ROCKVIU

Heroes del Silencio, Estadi de la Romareda (Saragossa), 10 d’octubre de 2007

Article publicat al diari El Punt el dia 12 d’octubre de 2007

Música/Heroes del Silencio
Lloc i dia: Estadi de la Romareda (Saragossa), 10 d?ocbtubre de 2007

La llegenda dels herois

Xavier Mercadé
Deia Enrique Bunbury l?any 1999:?tan sols ens podríem ajuntar de nou en un hipotètic cas d?un cop d?estat on el dictador de torn hagués estat tant fan nostre que ens posés una pistola al cap per que tornéssim a tocar junts. Només podria passar en un cas de vida o mort?. Sense cap pistola amenaçant, els Heroes del Silencio van tornar a trepitjar un escenari el passat dia 15 de setembre a Guatemala i dimecres van fer a Saragossa el primer dels quatre i únics concerts a l?Estat. I no sols ha canviat la mentalitat dels components del grup, també ha canviat la concepció que el públic tenia d?ells. Si fa anys Heroes era un dels grups més criticats i de qui es feien més acudits, amb el temps que hi ha hagut des de la seva separació, han passat a ser un grup que es mereix un respecte. I aquest respecte se?l van guanyar de sobres el passat dimecres sobre l?immens escenari de l?estadi de la Romareda amb un concert incontestable.
Era increible veure com tota la ciutat estava volcada en el retorn del seu grup més cèlebre i al camp no hi faltaven els mocadors baturros que anunciaven que la ciutat ja viu les seves festes del Pilar. 37.000 persones vingudes d?arreu de la península amb molts pares acompanyant als fills en una cerimònia iniciàtica. Una bogeria que a la Romareda es va traduïr en un èxtasi col·lectiu. I no parlem només de la impressionant estampa de l?estadi il·luminada per una bateria de mòbils a La chispa adecuada, les flamarades d?Avalancha, el record de quan tocaven en clubs en el set electroacústic al mig del públic o deixar-se la gola cantant Entre dos tierras, La herida o Maldito duende. Era un èxtasi que en els primers minuts de concert va escampar la pluja que havia caigut per la tarda i va fer oblidar oblidar el fred, ?teniu fret? Aquest fotut Pilar!? va saludar el cantant i guitarrista al començar el concert. Un grup que va sortir a l?escenari per demostrar que la seva llegenda era certa i que ho anaven a donar tot malgrat la grip que portaven a sobre, un malestar que només es va notar cap al final del concert quan a Bunbury li va fallar una mica la veu i Juan Valdivia es va veure obligat a tocar asegut.
Bunbury, vestit de negre, es va convertir des de la primera cançó (El estanque) en el centre d?atenció d?un escenari que s?endinsava al públic a través d?una pasarel·la disfrutant de la seva condició d?estrella del rock mesiànica. Més quiets estaven a la seva dreta el baixista Joaquin Cardiel, a la seva esquerra Juan Valdivia i darrera seu el bateria Pedro Andreu. Per aquesta gira se?ls ha unit Gonzalo Valdivia, germà de Juan, en subtitució d?Alan Boguslavski. Tots ells en un escenari adequat per concerts d?estadi, amb les seves pantalles de vídeo, els seus jocs lumínics i un equip de so envejable. Un grup que, després de deu anys separats no sols ningú els hi ha pogut fer ombra sino que han aconseguit augmentar la seva llegenda.

Heroes del Silencio, Estadi de la Romareda (Saragossa), 10 d’octubre de 2007

Comentàvem fa una estona, mentre tornàvem de Saragossa amb els companys de la revista RockZone que fa anys costava força trobar a algú que et parlés bé d’Heroes del Silencio. El més normal era carrega-se’ls, riure’s de la vocalització de Bunbury i dels seus pentinats (els Def Con Dos, els més àcids), i fotre’s de la èpica del grup. Ara, i encara més després de l’incontestable i espectacular concert que van oferir ahir a casa seva, cada cop costarà més trobar algú que et parli malament d’ells. El mite ha nascut i crescut i ells han ressuscitat per veure-ho i treure la llengua als que en el seu moment no els van creure.

Qui més seria capaç a l’Estat de poder retornar i oferir una gira d’estadis amb un show complert i un repertori que patini? El Último de la Fila? Potser si. Radio Futura? Els hi vindria força gran. Mecano? Han cremat massa el seu llegat.
Ull, que parlo de la capacitat de poder vendre 250.000 entrades a per quatre concerts a l’Estat.

Johnny Winter, Palau d?Esports (Barcelona), 18 de maig de 1990

Un cop que el meu Gerard (7 anys i mig) ja s?ha cruspit la meva col·lecció de Super López i Mortadelos vam descobrir a la part de la biblioteca dedicada als còmics un llibre editat l?any 1994 pels laboratoris Foto Sistema anomenat ?Historia de la fotografia en cómic?. De conya! així podré explicar-li abans d?anar a dormir com fèiem les fotografies fa anys… tants anys que semblava que li parlés de la prehistòria.

Segueix a Vull llegir la resta de l’article

No és gens fàcil parlar de sals de plata, emulsions, material sensible,
rodets, reveladors, banys d?atur i fixadors, ampliadores, positius i
negatius a un personatge que des de que va néixer va conèixer la
fotografia digital, familitaritzant-se des de petitó aprenent en els
safaris fotogràfics que fem a l?estiu. Li va resultar gairebé
incomprensible els procés i el temps d?espera que requeria fer les
fotos amb una càmera analògica.

A mi em va quedar clar més que
mai el pas de gegant que ha fet la fotografia en poc menys d?una
dècada. Si ens posem romàntics potser enyoràrem de vegades aquella
època i l?artesania del quarto fosc, però si som pràctics la fotografia
digital ens ha tret molts maldecaps i ens ha facilitat la feina encara
que el que abans invertíem en rodets ara ho hem de fer en discos durs i
dvd?s per emmagatzemar les imatges.

I què te a veure això amb
Johnny Winter? Doncs que a l?obrir el llibre em van caure unes tires de
diapositives del músic albí tocant en un fastuós i inoblidable concert
al Palau d?Esports de Barcelona (res a veure amb el Winter decrèpit que
hem vist els darrers anys). Un format, la diapositiva, que gairebé no
vaig utilitzar a la època analògica, sempre vaig preferir el negatiu
per motius pràctics. En aquest cas va ser un rodet que va quedar
enrotllat durant anys en un pot de fotos. Un dia fent ordre el vaig
deixar planxant-se en les planes del llibre i d?aquí a l?oblit de la
biblioteca fins descobrir-los de nou la setmana passada.

Erocktica, sala Sidecar (Barcelona) 5 d’octubre de 2007

Marranots, si voleu veure més càntirs, pitreres, potorros, conillets i petxines us deixo uns arxius adjunts.

Rock And Roll Suicide, sala Sidecar (Barcelona) 5 d?octubre de 2007

Els vaig descobrir fa uns anys tocant a uns locals d?assaig situats a soterrani de la plaça Espanya. Amb el temps han anat millorant moltíssim convertint-se en una convincent cover band d?Iggy i els Stooges ficant-se completament dins la pell de les iguanes

Justo y los Pecadores, sala Luz de Gas (Barcelona), 5 d?octubre de 2007

Per que creuen en el rock and roll, el viuen i el transmeten
Per que fan cançons sobre noies, carreteres i bars
Per que són fidels a l?esperit de Keith Richards
Per que són excel·lents persones
Per que Desde el burladero és un dels millors discos de l?any
Per que creuen en les jupes de cuiro, les ulleres de sol, els texans i les botes
Per que han sabut continuar endavant malgrat el poc ressò mediàtic
Per que Los Huevos eren una gran banda, com ho són també Los Pecadores
Per que són dels pocs grups que mantenen viva la flama pel rock and roll guitarrer a Barna
Per que suen i s’ho passen de conya a sobre d’un escenari
Per que amb Lluís Coloma al piano i amb secció de vents el seu rock and roll creix com l’escuma
Per que fan una versió de Las chicas son guerreras de Coz
Per que estimen a Burning
Per que el Cesc va formar part d’una de les millors bandes de rock en català: Res
Per que Justo em va convidar ja fa molts i molts anys a la seva boda
Per que són la hòstia en patinet

Serrat i Sabina, Palau Sant Jordi (Barcelona), 4 d’octubre de 2007

Al final del concert vaig entendre per què els fotògrafs haviem de guardar les càmeres després de la segona cançó (en principi ni les podiem tornar a entrar al Sant Jordi): quan al final del concert van cantar "La del pirata cojo" Serrat lluia la samarreta matalassera i Sabina la samarreta culé. Una foto d’això tiraria la seva reputació futbolera pel terra.

Article publicat a El Punt el dia 5 d’octubre de 2007

Dos són multitud
Serrat i Sabina emocionen el públic de Barcelona en el primer dels tres concerts previstos al Palau Sant Jordi
Xavier Mercadé
La gira compartida entre Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina, anomenada Dos pájaros de un tiro,
va arribar ahir finalment a Barcelona després de quaranta-tres concerts
per tot l’Estat i amb gairebé totes les entrades exhaurides en cada
parada. Barcelona tampoc ha estat una excepció i ja no queda cap
entrada per als tres concerts consecutius al Palau Sant Jordi. La gira,
després dels tres concerts a Barcelona i de passar per Múrcia i
Saragossa, creuarà l’Atlàntic i desembarcarà a l’Amèrica Llatina fins a
mitjan mes de desembre, i quedarà plasmada en un CD i DVD amb vista a
Nadal. Ahir, la complicitat del públic amb un Serrat que jugava a casa
i un Sabina gairebé tan venerat a Barcelona com el seu company de gira,
va ser absoluta.

Tal com va passar fa una setmana amb el concert
de The Police, els accessos a la muntanya de Montjuïc van quedar
col·lapsats per un públic més aviat madur que prefereix desplaçar-se
amb vehicle propi que no pas amb transport públic o utilitzant les
escales mecàniques per arribar al Sant Jordi. A causa de la pluja
caiguda durant tota la tarda, el concert va començar amb mitja hora de
retard. En un ambient desenfadat, l’actuació va començar amb un anunci
des de les pantalles de vídeo en què Iñaki Gabilondo anunciava la
suspensió del concert, un toc d’humor negre que jugava amb els ensurts
mèdics que han tingut els dos cantants en els últims anys. Amb un
bagatge conjunt de 51 discos editats, Joaquín Sabina i Joan Manuel
Serrat van triar mesclar les cançons Ocupen su localidad i Hoy puede ser un gran día
per iniciar el concert, amb un públic embogit que els va rebre amb
veritable veneració. Dues cançons que van donar la clau a un concert en
què van compartir els seus repertoris i es van alternar en les
actuacions. Dues icones de la cançó que van demostrar que són còmplices
i amics durant les poc més de dues hores i mitja de concert. Els dos
amb camisa negra i texans, Sabina, sense oblidar el seu bombí i amb la
nombrosa banda vestida també de color fosc, un grup d’acompanyament en
què no faltaven músics com Ricard Miralles per la banda de Serrat i
Pancho Varona, José Antonio Romero i Antonio García de Diego, fidels
escuders de Sabina. El cantant d’Úbeda va començar dient que havia
estat moltes vegades al Sant Jordi, però mai tan ben acompanyat,
referint-se al seu company d’escenari. Serrat li va respondre: «Avui
estàs molt llepaculs.» Un intercanvi de floretes i retrets que va durar
tota la nit.

Un dels moments més emotius del concert va ser quan Sabina va cantar en català amb Serrat Paraules d’amor,
seguida religiosament pel públic que omplia tots els racons del Sant
Jordi. La veu tremolosa i càlida de Serrat va conjugar-se amb la veu
trencada de Sabina també a Lucía, Señora, Penélope o un Tu nombre me sabe a hierba amb trompetes mariachis.

El concert també va tenir moments festius, com quan van reivindicar Peret amb El muerto vivo ?i el mateix Peret va aparèixer per sorpresa?. Per la part sabinera, no van faltar Princesa, Noches de boda, ¿Quién me ha robado el mes de abril?, Contigo ?en què Sabina va cantar la seva part en català? o Y sin embargo te quiero.
Un concert molt teatral en què no van faltar picades d’ullet entre l’un
i l’altre, canvis de vestuari, bromes i diàlegs constants. Al lloc de
marxandatge es podia comprar de tot sobre els dos artistes, des de
samarretes fins a encenedors. Però el millor record que es va endur el
públic van ser les cançons d’aquests dos canalles.

Los Chunguitos, sala Zeleste (Barcelona), 19 de maig de 1989

Els amics i companys Roger Palà i Xavi Angulo creuen haver descobert les sopes d?all fent una reivindicació de Los Chichos i la rumba calorra. Que sàpiguen que ja fa anys es va intentar treure a Los Chunguitos del seu hàbitat natural (disco-pubs de barriada i parcs acuàtics) i convertir-los en una referència de la modernor de finals dels anys 80.
A Madrid els van agafar i els van posar al Rock-Ola a tocar. Allà estaven tots i totes les Alaskes, els Almodòvars de torn al costat de Paco Clavel rient la gràcia i dient "divino, divino", "es total", "esto es lo más!". A Barcelona un promotor especialitzat en rock (La Iguana) va decidir tirar-se a la piscina i portar-los a la sala Zeleste en un dels primers concerts que es van fer al recinte del carrer Almogàvers. La patinada i la punxada van ser força sonades.

A l?hora de començar el concert a la sala no hi havia ningú, absolutament ningú. Poc a poc van començar a arribar la gent. Un públic curiós, en una banda de la barra hi havia els habituals d?Isla Fantasía desubicats en una nau industrial i fora de context, i per l?altre banda de la barra uns quants modernets que volien enmirallar-se amb el que fan els madrilenys, també fora de context. Tots juntents però sense barrejar-se mentre els de Vallecas entonaven aquelles rumbes tan flamenques que ens portaven, com ?Me quedo contigo?, ?Dame veneno? o la imprescindible ?Soy un perro callejero?.

Toni Roig / Al-Mayuqa, Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona), 28 de juny de 2005

Crowded House, sala Razzmatazz (Barcelona), 1 d’octubre de 2007

Actualitat: Després de mesos de festivals, ja tocava poder sortir per veure només un concert per nit i tornar a sopar a caseta. Llàstima que ahir em vaig passar el dia en una convenció d’executius plena senyors amb traje i corbata… i veure a Neil Finn amb corbata em va tallar el rotllo.

Batalleta: La darrera vegada que van venir a tocar a Barna recordo que va coincidir amb els jocs olímpics i tots els equips australians estaven allà. L’alçada i corpulència dels esportistes feia impossible veure ni un racó de l’escenari.

Queixa: Siusplau, senyors de Razzmatazz, canvieu els tubs de les màquines de cervesa. Amb el temps es podreixen i el que surt del sortidor acaba amb un sabor nauseabund impropi dels 3.50 euros que costa la canya.