ROCKVIU

Siniestro Total, sala Bikini (Barcelona), 16 d’abril de 2008

Als gallecs Siniestro Total els hi ha agafat la mateixa síndrome que a molts grups de l’Estat que van triomfar als anys 80. Gairebé no ofereixen material nou, després d’un recopilatori treuen un directe i suposem que després hi anirà un disc de clàssics tornats a enregistrar, un unplugged i de nou un altre directe.

Crònica
El que ahir tenia tots els números per ser una gran festa esbojarrada de celebració del
quart de segle de la banda de Vigo va convertir-se en una cacofonia on
el tècnic de so fa ver el possible per crear un caos sonor empitjorat
per la greu afonia que patia Julian Hernández. A més, el Bikini petat és un agobiu i els preus de la barra tampoc conviden gaire a la disbauxa.

Article publicat a El Punt el dia 20 d’abril de 2008

Brètols il·lustrats

SINIESTRO TOTAL / XAVIER MERCADÉ

Als gallecs Siniestro Total els ha agafat la mateixa síndrome que a
molts grups de l’Estat que van triomfar en els anys 80. Fa cinc anys ja
van treure ¿Quienes somos? ¿de dónde venimos? ¿a dónde vamos?,
un triple CD recopilatori de la seva carrera i aquest mes d’abril han
tret el seu tercer disc en directe sota l’encertat títol Que parezca un accidente,
doble CD, i el seu corresponent DVD enregistrat el desembre del 2006 en
el mateix escenari on van debutar fa un quart de segle, el cinema
Salesianos de Vigo. Una excusa com qualsevol altre per mantenir
l’agenda de la gira d’estiu ben sanejada.

Quan Siniestro Total
van actuar a la sala Zeleste l’any 1983, un cop d’ampolla (la
rumorologia diu que llançada per una de les noies d’Último Resorte) va
deixar fora de joc el seu primer cantant, Germán Coppini, amb una cama
trencada i decidit a deixar la banda. Des d’aleshores ha plogut molt i
el grup gallec ha visitat la ciutat en cadascuna de les gires de
presentació dels seus disset discos i forjant-se una excel·lent
reputació en directe. La sala Bikini va presentar una entrada
d’aquelles que obliguen la meitat del públic a continuar el concert des
de la pantalla de vídeo de la sala annexe i amb un públic format per
veterans de mil concerts a què s’ha afegit una generació nova que els
ha descobert en festivals com ara el Viña Rock.

Encorbatats i elegants en el vestir, Julián Hernández va saludar amb un Boas noites Barcelona: Ja som aquí!
per anar enllaçant una darrere l’altra vint-i-vuit peces del seu
repertori nodrit. Com és habitual en els concert de Siniestro, el
cantant i guitarrista va donar sobrades mostres d’humor àcid
reivindicant la divinitat de Crist i a l’Orquestra Mirasol per després
llançar-se amb la mandolina a fer una versió de Rómpeme o mátamame
de Trigo Limpio (que políticament incorrecte que ha quedat la lletra
d’aquesta cançó amb el pas del temps!). Va enviar també a tothom que
se’n anés a casa a veure Muchachada Nui amb una imitació genial
que va fer de si mateix com si fos un personatge del programa de
televisió. Però dissortadament la veu li va anar fallant durant tota la
nit fins acabar en una afonia agònica. Això no va ser problema en
himnes tavernaris com ara Diga que le debo, Todo por la napia i el Vamos muy bien d’Obús, en bretolades punk com ara Matar jipis en las cies i Ayatollah ni en clàssics com ara Bailaré sobre tu tumba, Emilio Cao (versió del David Watts dels Kinks) i Cuanta puta y yo que viejo
ja que el públic va posar cos i ànima a cantar-les dissimulant les
mancances vocals. De totes maneres, on es va ressentir va ser en els
temes de la seva vessant més pròxima al blues i més desconeguts per
públic, com per exemple Bilbao, Cerrado por cansancio i Monstruos.
En aquesta afonia se li va conjurar un tècnic de so que semblava
esforçar-se per aconseguir que el que sortia dels altaveus s’acostés a
un guirigall cacofònic.

Lloc i dia: Sala Bikini (Barcelona). 16 d’abril