Primera incursió en territori karen birmà
Després de quinze hores de vol i vuit mes en cotxe des de Bangkok varem arribar ahir al vespre a Mae Sot, a la frontera entre Tailàndia i Birmània, i regió on habiten nombroses comunitats de la tribu Karen, moltes d’elles en camps de refugiats o desplaçats. La visita la faig a títol personal acompanyant una delegació de l’organització Burma Campaign, que dirigeix Mark Farmaner i a la qual pertany Conxa Pinós, qui malauradament no ens ha pogut acompanyar aquest cop. En tant que coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu he tingut ocasió de participar en nombrosos debats i redacció de resolucions en relació a la situació dels drets humans a Birmània (Burma), situacio clarament nefasta no només per a l’oposició (l’NLD d’Aung San Su Kyi, per exemple, a qui he fet mencio especifica en diversos apunts d’aquest bloc), sinó també per a comunitats i grups específics com els Karen. En el transcurs d’aquest temps havia adquirit el compromís de venir a veure els camps on viuen els milers i milers de persones que porten anys fugint de la Junta Militar. Finalment hem pogut concretar aquest compromís i organitzar aquesta visita en la qual sóc l’únic representant parlamentari, ja que la resta són membres d’ONG o de l’Agencia Catalana de Cooperació (com l’Ignasi Calbó i la Núria Clotet). (segueix…)
Avui hem fet la primera incursió en territori Karen birmà. Pel que ens han dit la situació s’ha complicat darrerament i el canvi d’actitud del nou govern tailandès respecte l’anterior en relació als Karen fa que l’accés sigui més complicat. No nomes això, sinó que posen importants dificultats a registrar les moltes persones que continuen arribant com a refugiades (amb la qual cosa els dificulta l’accés a l’ajut humanitari). Sigui com sigui hem aconseguit creuar la frontera amb menys problemes dels esperats i hem arribat a Ler Per Her, un dels camps de desplaçats (IDP) de Birmània on hem pogut conèixer les històries de diverses famílies, algunes de les quals fa més de deu anys que hi són i d’altres tot just unes setmanes, després d’haver hagut de fugir quan l’exèrcit birmà les va expulsar de casa seva i en va minar la zona. Algunes ens explicaven com havien caminat fins a tres dies per arribar a la frontera. En alguns camps hi ha fins a 150.000 persones, cosa que els converteixen en una de les zones mes densament poblades del planeta!!!
Una de les coses que més em preocupa es el fet de constatar com, degut sobretot a la poca cobertura mediàtica i l’absència pràcticament total d’ajuda internacional, les necessitats humanitàries i d’atenció social i política segueixen essent de primer nivell. Els efectes devastadors del cicló Nagris o les revoltes de monjos van atreure temporalment l’atenció mediàtica mundial, però un cop acabat el moment àlgid de l’interès informatiu, les càmeres i els informadors van tornar a desaparèixer, i amb ells l’interès mundial, deixant novament el país i la seva gent en l’oblit. Un nou vell conflicte oblidat, quan no silenciat, i per tant ignorat.
Els camps de refugiats s’omplen ràpidament i no hi ha perspectives que la gent, alguna de la qual hi és des de fa més de 25 anys, pugui tornar aviat a casa seva. Nomes la TBBC aporta alguna mena d’ajuda, i ara fins i tot Nacions Unides i la UE es plantegen reduir les seves aportacions i canviar d’estratègia (d’aquí la petició que algunes entitats li fan a Ban Ki Moon i a la qual em vaig adherir ahir). Sembla que s’imposa a escala de les grans organitzacions la frustració que no hi ha res a fer amb la Junta i que, davant del fracàs de les sancions establertes fins ara l’única opció es deixar de pressionar la Junta per tal que deixi d’aïllar-se. El problema, però, es que les sancions no han atacat un dels aspectes claus en tot plegat: el petroli.
La meva visita no té res d’heroic ni de meritori, però sí, considero, de responsable i, almenys, de compromís personal envers una gent que mira de sobreviure malgrat la ceguesa internacional.
La meva presencia aquí no atraurà l’atenció dels mitjans com ho ha fet la Delegació dels nostres companys europarlamentaris a Gaza (missió a la qual no vaig poder sumar-hi per haver-me ja compromès amb la visita a Birmània), ni assegurarà que Ban Ki Moon o la mateixa UE canviïn per elles mateixes d’actitud. Només sóc un parlamentari europeu, només un entre 785. Però si alguna cosa pot fer aquesta visita es contribuir a sumar una veu més a les cada vegada mes nombroses que ens recorden diàriament que a Birmània hi ha un dels règims més opressors que hagi conegut mai la humanitat, i que malgrat que no aparegui als mitjans amb l’assiduitat ni amb el protagonisme d’altres, ja es hora que ens posem totes i tots les piles per aturar un genocidi, lent però inexorable, abans no ens adonem que ja es massa tard.
La visita seguirè demà amb noves entrevistes, noves històries, i nous motius per no seguir callant.
Foto: família al camp de persones desplaçades (IDPs) de Ler Per Her.