ROCKVIU

Atom Rhumba, BAM/Mercè-Parc del Fòrum (Barcelona), 21 de setembre de 2007

Oi que alguna vegada he dit ja que el Fòrum es un espai odiós? Be, em reafirmo de nou: el putu Fòrum és odiós. Ara, després de travessar els centenars de policia de tots els cossos que hi ha nomes entrar, han posat unes tanques molt maques i per entrar fan donar una gran volta portant al públic com si fos un ramat, tots ordenats i que ningú s?escapi. Un cop dins la il·luminació segueix sent deficient i la senyalització nul·la: en cap moment vaig aconseguir esbrinar on collons era l?anomenat ?Auditori Petit?, ni jo ni molts despistats que preguntaven a tot arreu.

I el pitjor, el so. Els pobres d?Atom Rhumba mira que foten canya però intentaven fer-se escoltar sepultats pel so de l?escenari perpendicular on Quijano feia la seva actuació. Les interferències eren tals que van fer que els bascos deixessin anar més d?una maledicció des dels micròfons a més d?agrair al públic que haguessin escollit ?la copa i el puro? en comptes d?el ?cafè?, en referència a la competència sonora deslleial.

Article publicat a El Punt el dia 23 de setembre de 2007

Guillamino reinventa la sardana a la plaça Sant Jaume
El Fòrum es converteix en un caos sonor en la primera nit de concerts de la Mercè

Xavier Mercadé/Enderrock. Barcelona

+ Fortuny, durant la seva actuació a l’espectacle Música de Ball dirigit per Guillamino. Foto: X. M.

Hi ha casualitats que són punyents. L’inici dels
concerts del BAM a la Plaça Coromines va viure una d’aquestes
casualitats. Quan El Chico con la Espina En El Costado convidava Mazoni
a pujar a l’escenari mentre arremetia contra l’Ajuntament i l’alcalde
Hereu amb la cançó Antorchas por las plazas amb versos com «que
muera el civismo en manos de la libertad» o «Barcelona es aburrida»,
just en el moment en que la tornada anava a començar amb «una
casualidad», es va produir una apagada que va fer emmudir l’escenari, i
que va fer dubtar de la seva intencionalitat. Finalment tot va ser
fruit d’una desafortunada casualitat.

La Plaça Catalunya es va
omplir d’un univers molt particular format per rodamons habituals de la
zona, tota la comunitat gitana del carrer de la Cera, i dels barris de
Gràcia i Hostafrancs, barcelonins de tota mena i japonesos incrèduls,
tots units per fer el merescut homenatge al rei de la rumba, Peret, amb
un concert que va costar d’agafar ritme, però que va acabar fent ballar
tothom amb temes com La noche del hawaiano o La lágrima.

Guillamino també volia fer ballar la gent, però li va costar una mica més. Sota l’irònic títol de Música de ball
es va poder escoltar un espectacle arriscat, estrany i difícil. Una
proposta agosarada que unia la sardana amb altres expressions musicals.
Víctor Nubla i Dedo la van acostar cap a terrenys experimentals,
Llibert Fortuny va improvisar sobre ritmes sardanístics, i Lynn Youki
Project va endinsar-se en el rock acompanyat per La Bisbal Jove. Un
concert que va acabar amb la interpretació de Mimosa (Vicenç Bou) sobre
una base de ritmes pregravats i ballables.

A l’altre banda de la
ciutat, la línia groga del metro no parava d’escopir centenars de
persones que volien gaudir dels concerts programats al parc del Fòrum.
Aquest any, el recinte estrena unes tanques de seguretat per evitar les
aglomeracions, que ja durant la nit de divendres no es van produir,
però no s’ha solucionat el caos sonor. A l’escenari principal del BAM,
els bascos Atom Rhumba les van passar magres per tirar endavant el
concert, ja que el so del concert de Quijano a l’escenari de Cadena 100
envaïa el seu espai i feia que fos difícil de seguir, tal com van fer
notar els músics durant la seva actuació. A la resta del recinte, com
és habitual, mal il·luminat, va triomfar de matinada la proposta hip-hop dels andalusos SFDK a l’escenari MTV.

La Troba Kung Fu, BAM/Mercè-Plaça Catalunya (Barcelona) 21 de setembre de 2007

Joan Garriga dixit: La rumba se?n riu del rei i de qui mana: la rumba se?n riu de qui li dona la gana.

El Chico Con La Espina En El Costado + Mazoni, BAM/Mercè-Plaça Joan Coromines (Barcelona), 21 de setembre de 2007

Estava el senyor El Chico Con La Espina En El Costado convidant al senyor Mazoni (si, una setmana més) a pujar a l?escenari per cantar ?Antorchas por las plazas? cagant-se una mica amb l?alcade Hereu amb frases com ?que muera el civismo en manos de la libertad? o ?Barcelona es aburrida? i just en ple clímax en que tothom anava a cantar el casualidad que obre l?estribillu, casualment va i salten els ploms, l?escenari es queda a les fosques i els altaveus emmudeixen.

Casualitats? començar el primer concert de les festes de la Mercè amb una apagada? i que aquesta sigui a la primera crítica llançada sobre l?escenari l?honorable senyor batlle de la vila?

Miguel Bosé, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de setembre de 2007

Amb el permís del "Pavo Real" de José Luís Rodríguez ‘El Puma’, "Don Diablo" possiblement sigui una de les cançons més ridícules escrites mai en castellà. Si, la va tocar i també va tocar "Super Superman" però no es va posar malles ni escalfacames.

Per cert, fa dos anys quan va tocar en el Sant Jordi, van haver-lo d’escurçar fins el límit per la poca venda d’entrades. Ara no sols esgota les entrades si no que entre els fotògrafs n’hi havia una bona colla del sector rocker més ortodox que mai m’hagués imaginat veure en un concert de Bosé. Que ha canviat?

Article publicat a El Punt el dia 22 de setembre de 2007

Armes de seducció

música
Miguel Bosé/Xavier Mercadé

No
deixa de ser sorprenent que el 2005 Miguel Bosé va necessitar Déu i
ajut per aplegar uns pocs milers de seguidors en un Sant Jordi tallat a
més de la meitat de l’aforament, i ara, dos anys després, ha aconseguit
actuar a Barcelona amb el recinte ple fins a la bandera, les entrades
esgotades i amb embussos des de més enllà de la plaça Espanya. Però, és
clar, no és el mateix presentar un disc desconcertant i fluix com va
ser aquell Velvetina que venir amb el seu nou treball, Papito,
sota el braç, en què ha tornat a enregistrar tots els èxits dels seus
trenta anys de carrera i amb col·laboradors de luxe. Entre el públic,
majoritàriament femení, s’hi podien veure fins a tres generacions que
han fet seves les cançons de Miguel Bosé. Des de senyores de cinquanta
anys que ja es fonien quan actuava al parc d’atraccions de Montjuïc
vestit amb malles i escalfadors, passant per les que el van conèixer
amb faldilles i cantant a Sevilla, fins a una munió de joves que han
entrat en contacte amb les seves cançons per influència generacional. I
tots i totes van quedar ben satisfets de l’actuació d’aquest seductor
de cinquanta-un anys. Tot just acabada la primera tongada de cançons,
Bosé ja va anunciar que inclouria capbussades al passat més llunyà, i
ho va fer amb totes les armes de seducció que té al seu abast. Sap
provocar sospirs de tota mena amb una sola mirada o amb el més mínim
moviment de malucs, i la seva sola presència escènica sobrepassa una
veu que en tot moment va estar protegida per dues coristes. Tot i que
portava gairebé la mateixa formació de gires anteriors, la banda ha
assolit un so més grandiloqüent i adient als grans recintes, però
algunes cançons han estat objecte d’uns arranjaments de vegades
discutibles. És el cas de l’estranya versió de Sevilla, amb tocs orientals i amb el tempo canviat, mentre que d’altres són sorprenents, com quan va traslladar Amante bandido als terrenys de Sigue sigue Sputnik.
Va ser un espectacle en què els músics també formaven part de les
coreografies i que va tenir el punt de sorpresa en recuperar del seu
repertori dues de les cançons que feia dècades que havia desterrat i
d’una etapa que semblava ja oblidada: Don diablo i Super Superman, això sí, sense malles, escalfadors ni coreografies extremades. Aquestes cançons van contrastar amb la comunió pública de Te amaré, mentre el palau era il·luminat per milers de telèfons mòbils, o amb la seva versió de La belleza, d’Aute, un dels moments més brillants i expressius de la nit. Bosé per a aquest concert també va comptar amb Jordi Évole, el follonero, va fer el seu paper a Los chicos no lloran; una encertada Julieta Venegas va cantar a Morena mia; la seva neboda Bimba Bosé va posar glamur a Como un lobo, i Ana Torroja, que no ha superat l’influx de la síndrome de Peter Pan, va posar veu i melic a la cançó Corazones.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de setembre del 2007

Gertrudis, MMVV (Vic), 15 de setembre de 2007

Mullet!!!
Article publicat a El Punt el dia 17 de setembre de 2007

Vic vol ser l’aparador musical del país
El Mercat de Música Viva mantindrà el 2008 el format actual tot i que amb actes especials per celebrar la 20a edició
Xavier Mercadé/Enderock. Vic

Ahires va tancar la 19a edició del Mercat de Música Viva de Vic ambsatisfacció entre les entitats organitzadores, que han renovat laconfiança en Manel Montañés com a director artístic per a la pròximaedició, per a la qual haurà de buscar el consens amb la Generalitat apartir d’un contracte programa que s’ha de signar. Una 20a edició quemantindrà el model de Mercat actual però que hi afegirà algun acteespecial, en el qual l’organització treballarà a partir d’ara. Segonsel regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, Xavier Solà, es preténque a partir d’aquesta edició, el Mercat de Música Viva de Vic no noméses faci un cop l’any, sinó que s’intentarà treballar amb aquesta marcadurant tot l’any perquè esdevingui el mercat de música del país.

+ Marc Parrot, en concert dissabte a la nit a Vic. Foto: XAVI MERCADÉ

L’última nit del MMVV, la plaça Major va tornar arecobrar el públic i els carrers per fi es van omplir de color i demúsica, amb actuacions a cada cantonada i amb un ambient popular ques’havia trobat a faltar els dos dies anteriors. ?Feia temps que notocava en un escenari tan gran?, declarava el valencià Òscar Brizmentre presentava les cançons de l’últim disc, Quart creixent.A la mateixa plaça, Marc Parrot va saber reinventar-se el seupersonatge i va oferir un espectacle imaginatiu amb les noves cançonsdel disc Interferència, com ara Ulleres per veure-hi malament i Tinc cinc caps, i il·luminant amb una parabòlica els músics mentre feia les presentacions a través d’un walkie-talkie.Menys interessant va ser el concert de La Shica, una noia de Ceuta queté un estil que està entre Bebe i Ojos de Brujo, rapada, amb samarretad’AC/DC, que feia versions de La bien pagá. Per la seva banda, els garriguencs Gertrudis van trobar-se una plaça ben atapeïda disposada a ballar les rumbes i la Política de verbena.

LaRambla Passeig va ser l’escenari d’una altra semifinal del concurs Sona9 amb els grups Ix, Manel i The Gruixut’s que reclamaven altra vegadasortir a les pàgines d’aquest diari. Després van pujar a l’escenariXazzar, guanyadors del Sona 9 del 2006. Amb una renovada posada enescena i amb el primer disc, Que no s’escapin els gossos,recent sortit de fàbrica, van convertir-se en una sorpresa que vaatrapar molt públic amb la festiva mescla de música balcànica, klezmer i rock.

L’EspaiCat,l’escenari que reivindica una implicació més gran en propostes fetes encatalà, tot i estar molt allunyat del centre neuràlgic del Mercat, vatenir una forta afluència de públic gràcies, sobretot, a l’actuació deLax’n’Busto davant d’un públic molt jove, tan jove que molts d’ells nitan sols devien haver nascut quan els d’El Vendrell van actuar perprimer cop al MMVV l’any 1991 al desaparegut escenari de la Campsa.

Enla programació d’InVictro va destacar, altra vegada, la presència deGuillamino, però en aquesta ocasió dins del territori de l’electrònicaacompanyant els versos de Josep Pedrals en l’espectacle En/Doll.Un espectacle que ha augmentat darrerament amb la inclusió de duescoristes i un raper. Als escenaris d’El Sucre, la nit s’esperava méstranquil·la que en dies anteriors amb els marsellesos Moussu T e leijovents que van fer un concert acústic, i amb dos cantautors que són jauna realitat palpable, el bisbalenc Sanxojex i l’andorrà Lluís Cartes,que van oferir un parell de concerts força respectables i respectatspel públic. Només els santsencs Ràbia Positiva van trencar latranquil·litat amb el potent hardcore.

Jaume Pla + Ramon Faura, InVictro (Vic), 15 de setembre de 2007

Cada cap de setmana em toca topar-me amb Mazoni, després de l’Acústica i l’Altaveu, ara a Vic i aquesta setmana em tocarà a la Mercè.

Marc Parrot, MMVV (Vic), 15 de setembre de 2007

Sempre reinventant-se, sempre creant, sempre genial.

Per poc no li surten flames a la parabòlica-paellera que utilitzava com a focus en plan U2 a Rattle and hum. Com diu el tòpic, són els problemes del directe.

Article publicat a El Punt el dia 16 de setembre de 2007

Efervescència comercial i artística
El Mercat de Música Viva de Vic es reafirma com el punt de trobada entre músics i programadors

Xavier Mercadé/Enderrock/vic

La
dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) va continuar
amb una segona jornada amb un cartell en què la diversitat estilística
i geogràfica eren evidents. Un Mercat que ha anat canviant de fesomia
al llarg dels anys i que ha sabut acostar-se a activitats perifèriques
nascudes a la seva ombra, com ara l’associació de grups osonencs
Fressa, la plataforma Espaicat o el festival In Victro, uns afegits que
donen més riquesa a la programació oficial. Professionalment el Mercat
segueix una tendència estable entre els estands convertits en un punt
de trobada entre músics, promotors i programadors. Quant als grups,
Refree, The Pinker Tones i Pep Sala van protagonitzar les actuacions
més destacades de la jornada de divendres.

Foto: XAVIER MERCADÉ

+ A l’esquerra, un moment de l’actuació de Refree; a la dreta, Joan Garriga, amb el premi que va rebre La Troba Kung-Fu. Foto: XAVIER MERCADÉ

La segona jornada del MMVV va començar al matí
amb un concert especial de Pep Sala dedicat als nens amb deficiències
psíquiques. Un dels darrers concerts de Sala amb la seva actual
formació, ja que ha anunciat un proper canvi d’orientació en la seva
música. Durant les dues primeres jornades del Mercat el Pavelló
Comercial ha bullit d’activitat professional. Des de trobades amb les
sales de música en directe d’arreu de l’Estat fins a les més diverses
presentacions musicals. Un espai de contacte que es manté estable amb
referència a anteriors edicions. «Tot i que hem fet contactes amb
festivals de Grècia i Costa Rica, el Mercat ens serveix per reafirmar
els lligams amb els programadors d’aquí», assegurava Amparo Martín, de
la promotora Hace Color, que enguany ha pogut col·locar quatre grups
(La Varda, Xazzar, Nour i Ràbia Positiva) en la programació. Un mercat
que «ha de variar conceptes per fer front a la forta competència del
Womex que se celebrarà a Sevilla el proper mes».

CANVI DE FESOMIA
En els darrers anys el MMVV ha canviat la seva fesomia. La plaça Major,
que abans era el melic del certamen i on s’aplegava la major part del
públic, ara gairebé és un punt de trobada. L’actuació de l’italià
Ricardo Tessi & Banditaliana en el sobredimensionat escenari de la
plaça quedava deslluïda davant l’aspra imatge d’una plaça sense caliu.
També ha desaparegut la música espontània al carrer, la cruïlla entre
el carrer Verdaguer i la rambla de l’Hospital ara apareix buida quan en
altres temps era una de les cantonades més disputades per grups
amateurs. Per altra banda, el Mercat ha acabat assimilant i incloent a
la seva programació les propostes Off Mercat que havien crescut al seu
voltant. Encara en queda una petita mostra, un off dins d’off, a la cantonada de l’edifici d’El Sucre, on bandes de hardcore
munten un precari escenari al marge de tot i de tothom. Ha estat potser
In Victro la proposta alternativa que més ha pujat amb les sis edicions
ja a la seva esquena. Divendres en els seus escenaris van sonar
propostes força interessants com les de Tarannà, un troballa de jazz-pop
avalada pel segell Bank Robber, amb l’atractiva veu de la cantant
Sabina Witt. Al Casino s’hi va presentar Sing’lot, un projecte 100%
osonenc amb la veu de l’exmembre de Karda Fàstik Gudi i l’excomponent
de Brams Xef a la bateria. En canvi, el trio de galifardeus Los
Carradine van fer de les seves al Claustre Escola d’Art amb versions de
Nacha Pop, Glutamato Ye-Ye, Devo i, és clar, Violent Femmes.

REFREE, INTIMISTA
La presentació de les cançons d’Els invertebrats,
el darrer treball de Refree, era un dels concerts més esperats d’aquest
Mercat. Raül Fernàndez ha collat encara més el seu sentit de la
sensibilitat reafirmant la condició intimista de les seves cançons,
sobretot quan van sonar El sud acompanyat només per un contrabaix o Puerto de los Cristianos, el seu concepte de cançó protesta. Per sort, El Sant Sopar
amb què va acabar l’actuació també va posar una dosi de llum i
optimisme al seu repertori acollidor. Poc després i al mateix escenari
del Centre Comunitari, la suïssa Erika Stucky oferia una curiosa i
divertida combinació entre veu, trombó i tuba dins de les distàncies
que hi ha entre el jazz i el pop. La nit es va acabar als dos
escenaris d’El Sucre amb les dues propostes barcelonines que millor
s’han sabut vendre més enllà de les nostres fronteres. Per una banda,
la festa electrònica sense fi dels The Pinker Tones, que venien a
presentar el seu disc de remescles More colours!, i per l’altra
els Mendetz amb la música sintetitzada i orgànica convertits ja en un
secret de domini públic dins de l’escena postpunk.

La Troba Kung-Fu guanya el premi Puig-Porret
Ahir
al migdia al pavelló comercial es va celebrar l’acte de lliurament de
la desena edició del premi Puig-Porret de Periodisme Musical de
Catalunya dotat amb 10.000 euros, el guardó musical econòmicament més
elevat del país. Els finalistes escollits aquest any van ser Gossos, en
l’apartat de pop-rock; Fibla, en electrònica; Juan Manuel
Cañizares, en flamenc; Òscar Briz, en cançó; Cris Juanico, en jazz i
músiques improvisades, i La Troba Kung-Fu, en folk i músiques d’arrel.
El jurat, format per set periodistes del país, va decidir atorgar el
premi als garriguencs La Troba Kung-Fu, que aquest any han editat el
seu primer disc, Clavell morenet. «No patiu que ho sabrem
gastar bé», va declarar Joan Garriga en rebre el taló, «és en negre,
per seguir la tradició del país?», va preguntar irònicament. El grup,
que actualment es planteja una parada tècnica per pair les actuacions
d’aquest estiu, va reconèixer que aquest premi li serviria de
«combustible per afrontar la propera temporada».

Los Carradine, MMVV (Vic), 14 de setembre de 2007

Corria mitjan dels anys vuitanta. Discos Castelló, el de principi de Tallers, era un dels millors punts de venda de fanzines (la botiga Informe a part) que tenien curosament situats en una caixa de fusta en un racó de la botiga. Allà hi anava jo a deixar les còpies fotocopiades del meu Voll-Ker tot content i orgullós. De tan en quan hi tornava per fer el que ara es diu product placement, es a dir posar el meu zine al davant de tot per que tothom el veiés.
Un bon dia quan ho acabava de fer, va venir un personatge que amb tota la barra del món va agafar el seu opuscle, anomenat Teorías Histéricas, i em va prendre el lloc. Actitud a la que jo vaig respondre desfent-li la jugada. Després d’un violent estira i arronsa ens vam presentar i vam anar a buidar uns quants bars de la zona de Tallers.

Aquell personatge era en Xavi Castillón (a Girona li diuen Xevi, ves a saber per què), porta ja anys i panys portant la secció de cultura d’El Punt a Girona i segueix sent una de les persones que més m’alegra trobar-me en qualsevol situació. Com per exemple ahir presentant improvisadament als Los Carradine a Vic.

Casualitats: a en Castillón també el coneixia la meva dona, la M+, per haver compartit classes a la facultat de periodisme, lloc on també coincidien amb en Xavi dels Carradine. I ara al Xavi Carradine me’l trobo cada matí amb les lleganyes posades quan vaig a deixar al Gerard a l’escola i ell porta la seva Anna i al Sergi. Cercles que es tanquen.

The Pinker Tones, MMVV (Vic), 14 de setembre de 2007

Article publicat a El Punt el dia 15 de setembre de 2007

Viatge arreu del món des de Vic
Panorama multicultural en els primers compassos de la 19a edició del Mercat de Música Viva
Xavier Mercadé/Enderock

Tot i que dimecres passat l’espectacle Els treballs i els dies,
de Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda, va donar el tret de sortida de
la dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic, no va ser fins
dijous que es va inaugurar oficialment amb l’espectacle de producció
pròpia eXile, un viatge sobre l’exili basat en versos de Pere
Quart i Neruda protagonitzat pel català Guillamino i el xilè Manuel
García. Un Mercat que viu enguany una edició de transició tot esperant
l’any vinent, en què complirà dues dècades. Tot i això, aquesta edició
està plena de presentacions de nous espectacles i de força activitat
professional.

L’espectacle eXile és la fusió de dues
cultures, la xilena i la catalana, amb el nexe de l’exili basant-se en
poemes de Pere Quart i Pablo Neruda. Un viatge d’anada i tornada
dirigit per Pau Guillamet, més conegut artísticament com Guillamino, i
Manuel García, líder de Mecánica Popular, una de les bandes de
referència del rock xilè. El concert que van oferir al cinema Vigatà,
ple de gom a gom, també va incloure referències a Víctor Jara (La flor que anda de mano en mano) i a Lluís Lach (un País petit en clau de groove). L’espectacle va funcionar força regularment si no fos per les mancances vocals ocasionals de Guillamino.

Dijous
a la nit Vic es va convertir en un aparador de músiques d’arreu del món
que convidaven a un viatge multicultural des dels diversos escenaris.
Des de Perpinyà, La Varda va oferir la seva vigorosa sessió de punk
folk arrasant en un concert que va anar des de la cançó francesa de
Brassens fins als aires celtes. Al seu costat, els extremenys Los Niños
de los Ojos Rojos van quedar com una simple anècdota fàcilment
oblidable. Més profunda va ser l’actuació de Miquela Lladó a l’Auditori
Marià Vila d’Abadal, on la líder dels mallorquins Música Nostra va
oferir un recital en què no van faltar referències a poetes de les
Illes ni lectures de clàssics de Serrat, com ara Me’n vaig a peu. I sense sortir dels Països Catalans, Lídia Pujol va presentar l’espectacle Els amants de Lilith,
un espectacle en què Lídia recupera tràgiques històries sobre dones
provinents de la tradició oral de tots els racons del país, algunes tan
truculentes que deixarien el cas Madelaine com un conte per a
nens. Per la seva banda, els colombians Aterciopelados es van tornar a
mostrar incapaços de transferir la riquesa dels seus discos al format
directe. No es pot dir el mateix de Nour, la banda de l’ex-Cheb
Balowski Yacine Belahcene, que cada dia tenen un directe més consolidat
i que, a més, aquesta vegada van tenir la col·laboració de Mohamed
Souliname, violinista de l’Orquestra Àrab de Barcelona. I al Pavelló
Comercial, en una festa dedicada només als professionals, els Ai Ai Ai
van treure la pols a les seves rumbes amb bases electròniques, com ara Tot això eren vinyes i Dimoni pelut,
després d’anys d’inactivitat. Ja acabant les jornades d’actuacions, el
viatge musical s’acabava al Senegal, des d’on el grup Daara J portava
el seu particular, vistós i ballable sound system.

Ai, Ai, Ai, MMVV (Vic), 13 de setembre de 2007

Doncs si, els Ai, Ai, Ai també han tornat.

Des de fa pocs mesos vaig decidir no anar contant les visites de 10.000 en 10.000 i he preferit fer-ho cada 25.000. Doncs bé, en els primers deu mesos d’aquest bloc ja hem arribat a les 75.000. Gràcies a tots i a totes.

Lídia Pujol, MMVV (Vic) 13 de setembre de 2007

Les històries, extretes de la tradició oral, que canta Lídia Pujol en aquest espectacle deixarien el cas Madelaine com un conte per a nens.

Guillamino i Manuel García, MMVV (Vic), 13 de setembre de 2007

Soulfly, sala Razzmatazz 2 (Barcelona), 11 de març de 2003

Facto Delafé y las Flores Azules, Festival Altaveu-Can Massallera (Sant Boi), 8 de setembre de 2007

He tingut l?oportunitat de fer un petit tast del  segon disc de Facto Delafé y Las Flores Azules, La luz de la mañana, i només puc dir que és una petita meravella aprofitada en tots i cadascun dels seus quaranta minuts. Supera totes les expectatives possibles. I fins aquí puc llegir.

Ahir van fer la estrena del nou vídeo-clip de El indio, una de les peces màgiques del disc que ja podeu gaudir aquí.

Lilith, Festival Altaveu-Can Massallera (Sant Boi), 8 de setembre de 2007

Quan en Martí i jo vam desenfundar les càmeres, els Lilith van dedicar-se pràcticament en fer tota mena de posturetes per quedar bé a les fotos. S?agraeix aquesta actitud ja que assegura els resultats i tots quedem contents. Un grup conscient d?allò de que una imatge val més que mil paraules i que qualsevol esforç de promocionar-se porta els seus resultats. No te RINDas (les majúscules corresponen a Rock Is Not Dead) és el seu primer disc després d?anys de carretera i de fer de teloners de tot déu (Dylan, Pretenders, Iggy, Deep Purple…). Per cert, el grup paral·lel d?Agnés i el guitarrista Albert és un projecte de cançó d?autor en català anomenat Àngels i que van ser finalistes de la primera edició del Sona 9. La nostre Courtney Love?