Amb 30 anys a l’esquena i una herència inacabable, les amigues i els amics de Carrutxa, l’entitat de tentacles intercomarcals, avui han viscut la Tronada de la Festa Major de Sant Pere de Reus, des de dins, al bell mig de la bellíssima -amb perdó pel dau de la mala sort!- plaça del Mercadal. Plors,
És cert, la sentència aclareix la realitat. Davant nostre, com des de fa més de 300 anys, hi ha dues opcions: els estats espanyol i francès o la sobirania.El pacte d’estat de la transició espanyola va fer que es dibuixés aquesta bifurcació. El lideratge pujolista a Catalunya va fer que el camí -per al catalanisme
Sí, la sentència de l’estatut de la vergonya és una gran lliçó, és una gran ocasió. És el gran moment on es visualitza la immensa mentida, la immensa traïció, la ignominiosa submissió.La sentència del tribunal del miserable imperi espanyol deixa les coses al seu lloc i a cadascú amb les vergonyes a la mà. És
No acostumo a fer-ho, però avui, encara que estigui en espanyol, no em limitaré a posar un enllaç. Enganxo amb gust i emoció aquest bonic escrit del Floren Aoiz, una veu important del pensament de l’esquerra independentista basca, on parla d’esperança i compromís, de convicció i de projecte. Recordo la primera vegada que vaig parlar
Mentre els hereus del GAL governen les institucions autonòmiques d’Euskal Herria, intentant fer desparèixer la realitat nacional d’aquell país; arrenquen amb el seu braç armat autonòmic les plaques que recorden la dignitat d’aquells que van ser assassinats pel terrorisme d’estat-la raó d’estat; la Guardia Civil aplica manuals de contrainsurgència per manipular la realitat i criminalitzar
Els ocells sempre et donen sorpreses, sobretot si els veus. Massa vegades veus passar-ne algun i et quedes amb les ganes de saber-ne la identitat o de gaudir de les seves característiques.Aquests dies, amb aquesta primavera tan molla i frescal que tenim, he vist coses que no m’han semblat massa freqüents i que m’han permès
Diu que a aquest personatge inqualificable com no sigui amb paraules gruixudes i de menyspreu que és el tal Joan Boada, el poli gros del Tristpartit, l’han rebut amb una tirada d’ous, un grup de persones indignades pel tracte a la Núria Pòrtulas. La veritat, després de tot el que li han fet a la
Com he defensat en diferents ocasions, una de les vies per avançar cap a la plena sobirania, en un context com l’actual, és la de la insubmissió. Una via totalment constructiva, afirmativa i que ens omple d’energia.Pràctiques com l’ús de la llengua sempre i en tot moment com a llengua de comunicació nacional, no com
Abans que ningú m’acusi d’oportunista, em mullaré i ja estarà dit. La victòria del Sandro Rosell és una mala notícia.És el triomf de les multinacionals de l’esport i dels sectors més elitistes i reaccionaris, moderns i cosmopolites.No cal anar més enllà i fixar-nos amb el suport, tan ben portat, del senyor Núñez, segurament del senyor
Sí, els fets d’aquests dies i els que vénen passant des de fa massa temps, anys, amb l’estructura d’interior de l’ajuntament vigatà, són escandalosos. I ho són perquè posen de manifest un tarannà tan autoritari que ha arribat un moment que és simplement ridícul. Algú potser avalarà la tesi de la por al feixista de
Daniel Cohn-Bendit ens mostra que es poden fer plantejaments polítics i tenir un discurs diferent. Realment interessant!
Després de la declaració de principis més clara que s’ha pogut plantejar des que el temps és temps, toca acabar de deixar les coses al seu lloc. La línia de mort, el mur de vergonya, la mostra de terror que ha representat el naixement i l’existència de l’estat sionista d’Israel, avui s’ha fet més evident
TALL DE TV3 A MORELLA El Centre d’Estudis dels Ports, entitat fundada el 1983 dedicada a la recerca científica, la promoció del valencià i la defensa de la comarca dels Ports, manifesta la seua més enèrgica condemna, repulsa i fàstic per l’orde de la Generalitat Valenciana que obliga l’Ajuntament de Morella a cessar les emissions
Ahir, dia de Corpus, vam enterrar el pare, el Jordi Cardona i Francisco, a Barcelona, on va néixer fa 88 anys. Al cementiri de Montjuïc, a l’envista del mar que tants cops va solcar. Va ser un acte senzill i sincer, proper i auster. I en la seva memòria, vaig llegir-li el text que trobareu