marsman, Keyserling…), entre els mallorquins apareixen el pintor Antoni Gelabert, el capellà i músic Joan Maria Tomàs, els germans Llorenç i Miquel Villalonga, Jaume Busquets, Marius i Joaquim Verdaguer, Francesc Sureda Blanes, Gabriel Alomar…

* Entre els personatges que podríem anomenar tangencials a la història de la parella a l’illa, n’hi ha alguns interessants com un Pérez o López, de Burgos, representant de pinzells i pintures holandeses i alemanyes, que proveïa Miró, Puigdengolas, Zuloaga o els Sureda. També, en el món de l’art, apareix Mutter Ey, la protectora i promotora de Jacobo Sureda. Una altra persona, aquesta amb major presència i importància en el llibre, és Mamú, Helen Blair-Stein, la milionària americana-austrohongaresa que demanarà doblers a Vigoleis per continuar el seu plet internacional per recobrar la patent de la marca del famós llevat Royal que li havien usurpat amb mangarrufes. Però el protagonista més rellevant, entre els que no entren directament a les peripècies de l’autor a Mallorca, és Teixerira de Pascoaes (pseudònim de Joaquim Pereira Teixeira, 1877-1952), amb qui començarà des de Mallorca una correspondència que definirà una relació futura important. En abandonar l’illa, Vigoleis anirà a Portugal i traduirà a l’holandès i a l’alemany bona part de l’obra de l’escriptor de l’anomenat Renaixement Portuguès fins a la seva mort, després de la qual la parella tornarà a Europa (Holanda, Suïssa i, finalment, Alemanya). Una dada molt curiosa és que Vigoleis i Beatrice, a partir de la seva arribada a Portugal, adoptaren el portuguès com a llengua de relació familiar de per vida.

* No s’amaga de definir i dir allò que pensa sobre en Verga. No juga amb eufemismes quan qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols i quan descriu els seus negocis bruts, tant durant la gran guerra, amb la venda d’armes, com durant la República amb el tràfic de drogues, com amb el suport a Franco a canvi d’una generosa i enriquidora immunitat. Amb aquest concepte que tenia del navilier, banquer, contrabandista i estraperlista mallorquí, sorprèn que Vigoleis es mostrés disposat a escriure’n la biografia, segons diu a una de les cartes quan preparava l’edició del seu llibre.

* L’autor explica que va fer de secretari al comte Kessler que escriví les seves memòries a la casa que tenia a la Bonanova. Kessler, un personatge de gran interès històric, és presentat en el llibre com a amic dels catalans i promotor d’artistes. Vigoleis li atribueix un tant exageradament el descobriment de l’escultor rossellonès Arístides Maiol (1), a qui el grup d’exiliats d’Honduras a Mallorca volia encarregar una escultura per posar a la plaça de la Libertad de Tegucigalpa dedicada a un dels conspiradors si, com pretenien, derrocaven la dictadura que hi havia al seu país (2).

* Harry Kessler, possiblement per confusió amb la semblança del llinatge Thelen de l’escriptor, l’anomenava Thälman (llinatge del comunista alemany) i l’autor fa broma de veure com, després del Vigoleis com a malnom adoptat de per vida, el Thälman li generava una tercera cara. Entre les informacions interessants, explica que Goeblels insultà i amenaçà Kessler, obertament contrari als nazis, en una carta que li envià a Mallorca.

* També informa que passà a màquina l’original de I, Claudius, l’obra senyera de Robert Graves (1895-1985) i descriu dues trobades que varen mantenir. El fa protagonista en excés, però amb dades que no només no s’han confirmat, sinó que s’han desmentit del tot per part de qui va ser secretari de l’escriptor anglès i, amb més força encara, amb el diari personal. Cal fer notar que quan Vigoleis publica el seu llibre, l’any 1953, Robert Graves ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i era una persona molt reconeguda. Les informacions que brinda de Graves són falses o inexactes. Reprodueix algunes llegendes urbanes demostradament inexistents. Vigoleis assenyala la font de les informacions: Joachim Von Martersteig, un nom imaginari a qui descriu com un pilot d’aviació alemany resident a Deià i el presenta com el gran enemic de Robert Graves, fins al punt de relatar una brega física entre els dos a un carrer del poble. En realitat, l’esperpèntic personatge emmascara Rudolf Kindermann, resident a Son Nius de Valldemossa durant aquells anys. Qualque cosa més que pura literatura hi devia haver quan, publicat el llibre, i sense que el seu nom hi figuràs, Kindermann anuncià accions legals contra l’autor en sentir-se retratat. On acaba a realitat i comença la ficció? Germà Garcia i Boned ha aclarit que no és cert el que explica Vigoleis, tot i que hi ha un rerafons d’autenticitat. Vigoleis no va fer cap feina a l’escriptor britànic. Aquest, a les memòries, detalla que va contractar expressament per transcriure el manuscrit del seu I, Claudius a màquina a Mary Ellidge. En canvi, detalla els distints pagaments que l’any 1935 va fer a Beatrice, la parella de Vigoleis, a qui va encarregar una traducció ràpida de l’alemany a l’anglès d’unes memòries sobre Georg Schwartz, el pintor, titulades Almost forgotten Germany. Va ser, segons Graves, una traducció molt ràpida i en brut que ell va refer. Finalment, les memòries es publicaren amb el títol Almost forgotten times (Temps gairebé oblidats), figurant Graves com a traductor.

* Dóna compte de l’arribada a Mallorca de Karel Mengelberg (1901-1984), director d’orquestra, compositor, crític musical, nebot de Willem Mengelberg, director de l’Orquesta d’Amsterdam, i pare de Misha Mengelberg, avui reconegut compositor i pianista improvisador contemporani. La curiositat és que va venir a Mallorca per actuar a Trocadero, una sala de ball de la Rambla, just després d’haver estrenat, amb un gran èxit, la seva obra Catalunya Renaixent (3) a Barcelona l’any 1934.

* Informa de la conferència que va fer Hermann Keyserling, meitat en castellà i meitat en català, a un gran teatre de Palma. Allò que no esmenta l’autor és que Keyserling ja havia parlat a Mallorca abans de l’arribada de Vigoleis a l’illa. Concretament, dia 28 de març de 1931, dues setmanes abans de proclamar-se la República, es va fer la Setmana Filosòfica de Formentor, amb la participació de Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Gómez de la Serna, Josep Pla, Carles Soldevila i Keysserling, el qual mantenia bones relacions amb el nucli d’impulsors de la revista La Nostra Terra.

* Una altra dada prou interessant per investigar és quan l’autor informa que Beatrice va preparar la cambra de convidats a la casa d’Inés a Gènova (4) per acollir l’estada de Federico Garcia Lorca que havia d’arribar a l’illa l’estiu de 1936. Lamenta Vigoleis que, en frustrar-se el viatge, el resultat fos tan transcendental pel poeta de Granada.

* Entre la primera residència, al pis del germà de Beatrice del carrer de la Soledat (a la zona de les actuals oficines de Correus), i la rocambolesca estada a la Venta Eritaña (la Torre del Rellotge), la parella s’hostatjà a la que ell anomena Pensió del Comte, propietat de don Alonso María Jesús de Villalpando, marquès de Sietefillas i comte de Penyalver i Tordesillas casat amb dona Inès, filla d’un pintor de temes religiosos. En realitat, es tractava de la Pensió Catalana del carrer dels Apuntadors, propietat d’Emília de Riquer Palau, filla de l’excel·lent pintor modernista Alexandre de Riquer i Inglada (Barcelona, 1856 – Palma, 1920) i casada no amb cap comte, sinó amb Joan Borràs. La fantasia de l’autor, però, no era pura inventiva. Més aviat, mescla persones i situacions. El pintor Alexandre de Riquer era comte de Dàvalos, però va prendre partit pels carlistes i va haver d’exiliar-se a França, on va ser un pintor reconegut. Era, efectivament, molt religiós, però també d’idees anarquistes. He trobat una notícia a La Vanguardia que el desembre de 1934 a Barcelona varen detenir al seu fill Josep, com a membre d’un escamot anarquista. La seva obra, modernista, va prendre gran relleu com a autor d’exlibris i de paisatges (5).

* El cas de la Pensió del Comte és un més dels que Vigoleis aprofitarà per exhibir la fascinació que li generava la noblesa. Al llarg del llibre, posa molt l’accent en els títols nobiliaris i dóna una rellevància de tipus romàntic als qui sap que són grandes de España. Aquesta fantasia tan curiosa s’accentua en el cas de la família Sureda. Pilar Montaner és presentada com a pintora de la família reial i de sang blava, en contrapartida al seu home, Joan Sureda i Bimet, retratat com un personatge excèntric i un pèssim gestor de la fortuna familiar. Quant als fills de la parella, descriu el caràcter i la vitalitat de Pazzis (6), decidida i arromangada, de qui Beatrice diu que Vigoleis està enamorat. El germà pintor, Jacobo, mort molt jove de tuberculosi, i, sobretot, Pedro, amb qui Vigoleis estableix una relació d’amistat que perdurarà tota la vida. També apareix l’home de Pazzis, Fernando Esteban, alt funcionari de Correus de Palma. Els quatre són d’ideologia d’esquerres i Pedro i Fernando seran empresonats i víctimes de la depuració laboral, arran de l’aixecament feixista-militar de 1936.

* Vigoleis, nascut a Süchteln (Renania), no gaire lluny de la frontera amb Holanda, explica en el llibre que Wilheim Fremers, quan preparava el cop d’estat per proclamar la República de Renània li proposà ocupar el ministeri de cultura. Cal advertir que Renania, després de la Gran Guerra va ser territori francès. L’any 1936, Hitler el va tornar annexionar a Alemanya i va practicar una intensa depuració (amb l’esterilització massiva dels homes). Arran de la segona guerra, va estar ocupat per les tropes aliades amb una organització administrativa singular fins que l’any 1949 es va tornar a incorporar a Alemanya de nou.

* Vigoleis que confessa haver passat fam i haver estat dies sense tastar res, elogia el vi de Felanitx, l’anís de Bunyola i la malvasia de Banyalbufar. Quant a menjars autòctons, valora les ensaïmades, les sopes, el frit, les panades, la sobrassada i, arran del segon viatge, els escaldums de Catalina Cañellas, la dona de Pedro Sureda.

* Mentre Beatrice es dedicava a fer classes d’idiomes, Vigoleis col·laborava a distintes publicacions en alemany. A partir de 1933, Vigoleis feia crítica de llibres a la revista holandesa Het Vaderland com a Leopold Fabrizius, un pseudònim que també utilitzaria els primers mesos de la guerra, com a corresponsal. Ambdós també feren de guia als grups estrangers que visitaven Mallorca, inventant llegendes falses a la Seu.

* A dues parts del llibre fa esment a dues cel·les de Valldemossa que es mostren als turistes com el punt de residència de Frederic Chopin i Aurore Dupin (George Sand) que motivà el llibre Un hivern a Mallorca. A més de fer-se ressò de la polèmica, Vigoleis i Beatrice quan fan de guies de la Cartoixa ja adverteixen els visitants del frau, derivat, segons l’autor del llibre, de l’afany dinerari d’una dama francesa espavilada. L’enfrontament que ja descriu el llibre entre dues famílies és, encara avui, passats més de 80 anys, matèria de litigi judicial.

* Després de l’èxit de vendes del llibre, en una carta adreçada al seu amic Joaquim Verdaguer de gener de 1956, opina sobre la situació dels escriptors: “Mis editores continuan peleándose, grandes cantidades de dinero van a parar a la caja de los abogados y al autor solamente le queda el recurso de ser espectador pasivo, ya que se trata de una minoría intelectual y con él nadie cuenta. Pero mi nuevo libro dejaré que un experto lo ofrezca a los editores, ya que así, de esta manera, les resultará mucho más difícil embaucarme.”

* A tres edicions posteriors, l’autor afegeix tres notes, publicades sempre després de l’epíleg del llibre. A la primera, afegida a l’edició de 1960, aclareix que el personatge que apareix al llibre com a Adelfried Silberstern, va existir realment tot i que, en atenció a la seva família, li va afegir “plata” al llinatge (destapant així el vertader Stern). Al llibre apareix com un jueu avar, fugitiu dels nazis i obsessionat pel sexe, que es presenta a Vigoleis a sol·licitar auxili i que li faci de traductor (sense pagar mai els serveis) per mirar de recobrar uns llibres pornogràfics que li han retingut a la duana de Palma i dels quals, tanmateix, no arribarà a impedir la destrucció (tot i que Vigoleis assegura que els funcionaris havien retallat i s’havien repartit les millors estampes eròtiques). A la mateixa edició fa una altra rectificació important: un dels morts del seu relat ha ressuscitat. Heinz Kraschutzki, de qui Vigoleis havia dit que era un capità de marina que s’amotinà a Kiel l’any 1918, que es dedicava a criar gallines a Mallorca i que, arran de l’aixecament de 1936, l’havien detingut, juntament amb altres emigrants alemanys, i assassinat per la seva condició d’apàtrida, va escriure l’any 1957 a l’autor del llibre per fer-li veure que cap de les notícies publicades era certa: ni va fer part del motí de Kiel, ni es dedicà a criar gallines a Mallorca, ni, evidentment, va ser assassinat. Això sí, va ser jutjat i condemnat per Franco a 30 anys de presó, dels quals en va fer 9 i mig.

* A l’edició de 1970 afegeix encara una nova rectificació de poca transcendència i, a l’edició de 1981, en fa encara una altra, que esdevindrà la darrera: els Sureda no havien vist morir “molts de fills”; només dos. En aquest darrer afegit, explica la seva arribada a Mallorca l’octubre de 1976, quaranta anys en clau d’ençà de la seva atropellada sortida. La decepció és molt gran. La transformació d’aquell paradís de clima ideal abandonat l’any 1936, ara, quaranta anys després, provoca les lamentacions de la parella. Escriu Vigoleis: “però l’illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers”. I tanta sort que l’estada de 1976 va ser, a la casa de la família de Pedro Sureda a un molí de Sa Cabaneta que descriu “a una zona rural, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia només un any que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat”.

* Va ser en el curs d’aquella estada que Sureda va retratar Vigoleis. El pintor moriria l’any 1983. L’escriptor ho faria l’any 1989. Desapareixien dos grans protagonistes d’un capítol important de la història de Mallorca. Les mil pàgines del llibre que Vigoleis no va volia que es qualifiqués de novel·la ni d’autobiografia; les mil pàgines d’aquelles “memòries aplicades” romanen com a testimoni d’aquest fragment del nostre immediat passat.

Pintor amb màquina d’escriure

Vigoleis va retratar Mallorca amb la màquina d’escriure d’una càmera fotogràfica alemanya i les imatges varen sortir desfigurades o desenquadrades. Va saber retratar amb fidelitat els ametller florits, fins i tot va saber transmetre l’olor de la flor i el xiular del vent entre els arbres, però no va valorar la suor dels pagesos. Va copsar la manera de viure a Mallorca dels turistes i dels residents estrangers, però no el model de vida dels illencs. Fa dibuixar una crònica política i cultural amb uns criteris estètics excessivament urbans. Va mirar la gent del país, però no la va entendre ni tampoc, i això és el pitjor que pot fer un viatger a qualsevol terra que vagi, la va intentar estimar. El seu nihilisme, adobat d’un cinisme encamellat sobre un esperit càustic, resulta d’una fredor que ens distancia culturalment. De fet, Vigoleis circumscriu el seu món de relacions a l’entorn del món de la cultura (participa de les tertúlies literàries i assisteix a conferències) i a l’entorn de les diverses colònies estrangeres (l’alemanya principalment, però també l’anglesa, l’holandesa, l’hondurenya…). Els personatges illencs són, gairebé en la seva totalitat, persones d’alt nivell cultural i social. Les poques excepcions (en Xarante, mercader dels encants, n’Angelita de la botiga, o Matías, el cunyat lletrat i filòsof del forner del seu carrer) fan que l’obra no connecti amb les classes populars. S’ha dit molt que Die Insel des zweiten Gesichs és una novel·la picaresca, però crec que és molt més que això, és una caricatura mordaç del nazisme alemany i del feixisme emergent a Mallorca. Per definir el llibre en una sola paraula, jo diria que és una sàtira; una gran i desvergonyida sàtira amb pinzellades d’humor negre.

El desconeixement del model de vida dels illencs i la distància que estableix a partir de les seves elitistes relacions, és, al meu entendre, el pitjor defecte d’una gran obra que descriu molt bé un entorn i una època, però que no capta l’ànima de la gent. Mostra el terreny de joc i descriu el públic assistent a l’espectacle, però no acaba d’entendre la jugada i no arriba a saber transmetre les regles d’aquest joc. Veu el paisatge, en definitiva, però no la humanitat que l’habita. Fa un gran ús dels recursos estilístics i, alternant descripcions expressionistes i impressionistes, ens exposa un gran mural de cinc anys molt significatius de la història de Mallorca. Amb un ritme àgil i sostingut agafa la vista del lector i el fa mirar cap on ell vol, mentre el passeja per un espai on s’encadenen uns esdeveniments que varen marcar i, segurament encara ara ho fan, la nostra història com a poble sotmès a l’oprobi dels militars, dels cacics i dels especuladors. Tot plegat, malgrat aquest desenfocament derivat de la seva condició d’intel·lectual estranger, és un llibre excel·lent i imprescindible als historiadors i investigadors de la Mallorca contemporània i, més enllà, a quantes persones s’interessen per la memòria històrica.

Però tè dues cares Mallorca?

Per tancar la crònica i els meus comentaris crítics del llibre, em sent obligat a donar una resposta personal a la pregunta del titular: té dues cares Mallorca? Jo dic que no, de cap manera. En té una o, en tot cas, vint-i-una, perquè és un políedre que en té moltíssimes, però en cap cas no són només dues. El poc coneixement de la llengua i, més especialment, de la nostra cultura aboquen l’autor a un error de concepte important, cada vegada més generalitzat, en el qual se submergeix molta de gent. El joc de paraules li serveix en la majoria de llengües, però no en la llengua de Mallorca. Ho pot emprar en alemany (Die insel des zweiten Gesichs), en francès (L’ille du seconde visage), en anglès (The island of Second Sight) i, naturalment, en espanyol (La isla del segundo rostro), ja que en totes aquestes llengües aquesta expressió permet definir la hipocresia de qui fa una cara per davant i una altra per darrere. Així es visualitza i es va entenent que un traïdor és una persona que fa el doble joc i que, per tant, té dues cares. No és aquest, però, el sentit dels catalans i si, en els darrers anys, algú empra aquest terme és com a calc mimètic importat d’altres llengües, perquè no ens ve de l’avior. Aquí als qui fan un doble joc, als hipòcrites, als traïdors els anomenem “caragirats”. Justament, aquesta expressió és el desenllaç de la popular rondalla En Pere Pocapor. El protagonista, després de superar mil peripècies i enfrontaments amb dimonis i gegants i bruixes, descobreix que l’única cosa del món que el trastorna és un “caragirat”. En català no necessitem dues paraules. El nostre diccionari en té prou amb una de ben clara. Allò que en alemany, francès, anglès i espanyol descriu el doble rostre, aquí es defineix en un sol mot. La cosa que ens hauria de fer més por del món és parlar amb algú que no és qui tenim al davant, perquè és sempre al darrera nostre, sobretot quan tenim la certesa que ens ataquen per l’esquena. No, l’illa no té dues cares; Mallorca és víctima permanent dels caragirats! Vigoleis en va veure i en va tractar molts, però no els va desemmascarar del tot.

Notes

(1) Escultor de Banyuls (1861-1944) que “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes i afirmava: Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria!” (font: Maguí Noguer, fundació Valvi de Girona)

(2) No assoliren els objectius. De fet el president d’Hondures, Tiburcio Carías Andino, va governar des de 1932 fins a 1949, quan els Estats Units l’obligaren, amb amenaces, de deixar el poder. Tanmateix, el grup d’exiliats Hondures a Mallorca (designats per Vigoleis com Don Gracias a Dios i don Patuco) s’adheriren a l’aixecament feixista de Franco.

(3) vg.: http://www.youtube.com/watch?v=uNi7x-Aoi7w

(4) Inés en realitat és el nom que assigna Vigoleis a Elly Sackett, vídua de Jacobo Sureda i propietària de Cas Potecari, la casa familiar de Gènova, de la qual tenia cura Pedro Sureda.

(5) vg.:  http://www.gaudiallgaudi.com/EDd01%20A%20de%20Riquer%20Pintura.htm

(6) La tràgica història de la desafortunada Pazzis Sureda, reclama un treball monogràfic. Igualment, i de molta més transcendència, la nissaga de la família de Joan Sureda i Pilar Montaner, conviden a un treball analític en rigor. És una feina pendent, perquè com em va explicar Raphel Pherrer, aquesta família conté les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins.

Bibliografia utilitzada per a aquests cinc comentaris

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, en traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

– La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Per a saber-ne més:

http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm

http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Vg. els anteriors quatre comentaris per ordre:

PRIMERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

SEGONA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

TERCERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

QUARTA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

Mallorca, juliol – novembre de 2011

Quan creus que una cosa s’oblida, veus repetir errors que confiaves caducats.
A la novel·la El darrer manuscrit vaig explicar com la desaparició del tren a Mallorca representà un canvi radical i irracional, amb una concentració urbana gens harmònica, la destrucció del territori, el malbaratament de recursos i un mal immens i intens a la pagesia i al paisatge.

La il·lustració, i només és un exemple, mostra la bella estampa que brindava l’estació de Llucmajor. Avui, totalment destruïda, és un supermercat alemany.

***

Dia 5 de maig de 1865 el Diario de Palma publicava això: “No vamos a enumerar las grandes ventajas que en sí lleva una línea férrea. Ventajas que llevarán paso a paso a la isla por la senda de una revolución pacífica al colmo del bienestar.” Quina descripció tan perfecta en poques paraules! 10 anys després s’inaugurà el primer tram de ferrocarril a Mallorca i semblava que aquella revolució pacífica a la recerca del benestar, estava ben encarrilada (mai millor dit). No obstant, les coses es varen fer amb els peus i ja se sap que allò que neix malament, malament acaba. Abandonats per Espanya, que patrocinava línies fèrries a rompre arreu de l’estat, aquí el tren va ser fruit de la iniciativa privada i no es va projectar en clau de servei públic sinó d’inversió especulativa. Bàsicament per raons de mesquinesa econòmica, l’amplària de la via escollida no era l’estàndard, els carrils eren lents, i la xarxa dissenyada va ser un ventall radial des de Palma que provocà la progressiva concentració urbana i la deserció de la part forana. Mirar la línia de Felanitx en el mapa (i només és un exemple), delata l’absurd que el tren passàs per Santa Maria i Santa Eugènia, perquè els 46 km que hi ha entre Felanitx i Ciutat es convertiren en més de 70 km i més de dues hores de trajecte. No s’havia pensat en ramals. El tren no s’orientava a les persones, sinó a l’economia i encara malament. La comoditat i la velocitat no varen rebre l’atenció deguda. Tot se supedità, només en clau dels interessos de Ciutat, a les mercaderies (les mines d’Alaró, les efímeres pedreres de Campos, les bodegues de Felanitx, els sequers de Porreres, les salines de Migjorn…). Els doblers comandaren!

Després de la guerra, el règim franquista protegí les concessions d’autocars i limità el preu del tren. El 1945 anar i tornar de Palma a Felanitx costava 12 pessetes en tren i 10 en autocar que, a més, feia el camí en la meitat de temps. L’objectiu era el sabotatge: dinamitar (descapitalitzar) el ferrocarril. La bancarrota es precipità. El 1951 l’estat va assumir la gestió i el 1959 comprà la companyia al preu inicial de les accions. El març de 1962, per no haver de fer les inversions que calia, Espanya s’aferrà a un informe del Banc Mundial que encoratjava tancar les línies no rendibles. Eren els anys del boom turístic. S’encetà la balearització, entesa com a sinònim de creixement no planificat. L’especulació salvatge, la fórmula més perversa de corrupció, va tenir dues conseqüències nefastes que encara patim: excés de població i destrucció del territori. El tren, que representa austeritat i solidaritat, hauria minvat ambdós efectes, però a Espanya la destrucció de Mallorca li importava un rave! Allò que volia, a qualsevol preu, era crear llocs de feina i espoliar-nos en tots els sentits com una colònia. Els països àrabs, amics de Franco, proporcionaven petroli a un preu més baix que el del mercat internacional i això deixava un marge de benefici important al calaix públic… i a les butxaques corruptes. Els untats ministres tecnòcrates volien omplir Mallorca de carreteres, de SEAT-600, d’urbanitzacions, d’habitatges nous i el tren els feia nosa. Fins i tot atiaren la campanya Túnel SÍ, Tren NO! contra la línia del tren de Sóller quan ja era rendible gràcies al turisme. Volien omplir Mallorca de carreteres, de cotxes, d’autocars…

L’any 1964, FEVE, l‘organisme estatal, inicià el desmantellament. L’ampliació de les pistes de Son Santjoan va servir d’excusa per a la primera gran endemesa. En comptes de fer una estació nova a l’aeroport (com a Barcelona o Madrid) suprimiren la línia que anava a Santanyí, amb estacions al Coll, l’Arenal, Llucmajor, Campos, Banys de Sant Joan i Ses Salines, a més de davalladors a Can Pastilla, Ses Fontanelles, Es Munts, Es Pil·larí, Es Palmer i Es Llombards. La línia, inaugurada l’any 1917 no havia durat ni 50 anys. Ara que tant es parla del tramvia, algú s’imagina un tren que unís Palma, l’aeroport, S’Arenal i el Trenc? Doncs, el teníem i el se carregaren. La supressió progressiva de les distintes línies anava seguida de la immediata liquidació i venda dels terrenys. Així va passar amb les línies de Santanyí i de Felanitx. La majoria d’estacions foren enderrocades pels nous propietaris per evitar el risc cert de declaració d’edificis singulars. Certament, ho eren!

El ferrocarril és el transport de menor consum i el més ràpid. Ben gestionat, permet millors horaris, freqüències, comoditat, regularitat, seguretat i capacitat. El tren representa una via de progrés, com bé explica Nicolau S. Cañellas en els seus treballs, i incideix en la forma d’estructurar la societat i de modelar la geografia humana. D’haver-se fet les coses bé, una altra Mallorca seria possible: més racional, més harmònica, més humana, més ben repartida, amb l’optimització i diversificació de tots els seus ports, i amb una qualitat de vida més alta. Espanya no ho va permetre. Ara, amb còmplices d’aquí, tot segueix com abans. Com pot ser que un govern que es diu progressista patrocini amb doblers públics la compra de vehicles (que fan més mal que el tabac) i la inacabable ampliació de carreteres que provoquen més destrucció? Què ha passat? Palma és una ciutat de dies feiners que els caps de setmana esdevé mig morta per l’abundància de segones residències. Els polítics, principalment els de la dreta, no pensen en els seus fills ni en el futur i fan talment com els ministres de Franco. Mirar les vies de cintura i autopistes que conflueixen a Palma ens mostra trens de vehicles particulars que contaminen i consumeixen recursos. Hem de concloure, per tant, que aquella revolució pacífica que, segons la premsa de 1865, ens havia de portar al límit del benestar va ser objecte d’un sabotatge. Un sabotatge que ara es repeteix.

És difícil trobar a la història del llenguatge un cas tan curiós com el de la paraula estraperlo. Es tracta d’un acrònim de 1934 que, tan bon punt va néixer, s’incorporà al llenguatge popular i, amb una velocitat vertiginosa, es va incloure en els diccionaris. Les diverses accepcions de la nova paraula giren a l’entorn del mateix fet: negoci il·legal, mercat negre, operació clandestina de compra-venda, acció irregular, comerç il·legal o, en espanyol, chanchullo.
***

Estraperlo és una paraula que encara no té 80 anys però que, en un tres i no-res, va ser d’ús comú. Malgrat derivar d’un gran escàndol polític, i malgrat la vinculació dels seus orígens amb Mallorca, molta de gent ignora la procedència del mot, el qual sovint s’utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l’efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat pròpia, perfectament definida, i deriva d’un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el segle XX. Ho explicà Indalecio Prieto a les seves memòries, a les quals detalla com Segismundo Moret, Ministre espanyol de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats de l’Estat, per atiar l’enfrontament ètnic, amb l’arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants. A la pel·lícula La ciutat cremada es va retratar molt bé l’actitud dels lerrouxistes a una escena que fan una torrada popular i canten:

En el fondo de un barranco
canta un negro con afán:
¡Ay, madre, quien fuera blanco
si no fuera catalán!

Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l’any 1914 l’electorat català li va girar l’esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d’ús comú i l’hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Calvià, Sant Joan…), amb polítics excedents de la milícia (fins i tot qualque capellà “castrense”) que, la majoria de vegades, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té bons imitadors que es dediquen a anar a ficar el dit dins de l’ull dels altres, com fa Rosa Díaz quan es presenta a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers de torn, a donar receptes sobre quina ha de ser la nostra política lingüística, d’altra banda idèntica a la del PP valencià o illenc. En realitat, la composició ideològica dels Ciutadanos del Principat o del Circulo Balear és de signe lerrouxista i tenen com a principal objectiu esclafar la cultura catalana amb el pervers argument d’uns hipotètics drets lingüístics dels immigrans procedents d’un estat opressor en tots els ordres; el mateix estat que els ha forçat a abandonar la seva terra.

Tornem a la història de la paraula. El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s’havia nacionalitzat mexicà, s’associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, sempre rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta (1) de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim dels tres llinatges (Strauss, Perel i Lowmann, tot i que hi ha veus enciclopèdiques que parlen d’un Perlowitz o d’un Perlo, inexistents). Amb la patent reconeguda, sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l’hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys, s’hi va negar en rodó, d’acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L’oposició de la Generalitat va obligar els estafadors a desviar el centre d’opercions cap a Mallorca, on Francisco Franco, aleshores Comandant Militar de les Balears, imità la Guàrdia Civil a l’hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant esponsor personal i patrocinador de la sublevació feixista-militar. D’aquesta manera, els tres personatges varen estrenar la primera de les ruletes a l’hotel Formentor i, just després, una d’idèntica en el Círculo Mallorquín, la classista associació de la noblesa i l’aristocràcia. Amb el precedent d’aquestes dues ruletes, ja podien apuntar cap a objectius més ambiciosos.

Per legalitzar el joc a nivell de tot l’estat i, així, imposar-lo per força a Catalunya i al País Basc que no el volien, els estafadors varen subornar Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i així varen poder instal·lar el seu invent en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una nit, perquè es va veure i es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L’escàndol polític es va destapar el setembre de 1935, quan Strauss va presentar al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d’ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del contracte privat subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d’octubre, en vista del sospitós silenci d’Alcalá-Zamora, varen facilitar una còpia dels documents a Manuel Azaña, aleshores cap de l’oposició. Es va crear una comissió d’investigació, la qual va veure indicis certs de delicte i, en base a la divisió dels poders, va traslladar les proves al Tribunal Suprem. Entre d’altres documents aportats, es feia evident que la ruleta trucada s’havia presentat en el registre de patents amb el nom straperlo (tot i que, a Madrid, l’acceptaren com a estraperlo), amb una divisió en dècimes parts i una curiosa participació dels socis, ajustada a la hipotètica aportació en nombre de lletres al nom: 4 parts dels beneficis per a Straus (STRA), 3 per a Perel (PER) i 2 per a Lowman (LO). La darrera i dècima part, segons el document, havia d’anar destinada a despeses de difusió del nom. Aquesta era la part de benefici de Lerroux. Tot i l’evidència, a finals de 1935 el Tribunal Suprem, totalment polititzat, va descartar depurar responsabilitats i va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions. L’escàndol, a nivell de la ciutadania, va ser majúscul i l’intent de tapar la corrupció va afegir aigua al banyat. La indignació popular va posar punt i final al govern republicà de centre-dreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i es convocaren eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria al Front Popular. Tanmateix va ser una victòria pírrica. No tant per ser molt ajustada, sinó perquè va resultar efímera, atesa l’actuació desfermada del mal perdre de la dreta espanyola que, contra les urnes, va treure les armes.

Definitivament prohibida, el nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la Guerra dels Tres Anys, s’aplicà a l’activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat “estraperlista” per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les cartilles de racionament (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina…). L’Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l’any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i, fins i tot, exportar mots gens edificants. El diccionari britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una allau de paraules que no tenien equivalent en anglès (2). Com a exemple destacat, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de pronunciamiento, una aportació espanyola gens d’estraperlo.

(1) La ruleta en qüestió és la que il·lustra aquest comentari.

(2) The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure algunes d’aquestes paraules espanyoles incorporades a la llengua anglesa: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, Junta (en el sentit de grup d’oficials militars en un cop d’estat), reconquista, renegado, vigilante. Com es pot veure, per la temàtica, totes giren a l’entorn del món dels pronunciamientos. Bé, també hi ha la paraula machismo. Elemental – com diria el detectiu -, elemental.

En aquest quart i penúltim dels meus comentaris al llibre Die insel des zweitn Gcsichts. Aus den angewndren Erinnerungen des Vigoleis faig algunes aportacions que crec inèdites per deixar pel proper i darrer comentari altres curiositats, notes disperses, una breu bibliografia i, sobretot, la meva molt personal resposta a la pregunta del títol.

La il·lustració correspon a l’exlibris de la jove parella Vigoleis i Beatrice quan vivia a Mallorca. La imatge de la mort, ridiculitzada en el patíbul amb un accentuat somriure cínic, representa tota una declaració del sentit de futilitat de la vida que certifica un nihilisme radical. No és l’expressió de l’alegria, sinó de la seva nul·la confiança en la condició humana, especialment incrementada amb el recel que l’autor del llibre sentia per tots els líders polítics, militars i religiosos. Se’n fiava tant d’ells com d’una casa que cau.

***

La llengua del llibre

Escrita i publicada originalment en alemany, ha estat traduïda a l’holandès, al francès i a l’anglès i se n’han fet moltes edicions. En castellà no va ser publicada fins l’any 1993, quatre anys després de la mort de l’autor. És evident que, en atenció al contingut, era impensable publicar-la a l’Espanya de Franco. No obstant, Germà Garcia i Boned en va fer una traducció al català, en vida de Vigoleis, el qual va renunciar als seus possibles drets d’autor i, tot i això, l’editorial mallorquina a qui s’oferí l’edició no va gosar envestir l’empresa. Una vertadera llàstima.

Els diversos treballs que s’han fet sobre aquesta obra, objecte d’algunes tesis doctorals a Alemanya, valoren el ric vocabulari de l’autor i destaquen la seva inventiva, capaç de construir paraules noves ben entenedores per a qualsevol lector alemany. Un exemple és la paraula hurhufe, referida a la Torre del Rellotge, de la qual parlaré després, que podríem traduir com la clastra de les putes. També són destacables els jocs lingüístics que aplica. Hünengräber ahne Hüne (traduïble com “enterrament sense baül”) que corresponia al títol d’una novel·la que afirmava haver-se vist obligat a destruir, just abans de partir de Mallorca, per ser clarament antinazi i antifeixista.

Quant a l’idioma propi de Mallorca, que l’autor lliga com a família del català, adverteix que no l’arribà a aprendre mai a parlar, però les referències són positives. A més de transcriure qualque frase feta o qualque fragment d’una cançó popular per advertir de la ironia i el doble sentit del llenguatge illenc (1), les dues darreres paraules per tancar l’obra, abans d’un epíleg final, són “Bona nit!”. Així, en català, acomiada el seu llarg relat a l’original alemany. Quan l’autor tornà a Mallorca, l’any 1976, a fer una estada al molí de Sa Cabaneta del seu amic Pedro Sureda, a un dels afegits amb rectificacions que publicà a les darreres edicions, diu que durant l’estada a l’illa entenia les converses i llegia el català. Fins i tot, explica que demanà a la família Sureda que parlassin sempre en mallorquí.

Un lloc mal camuflat

Un dels escenaris importants del llibre descrit com la Torre del Rellotge (2), és un casal on s’hostatjaren Vigoleis i Beatrice. Tot i que confessaria (3) que va encriptar el nom del local, les dades del llibre m’han servit per investigar i, amb la col·laboració de bons amics (4), he pogut deduir algunes dades rellevants que no aporta el llibre objecte de comentari. Crec que inequívocament es tractava del local que, a partir de 1934, adoptà el nom de Venta Eritaña (5), una sala de ball situada cap al final actual del carrer 31 de desembre, a l’antiga possessió de Can Costals. Pertanyia a Joan March i, a més d’amagar un prostíbul (hi havia més de 30 compartiments), servia de magatzem de contraban, principalment d’opi i de morfina, que era transportada per un submarí alemany, el comandant del qual estava al servei d’en Verga. El gerent, a qui Vigoleis anomena Arsenio, en realitat era Maura de llinatge i va patir una mort “accidental” en ser violentament atropellat. A aquell local, freqüentat per artistes de revista i toreros, quan hi compareixien determinades persones, els músics havien de tocar amb els ulls embenats i, els qui no podien tocar de memòria, ho havien de fer d’esquena al públic (6). Curiosament, després de la guerra dels Tres Anys, la sala de balls va continuar oberta al públic amb una més que sorprenent permisivitat de les autoritats i, fins i tot, apareix publicitat del local a la premsa.

Un altre protagonista encriptat

A una revista de 1960, Vigoleis insisteix en la realitat i veracitat de tots els protagonistes del llibre, però afegeix: “en algunos casos es posible que se haya procedido a dar algunos retoques a la imagen, para apartar al lector de la pista de su personalidad real, cuando de ello podrían esperarse persecuciones por poderosos grupos políticos o de algunos individuos aislados igualmente poderosos”. És prou evident a qui es refereix l’autor. A més d’Arsenio, l’emmascarat home de Joan March a qui aquest, molt possiblement va ordenar assassinar, al llibre hi ha nombroses referències a Don Dario, amic del germà de Beatrice, Zwingli, que feia de relacions públiques de l’Hotel Principal (abans de la República, Principe Alfonso). Don Dario, descrit com a coix, catòlic i anarquista, era copropietari de l’hotel i, segons Vigoleis, també era propietari de la plaça de toros de Felanitx. Puc desmentir aquest darrer extrem, perquè la plaça de Felanitx, aixecada l’any 1924, era propietat de Joan Batle, en dues terceres parts, i de Miquel Planes, l’altra tercera. Aquest darrer, tot un personatge felanitxer, era un home de Joan March, el qual el va posar de directiu del seu banc. És sabut que Joan March mantenia el control del contraban dels felanitxers i que, fins i tot, es va amagar a Felanitx, a un zulo que encara hi ha a la Travessa d’en Riera, allà on era can Bono. Podia ser que Don Darío fos aquest Miquel Planes? Rotondament, no. Don Dario, era enemic a ultrança d’en Verga i es va espantar molt i va témer per la seva vida quan March es fugà de la presó. A més, patrocinava la col·locació de bombes als tramvies de Palma i, tot i ser catòlic, desitjava volar l’església de Montision perquè odiava els jesuïtes.

Quan Vigoleis preparava el llibre, devers 1951, realitzà nombroses consultes a Pedro Sureda i a Joaquim Verdaguer, els quals li evitaren moltíssims d’errors. A una de les cartes s’interessa per la sort de Tomàs Capó i insisteix en aclarir si és viu o, com ell creu, el varen matar. El presenta amb els trets amb els quals descriurà a Don Darío. No he obtingut constància de si va obtenir resposta d’algun dels consultats, en relació a aquest personatge, però tot fa pensar que sí, perquè diu que Don Darío va patir una sàdica mort just començar la Guerra. Possiblement, en no tenir la certesa de si encara el podia perjudicar més, tot i haver mort, n’encriptà el nom. Per les poques notícies que he arreplegat, tot apunta que Capó era l’organitzador, durant els anys de la República, de la cursa de bous del dia de Sant Agustí a Felanitx. Quant a la seva mort, no n’he aclarit res. Si Vigoleis va saber el detalls per qualificar-la de cruel, no en va desvetllar les fonts. Així i tot, és tan contundent en l’afirmació que cal pensar que va ser així.

Més desventures de guerra 

Deixaré de banda el llarg episodi de la sortida de l’illa de l’autor i la seva companya, perquè l’aire d’intriga de la peripècia mereix, com tot el llibre, però més que cap altra part, la lectura directa del recorregut, l’anada al pis a risc de ser detinguts per cremar documents, l’entrevista amb el cònsol, l’ús d’una carta d’un oncle bisbe per intercedir davant del bisbe Miralles i, finalment, la sortida en vaixell cap a una destinació incerta i perillosa. Allò que sí resulta curiós i sembla determinant en la salvació de la parella va ser la intervenció personal de Jaume Escat, propietari de la llibreria La Casa del Libro, al costat de l’actual Bar Bosch. Escat era cap de la policia secreta franquista, però menyspreava que fossin els alemanys els qui donassin ordres de detenció i mort de la parella, especialment tenint en compte que Vigoleis havia participat a les tertúlies de la llibreria, al costat dels germans Verdaguer i Villalonga i d’altres amb qui establí una bona relació, com Jaume Busquets, filòleg i vinater, o l’encarregat de la llibreria “el gran Mulet” i el seu germà: Guillem i Salvador.

La visió d’Albert Vigoleis Thelen del que passava a Mallorca és molt similar a la que ofereix Bernanos i, com aquest, denuncia el sadisme dels revoltats, acusa la implicació de l’Església i cau en alguns errors, fruit dels comentaris que s’escampaven entre la població els primers mesos de l’aixecament feixista. En relació als afusellaments, l’autor diu que cada dia n’hi havia milers, cosa que no és certa. Com tampoc no és certa la història d’un canonge que, a la Seu, va predicar sobre el sisè manament, amb una exhortació a deixar de matar. Vigoleis explica que un grupet de falangistes que hi havia, varen pujar a la trona, agafaren el capellà, l’arrossegaren a l’exterior del temple i el mataren a trets.

A banda dels encriptats Arsenio i Don Dario, figuren més personatges que patiren persecució durant la guerra. Com a exemple, és el cas de dos que apareixen amb el nom real: Fernando Esteban, casat amb Pazzis Sureda i funcionari de Correus, que va estar tancat a Can Mir, i José Giménez de Oliveros, presentat com a exmetge de l’Arxiduc Lluís Salvador i propietari de l’Hotel del Artista de Valldemossa, assassinat els primers dies de la guerra. En el darrer cas, Vigoleis diu que el mataren per haver-se negat a signar crtificats de defunció d’alguns afusellats, però sembla que no va ser aquest el motiu.

Vigoleis juga, amb una falsa perspicàcia profètica (recordem que escriu el llibre quan ja ha finalitzat la guerra mundial), en establir paral·lelismes entre Franco i Hitler, amb referències a l’Alemanya del moment i recorda la frase d’Unamuno, aquesta sí ben premonitària, quan assegurà que “España quemará antes que Alemania”. També explica la topada d’Unamuno amb Millan Astray a Salamanca quan el primer, poc abans de morir, replicava una intervenció inicial contra Catalunya i el País Basc amb un clam a evitar la barbàrie i el segon el va interrompre amb el famós crít de ¡Muera la inteligencia! Així va ser i, encara ara, els del bàndol dels revoltats, avui tan exhibicionistes de la seva victòria d’armes com ahir, no han ressuscitat el seny.

(continuarà)

(1) “Ay sí, ay no, ses atlotes em diuen que’l m’ham de teiar…” (sic a l’original alemany). Correspon a una Mateixa valldemossina que conclou: “que el m’han de tallar… al pa i al formatge per jo berenar”.

(2) Aquest nom, Torre del Rellotge, figura a una nota de premsa de juliol de 1894, arran d’una vaga de femeters, i a l’Anuari Balear de 1928.

(3) En resposta publicada el març de 1960 a una consulta sobre el lloc, Vigoleis diu que va camuflar el nom i la localització, perquè hi havia temes que quan va publicar el llibre (1953) encara podien “interessar” a les autoritats.

(4) Llorenç Capellà, Xavier Margais i Juli Pérez Fernández.

(5) A Sevilla hi ha una Venta Eritaña famosa, on també hi ha una torre que té un rellotge. Durant la República era un local de polítics i toreros on també acudia Federico García Lorca.

(6) Entrevista de Llorenç Capellà a Ernest Felani, un dels músics que tocava al local i pare del conegut Toni Felani del grup Los Javaloyas.