ROCKVIU

Companyia Elèctrica Dharma, L’Autidori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 5 d’abril de 2008

És tot un luxe i un plaer poder treballar amb/per la Dharma. Ja fa bastants anys que no dubten en trucar-me quan tenen un concert excepcional. Pel de la presentació d’El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants a la sala Oriol Martorell de L’Auditori el telèfon va tornar a sonar… bé, el telèfon ja no, només un simple mail al que vaig respondre amb un “Clar que si”.

M’agrada formar part d’aquesta família, encara que no em digui Fortuny.

(segueix a vull llegir la resta de l’article)
La relació que tinc amb la Dharma supera l’admiració que els pugui tenir en el terreny musical. Hi ha lligams de proximitat ja que vivim al mateix barri i no resulta difícil saludar-los pel carrer, n’hi ha també de relacions amb els meus pares i els meus germans grans fa gairebé mig segle quan els Fortuny eren uns marrecs i estiuejaven a Torrelles de Llobregat (l’Esteve i el Josep algunes vegades es quedaven a casa nostra ja que a la seva no hi cabien).

I també hi ha un lligam històric: tot just entrava jo a l’adolescència quan vaig demanar a la meva germana que m’acompanyés a veure a la Elèctrica Dharma i la Cobla Mediterrània al Palau de la Música el desembre de 1981. Aquell va ser el meu primer concert i va constituir una experiència única i iniciàtica que es va convertir en la primera d’un milió de nits de rock.

Hi ha tòpics que es resisteixen a desaparèixer generació darrera de generació i la opinió més genèrica que se sent de la Dharma és que “sempre fan el mateix, sempre amb el tiroriro aquell”, quedant-se en la superfície del grup català amb la discografia més inabastable que podem trobar (22 discos en 33 anys). Ahir van presentar el seu nou invent, la fusió entre de Miles Davis i Joaquim Serra. M’hagués agradat veure allà a aquells que diuen que la Dharma fan sempre el mateix ja que s’haguessin trobat a un grup que encara sap arriscar i arriscar-se en evolucionar el seu concepte personal i intransferible de la música. Fins i tot en aquest marc em va sobrar el revisionisme dels clàssics de tota la vida que van fer a la part final del concert. Això si, la nova versió que han recuperat del “Catalluna” posa la pell de gallina.

Estava Joan Fortuny als camerinos omplint d’aigua una ampolla d’Isostar abans de l’actuació. “Joan, això no va així, la llegenda popular diu que s’hi ha d’amagar el whisky!”, “whisky? -em respon- si em fotés alcohol cauria a mitja actuació”. Ells són així, plans i naturals, sense trampes.

(I sense ser tant complicats com els gestors de la sala Oriol Martorell de L’Auditori: quin fart de pujar i baixar escales i perdrem per passadissos laberíntics per fer un trajecte que es podia solucionar en dos metres des de l’escenari. Colla de funcionaris!)