L'Aleix a ca la Toca

Ahir, dia de Corpus, vam enterrar el pare, el Jordi Cardona i Francisco, a Barcelona, on va néixer fa 88 anys. Al cementiri de Montjuïc, a l’envista del mar que tants cops va solcar. Va ser un acte senzill i sincer, proper i auster. I en la seva memòria, vaig llegir-li el text que trobareu a continuació.

“Les persones acostumem a fer
afirmacions absolutes, taxatives, indubtables referides als fets que
ens han acompanyat en el període actiu de la nostra memòria. A
partir d’aquí podem dir coses com “sempre ha estat així el temps
de primavera”, “aquesta dansa sempre s’ha ballat igual”, “hi
hem anat sempre per aquest camí”, i un llarguíssim etcètera de
“sempres” que ens acompanyen com quelcom etern.

En pensar com encarar l’enfilall d’uns
mots de record per al pare, m’han vingut un munt de sensacions que
“sempre” han estat presents. Un fet que m’ha dut novament a veure
com n’és de relativa la certesa de les nostres conviccions. És cert
en aquest cas, que sempre, pare, has format part de la meva vida,
fins i tot abans de saber-ho jo mateix, com també ho és que en el
llarg camí viscut, la relació pare-fill he volgut trencar-la per
les necessitats de fer-me gran, de diferenciar-me’n… Però avui es
fa més evident que mai: ara aquest sempre, com la matèria, passa de
ser real a emocional, sensitiu. El sempre tangible s’ha acabat. I cal
assumir-ho, reconèixer-ho, acceptar-ho, com tu m’has ensenyat des de
“sempre”.

I avui comença una nova etapa, un nou
sempre. Etern en la meva memòria, en el meu record i en el meu camí.

No puc ni vull fer una lloança tòpica
i mítica de la teva vida i de la meva experiència amb tu. Però sí
que vull manifestar, públicament, que crec haver copsat el sentit de
l’estimació que va caracteritzar la teva trajectòria. L’estimació,
l’amor pregon, cap a les persones en general, i cap als que
consideraves els teus, en concret. Una confiança a voltes cega, però
sempre lúcida, a voltes il·lusa, però sempre ferma, cap a un futur
que la gent -noble, generosa, amorosa, senzilla, intel·ligent,
planera, arrelada i solidària- construirà, carregat de valors
positius i per a tothom. Aquesta era la versió real del comunisme
que vas aprendre de la convulsió d’una miserable guerra als anys
trenta i de la proximitat d’un amic militant de la tercera
internacional a qui vas convertir, a la teva manera, al teu aire, amb
les teves contradiccions, virtuts i defectes, en referent, en aquell
estel que hi ha al fons del camí, que deia el poeta. Aquella
esperança que encara era ben viva aquests darrers dies, estranys en
aquell hospital que ha acollit les teves darreres forces, quan
clamaves, irat, contra els cretins en comentar-te que diumenge passat
hi havia una manifestació per l’Ebre a Barcelona.

Però aquesta manera de fer no ha estat
només una idea, un pensament, una ideologia que avui es treu i demà
es posa. Has anat molt més enllà, i has viscut amb força
coherència -malgrat el cuc del consumisme, que potser és un mot
trampós que s’ha assemblat massa al comunisme- la teva existència.
Potser, també, això ha fet tensar massa la corda a casa a vegades,
o com quan reclamaves paciència -tantes vegades que ens l’has feta
perdre, oi mare?-, però també ha portat experiències i models que
van avançar-se en el temps i que, perdedors de la guerra, però
guanyadors de la dignitat com som, ens han portat a poder-te
identificar amb la continuïtat necessària, amb la fermesa de la
teva inqüestionable honestedat i generositat.

I vull dir, amb el teu cos present,
davant de tothom, sense vergonya, que avui estic molt content. Sí,
ja sé que sento la tristesa de no poder sentir el teu to pujat de
veu defensant vés a saber quina veritat teva i profunda; sí, ja sé
que no puc notar la força i l’habilitat de les teves mans -aquells
nusos que m’havies ensenyat a fer i que em meravellaven tant que
només em fixava en la teva habilitat i mai en com es feien!; sí,
ja sé que no tornaré a sentir l’escalf de la teva mà acaronant-me
el cap; sí, ja sé que no tornaré a discutir-me amb tu per
qualsevol qüestió lògica o tossuda; sí, ja sé que no hi ets ni
hi seràs mai més i que no aniràs a una nova vida que els sinistres
habitants de les esglésies diuen que és millor. No, avui tot això
s’ha acabat. I s’ha acabat en la pobresa -o potser cal dir en l’estat
del benestar que dóna, després de treballar tota la vida, cobrar el
SOVI, i la mare, la no-contributiva. Si ja ho dèiem, sou uns
avançats, de fa anys, també a aquesta crisi!!! Vatua el món, quin
panorama!

Doncs sí, avui he de dir que estic
molt content d’haver-te conegut, d’haver-te viscut, d’haver-te dit
pare, d’haver caminat de la teva mà i d’haver conegut la
contradicció de la teva existència humana. I de saber-me ric de
sentiments, d’emocions, de records i d’experiències. De saber el
país i la gent. I de tenir la certesa que seguiré caminant pel camí
que em vas mostrar: ample, fresat, frescal i de llarga durada, a
voltes costerut, sempre carregat d’esperança i d’una immensa
estimació.

Però amic dels llibres i les paraules
com has estat sempre, se’m fa difícil no recórrer als mots ben
posats dels amics del món que són els poetes, per dir-te un adéu
de categoria. Com deia el poeta potser més de veritat que ha donat
la teva ciutat de Barcelona, nosaltres, que restarem per veure el
bo que és tot: i la Vida i la Mort, gaudirem, com tu has fet
“d’unes
places lluentes de claror, i unes tanques amb flors sota el sol, sota
la lluna al vespre, i del vailet que cridarà el diari, i qui puja
els tramvies i els baixa, tot corrent. I del carter, que si passa i
no em deixa cap lletra m’angoixa perquè no sé el secret de les
altres que porta. I les dones del barri, matineres, qui travessen de
pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs, i retornen
que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d’un altre cireres
vermelles… I el vi que tants dies no he begut. I el pa, posat a
taula. I l’escudella rossa, fumejant… ”

I
la vivència es completarà recordant l’atrevida decisió que et
dugué a les Illes, embarcats en una nau que ens conduí a conèixer
la rauxa i la il·lusió, la teva força que, com el Pi de
Formentor,

revincla per les roques
sa poderosa rel;
té
pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta,
rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva
imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la
terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té
el llamp i l’oratge

per
glòria i per delit.

I et seguirem
sentint i et diem

Amunt ànima
forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre
dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i
tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels
temporals. “

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!