Les edats dels Gossos
Gossos + Lax’N’Busto, L’Auditori (Barcelona), 4 d’abril de 2008
Pimpinela?
Crònica publicada a El Punt el dia 6 d’abril de 2008
Les edats dels Gossos
música
«GOSSOS» / XAVIER MERCADÉ
No fa ni una setmana que els Antònia Font havien
demostrat el seu poder de convocatòria al concert al Liceu i la
capacitat del panorama musical cantat en català per trobar noves formes
d’expressió que arribin al gran públic. Però la generació precedent,
aquells que porten ja quinze anys a les espatlles, encara s’hi fa de
valent. Gossos també va tenir la seva gran nit divendres passat a
L’Auditori, guanyada a pols a còpia de reinventar el seu discurs amb
dignitat i sortint reforçats del repte.
El triomf de Gossos a
L’Auditori (les entrades estaven exhaurides des de feia bastants dies)
és el resultat d’anys picant pedra, treballant constantment, caient i
aixecant-se i sense perdre mai la il·lusió. La transició elèctrica dels
seus tres darrers discos i la inclusió de la bateria de Santi Serratosa
han estat cabdals, i a això hi hem d’afegir els grans resultats que els
manresans han obtingut amb el seu novè disc, Oxigen, amb el
qual s’han endut tres premis Enderrock i el reconeixement de sectors
que fins aleshores s’havien mostrat refractaris a Gossos.
Ja en
les primeres cançons del concert va quedar clar que aquests Gossos ja
no són els mateixos que al setembre de fa deu anys van enregistrar el
disc Directament al Teatre Auditori de Manresa. La colpidora En un instant (nit trista de Patum)
va ser un clar exemple d’aquests nous camins explorats per Gossos:
bateria contundent, frasejos de rap, base guitarrera però també
cuidades harmonies vocals i amor per la melodia. Un guió que es
desenvoluparia durant tota la nit amb ullades al passat, agraïments a
dojo i la comunicació amb una platea còmplice amb el grup i vinguda de
totes les edats dels Gossos: des de pares amb fills petits fins a
adolescents o parelles creades sota els sons de Quan et sentis de marbre.
Un concert planificat com un regal d’aniversari als seus seguidors, ja
que «si hem arribat aquí ha estat gràcies a la generositat, l’amistat i
l’amor», com va reconèixer Natxo Tarrés. Per bufar les espelmes van
comptar també amb un bon grapat d’amics. Els més sorprenents potser van
ser Gerard Quintana i Josep Thió, que van tornar a compartir escenari
per primer cop des de la dissolució de Sopa de Cabra. Junts van fer A l’horitzó,
amb Quintana que feia part de les veus i Thió estranyament assegut en
una taula tocant campanetes. Els Lax’N’Busto tampoc no hi podien faltar
per fer Tinc fam de tu, un tema que els Gossos incloïen en el
seu repertori al principi de la seva carrera quan feien de teloners
dels vendrellencs. L’orfebreria guitarrera del madrileny Suso Saiz va
portar el grup a visitar la cort de King Crimson a El sol es pon, mentre que Beth va donar-los suport vocal a No és nou. Un Dani Macaco vestit amb el millor dels seus xandalls va aportar el to mestís a Corren. El passat acústic del grup va tenir el seu gran moment amb un Helplessly Hoping
(Crosy, Stills & Nash) totalment desendollat que va fer esclatar
una de les més grans ovacions de la nit, ovació que només va ser
superada per la insistència amb què el públic va reclamar un darrer bis
sense aconseguir-ho, després de gairebé dues hores i mitja de concert.