ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Reinones de l’edat de pedra

Queens of The Stone Age, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer de 2008

Que haguem d’esperar i que un concert comenci amb retard, es força habitual. Però que el grup decideixi començar abans d’hora és inèdit. Els QOTSA ho van fer ahir, començant a les 9,15 i comptes de les 9,30 i enxampant a la porta a un munt de despistats. Després d’una hora i vint de concert (brutal i trepidant, una gran nit) trobar-se al carrer a quarts d’onze, l’hora en que comencen molts concerts, és una situació estranya.

Per cert, al set list que adjunto no hi han els bisos.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

El padrí del latin soul

Joe Bataan, sala Apolo (Barcelona), 15 de febrer de 2008

Quan la sala Apolo està plena i tothom balla el terra tremola que fa por. Ahir amb Joe Bataan, el pare del latin soul, aquest terratrèmol va arribar al major grau de l’escala Richter.

Més de seixanta anys a les espatlles i una banda, Los Fulanos (una de tantes ramificacions de la Fundación Tony Manero dedicada en cos i ànima al bogaloo), que van saber estar a l’alçada.

 
  

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Ortopèdies boniques

Manos de Topo, sala Apolo (Barcelona), 14 de febrer de 2008

Manos de Topo tenen alguna cosa que m’inquieta, la veu del seu cantant em posa en un estat nerviós no gaire habitual, m’agrada però em repèl a l’hora. Una cruïlla plorosa entre Stuart Staples dels Tindersticks, Javier Ojeda de Danza Invisible i Germán Coppini de Golpes Bajos.

(segueix)


Manos de Topo no
són de la mena de grups que només pots estimar-los o odiar-los, a mi em
passen les dues coses alhora i potser per això em fascinen. Per això i
per titular el seu primer disc Ortopedias Bonitas i desarmar en directe al personal amb una versió estremeidora del Bailar pegados de Sergio Dalma que encara em confon més.

"Follar provoca cariño", diuen en una de les seves cançons, potser tenen raó.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Art de trair

Kitsch, sala Zeleste (Barcelona), 21 de febrer de 1992

Afegint-me a la crida que avui han fet els blocaires Eclèctic Sonor, Puig d’en Cama i Marcús,
avui toca reivindicar als Kitsch, la gran banda de Banyoles que d’aquí a poques setmanes trauran el desè capítol de la seva monumental i exemplar discografia
anomenat, naturalment, Kitsch 10.

…/…

La foto correspon al concert a la sala Zeleste del qual va sortir Kitsch 3 en directe. Recordo estar esperant a la porta quan van arribar els autobusos que venien plens des de Banyoles per fer costat a la seva banda local i aconseguir l’ambient irrepetible per un dels millors directes enregistrats al país. Una sorollosa traca al mig del carrer Almogàvers va ser la seva manera de dir "ja som aquí".

El disc es va presentar el mes de desembre de 1992 a la sala La Nau de Banyoles. En aquella època les companyies discogràfiques eren més generoses que ara i Audiovisuals de Sarrià va muntar un autocar amb tota la premsa de Barcelona. Un cop allà ens van donar de sopar i ens van emborratxar de mala manera (pobrets els del grup Cap Problema, com els vam fer patir, ¿oi Ferran?, recordes?), tornant-nos de nou a la caseta quan ja es feia de dia.

Senyor botiguer

Sisa, Centre Cultural Barrades (L’Hospitalet de Llobregat), 10 de febrer de 2008

Diumenge de pijama, només trencat per anar a escoltar en Jaume Sisa cantant El fill del mestre o Senyor botiguer. En alguna de les caixes de discos encara tinc el single de vinil promocional d’Edigsa amb aquestes dues cançons.

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

I una espasa làser en sa mà

Love of Lesbian, sala Salamandra (L’Hospitalet de Llobregat), 8 de febrer de 2008

Però que fotudament bons són els Love of Lesbian en directe. I aquest com si que es van dignar a tocar Dios por dios es cuatro, tot i que en una versió força diferent.

Clar que si, es mereixen sobradament el premi Enderrock que els hi donarem aquest any. El proper dia 19 de febrer els tindrem a Bikini recollint la prestigiosa i desitjada "e" i tocant Shiwa (tot a zen) amb Lluís Gavaldà.


(enxampat!)


Si algú vol veure la cara que se li queda a un músic calb quan la seva mare
l’enxampa ballant entre el públic després de llançar-s’hi vestit de hare krishna i ulleres de
sol lluminoses, que miri l’arxiu adjunt.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Adoptant l’Antàrtida

The Missing Leech, sala Salamandra (L’Hospitalet de Llobregat), 8 de febrer de 2008

Hi ha persones plenes de música que necessiten exterioritzar-ho. Aquest és el cas d’en Maurici Ribera que, a més de estar a la primera filera d’un bon grapat de concerts com a bon aficionat també exerceix a l’altre banda portant el progama Trilogy Rock a Ràdio Sant Joan de Vilatorrada i com a cantautor antifolk amb el seu projecte The Missing Leech.


(segueix)


Els inicis són durs, i mostra d’això era la
descoratjadora imatge que oferia la Salamandra quan vam entrar: un desert on el únics
espectadors eren els músics del següent grup i els cambrers. I a sobre
va i entra a la sala un individu amb una càmera disposat a
fotografiar-li fins els pèls de l’aixella. Afortunadament la sala es va
anar omplint durant l’actuació que va acabar amb Maurici tocant al mig
del públic sense amplificació.

Atenció a la seva agenda de concerts ja que amb la seva guitarra acústica al damunt el podran veure i escoltar a un munt de pubs de Londres, d’Austràlia i Nova Zelanda.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Incombustibles

Great White, sala Apolo (Barcelona), 7 de febrer de 2008

Si, ja se que el títol del post és una mica cafre, però també ho va ser la seva actuació: rutinaria, plena de poses assajades al mirall, amb ganes de plegar des del principi del concert i amb el cantant més pendent de l’aire condicionat que no pas de donar canya.

De més grosses se’n sentien entre el públic: "estan cremats", "com facin una baladeta més trec l’encenedor", "no m’he posat laca per si de cas" i altres per l’estil.

I per què, us preguntareu?

El vint de febrer de l’any 2003 en un concert a un club de Rhode Island la pirotècnia amb que començaven els seus concerts se’ls va anar de les mans, van començar a cremar unes cortines i el foc es va estendre per tota la sala amb el resultat de 100 persones mortes (entre ells el guitarrista Ty Longley) i centenars més de ferides.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Birth, School, Work, Death

The Godfathers, sala Apolo (Barcelona), 7 de febrer de 2008
The Godfathers, sala Zeleste (Barcelona), 4 de maig de 1989

Entre aquestes dues fotografies hi ha gairebé dinou anys de diferència.


On era jo fa dinou anys?

La meva vida era força diferent però els interessos eren, en el fons,
els mateixos. En aquell temps devia estar acabant els estudis de
fotografia a l’EMAV, treballava a la infame empresa Ibertropic dedicada
a l’importació de peixos tropicals. Feia les fotos en blanc i negre
col·laborava a les revistes Sound (un dia us explicaré la història
d’aquesta revisteta) i a la Boogie de Madrid I començava a col·laborar
al Ruta 66. Compartia amb la May un pis al carret Tamarit i també
moltes festes salvatges. Ordinador? Lo cualo?, el meu ordinador era una
atrotinada Olivetti. Internet? Un somni impossible, la informació la
treia de piles de revistes i llibres, els articles s’enviaven per fax I
les fotos per correu ordinari (si, aquelles bústies grogues, les
recordes?). Família I fills? Juas juas juas!
Ullada a l’arxiu: que vaig veure aquells mesos? Pata Netra, Lords of
the New Church, Willie de Ville, Elàstics, Burning, Bad Manners, Dr.
Feelgood, Mentirosos, BB Sin Sed, La Madam, Seguridad Social, Gaye
Bikers on Acid, Siniestro Total, Los Chunguitos i Los Enemigos. I els Godfathers.

Què queda d’allò? Doncs ja no venc peixos tropicals i ja fa quinze anys
que vaig començar amb l’aventura de l’Enderrock, un bon dia em vaig
casar i ara tinc dos marrecs per casa, encara publico al Ruta 66,
segueixo fent fotos als concerts però amb càmera digital, les cròniques
les escric per El Punt, la May segueix sent una de les meves millors
amigues (tot i que no la veig tant com abans) i avui he aconseguit el
darrer disc de Willie de Ville (“Pistolero”).

I ahir vaig tornar a veure als Godfathers, I allà hi eren uns quants
que també hi van ser fa dinou anys, com el Coco, el McKey,
JL, en Joan, el Quim, el Moy, l’Alberto, en Jordi, el Roy… La seva versió de
l’Anarchy in the UK segueix sonant com sempre, invariable, energètic,
brutal.

Lipstick to Italy

Suzy & Los Quattro, sala Apolo (Barcelona), 26 de novembre de 2004

En BB Quattro és un fidel seguidor d’aquest bloc des de l’inici, a més de ser també un dels més celebrats barmans que ha tingut el Barbara Ann, un entranyable botiguer del carrer Creu Coberta (t’ha arribat ja el tocadiscs?) i fundador i guitarrista d’una de les millors bandes de la ciutat, Suzy & Los Quattro, grup del que em considero fan. Posaria una foto d’ell però crec que, amics lectors, de ben segur preferiu aquesta que he posat de Suzy Chain, la seva frontwoman. Demà comencen una gira de quatre concerts per Italia, un país que encaixa perfectament amb les botes de Suzy. Esperem amb candeletes el nou disc de la banda previst per la primavera.

En el fons els hi tinc molta enveja, a mi m’agradaria tenir una banda de rock i que els meus fans japonesos en fessin una rebuda com la que hi ha a vull llegir la resta de l’article

O que les fans japos em dediquessin un vídeo com aquest.