Gàlim

Ho tenia més o menys solventat. El divendres 14 de desembre estaria en la borina que tenim en procés organitzatiu a Ca les Senyoretes, i l’endemà aniria a Ontinyent al sopar de l’associació de minusvàlids, que enguany m’havien assegurat que tenen ball i tot.
Però no. Ara resulta que això de les Senyoretes haurà de ser el dissabte, per qüestions d’agendes dels artistes. Espere que m’ho sabran perdonar els col·legues del gremi del mal pas.

Doncs sembla que són membres de la secció de la Vall d’Albaida de la Royal British Legion, que es va crear l’altre dia a l’Olleria. Això de la Royal British Legion és una entitat britànica que es dedica a recolzar i donar ajuda a membres i exmembres de l’exèrcit britànic. Es veu que per ací n’hi ha suficients com per crear una secció pròpia.
La reunió per formalitzar la nova secció es va fer a l’Olleria, per la foto sembla que en alguna caseta que és on solen viure els britànics. No sé si van dinar paella.

^{+ Informació: The Big Count}

Fa anys, un amic que per desgràcia ja ha faltat, va dir recolzat a la barra de Can Pinet: si me l’acabe esta, rebente. Encara no havia deixat sobre el calaix del bar el got buit que va abandonar la verticalitat que ja mantenia d’una manera poc digna. Són coses que saps que passaran, però que no pots evitar.
Anit, a casa, intentava baixar-me el correu electrònic i em despacienciava perquè tornava a la velocitat de les catacumbes de l’internet. Vaig mirar el rúter i vaig decidir d’apagar-lo i tornar-lo a engegar, a vore si recuperava una marxeta més normal. Vaig pensar que si ho feia era segur que perdria la connexió a internet. És això que ho saps, però ho vaig fer.
Ara m’han dit els de ya.com que m’enviaran un rúter nou, per si resulta que el problema és de l’aparell.

A la nit, si no s’ha produït cap de miracle tècnic, podré dedicar temps a la tele. Miraré TV3, a vore si és tan perjudicial per a la nostra salut com sembla, perquè si la volen tancar els que tant es preocupen per nosaltres, per alguna raó ha de ser.

Diumenge vam tindre un sopar de treball,
que es va allargar fins a més de la una de la matinada. El treball, no el
sopar, que va ser ràpid però saborós i agradable.

El treball? Doncs ja tenim per al 14 de
desembre una altra convocatòria (estigeu atents al web i al mail) i alguna altra
a mitges. Però el tema central fou el llibre que publicarà Bromera: Pell de
Pruna, la novel·la de Joan Olivares que va guanyar el darrer premi de
Literatura Eròtica La Vall d?Albaida. Per primera vegada, aquest premi
s?editarà en un llibre que tindrà il·lustracions, les de Jordi Albinyana, i
això estàvem mirant i organitzant (jo poc).

Jo
ja les havia vistes pràcticament totes, fins i tot l?última l?havia vista
divendres passat, acabadeta de nàixer. Allà hi ha la jove d?ulls d?ametla
marcona, de cos prometedor d?algries sensuals i de qui endevinem que el mar és
el reflex de la mirada.

^{Foto: una de les coves de l’Almàssera}

Ho parlàvem anit, en un dels fils de converses sense madeixa que encetàrem a la vora d’un abeurador. Feia anys i panys que havia estat en aquell local per última volta: l’Almàssera, a Ontinyent. Una antiga almàssera excavada quasi tota en la roca i que ofereix racons possiblement addictius. De fet, com que en la negociació entre ella i jo vam acordar un altra partida un poc més avant, és possible que ens hi tornem a deixar caure.
Parlàvem en algun moment de coses de l’edat, de la inutilitat de dissimular i de com canvien certes percepcions. Aquest matí n’he tingut una demostració: amb l’edat el sòl es fa més dur. Quan eixia de casa un entropessó impertinent m’ha dut per terra, sense cap importància a primera vista. Però en incorporar-me he pensat que el colp ha resultat una miqueta més fort que altres voltes, i que això només pot ser perquè el terra s’endureix a mesura que ens fem majors. Una hipòtesi a estudiar en algun afterauers raonable (que ja no estem en l’edat, i tot això i allò…)

A qualsevol casa n’hi pot haver, per bona que siga

En aquesta nota feia mitja broma sobre el simbolisme de certes dates que els governs del PP de la Generalitat han aprofitat per a fer segons quines coses: Zaplana va posar en marxa un 25 d’Abril un programa televisiu de literatura castellana, també prop del 25 d’Abril van intentar tancar un repetidor de TV3, l’any passat. Als 300 anys de la pèrdua de la nostra independència política i de les massacres del borbó Felip V el Consell atroga una medalla al Borbó actual…
Hui avisen els d’Acció Cultural que la Generalitat insisteix a tancar els repetidors de TV3. Segons les coses dels processos legals té 15 dies per procedir. Posats a malpensar poden triar el 20 de novembre, data simbòlica i entranyable dels franquistes (sociològics o militants). Ja poden dir missa en llatí (que segur que els agrada): impedir que veiem TV3 és una decisió política que els naix de les entranyes autoritàries.

Tinc curiositat de vore el nou calendari de l’IEVA. Demà el presenten a Montaverner, però jo no hi podré anar. Amb una miqueta de sort després el veig, en el sopar del Casal Jaume I al que acudiran representants de l’entitat a recollir el guardó que els han atorgat. Enguany no he participat en l’elaboració del calendari, però així i tot encara me’l sent una miqueta meu. Al cap i a la fi vaig ser el primer vocal de l’àrea de Gastronomia i Festes. En aquella reunió de la primera junta directiva em van donar a triar: Economia o Saraus? Quina pregunta! I diuen que ja han passat deu anys…
Com que ho conec, puc assegurar que aquesta publicació no és cap de broma. És un treball rigorós, fet a consciència, envejat en algus llocs i provocador de maldecaps a cals redactors. Les reunions a ca Casimir eren gustoses, i els nervis s’esmolaven quan arribava més ràpid el dia d’anar a impremta que no el material. Com ara.
Estic segur que el resultat ha sigut excel·lent, i m’ha fet molt de goig saber que el calendari servirà per homenatjar Paco Muñoz.

Memòria

Anit per fi el vaig localitzar pel mòbil. M’imaginava que acceptaria la proposta, perquè té la seua gràcia, í ho va fer després d’alguna prevenció comprensible. Però es veu que la cosa li va semblar més interessant del que jo mateix pensava, perquè al remat, com aquell que diu, es va oferir per a qualsevol cosa que se’ns passe pel cap. ‘No saps què has fet’, li vaig dir, però ell es veu que disfruta amb aquests desficis.
No cal que ho pregunteu, que no és cap sarau eròticofestiu. Almenys de moment. De totes maneres, ja tenim en marxa la maquinària per a un nou xou de la cançó.

Explica el Mirador Valencià que, des de fa poc, a Benigànim els bans els fan bilingües: primer els diuen en valencià i després en castellà, no siga cosa que algú no ho entenga i ja estem amb discriminacions, radicalismes i separatismes.
Al món hi deu haver pocs pobles tan hospitalaris com el valencià. En haver-hi algun castellà a prop, ja ens posem com quan tenim forasters a casa: a sopar el millor tros de carn i ni pensar-ho de llevar taula. A l’hora de dormir, li obrim els llençols i li estovem el coixí; de matí el gotet de llet i la dutxa a punt. A dinar, paella sense tocar ni un cobert per traure’l a taula, i no parlem d’escurar! Després de la becadeta, eixirem a passejar perquè veja el poble i en tornar… fotre! S’ha quedat les claus de casa i nosaltres en el carrer.

^{Imatge: foto de Xavier Mollà de l’exposició Mediterranée/3}
Divendres que ve reprendré la vida social. No és que la tinga abandonada, però darrerament se centrava només en un lloc, i tampoc és això. Total, que el divendres 16 aniré a fer companyia a la gent del Casal Jaume I, que lliuren els premis Joan Baptista Basset a gent i entitats que donen castic amb tot això de la llengua, el país, la comarca… Ja se sap. Un any ens el van donar a VilaWeb Ontinyent.
Enguany han tingut la bona idea de canviar de local on fer l’acte, perquè aquell de la societat de festers convidava a imaginar excuses. A més del sopar, i de l’acte de donar els premis, hi haurà l’actuació de Miquel Pujadó.
Els premiats són Empar Granell, manifessera de la Coordinadora pel Valencià, Xavi Mollà, fotògraf de bon ull, i l’IEVA, que dius: alguna part em toca a mi.

^{+ Més informació}

Resulta que m’arriba un escrit del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. Concretament de la Secretaria de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información. En haver-lo llegit se’m presenta un dubte i mire de posar-me en contacte per aclarir-lo. Marque el número de telèfon que figura en la carta i espere que contesten. Torne a marcar-lo. Al cap d’uns minuts insistisc. I al cap d’una hora. No contesten. Mire a la web del menisterio i veig un número de telèfon d’atenció al personal. Ací sí, pense jo, ignorant de mi. El marque i una veu que em dóna la benvinguda al menisterio aquell em diu que de seguida m’atendran. Però es talla. Sempre. Després del tercer intent ho deixe per impossible.
Telecomunicacions i no van ni els telèfons?

Del dissabte en quinze dies es farà el sopar en què es nomenarà a Paco Muñoz Miqueleter d’Honor. L’acte i la distinció són cosa de la insigne Societat Coral el Micalet, i com que sé que en som alguns els que volem anar a fer motí, explique que la cosa començarà a les 9 de la nit, que per apuntar-se cal fer un ingrés al compte bancari 0093 0183 82 0000731794 (Banc de València), i que el sopar costa 40 euros (diuen que a la ciutat això no és car).
Podríem fer un grup i anar en colla?

La porta del carrer era oberta. Travesse el cancell i a l’altre extrem la porta automàtica fa el seu paper i s’obre quan arribe davant seu. (Davant d’aquestes portes sempre tinc la quimera que jo arribaré abans d’obrir-se, però per ara això no ha passat mai). Faig dues passes més i arribe a un lloc estret on en un paper diu que si dus algun objecte metàl·lic … -piiiiiiit!! Tard i inevitable. A l’altra banda de l’aparell detector de metalls em gire i mire el guàrdia de seguretat que posa cara de fer-se càrrec de la situació. Passa, passa, em diu, resignat.