Mails per a Hipàtia

Me’n vaig un dies fora, sense ordinador. Supose que no podré escriure fins els primers dies de setembre. Fins aviat.

Una de les cançons més emblemàtiques de l’enyorat i imprescindible Zeca Afonso.

Avui he començat a fer una miqueta de faena. Estic desentrenat. L’estiu té això, que passes un parell de setmanes fent el gos, més o menys, i després costa reprendre costums tan simples com respondre mails o repassar algun paperot. Quan entres en la voràgine del setembre tot comença a prendre una altra velocitat. Avui però em sent mandrós, gandul, esplatxat…

A la vista que la primera tria del meu habitual llibre científic de l’agost no m’agradava el Juli em regala “Así es la biologia” d’Ernst Mayr, un llibre aquest sí molt bo.
A la pàgina 275 trobe una frase que diu que de fet l’Homo Sapiens, nosaltres, encara no estem del tot acostumats a caminar drets. I per això sembla que tenim tants problemes d’esquena. No el meu d’ahir o el teu de dimarts sinó en general. Vist en la perspectiva de mil·lennis d’evolució és possible que siga així però la cella se m’ha disparat cap amunt.

He acabat de llegir “The State of Africa” de Martin Meredith, un recompte extraordinari del desastre africà, documentat des de l’época de les independendències. El volum és brutal, demolidor i pessimista. Fa el repàs de l’enorme desgràcia que ha tingut Àfrica amb els seus ineptes dirigents però no amaga les dificultats que tots els altres li hem afegit. Exemples: els subsidis agrícoles de la Unió Europea són superiors al Producte Interior Brut de tota l’Àfrica subsahariana. Cada vaca que viu a la Unió Europea rep en subsidis més del que cobra de mitjana un africà. El govern dels Estats Units subvenciona el cotó dels seus productors (que costa el doble de pujar) per un preu que supera el de la collita de cotó de tot Àfrica. I així seguim.
Però per damunt de tot el llibre és un retrat demolidor de la incapacitat, la corrupció i fins i tot la bogeria dels governants de la major part de l’Àfrica. Les seues excentricitats, els seus robatoris, les seues massacres. El poder colonial no ha estat mai una ajuda, és cert. Ni els interessos geopolítics dels uns o els altres. Però realment la llista dels dictadors africans posats un al costat de l’altre fa feredat.
Supose també que aquest llibre m’ha agradat tant perquè m’ha tornat a una época en la qual vaig estudiar molt els temes africans. Quan va començar el meu interés per la política internacional, devia ser finals dels setanta, l’Àfrica va ser el meu primer objecte d’estudi. Recorde que comprava en un quiosc del centre de València una revista que encara avui ix i que es diu Jeune Afrique. Jeune Afrique em va obrir tot un panorama informativament desconegut. Més enllà de les poques i tòpiques informacions que ens arribaven per altres mitjans allà vaig saber de Mandela, de les complicades implicacions de les guerres civils a Angola i Moçambic, dels diamants del Zaire i el seu valor estratègic, dels intents de crear un socialisme africà de Burkina Fasso a Zimbawe, de la fam assolant Etiopia…
Allò ho complementí amb tot de llibres que després han quedat a ma casa de Bétera. Estanteries plenes de tot, fins i tot novel·les, per a intentar entendre millor el continent. De fet el meu primer article que em publicaren a La Vanguardia va ser sobre la Kaduna Mafia nigeriana i les seues implicacions polítiques.
Després la vida et va portant per ací i per allà. Amb els anys he aprés que quan et concentres en un tema durant uns anys després no pots aspirar a seguir el mateix ritme sempre. Després d’Àfrica em vaig interessar per la geopolítica i d’això va néixer “Catalunya en l’estratègia militar d’occident” (La Magrana). I després vingué la URSS i els moviments nacionalistes i piles de llibres, que aquests s’acumulen en una altra estanteria a Barcelona. I internet.
Però els ecos no s’acaben mai d’anar de dins teu i reconec que rellegint aquest apassionat relat africà els noms m’han tornat a ballar pel cap amb la passió de fa trenta anys i, per desgràcia, amb la mateixa desesperació o més que aleshores.

Ara mateix, i fa hores que li pegue voltes, només sé expressar el meu respecte.

Mira el correu i n’hi ha un senyor enfurismat per un comentari meu sobre Velazquez. La veritat és que no recorde on ho he escrit ni a sant de què. El que diu el senyor home indignat que jo he dit ho reconec com a propi. Diguem que ho podria haver escrit però no recorde on, ni quan, ni a sant-de-què.

Faig un càlcul mental ràpid i els articles que dec haver escrit al llarg de la meua vida ja superen de llarg els pocs milers. Un dia estàs més afortunat i un altre menys. Però el que és segur és que no puc recordar tot el que he escrit. I aquesta frase sobre Velazquez sé que la puc haver dit -després de Picasso i Kandinsky pintar com Velazquez és antic…- pot ser meua sí. Velazquez i Vermeer són els dos pintors que em semblen més importants entre “els antics” i si no n’he dit l’un en dec haver dit l’altre. Però vet ací que no sé com respondre a aquest home indignat perquè no sé ni on he dit el que diu que dic. Ai senyor…

Fecsa? Renfe? Aena? govern espanyol? (sempre i quan s’evite dir govern “socialista” espanyol) CiU i PP? (per allò que no van invertir el segle passat el que haurien d’haver invertit…) Ací ens intenten fer veure que la culpa la té tot el món excepte el PSC, el govern de la Generalitat de Catalunya (que ha desaparegut de vacances) i el seu president (que està batent el rècord mundial de silenci enmig de crisis importants). Mentrestant, i quin escàndol s’hauria organitzat si la família en fos una altra!, Saura i Mayol regnen Barcelona des del seu pis (l’un al càrrec de la Generalitat i l’altra a càrrec de l’Ajuntament) i Esquerra és com si no existira. Ciutat de prodigis. Sí. Però no per als ciutadans. Emprenyats.

Les paraules, a voltes, creen paranys emotius. A Bagdag un dia de morts i ferits com qualsevol altre. Les notícies són quasi rituals però de sobte apareix un mot: Russafa. Hi ha una Russafa a València i una a Bagdad. La iraquiana a l’altra banda del riu, enfront de la zona verda. Els morts a la Russafa àrabs són tan desconeguts per a mi com els de qualsevol altre barri però la ment, presonera de la Russafa valenciana segurament, no es queda indiferent i m’obliga a alçar el cap i mirar la tele amb atenció. Una paraula només però igual, enmig d’un món de diferència.

En resposta a la demanda de’n Salvador Gifrell ací hi ha el relat de la tauleta de nit de l’agost.

-Chistopher Meyer. “DC Confidential”. Weidenfeld & Nicolson. 2006. Decebedor. En teoria un relat de l’ex-ambaixador britànic a Washington durant l’11 S i l’inici de la guerra de l’Irac prometia. Però m’ha avorrit amb tot de banalitats.

-Hugh Miles. “Al Jazzera”. Abacus. 2005. Un magnífic relat sobre com s’ha posat en marxa la cadena de televisió més interessant del moment. Molt ben escrit.

-Patrick Picouet i Jean-Pierre Renard. “Les frontières Mondiales. Origines et Dynamiques”. Editions du Temps. 2007. Un dels temes que sempre he trobat més interessant: l’estudi del territori de frontera. El llibre és un poc irregular però hi ha una categorització del que és una frontera francament interessant.

-Karen Armstrong. “Breu història de l’Islam”. Edicions 62. 2007. Magnífic. Escrit amb molta cura i explicant el present des del passat amb una gran clarividència. Ara estic acabant-lo.

En reserva:

-Jean Cocteau i Jacques Maritain. “Dues cartes”. Quaderns Crema 2007

-Ferran Soldevila. “Els dietaris retrobats (1939-1943). 3i4. 2007.

-Martin Meredith. “The State of Africa”. FreePress 2005.

-Steven Mithen. “Los neandertales cantaban rap”. Crítica. 2005

i de repàs

-Marc Tul·li Ciceró. “Els somni d’Escipió – L’amistat”. Edicions 62. 2002

-Anna Politkovskaïa. “La Russie selon Poutine”. Gallimard. 2004.

…i un grapat de DVD’s de concerts i de revistes.

Comence les vacances pujant a la Font del Verro, ben endins de la Calderona. Feia anys que no hi anava i ha estat realment agradable escoltar el silenci d’una de les valls més solitàries de la serra. Encara hi ha restes dels vells masos, tots abandonats o sense gent, i el camí fa voltes i més voltes on només veus de tant en tant algú que passa a peu i algun que altre cotxe -fa temps que han prohibit el pas de les molestes motos i quads. D’aigua en queda poca, o n’ix poca per a ser més concret però allà baix la potència dels pics esborrona. I com que roinejava lleugerament, un cel enrogit aportava encara més bellesa a un paratge ja de per si impactant.