Després de quinze hores de vol i vuit mes en cotxe des de Bangkok varem arribar ahir al vespre a Mae Sot, a la frontera entre Tailàndia i Birmània, i regió on habiten nombroses comunitats de la tribu Karen, moltes d’elles en camps de refugiats o desplaçats. La visita la faig a títol personal acompanyant una delegació de l’organització Burma Campaign, que dirigeix Mark Farmaner i a la qual pertany Conxa Pinós, qui malauradament no ens ha pogut acompanyar aquest cop. En tant que coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu he tingut ocasió de participar en nombrosos debats i redacció de resolucions en relació a la situació dels drets humans a Birmània (Burma), situacio clarament nefasta no només per a l’oposició (l’NLD d’Aung San Su Kyi, per exemple, a qui he fet mencio especifica en diversos apunts d’aquest bloc), sinó també per a comunitats i grups específics com els Karen. En el transcurs d’aquest temps havia adquirit el compromís de venir a veure els camps on viuen els milers i milers de persones que porten anys fugint de la Junta Militar. Finalment hem pogut concretar aquest compromís i organitzar aquesta visita en la qual sóc l’únic representant parlamentari, ja que la resta són membres d’ONG o de l’Agencia Catalana de Cooperació (com l’Ignasi Calbó i la Núria Clotet). (segueix…)
Avui hem fet la primera incursió en territori Karen birmà. Pel que ens han dit la situació s’ha complicat darrerament i el canvi d’actitud del nou govern tailandès respecte l’anterior en relació als Karen fa que l’accés sigui més complicat. No nomes això, sinó que posen importants dificultats a registrar les moltes persones que continuen arribant com a refugiades (amb la qual cosa els dificulta l’accés a l’ajut humanitari). Sigui com sigui hem aconseguit creuar la frontera amb menys problemes dels esperats i hem arribat a Ler Per Her, un dels camps de desplaçats (IDP) de Birmània on hem pogut conèixer les històries de diverses famílies, algunes de les quals fa més de deu anys que hi són i d’altres tot just unes setmanes, després d’haver hagut de fugir quan l’exèrcit birmà les va expulsar de casa seva i en va minar la zona. Algunes ens explicaven com havien caminat fins a tres dies per arribar a la frontera. En alguns camps hi ha fins a 150.000 persones, cosa que els converteixen en una de les zones mes densament poblades del planeta!!!

Una de les coses que més em preocupa es el fet de constatar com, degut sobretot a la poca cobertura mediàtica i l’absència pràcticament total d’ajuda internacional, les necessitats humanitàries i d’atenció social i política segueixen essent de primer nivell. Els efectes devastadors del cicló Nagris o les revoltes de monjos van atreure temporalment l’atenció mediàtica mundial, però un cop acabat el moment àlgid de l’interès informatiu, les càmeres i els informadors van tornar a desaparèixer, i amb ells l’interès mundial, deixant novament el país i la seva gent en l’oblit. Un nou vell conflicte oblidat, quan no silenciat, i per tant ignorat.

Els camps de refugiats s’omplen ràpidament i no hi ha perspectives que la gent, alguna de la qual hi és des de fa més de 25 anys, pugui tornar aviat a casa seva. Nomes la TBBC aporta alguna mena d’ajuda, i ara fins i tot Nacions Unides i la UE es plantegen reduir les seves aportacions i canviar d’estratègia (d’aquí la petició que algunes entitats li fan a Ban Ki Moon i a la qual em vaig adherir ahir). Sembla que s’imposa a escala de les grans organitzacions la frustració que no hi ha res a fer amb la Junta i que, davant del fracàs de les sancions establertes fins ara l’única opció es deixar de pressionar la Junta per tal que deixi d’aïllar-se. El problema, però, es que les sancions no han atacat un dels aspectes claus en tot plegat: el petroli.

La meva visita no té res d’heroic ni de meritori, però sí, considero, de responsable i, almenys, de compromís personal envers una gent que mira de sobreviure malgrat la ceguesa internacional.

La meva presencia aquí no atraurà l’atenció dels mitjans com ho ha fet la Delegació dels nostres companys europarlamentaris a Gaza (missió a la qual no vaig poder sumar-hi per haver-me ja compromès amb la visita a Birmània), ni assegurarà que Ban Ki Moon o la mateixa UE canviïn per elles mateixes d’actitud. Només sóc un parlamentari europeu, només un entre 785. Però si alguna cosa pot fer aquesta visita es contribuir a sumar una veu més a les cada vegada mes nombroses que ens recorden diàriament que a Birmània hi ha un dels règims més opressors que hagi conegut mai la humanitat, i que malgrat que no aparegui als mitjans amb l’assiduitat ni amb el protagonisme d’altres, ja es hora que ens posem totes i tots les piles per aturar un genocidi, lent però inexorable, abans no ens adonem que ja es massa tard.

La visita seguirè demà amb noves entrevistes, noves històries, i nous motius per no seguir callant. 

Foto: família al camp de persones desplaçades (IDPs) de Ler Per Her.

En el marc del viatge que començo avui a Tailàndia i Birmània per tal de conèixer de primera mà la situació de la població birmana refugiada en aquest pais, adjunto a continuació una acció concreta a la qual m’he adherit en favor de l’alliberament de dotzenes d’activistes opositors a la Junta Militar, la qual inclou una carta a Ban Ki Moon.

Dozens of human rights activists in Burma will die in jail after being give long sentences.
 
Despite this, UN Secretary General Ban Ki-moon has just said he won?t even visit Burma, despite being invited by the regime.

The military junta in Burma has sentenced at least 215 political activists, monks, nuns and journalists during November, bringing the total number of political prisoners sentenced since last year?s uprising to at least 384. (segueix…)

 
·   Activist and famous comedian Zarganar, who had been organising relief supplies to survivors of Cyclone Nargis, received sentences totaling 59 years.
 
·  Prominent Buddhist monk U Gambira, leader of the All Burma Monks? Alliance, who played a leading role in last year?s Saffron Revolution, was given sentences totaling 68 years.
 
·  Twenty-three members of the 88 Generation Students Group, who led the protests against fuel price hikes in August last year, including Min Ko Naing, were given sentences of at least 65 years each.
 
 
Ban says he won?t go to Burma because there has been no progress, but it is his job to ensure progress happens. He won?t bring change to Burma sitting behind a desk in New York. He must go to Burma and negotiate change, including the release of all political prisoners.
 
The UN Security Council should back his visit, passing a resolution requiring the regime to comply.
 
TAKE ACTION: please fax Ban Ki-moon asking him not to abandon Burma?s brave democracy activists to spend the rest of their lives in jail.
 
Download a message to fax at: http://www.burmacampaign.org.uk/fax_un.html
 

Fax UN Secretary General Ban Ki-moon     

    TAKE ACTION: please fax Ban Ki-moon asking him not to abandon Burma?s brave democracy activists to spend the rest of their lives in jail.    

    Step 1: Download and print the letter to fax here (pdf format)     

    Step 2: Fax it to + 1 212 963 7055     

    Or send it by post:

 Ban Ki-moon

UN Secretary-General

United Nations

New York NY 10017  USA

    The text of the fax is:

I am shocked by your decision not to go to Burma to discuss the political crisis in the country.

You have said that you will not go unless there is progress in the country, but there can be no progress without your engagement in the issue. Sitting back and waiting for the regime to act is in effect a death sentence for hundreds of Burma?s human rights activists who face spending the rest of their lives in jail.

Your personal intervention after cyclone Nargis demonstrated that high level political engagement with the support of neighbouring countries and the international community can make a difference. You must apply the same effort to Burma?s political crisis as you did to the humanitarian crisis in the Delta.

The situation in Burma is deteriorating fast. This is happening on your watch. The people of Burma are looking to you for action. 37 visits to Burma by UN Envoys have not secured a single reform.

Your personal engagement is urgently needed. There will be no progress in Burma unless you take the lead and push for change. Please also seek the backing of the United Nations Security Council to ensure you have the authority to insist on reform.

Please don?t ignore Burma?s political prisoners.

I urge you to go to Burma to secure their release.

Thank you.

Foto: Aung San SUu Kyi. Font: Burma Campaign

Sempre m’ha agradat en Carles Capdevila, gran periodista i comunicador. L’escoltava, i reia molt, quan feia l’Alguna Pregunta més, l’escolto, quan puc en el seu programa sobre criatures, i el veia, quan podia, a ‘Qui els va parir’. I una de les coses per les quals sempre m’ha agradat és pel seu enorme sentit comú. Aquesta setmana hi afegeixo un nou motiu d’admiració: la seva valentia. I és que per escriure un article com el que va fer dimecres a la Última de l’AVUI (Visca la vida), cal no només tenir sentit comú, sinó també ser valent. Per què? Doncs per que sembla que avui, defensar que les mesures institucionals destinades a reduir i acabar amb els accidents, a deixar fora de circulació els irresponsables de la carretera, i a augmentar, en conseqüència, les probabilitats de salvar la vida i la integritat física cada cop que agafem un cotxe no està massa de moda. I ell, malgrat tot, ho fa. L’aplaudeixo, coincideixo amb els seus arguments, els quals defenso fermament, i animo a tothom que pensa igual a no amagar-se´n. (segueix…)

Pel darrere

Visca la vida

S’han reduït a la meitat els morts a la carretera. Coincideix amb l’època del carnet per punts, de més radars i controls d’alcoholèmia. Però tranquils, demagogs de guàrdia, deu ser punyetera casualitat.

Carles Capdevila / carles@carlescapdevila.com

Que trist, que es pensin que l’únic que ens fa protegir la nostra vida i la dels altres és la por a una simple multa

La policia atura un cotxe.

-L’hem estat seguint i vostè és un conductor modèlic. Li donem mil euros de premi.

-M’aniran de conya per treure’m el carnet -respon ell.

-No li faci cas, agent, que està borratxo -diu la dona.

-Ja us deia jo que amb un cotxe robat no aniríem gaire lluny -remata la sogra des del seient del darrere.

És un acudit que podria estar basat en fets reals. Fa dos dies un taxista sense carnet (havia perdut tots els punts) va avançar els Mossos a 180 per hora en una carretera on no es podia passar de 80. Quan corres el risc de topar amb aquest suïcida, no rius tant. L’únic que em fa gràcia és llegir que han detingut el paio, i saber que començo el 2009 amb uns quants milers d’imprudents retirats de la circulació, per obra de mesures tan impopulars i eficients.

La reducció d’accidents mortals no és simbòlica, ni anecdòtica, ni casual, ni puntual. En pocs anys, la gent que perd la vida al cotxe ha baixat a la meitat. Ho dic per si algun demagog dels que denuncien amb una seguretat insultant que els controls de velocitat els posen només per robar-nos els diners, que els controls d’alcoholèmia tenen com a única missió amargar-nos els sopars i que els carnets per punts són una conxorxa per donar més feina a les autoescoles, té el detall de rectificar, o si més no d’estar calladet una estona. Bé, no sé què dic, demanar coherència i rigor a un demagog és desconèixer la seva essència: que la veritat no li freni mai la vocació conspiratòria. Recordo quan van inventar el cinturó de seguretat. Vaig sentir a dir de tot: que era per donar negoci als tallers que te l’havien d’instal·lar, que en el fons era molt més perillós dur-lo posat, que era perquè l’Estat no tenia diners. Hi havia gent que se l’aguantava amb la mà per sobre el pit sense subjectar-lo, per enganyar la policia però per no haver de patir aquella pressió incòmoda, la sensació de sentir-se lligat per aquesta andròmina repressora que ens empresona, ens nega el nostre somni més antic, el dret de volar, l’oportunitat de sortir per la finestra del davant i enlairar-nos pels núvols fins al cel.

Que trist, que es pensin que l’únic que ens fa protegir la nostra vida i la dels altres és la por a una simple multa. I més trist encara és que tinguin raó. Així estem: tristos, vigilats i multats. Però vius.

Font foto: desconeguda

Altament consternat per les recents declaracions del central napolità del Reial Madrid, Fabio Cannavaro, i del seleccionador italià, Marcello Lippi, en relació a que no veu bé els matrimonis entre persones del mateix sexe, el primer, i a que no hi ha futbolistes que siguin homosexuals (i que si n’hi ha no tenen per què explicar-ho), el segon, m’he vist obligat a dirigir una pregunta a la Comissió Europea instant-la a que prengui cartes en l’assumpte (no us perdeu tampoc les fantàstiques i iròniques reaccions de l’Associació italiana pro-drets LGBT, Arcigay, a través del seu president, Aurelio Marcuso. (Segueixen més avall la pregunta i les reaccions d’Arcigay…):
Pregunta de Raül Romeva a la Comisión Europea en relación a las declaraciones de Fabio Cannavaro y Marcello Lippi sobre la homosexualidad

Por
ello el diputado que firma quisiera saber, ¿Qué opinión le merecen a la Comisión
este tipo de declaraciones?¿No considera la Comisión que las mismas son un claro
indicador de que es necesaria una clara y valiente campaña en favor de las
libertades sexuales, campaña a la que deberían participar, también, deportistas
de renombre que pudieran mandar un mensaje radicalmente opuesto al lanzado por
Cannavaro y Lippi? Personalmente apoyo la invitación que Arcigay ha hecho a Cannavaro
para que asista al Festival Pride de Génova, como padrino, para conocer
mejor la realidad gay. ¿Qué opina la Comisión al respecto? Y más allá
de todo esto ¿qué medidas concretas prevée
impulsar la Comisión para garantizar la no discriminación de las
personas,
indiferentemente de su orientación sexual, dentro de la UE, lo que
implica,
entre otras medidas, el reconocimiento de las parejas y matrimonios de
personas
del mismo sexo indiferentemente del país donde dicha pareja decida
instalarse?

******

Reaccions d’Arcigay

07/01/2009 – Aurelio Mancuso

Comunicato stampa Arcigay 07.01.09
Arcigay: Lippi non vede, non sente, non parla

Invitiamo il CT della Nazionale di calcio a partecipare ad un pubblico
confronto in preparazione del Pride nazionale di Genova

Davvero gustose le dichiarazioni di Marcello Lippi,
allenatore della Nazionale, sull’omosessualità nel calcio. Si vede che questi
sono giorni frizzanti nell’ambiente calcistico, se dopo le perle di saggezza
di Fabio Cannavaro ora siamo a commentare l’intervista a KlausCondicio di
Marcello Lippi, che non ha mai conosciuto un calciatore gay, e soprattutto che
crede che non ne esistano.

Sarebbe assai semplice confutare queste impressioni personali,
ma il punto non è dimostrare quanti e quali calciatori di serie A e di tutte le
altre categorie vi siano, la questione vera è che questo continuo negare, oltre
ad esser ridicolo (cosi come ben raccontato da una recente trasmissione di Paolo
Colombo su La7), comincia ad esser fastidioso.

Gli omosessuali sono persone che praticano tutti gli
sport, sono impiegati in tutte le professioni, vivono dentro questa società
come tutti. In ambienti
particolarmente machisti come quello del calcio, gli omosessuali si nascondono
ancor di più e visto che non presentano tratti somatici o d’atteggiamento
differenti (a meno di fermarsi ai soliti stereotipi) è evidente che siano
risultati invisibili anche a  Lippi.

Ci permettiamo però di dubitare che l’allenatore mondiale
non abbia mai sentito, nella sua lunga esperienza di importanti club, di
diversi episodi e storie omosessuali.

Insomma Lippi fa come le tre scimmiette: non vede, non sente, non parla,
favorendo nei fatti il clima ostile nell’ambiente calcistico italiano nei
confronti delle persone omosessuali. Siccome  però, Marcello Lippi è noto
per essere persona equilibrata ed aperta, lo invitiamo ad un pubblico
confronto  da tenersi nei prossimi mesi, in preparazione del Pride
nazionale di Genova, così per poter parlare con franchezza di calico italiano
ed omosessualità.

Ci fa naturalmente piacere che Lippi non escluderebbe
calciatori gay dalla Nazionale, atteggiamento questo che in tutti i paesi
civili parrebbe normale, ma in Italia sarebbe considerato coraggioso. Siamo
certi, quindi, che come molti suoi omologhi europei vorrà così dare un segno
inequivocabile contro ogni tipo di discriminazione omofoba, impegno tra
l’altro tanto più importante nel nostro Paese, dove in diversi ambienti ultras
si professa la violenza contro i gay.

Aurelio Mancuso, Presidente Nazionale Arcigay

Nota stampa Arcigay 06.01.09

CANNAVARO: COSI’ CI SPEZZI IL CUORE…

Ci rimarrannno male i tantissimi maschi gay che ammirano da sempre le beltà
partenopee del pallone d’oro Cannavaro, nell’apprendere che a lui non piacciono
i matrimoni gay, ma apprezza tutte le altre riforme spagnole. Così il mondiale
calciatore ci ha sicuramente spezzato il cuore, per non dire di tutti gli abiti
da sposi andati distrutti nelle ultime ore.

Le sue opinioni, che fanno il paio
con quelle dell’altro sex symbol Gattuso, non ci faranno dormire per notti intere! Attendiamo
che un po’ di capacità cognitiva lo aiuti a comprendere meglio perché in un
paese come la Spagna (e decine di altri in Europa e nel mondo) si vive
meglio, rispetto a questo ormai mediovale nostro Paese.

Nel frattempo ci consoleremo riguardando con
attenzione le centinaia di filmati di abbracci amorosi ed ammiccanti di tanti
giocatori italiani che in campo sfogano le loro maschie cameratesche gioie, e
nascondono con grande cura, come sappiamo da sempre, le loro diverse storie
gay.

Come sempre esser omosessuale deve esser un fatto
privato, nascostissimo; questi amori devono esser sofferenti e senza alcuna
tutela e diritti. Cannavaro riassume bene il machismo del calcio italiano:
bello e prevedibile.

***

Articolo di Aurelio Mancuso su Liberazione del
07.01.09
MANCUSO: CANNAVARO, VIENI AL PRIDE DI GENOVA!

Il fascino indiscreto del maschio latino, tutto muscoli, (non grande altezza),
corsa, agonismo, successo…

Come si fa a negare che a tanti gay Fabio Cannavaro faccia sangue?
Difficile…Il fascino indiscreto del maschio latino, tutto muscoli, (non grande
altezza), corsa, agonismo, successo… Quel testosterone sprizzante, che
sollecita i più reconditi istinti squisitamente maschili, che nei gay non
mancano proprio. E subito ci vengono in mente le pose plastiche negli
spogliatoi per la pubblicità dei noti stilisti omosessuali Dolce e Gabbana,
che per la loro linea intimo, hanno messo insieme la summa dei sogni erotici
gay (e naturalmente di moltissime donne) tutti ammonticchiati e con la pelle
lucida effetto sudore, da far venire mancamenti per strada.
Calciatori italiani seminudi in bella vista per tutta Italia! Si racconta che
diversi gay metropolitani nel cozzare negli enormi tabelloni nei vialoni
milanesi o sul raccordo romano, abbiano provocato diversi incidenti con
tamponamenti a catena. Ma è l’occhio vivido azzurro partenopeo che ammalia,
quel sorriso provocante, disarma, e il Fabio Cannavaro, campione del mondo,
pallone d’oro, ora emigrato in terra spagnola, nessuno proprio se lo può
scordare.

E poi il nostro beniamino non è stato sguaiato come
altri suoi orrendi colleghi, ha solo detto: «La Spagna sta bene, ha
investito nel rinnovamento delle grandi città. I matrimoni gay? Mmmh, su
quello, forse, sono più italiano». Eh sì lui è più italiano, come il
disastroso governo, la insipiente sinistra, la solidarietà sociale in frantumi,
l’assenza di diritti civili, le mafie, ecc ecc. Bravo Fabietto nostro,
finalmente uno scatto d’orgoglio e su un argomento topico: i matrimoni gay.

In queste ore molti gay sono assaliti dalla
disperazione, perché questa dichiarazione di Cannavaro distrugge tutti i loro
sogni che il loro idolo, impossibile da circuire, almeno potesse presenziare ad
un loro (lontanissimo) matrimonio. Va beh ci consoleremo in qualche modo,
evidenziando quanta ipocrisia avvolga il calcio italiano, dove molti calciatori
gay, si devono nascondere per paura di esser cacciati via.

In questo senso rimandiamo all’istruttiva trasmissione
di Paolo Colombo, andata in onda su La7 qualche tempo fa su calcio ed
omosessualità.

Comunque, siccome a Cannavaro ed altri famosissimi
calciatori italiani non ha fatto impressione posare ed esser testimonial per
una firma di moda notoriamente gay, facciamo una bella propostona: Fabio
nostro, vieni a Genova al Pride nazionale a farci da padrino! Se riesci
porta pure qualche altro bel calciatore, che so Gattuso, Del Piero, ecc ecc.,
così magari da dimostrare, che quello che avviene in altri paesi d’Europa da
parte di tanti club di calcio, è possibile anche in Italia: un impegno contro
ogni forma di discriminazione ed omofobia e per la tutela dei diritti civili. Dai,
ti aspettiamo a Genova, a giugno…

Aurelio Mancuso presidente nazionale Arcigay

Foto:Fabio Cannavaro. Font: Fotografia en la nota d’Arcigay

Ara toca Gaza. Resulta inevitable. Seguint la lògica que ens porta a centrar-nos en els conflictes només quan s’arriba a la fase més dramàtica, més extrema, més mortal, omplim pàgines i minuts televisius i radiofònics sobre el tema. Ara toca Gaza. Responsabilitats en tenim totes i tots sobre el que està passant. Uns per activa i d’altres per passiva. Uns per governar, o per no fer-ho, d’altres per votar, o no, a aquests que governen. Uns per aconsellar i assessorar, i d’altres per no fer-ho. Per a uns és blanc o negre, per a d’altres negre o blanc. Poc espai per als matisos, per als grisos, en una fase com l’actual. Excessos n’hi ha sempre per totes bandes, quan hi ha guerra, però això no vol dir que es puguin mesurar de la mateixa manera. Hi ha moments en què toca escollir bàndol. Va tocar fer-ho a Sarajevo a principis dels 90. Llavors vaig escollir estar al costat de les víctimes que rebien les bombes diàriament, i això no volia dir ser antiserbi. Ara toca fer-ho a Palestina, i novament em poso del costat de les víctimes que reben les bombes, fins i tot quan s’allotgen en hospitals i escoles, de la mateixa manera que m’hi he posat en altres casos quan les bombes arribaven en nom d’Alà, i això no vol dir ser antiisraelià, ni antijueu, ni coses pitjors que em fa basarda fins i tot anomenar. Molts serbis morien a Sarajevo com molts jueus moren directament o indirecta per culpa de la desmesura israeliana. No m’agrada Hamàs, però no oblido que Hamàs va ser precisament impulsat al poder per part dels mateixos israelians, quan volien acabar amb Al Fatah. Com tampoc no oblido que la UE va caure en la seva pròpia trampa anomenada ‘lluita antiterrorista’ quan, en guanyar Hamàs les eleccions (és a dir, la gent els va votar), la UE es va quedar sense interlocutor ‘formal’ ja que Hamàs forma part de la llista d’organitzacions terroristes de la UE (un motiu més que posa en qüestió l’absurditat de la llista i la necessitat d’eliminar-la). Des de llavors s’han hagut de fer equilibris jurídico-administratius per tal de fer arribar l’ajuda a Palestina. Israel té dret a defensar-se, com tothom, però no pot jugar a piròman i bomber al mateix temps. I els ‘aliats’, com a alguns els agrada anomenar-se, li ho han de fer saber, si cal, mitjançant la congelació dels acords preferents, tal i com vàrem demanar des del Parlament Europeu fa unes setmanes, i que els governs van ignorar. Mentre els governs no ho facin, caldrà seguir recordant-los que si tot terrorisme és condemnable, ho és especialment quan es tracta de terrorisme d’Estat. (segueix…)

Adjunto, per a coneixement general, la nota de premsa que el Grup Verds/ALE vàrem fer pública ahir, signada pels dos copresidents: Daniel Cohn-Bendit i Monica Frassoni, i que recull la petició que fem des del Grup a Brussel.les en resposta a l’oferta d’alto el foc limitat per part d’Israel.

PRESS RELEASE – Brussels, 7 January 2009

Gaza conflict

Limited ceasefire is too little, too late

Commenting on the evolving situation in Gaza, Monica Frassoni and Daniel Cohn-Bendit, Co-Presidents of the Greens/EFA group, today said:

“Israel’s announcement that it will suspend bombardment of Gaza for three hours a day is too little, too late. Nothing less than a full and immediate ceasefire is acceptable to start addressing the appalling human suffering. We call upon Israel and Hamas to agree to the terms of the ceasefire deal proposed by Egypt and France and backed by the UN and the US. The most urgent step is to allow the supply of humanitarian aid – water, food, and medical care – and the entry of humanitarian personnel to alleviate the suffering of the population in Gaza.

The key elements for a truce are already clear. Negotiations must now begin without delay and involve all parties concerned. Hamas must stop launching rockets on Israeli territory and illicit tunnels must be closed to stop the smuggling of weapons into Gaza. In return, and at the same time, the borders to Gaza should be opened and allow unrestricted access of aid.

The European Parliament has been vindicated in its decision last month to refuse to consider a demand by Council to upgrade relations with Israel and to postpone its vote on this matter. We call upon Council to reconsider its inappropriate decision on upgrading.  It is more apparent than ever that Israel does not respect the conditions provided for in the association agreement, notably those related to human rights. The blatant violation of humanitarian law has a direct impact on EU-Israel relations. In this context we call for an investigation into possible war crimes committed by either side in the current conflict.

The EU must leave behind its track record of limited and ineffective handling of the persistent humanitarian crisis in Gaza. EU member states must call on Israel to allow humanitarian personnel and international press to enter Gaza and appeal to the Egyptian government to do its utmost to open the Rafah Border Crossing to refugees, the civilian population and the supply of humanitarian aid. 

We call upon the Council to immediately begin preparations for the deployment of an EU-led international peace-keeping force in the Gaza strip, which would also include contingents from Arab countries.“ (segueix versió en francès …)

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 7 janvier 2009

GAZA

Le cessez-le-feu est insuffisant et arrive trop tard

Commentant la situation à Gaza, Monica Frassoni et Daniel Cohn-Bendit, coprésidents du Groupe des Verts/ALE ont estimé que:

“L’annonce faite par Israël d’un cessez-le-feu de trois heures par jour à Gaza n’est pas suffisante et arrive trop tard. Un cessez-le-feu immédiat est nécessaire pour mettre fin à la souffrance humaine. Nous demandons à Israël et au Hamas  

d’accepter le plan franco-égyptien soutenu par les Nations-Unies et les Etats Unis. L’étape la plus urgente est  de permettre l’acheminement d’une aide humanitaire, eau, médicaments, vivres et l’accès du personnel humanitaire afin de soulager les souffrances endurées par la population de Gaza.

Les négociations sur la trêve, dont les principaux éléments sont nettement identifiés, doivent immédiatement débuter avec toutes les parties concernées. Le Hamas doit cesser de lancer des roquettes sur le territoires israéliens et les tunnels clandestins doivent être fermés afin d’empêcher le trafic d’armes vers Gaza. En contre-partie et simultanément, les frontières vers Gaza devraient être rouvertes et l’acheminement de l’aide doit être totalement assuré.

Le mois dernier, le Parlement européen a eu raison de reporter le vote demandé par le Conseil sur le rehaussement des relations avec Israël. Il est plus clair que jamais qu’Israël ne respecte pas les conditions requises par l’accord d’association, en particulier dans le domaine des droits de l’homme. La violation flagrante des droits humanitaires a un impact direct dans les relations UE-Israël. Dans ce contexte, nous demandons l’ouverture d’une enquête pour crimes de guerre commis de part et d’autre dans le conflit actuel.

Malgré les initiatives limitées et inefficaces de l’UE dans la crise persistante à Gaza, nous demandons aux Etats membres de faire pression sur Israël pour permettre au personnel humanitaire et à la presse internationale d’avoir accès à Gaza et au gouvernement égyptien de faire tout ce qui est en son pouvoir afin d’ouvrir le passage de Rafah, pour permettre l’accès des réfugiés et des populations civiles ainsi que l’aide humanitaire.

Nous demandons au Conseil de prévoir immédiatement le déploiement d’une force de paix internationale menée par l’UE à Gaza à laquelle doivent également participer les pays arabes”.

Font foto: Getty Images / BBC

En acabar el seu mandat sembla que George W. Bush ha volgut tenir un ‘gest’ de cara a la conservació del planeta. Precisament el president que més reaci s’ha mostrat  a impulsar mesures de caire conservacionista i que més traves a posat a la lluita global contra l’escalfament global, sembla que ha volgut tenir un gest benèvol i, ignorant les reticències del seu segon, Dick Cheney, però escoltant les peticions de la seva dona, aparentment ornitòloga aficionada, Laura Bush, ha decidit crear tres parcs marins que han de protegir una àmplia zona del Pacífic. Aquesta decisió, la més ambiciosa adoptada mai en termes de proteccionisme marí, sitúa els Estats Units en un dels països amb més espais marins protegits. Els grups ecologistes s’han mostrat moderadament satisfets, tot i que cal dir que la mesura compta amb alguns peròs importants, primer,  (segueix…)  

mentre es limitarà, tal i com pertoca, la pràctica pesquera i l’explotació comercial en la nova zona protegida, s’hi seguirà permetent el trànsit a vaixells mercants i a vaixells de la Marina dels Estats Units, i segon, enlloc de protegir una superfície de 200 milles, tal i com demanàven els científics i les entitats ecologistes, s’han quedat en 50.

Sigui com sigui, el fet no és menor, i en paraules del biòleg català Enric Sala, resulta clau ja que “aquests indrets són el darrer manual d’instruccions amb què comptem per tal d’entendre de quina manera funcionen els esculls de corall i per tal d’entendre la magnitud del nostre impacte sobre ells”.

Per què costa tant entendre que la conservació d’aquests, i d’altres, espais no només és vital per a la conservació de la biodiversitat sinó també per la pròpia supervivència humana? Per què és tant complicat entendre que després de tants anys, i segles, de destrucció, ara toca emprendre mesures dràstiques que passen, sovint, per protegir determinats indrets? Quan reaccionarem definitivament, quan ens adonem que hem acabat amb tota la fauna i flora possible? I llavors què? Quan entendrem que les mesures proteccionistes estan pensades per a beneficiar tothom i no per anar contra ningú? Quan ens adonarem que cada vegada més cal que les institucions es dotin de persones, dirigents i funcionaris amb sensibilitat proteccionista, i que no hagin de batallar centímetre a centímetre, metre a metre, milla a milla, cada espai per protegir? 

Sóc conscient que protegir espais, aconseguir, per exemple, que el 40% Mediterrani esdevingui una vasta Àrea Marina Protegida, no compta, avui per avui, amb una majoria social, política, institucional ni mediàtica. I malgrat tot crec que és una mesura necessària i per la qual cal apostar-hi fort.

Vaticino, però, que molts dels qui avui s’oposen a avançar en aquesta direcció, algún dia, potser quan deixin el càrrec, com en Bush, s’erigiran en ferms defensors de la Natura. Malauradament, llavors potser ja serà tard.

Bush crea tres parques marinos para proteger vastas áreas del Pacífico

Los ecosistemas preservados en islas y atolones son tan grandes como España

EUSEBIO VAL  -, La Vanguardia, 7 de gener de 2009, Washington.
 
George W. Bush no quiere pasar a la historia con el estigma de haber sido la bestia negra de los ecologistas. Al contrario, aspira a ser recordado como el gran protector de los océanos. Por eso firmó ayer un decreto, de efecto inmediato, que preservará como parques nacionales marinos tres enormes áreas del Pacífico bajo soberanía estadounidense – con una extensión total equivalente a España-consideradas entre las zonas más prístinas del planeta.

Menos vistosa – pero muy importante-será la gestión del Servicio de Parques Nacionales, que sufre problemas presupuestarios. El hispano Ken Salazar, de Colorado, futuro secretario del Interior, será el responsable de administrar una de las joyas colectivas de EE. UU.

*******

ENTREVISTA
A ENRIC SALA

“Las
reservas marinas son cuentas de ahorro”

Enric Sala,
explorador de National Geographic y asesor del Gobierno Bush

Eusebio Val | La
Vanguardia, 08/01/2009 Ciudadanos

El
biólogo catalán Enric Sala participó en el equipo científico que asesoró a la
Administración Bush para crear tres enormes reservas marinas en el Pacífico. La
decisión, rubricada el pasado martes, supone la mayor medida de protección marina
de la historia. Adscrito al Consejo Superior de Investigaciones Científicas y
explorador de National Geographic, Sala lideró dos expediciones a las Line
Islands, en el Pacífico central, para describir el ecosistema intacto de los
arrecifes de coral. “Nuestros datos son de la poca información científica
que existe sobre esa parte del mundo tan remota – señaló el biólogo, en su
oficina de Washington-.Mi papel fue suministrar información científica para
apoyar la propuesta de extender la protección hasta 200 millas. Por desgracia,
la Administración decidió proteger sólo 50 millas”.

¿Ha
expiado Bush sus pecados medioambientales?

Es difícil poder evaluar ahora cuál es la contribución global de Bush al medio
ambiente. A pesar de haber protegido una grandísima área del Pacífico, todas
las políticas que han incrementado el impacto del cambio climático también
están afectando al océano.

¿Por qué decidió tomar esta medida, al final del mandato?

Después de que, hace dos años, creara la reserva al noroeste de las Hawái, y
ante la buena respuesta de la opinión pública, decidió explorar qué otras áreas
podían protegerse. No sabemos si influyeron más sus asesores o Laura, su
esposa. Se trata de áreas en su mayoría deshabitadas, muy remotas, con lo que
el conflicto social y económico es muy bajo.

¿Usted ha hablado de la sensación de estar en una máquina del tiempo,
mientras buceaba?

Cuando saltas al agua es como si entraras en un mundo mágico. Te rodean de
inmediato diez o quince tiburones. Ves bosques exuberantes de coral. Es como
viajar 500 años en el pasado y observar el océano tal como era antes de que los
humanos lo degradáramos. En marzo viajaré a las Southern Line Islands para
estudiar por primera vez cinco islas deshabitadas y prístinas donde no hay ningún
impacto humano. Nos introduciremos otra vez en la máquina del tiempo para
visitar esos paraísos lejanos.

¿Es optimista? ¿Se pueden salvar aún los mares y océanos?

Si no fuera optimista, no estaría trabajando en esto. Hay cosas que no se
pueden salvar pero muchas otras que sí. Hay especies que ya se han extinguido y
especies que están al borde del colapso, pero el observar la recuperación de la
vida marina en las reservas que están totalmente protegidas contra la pesca es
el mejor aliciente para seguir trabajando en este campo.

¿Cómo está nuestro país?

La situación en España y Catalunya es desastrosa. Menos del 1 por ciento de
nuestras aguas están protegidas. Al contrario que las áreas remotas del
Pacífico, la costa española está densamente poblada y hay muchos intereses
pesqueros y comerciales. Y existe la creencia totalmente errónea de que la
conservación y el desarrollo económico son conceptos absolutamente opuestos,
cuando en realidad muchas experiencias en el mundo muestran que, hoy, la única posibilidad
de un desarrollo económico sostenible en la zona costera es con medidas de
conservación. Las reservas marinas son como cuentas de ahorro donde tenemos un
capital que no se toca y se va incrementando con intereses. La alternativa, una
costa sin reservas marinas, es tener una cuenta de ahorros de donde vamos
sacando pero nunca metemos.

Foto: Enric Sala bussejant a l’escull Kingman, un dels espais ara protegits. Font: National Geographic.

Segueixo de ben a prop la tasca que fan a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, especialment quan tracten sobre temes que, d’una manera o altra, treballo també al Parlament Europeu. Aquest és el cas, per exemple, de l’article que Núria Tomàs publicava ahir a El Punt, intitulat: Sàhara Occidental: contradiccións i reptes. L’adjunt a continuació per l’interès de les reflexions que hi fa:

Sàhara
Occidental: contradiccions i reptes (per Núria Tomàs, El Punt 5 de gener de 2009)

Sense
que el Marroc faci una oferta acceptable, que inclogui una proposta creïble i
aplicable, poca cosa s’hi pot fer. Sense que les potències rellevants,
principalment els EUA i França, l’impulsin a fer-ho, no serà possible una
solució

El
conflicte entre el Marroc i el Front Polisario pel control del Sàhara
Occidental és una de les disputes més antigues del món i una de les més
llargues del continent africà. Des de fa més de tres dècades, el govern
marroquí i el moviment polític i armat Front Polisario, erigit en representant
de la població sahrauí al capdavant de la República Àrab Sahrauí Democràtica,
mantenen un desacord per aquest territori del nord d’Àfrica sense que els
diferents intents de resolució que han tingut lloc sota els auspicis de les
Nacions Unides hagin estat efectius. (segueix…)

És significatiu que, per segona vegada, un
mediador de l’organització internacional abandoni la seva posició, fent palès
el caràcter «quasi irresoluble» del conflicte. I també ho és que, des que el
darrer enviat personal del secretari general de l’ONU va deixar el càrrec,
l’agost passat, encara ningú l’hagi substituït.

El
conflicte del Sàhara Occidental té una sèrie de particularitats i
contradiccions. La primera particularitat és que es tracta d’un dels pocs
territoris formalment encara per descolonitzar, fet que li confereix una
situació ben especial que no és exempta de polèmica. Si bé Espanya va
transferir l’administració del territori sobre la base d’uns acords nuls des
del punt de vista jurídic, i les Nacions Unides el manté en la llista de
«territoris no autònoms», la consideració del problema com una qüestió de
descolonització constitueix el primer punt del desacord. Així, si des del Front
Polisario es defensa aquesta interpretació, i es reivindica tot allò que se’n
deriva -l’aplicació del principi d’autodeterminació-, des del Marroc
s’argumenta que constitueix un problema intern. La contraposició d’arguments no
és menor i ha mantingut el fil de la confrontació al llarg d’aquests anys.

La
contradicció és que, sent un dels pocs conflictes en què més clarament el dret
internacional es mostra a favor de la demanda sahrauí -l’exercici genuí del
dret a l’autodeterminació, és a dir, a través de la celebració d’un referèndum
que inclogui la independència com a opció-, més la realitat avança en sentit
contrari. El nucli dur d’aquesta contradicció es fa evident en el paper de les
Nacions Unides, tal com cada vegada més veus fan sentir: l’organització afirma,
una vegada i una altra, que la solució es basa en l’exercici d’aquest dret,
però a la vegada fa una crida a una solució per consens, eludint, per tant,
qualsevol imposició d’aquest principi.

Des de la més absoluta
desesperació comprensible per a una població que fa 33 anys que està refugiada
en un territori desert, es demana al Front Polisario que mantingui una actitud
«realista» com a via per sortir d’aquesta situació de bloqueig, fet que voldria
dir acceptar les propostes d’autonomia marroquines. És aquí quan els dirigents
del grup recorden que ells han acceptat el Pla Baker II, i el Marroc, no. És al
Front Polisario, a qui es demana flexibilitat i creativitat. I és des de la
immensitat dels camps de Tinduf, que responen que no els falta temps per pensar
en solucions creatives. Des de la perspectiva de la construcció de la pau, cal
dir que sense voluntat política per canviar les coses els avenços seran nuls.
Sense que el Marroc faci una oferta acceptable -no només per al Front Polisario
sinó també per a Algèria -, que inclogui una proposta creïble i aplicable, poca
cosa es pot fer. Sense que les potències rellevants, principalment els EUA i
França, l’impulsin a fer-ho, no serà possible una solució. I sense que la
comunitat internacional deixi d’aplicar la política del tracte diferenciat,
mostrant la solidaritat amb la població sahrauí sense que això sigui paral·lel
a la pressió política per canviar la realitat d’aquest poble, els avenços
simplement no hi seran.

Font foto: Plataforma Tots amb el Sàhara / Canal Solidario

Ahir al vespre no vaig poder participar en la concentració en favor que s’aturi la violència a Gaza, però en sóc plenament solidari i partidari. Aquesta setmana reprenem l’activitat al Parlament Europeu i està previst que un dels temes destacats sigui, lògicament, la situació de Gaza (veure també nota a Vilaweb). Ara fa uns díes ja vàrem analitzar la situació en el marc de la discussió sobre l’informe relatiu a la Participación
del Estado de Israel en los programas comunitarios sobre la propuesta
de Decisión del Consejo relativa a la celebración de un protocolo del
Acuerdo Euromediterráneo por el que se establece una asociación entre
las Comunidades Europeas y sus Estados miembros, por una parte, y el
Estado de Israel, por otra, relativo a un acuerdo marco entre la
Comunidad Europea y el Estado de Israel sobre los principios generales
que rigen la participación del Estado de Israel en los programas
comunitarios [05471/2008 – C6-0180/2008 – 2007/0241(AVC)]. Ho vaig comentar a l’apunt Protocol d’Associació
UE-Israel? No és el moment. Llavors vàrem aconseguir que el Parlament majoritàriament votés a favor de no renovar aquests privilegis econòmics. Cal precisar, però, que es tracta de la part pressupostària de l’Acord. La part política correspon, encara, i mentre la UE no faci el veritable salt polític que tanta gent li reclamem, als Governs dels Estats. Malgrat tot al Parlament podem emetre, i ho fem, declaracions i resolucions polítiques. De fet, són nombroses les ocasions en les quals diversos membres del Parlament hem manifestat la nostra disconformitat amb el tracte privilegiat que la UE atorga a Israel, i li hem reclamat que, entre d’altres mesures, cancel.li l’Acord d’Associació. Personalment he tingut ocasió de condemnar reiteradament el fet que països de la UE segueixin exportant armes a Israel amb total impunitat, inclòs l’Estat espanyol. Aquesta mesura és cada cop més urgent. De fet, considero que és imprescindible si volem realment tenir capacitat d’influir en les decisions del govern israelià. (segueix…)

La situació és cada cop més preocupant, i especialment quan llegim valoracions com les que ahir feia l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en una novament fantàstica entrevista que li feia Ana Carbajosa. Especialment colpidora és la frase: “…

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

hay
que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho
mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho
mayor, …“. És a dir, ens trobem davant la clàssica deshumanització de l’enemic, o en altres termes, la fase prèvia a justificar l’extermini en considerar que ‘els altres’, ‘aquells contra qui combatim’, no són com nosaltres, i per tant no passa res si els exterminem.

Fa uns dies El Periódico ens obsequiava amb un interessant Cara a cara entre dos grans experts en història i en la zona en qüestió: Antoni Segura i Joan B. Culla. Mentre Segura titllava la situació de Desmesura d’Israel, i considerava que l’actual ofensiva hebrea només fa que afavorir Hamàs i allunyar la pau, Culla parlava de Provocació inevitable i de que Hamàs ho ha fet tot per evitar la normalitat a Gaza. Personalment comparteixo la tesi d’Antoni Segura.

Tal i com he procurat posar de manifest en alguns dels darrers apunts, el món és molt gran, i hi passen moltes coses a part del desastre de Gaza. És cert que algunes d’aquestes coses que passen a d’altres parts del món són esperençadores, i crec que sempre és important mantenir una visió de conjunt de les coses, però també ho és que la situació de Gaza, per la magnitud, per la complexitat, per la dimensió regional i per la durada, la converteixen en un focus d’atenció especialment rellevant que no podem defugir i, per tant, malgrat no haver pogut assistir ahir a la concentració, m’adhereixo plenament a les exigències que feien en Joan Herrera i la Laia Ortiz en la mateixa, especialment pel què fa a reclamar responsabilitats als governs dels Estats europeus, començant per la de l’Estat espanyol.

NdP 04/01/2009

ICV insta a la UE a condemnar “sense pal•liatius”
la invasió d’Israel sobre Gaza

Una delegació d’ICV i JEV
encapçalada pel secretari general, Joan Herrera, la portaveu, Laia Ortiz, i el
responsable de moviments socials, David Cid assistiran aquest vespre a la
concentració a la Plaça Sant Jaume

El secretari general d’ICV, Joan Herrera, ha instat avui a la UE a
condemnar “sense pal·liatius” la invasió d’Israel a Gaza així com els
atacs reiterats dels últims dies i ha demanat “que la comunitat
internacional, la UE, i els diferents executius a estudiar totes les mesures
necessàries davant d’un Estat que incompleix reiteradament el dret internacional”.
Herrera ha fet aquestes declaracions després que ahir al vespre l’exèrcit
entrés per terra a la franja de Gaza causant centenars de morts i milers de
ferits.

Per a Herrera, “cal aparcar l’equidistància entre agressors i
agredits i condemnar la invasió a sang i fetge la invasió i els atacs reiterats
sobre la franja i sobre la comunitat palestina”. “Israel no pot
restar immune a vulneració rere vulneració del dret internacional, dels drets
humans i de les resolucions internacionals cap al poble palestí”, ha dit
Herrera que ha mostrat  la solidaritat  d’ICV amb el poble palestí.

Per això, Herrera, que assistirà a la concentració d’aquest vespre a la
plaça Sant Jaume per mostrar el rebuig als nous atacs de l’exèrcit israelià a
Gaza, ha fet una crida a tots adherits i adherides de la formació ecosocialista
així com a tota la societat a assistir-hi. Per part de la formació
ecosocialista també assistiran a la concentració, la portaveu del partit, Laia
Ortiz i el responsable de moviments socials, David Cid.

Herrera ha recordat que ICV demanarà la compareixença del ministre
d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, perquè doni explicacions sobre què pensa
fer el Govern de l’Estat amb les relacions amb Israel.

Foto: Gàfic que mostra l’ofensiva militar israeliana sobre Gaza. Font: BBC 

Sempre és interessant llegir les reflexions de Mariano Aguirre, antic Director del Centro de Investigaciones para la Paz (CIP) i actualment Director del Norwegian Peacebuilding Center (Noref). Aquest és el cas de les que expressava ahir a La Vanguardia en un suggerent article titulat: El año del Nuevo Mundo.

El año del nuevo mundo (per Mariano Aguirre, La Vanguardia, 03/01/2009)

A medida que se agrava la crisis financiera hay una confluencia entre
economistas y analistas de la política internacional: los primeros dicen que el
mundo neoliberal llega a su fin y que es necesario regresar a la regulación
estatal, acuerdos globales y controles. Los segundos indican que hay cambios
profundos y nos adentramos en un sistema multipolar. Dos factores serán
relevantes en este escenario: el papel de Estados Unidos y las consecuencias de
la crisis en los 50 países más frágiles. (segueix…)

La intersección entre el mundo que se derrumba y el que emerge es la llegada a
la Casa Blanca de Barack Obama. Hecho político que paradójicamente anida
esperanza en el cambio, realismo ante el hecho de que su gobierno no podrá
hacer todo e incertidumbre ante la recesión y el impacto sobre productividad,
empleo, vivienda y servicios.

En el verano del 2008 Moscú mostró en Georgia y Osetia del Sur los límites de
Washington y de los aliados de la OTAN. En el 2009 veremos que Estados Unidos
no puede gestionar sin ayuda la salida de Iraq, las tensiones regionales en
Asia sudoriental, más las relaciones con Rusia, negociar con Irán y armonizar
la lucha contra el cambio climático con el modelo energético actual. Tampoco
Washington tendrá la última palabra sobre la dictadura de Mugabe en Zimbabue o
el envío de fuerzas internacionales a la República Democrática de Congo y a
Darfur que solicita el secretario general de la ONU. En estos casos Washington
será un actor más en negociaciones entre los actores locales, potencias y
organismos regionales, la ONU y otros países con peso geopolítico o
diplomático. En Europa muchos añoran que Estados Unidos vuelva a mandar para no
tener que asumir responsabilidades, pero eso es cosa del pasado.

Mientras los jugadores de bolsa globales pierden los fondos de otros y se
marchan a sus casas con fortunas blindadas, se pierde de vista el impacto
terrible que tiene la crisis en países del Sur: aumento del precio de los
alimentos, la caída de los envíos de remesas de los emigrantes desde el Norte
hacia el Sur (debido a que hay menos empleo), menos fondos para ayuda al
desarrollo, disminución de los precios de sus materias primas y destrucción de
empleo tanto formal como precario.

La falta de ideas y decisiones por parte de los países más ricos en la Asamblea
General de la ONU y en la reunión del G-20 (el G-8 más potencias emergentes y
algunos de la OCDE) en septiembre y en noviembre mostraron la carencia de una
visión estratégica por parte del Norte, mientras que Brasil, India y otros
tratan de ganar espacio para defender sus intereses, no totalmente coincidentes
con la última periferia del Sur.

En este momento de transición es importante que Estados Unidos, Europa y otros
países industrializados recuerden que cuanta más pobreza y desigualdad haya en
la periferia más graves serán los problemas para todos. El dilema económico no
debería centrarse sólo en cómo salvar las empresas y bancos del Norte, sino
también en cómo lograr que los nuevos y viejos actores del poder multipolar
asuman un plan común contra el impacto de la crisis en los más pobres. Un plan
que requiere replantearse los modelos de crecimiento y comercio hasta ahora
vigentes.

Foto: M. AGUIRRE, director del Norwegian Peacebuilding Centre (Noref), Oslo. Font: Universitat d’Alacant

D’aquí a menys 10 dies tinc previst anar a la frontera entre Birmània i Tailàndia acompanyant l’organització Birmània per la Pau. De fet era un viatge que fa temps tenia pendent de fer, i que finalment s’han donat les circumstàncies per fer-lo. El cas és que Burma és una de les zones del món que més atenció mediàtica, política i humanitària necessita, però que sovint no rep, a no ser que hi succeeixi una catàstrofe de la dimensió del Nagris. Catalunya està poc a poc concedint la importància i atenció que la zona mereix, mèrit que, entre d’altres, cal atribuir a la infatigable Concha Pinós i al seu equip, i que s’ha concretat recentment en la concessió del Premi Internacional Catalunya a dues activistes pro Drets Humans i Democràcia birmanes com són Cynthia Maug i Aung San Suu Kyi. Al Parlament Europeu hem adoptat nombroses resolucions al respecte, moltes de les quals m’ha tocat negociar en nom del meu grup (veure’n algunes a la categoria sobre Àsia Oriental d’aquest bloc. Adjunto avui algunes notes que serviran per preparar l’esmentat viatge, i ho faig fent menció de la xarxa d’entitats que impulsen la campanya Birmània per la Pau, del seu blog (http://birmaniaporlapaz.blogspot.com/), i de la xarxa amb la qual treballen a la frontera amb Tailàndia, la TBBC. (segueix…)
Informació de la TBBC segons la web de Birmania por la Paz

Encontramos al TBBC, un consorcio de organizaciones no gubernamentales de 12
paises que provee comida, vivienda y educación a los desplazados internos
birmanos. TBBC trabaja tambien en la resolución positiva de las causas raiz que
llevaron a los refugiados a huir. Los programas son implementados en los campos
de refugiados, en las comunidades locales y con socios locales birmanos.

Foto: Cynthia Maung i Zoya Phan, qui van rebre el Premi Internacional Catalunya en nom d’Aung San Suu Kyi. Font: Toni Albir

En acabar un any i començar-ne un altre és habitual fer balanç, personal i global. És un bon moment per prendre perspectiva de les coses, tot i que personalment penso que és molt millor prendre perspectiva contínuament de les coses, i no només en canviar d’any. En relació a la situació del món, el fet que hi hagi situacions com la que estem vivint a Palestina, per exemple, entre molts d’altres llocs, ens pot abocar a actituds catastrofistes quan no directament nihilistes, i és que de motius, certament, no en falten. És bo, per tant, de tant en tant, aturar-se a mirar el context, les tendències, les evolucions d’aquest i d’altres conflictes. I això és el que fan gent com l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, dirigida per Vicens Fisas, que segueixen i analitzen les múltiples dimensions dels conflictes armats arreu del món. Vaig tenir la sort de treballar-hi molts anys i, des que els vents ens van fer agafar rumbs diferents que he seguit l’activitat de l’Escola puntualment i amb especial atenció. És per això que en aquest canvi d’any  he volgut recuperar algunes de les reflexions de’n Vicenç, recollides en una entrevista que li van fer a La Vanguardia amb motiu de la presentació de l’Anuari  Alerta 2008! (anuari, per cert, de consulta obligada). I és que, de les moltes virtuts de’n Vicenç, n’hi ha una que destaca especialment: el sentit comú. Fa bé escoltar-lo i rellegir-lo de tant en tant. (Segueix…)

“Están
desapareciendo los grupos armados con ideología política”

Presenta
el Informe Alerta 2008!, que analiza los conflictos armados vigentes en todo el
mundo

Enric Tomàs per a La Vanguardia 22/05/2008

Vicenç
Fisas es director de la Escola
de Cultura de Pau de la UAB y titular de la Catedra UNESCO sobre paz y
derechos Humanos de la UAB. Doctor en estudios sobre la paz de la Universidad
de Bradford, ha escrito más de 30 libros sobre procesos de paz, conflictos y
desarmes. Como cada año, presenta el Informe Alerta 2008!, que analiza los conflictos armados
vigentes en todo el mundo, así como los procesos de paz en marcha. Fisas se
muestra moderadamente optimista: existen ahora menos conflictos y se negocian
más rápidamente.

–
De los 30 conflictos que hay en la actualidad, 22 están en África y Asia.¿Por
qué?

Bueno, hay que tener en cuenta que no hace muchos años Europa también tuvo
conflictos, y que hoy en día hay algunos casos como Georgia, Chechenia,
Azerbaiyán, que en el pasado fueron armados y que hoy en día aún no están
resueltos. También hay contextos de mucha tensión, como en la antigua
Yugoslavia. Es por ello que no hemos de tender a pensar que todos los
conflictos se dan en África o Asia.

-¿Cree que el conflicto del País Vasco podría aparecer en vuestro estudio?
Como conflicto armado no, porque no la ha sido nunca, porque académicamente
tenemos unas definiciones en las que el País Vasco no entra por cantidad de
muertos o destrucción de infraestructuras. Pero es un conflicto no resuelto,
con violencia.

Foto: Viocenç Fisas. Font: Enric Tomàs, La Vanguardia.