ROCKVIU

The Kills, sala Apolo (Barcelona), 10 d’abril de 2008

(Crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 13 d’abril de 2008

Música/The Kills
Lloc i dia: sala Apolo (Barcelona), 10 d’abril

Cançons d’amor i odi

Xavier Mercadé
Des que a finals dels setanta Alan Vega i Martin Rave van decidir crear Suicide trencant l’estereotip de banda a còpia d’afegir-hi capes de soroll i portar a terme la màxima punk del fes-t’ho tu mateix, la fórmula ha tingut infinitat de seguidors. Molts d’ells dormen el somni dels justos, oblidats en les enciclopèdies; d’altres, com els White Stripes, han tingut molta més fortuna. The Kills podien haver passat com una anècdota cool o ser la parella de moda quan l’any 2003 van editar el seu primer disc, Keep on your mean side, i van passar gairebé com una anècdota pel festival Primavera Sound al Poble Espanyol. Però el duet format per l’anglès Jamie Hotel Hince i la nord-americana Alison VV Mosshart ha sabut tirar endavant i demostrar que no són flor d’una sola primavera amb una mescla que uneix la Velvet Underground, Jon Spencer Blues Explosion, Sonic Youth, The Cramps o PJ Harvey. És a dir, provocació, perillositat i sexe amb cançons brutes que poques vegades sobrepassen els tres minuts.

The Kills arribaven a la sala Apolo poc després de donar-se a conèixer la notícia que Jamie Hince havia demanat el matrimoni a la model Kate Moss abans de sortir de gira per presentar Midnight Boom, el seu tercer disc. L’anorèctica model col·leccionista d’estrelles de rock (en el seu currículum ja té Bobbie Gillespie, dels Primal Scream, i Pete Doherty, dels Babyshambles) no se la va veure per la sala, però de ben segur que no ho devia passar gaire bé veient la història d’amor i odi que Jamie i Alison es porten entre mans. En un joc gairebé sexual, tots dos s’atrauen i es rebutgen, es donen cops de cap, es creuen mirades d’odi i de desig, i en alguns moments del concert queda el dubte de si acabaran a bufetades o cardant com bojos. Tot és teatre, el mateix teatre que porta Alison a acostar-se amb provocació a les primeres fileres del públic sense que la sang arribi al riu.

Amb un escenari gairebé buit és principalment la cantant i ocasional guitarrista qui s’endú gairebé totes les mirades: vestida amb una camisa de lleopard i a sota una samarreta amb més forats que un formatge, pantalons cenyits, escopint a tort i a dret, donant voltes per l’escenari i patint espasmes al terra de l’Apolo. A la seva dreta, Jamie vestit amb una mica més d’elegància, americana i una gruixuda bufanda al coll que va fer que al tercer acord ja estigués suant. Ell era l’encarregat de la part musical, és a dir, posar en marxa la caixa de ritmes i omplir-ho tot amb els sons de la seva guitarra i acabant les cançons a cop de destral. Un caos i desordre almenys en aparença, una escenografia que es va convertir en una melodia de seducció on va ser present l’amor, l’odi, la violència i també, per què no, la tendresa.

De ben segur que The Kills guanyarien força fent-se acompanyar per una banda completa, però perdrien l’element perillós i amateur que ara els caracteritza, el estar continuament pendent de que en qualsevol moment es saltin el guió i calin foc a l’escenari. En definitiva, no serien tan entretinguts.