Els ocells sempre et donen sorpreses, sobretot si els veus. Massa vegades veus passar-ne algun i et quedes amb les ganes de saber-ne la identitat o de gaudir de les seves característiques.
Aquests dies, amb aquesta primavera tan molla i frescal que tenim, he vist coses que no m’han semblat massa freqüents i que m’han permès gaudir de moments realment bonics.
El dijous dia 10 de juny, tornant d’Alpens i abans d’arribar al trencant de l’Alou, al bell mig de la carretera, un ocell de mides mitjanes estava arraulit en si mateix, intentant emparar-se dels mals en la seva pròpia i fràgil realitat. Vaig aconseguir que s’apartés i, enrabiat i espantat, cridà intensament a l’espera que m’espantés. Era un exemplar jove de pigot verd, encara per acabar de pintar, moll fins al moll i amb tant poca experiència que tot feia pensar en un desenvolupament difícil.
Poques hores després, anant d’Oristà cap a Moià, abans d’arribar a l’Estany, en un revolt força humit, damunt la barana de protecció de la carretera, el segon premi del dia: un cucut jove, moll fins al capdamunt, s’estava aturat. Vaig poder parar el cotxe i atansar-m’hi. Segurament, la joventut i la mullena el feien proper, però aquest estava preparat per volar. Una troballa realment increïble.
Entremig, una perdiu i el vol de dos voltors d’aquesta colònia que compartim el Lluçanès i el Berguedà.
Un dia ben profitós!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!