Suc i ambrosia
Un problema ens aïlla d’un altre, diuen. No obstant això, allò cert és que solem engrandir un problema mitjà per a no pensar en un altre de gran. L’ésser humà viu de l’autoprotecció mental i racional; som valents per a unes coses, però ens caguem davant de problemes de veritat. Fer com si res, pensar en afers trivials, intentar tenir la ment ocupada, cansar-nos per a dormir-nos de seguida i viure a presses i correres, en efecte, són els murs que les persones ens construïm. En canvi, quan tenim uns minuts de reflexió, aquestes defenses s’enderroquen ràpidament.
L’ambrosia era l’aliment dels déus de l’Olimp; no vivien malament aquestes divinitats allà dalt, no, sempre el déu Bacus organitzant els seus exèrcits d’homenets. Per un altre costat, però, està la vida al món terrenal, on ni existeixen déus ni divinitats ni les santes mares que els han parit. Qui continue en ple segle XXI creient en la divina providència, per favor, que acudisca a un especialista i que s’ho mire. “Sí, sí, vos curareu”, “si reseu nou-cents ‘pares nostres’ i mil ‘aves maries’, anireu al cel”. Al cel no, a la figa ta tia, desgraciat.
On són eixos éssers amb no sé què d’esperit sant que tant ens ajuden? On són en una persona que ha patit dos vessaments cerebrals en dèsset anys? Els més puritants explicaran: “En el suc que porta dos mesos bevent-se i que té com a únic aliment”. Ja, clar, i que les quiten lo bailao.
En fi, com que ella no es pot queixar, i com que tampoc sé a qui queixar-me, escric per cagar-me amb el colom que va portar al món aquestos déus de nyigui-nyogui i als seus predicadors, que conten que ells tenen la solució per a tot. Que a vostés no els passe, senyors “Pares” (a saber quants fills il·legítims hi ha pel món)! Jo, mentrestant, només puc enviar-li des d’ací els meus grans ànims i suports a la meua iaia.