Anegats, Senglar Rock (Lleida), 29 de juny de 2007
Heus aquí una de les grans maravelles del Senglar a Lleida: poder fer el gos ajegut a la gespa mentre toquen tota mena de grups. Tot un luxe.
Chocadelia Internacional, Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
Per sort no fa la calor que va fer l’any passat, la qual cosa fa portar millor anar d’escenari a escenari. Ahir vam acabar amb el Chocadelia Internacional i el seu groove anartista amb orelles de Mickey Mouse. Divertits i provocadors.
(lo:muêso), Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
Està molt be que cadascú es faci el seu festival a la seva mida i vagi a veure el que li vingui més de gust, però és una pena que, per culpa de la dura competència amb Obrint Pas, els mataronins (lo:muêso) es quedessin tocant pels arbres i molt poques persones. Una llàstima ja que el seu concert va ser del millor de la primera jornada del Senglar Rock.
Obrint Pas, Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
Article publicat a El Punt el dia 30 de juny de 2007
Obrint Pas encén el Senglar Rock
La desena edició del festival engega amb una bona previsió d’assistència
Xavier Mercadé/Enderrock
Amb
menys calor que l’any passat però sense piscina, canvis en la zona
d’acampada i en la situació d’escenaris, la desena edició del Senglar
Rock va arrencar dijous amb una afluència força engrescadora de públic
que va començar a plantar les seves tendes a les sis de la tarda. Una
jornada musical marcada per l’eclecticisme que es va encetar amb els
alumnes del Campus Rock, va portar l’intimisme de Sanpedro, el pop fresc del grup de Ponent Lexu’s, el folk fester de Rauxa, el funk eixelebrat de Chocadelia Internacional i la sorpresa de mesclar en el mateix escenari el cantant Antonio Orozco i Obrint Pas.
La
d’Antonio Orozco era una proposta arriscada i fins i tot transgressora
amb l’esperit del festival. Tot i ser un artista que s’ha atrevit a fer
un parell d’actuacions al Palau Sant Jordi de Barcelona i que encapçala
les llistes de vendes, no va atraure cap multitud considerable al
Senglar Rock. Quan va sortir a l’escenari al davant tenia la mateixa
quantitat de públic que els sabadellencs Rauxa, que a la mateixa hora
tocaven en un altre escenari. El cantant de l’Hospitalet de Llobregat,
que es va dirigir al públic en tot moment en castellà, va felicitar els
organitzadors del Senglar Rock. Però el seu concert va acabar amb un
sabor agredolç en no oferir un darrer bis sol·licitat pel públic,
deixar-se la seva cançó més representativa, Devuélveme la vida, i escurçar considerablement el repertori que porta actualment en la gira de presentació del seu disc, Cadizfonia.
Els
que no van tenir cap problema per atraure tot el públic assistent del
Senglar van ser Obrint Pas. Els valencians van tornar a demostrar ser
tot un fenomen de gran tirada popular que va buidar completament el
recinte i va deixar el grup de Premià de Mar (Lo:muêso) sols com uns
mussols descarregant el seu hardcore adrenalític davant únicament d’unes desenes de persones.
Antonio Orozco, Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
O no és una transgressió posar a Antonio Orozco davant d’Obrint Pas i mentre sona Rauxa?
O els Ojos de Brujo a l’Acampada Jove?
Sanpedro, Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
M’acaben d’infomar que aquest any no hi ha piscina al recinte!
The Gruixuts, Senglar Rock (Lleida), 29 de juny de 2007
Molts grups poden pensar que tocar a primera hora i obrir un festival és una putada ja que toquen quan les portes s’estan obrint, la gent es queda muntant les tendes i agafant forces. Però la gran sort que tenen els grups que inauguren un festival és que sempre surten citats a tots els diaris i els que han de tancar amb pressa les primeres edicions se’n fan ressò encara que hagin estat tocant sense gairebé públic.
Aquest ha estat el cas dels The Gruixuts en aquesta desena edició del Senglar Rock i per això jo també els utilitzo per inaugurar aquest primer post sobre el festival que s’anirà actualitzant on line sempre que pugui i tingui un parell de minutets.
My Chemical Romance, Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny de 2007
Hi ha dies en que fins i tot és emocionant estar fent fotos als concerts. Mai saps qui et pot caure a sobre.
Article publicat a El Punt el dia 1 de juliol de 2007
Romanç adolescent
música
My Chemical Romance / Xavier Mercadé
Ala
porta del Razzmatazz les llàgrimes malmeten la capa de maquillatge
gòtic d’una adolescent que plora desconsoladament perquè no la deixen
entrar a la sala ja que és menor d’edat. Uns pares se la miren de lluny
pensant si han fet bé deixant la seva xiqueta dins d’una sala que
sembla una olla a pressió i des de la porta de la qual només se sent
una intensa cridòria. My Chemical Romance s’han convertit en els
darrers mesos en tot un fenomen adolescent marcat per la dualitat
d’amor i odi.
La sopa d’all inventada per My Chemical Romance conté uns ingredients bàsics però ben mesclats i preparats: una base de punk
rock d’escola californiana, una mica de barroquisme agafat dels Queen,
unes gotetes de gòtic tardà i, sobretot, una imatge impactant d’acord
amb unes lletres fosques basades íntegrament en la mort. Sense anar
gaire lluny, el seu tercer disc, el celebrat The black parade,
és una mena de disc conceptual carregat d’èpica i dedicat a un nen amb
càncer terminal. Una opció treballada en els fons i en les formes i més
perdurable que la de Simple Plan o Good Charlote.
Hi ha qui pot
pensar que són un muntatge, però saben defensar i vendre molt bé el seu
directe. A Razzmatazz jugaven a casa i amb el públic a favor, i
s’estalviaven la pluja de pedres rebudes en algun festival. El
cantant Gerard Way sap seduir i aixecar les masses. Amb el quintet
acompanyat per un teclista mig amagat al darrere d’una torre
d’amplificadors, el grup van deixar les casaques i els uniformes per
mostrar-se amb una imatge més natural, amb el guitarrista Ray Toro amb
unes grenyes que semblava l’Slash mentre l’altre guitarrista, Frank
Iero, en la tercera cançó es va llançar a una piscina de públic que
s’evacuava constantment a causa de lipotímies i d’hormones alterades. Els
crits dels seguidors gairebé no deixaven apreciar si el cantant Gerard
Way tenia connectat el micròfon alhora que unes noies perdien la
innocència mostrant al seu germà, el baixista Mikey Way, un cartell amb
un explícit «Rape me» («viola’m»). En una hora i mitja de concert van tenir temps de fer una àmplia repassada al disc The black parade , que van tocar gairebé del tot davant del deliri del públic. Ara
a My Chemical Romance només els queda créixer o morir d’aquest èxit. Si
desapareixen quedaran com una bonica anècdota adolescent. Si segueixen
endavant segur que aquest concert quedarà en la memòria històrica com
un dels moments més dolços de la seva carrer
Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny del 2007
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Els concerts dels Stones són tot un món particular i diferent de qualsevol altra mena d?espectacle. En el cas dels fotògrafs també te les seves regles particulars. Era la quarta vegada que tenia acreditació i la presència d?un personatge com Mss. Caroline és ja tota una tradició. Mitja hora abans de l?actuació aquesta bona senyora se?ns presenta amb una educació exquisida i, com si fos una guia turística nordamericana ens explica tots els detalls de les fotos que farem, les condicions en les que treballarem, la llum que hi haurà, els nostres drets i els nostres deures, les prohibicions i els llocs on podem estar. Ens explica que no podem fumar ja que hi ha pirotècnia, que no utilitzem els mòbils ja que el senyor Jagger ens podria sentir i es distrauria, que no ens recolzem a l?escenari ja que podríem fer ensopegar al senyor Richards… i així fins el més mínim detall.
En aquest cas ens van deixar fer dos temes i mig (bé, gairebé tres). L??Start me up? el vam fer en una tarima situada a l?escenari a la qual només podíem accedir després dels primers petards. Mentre havien de estar d?esquenes per que la pirotècnia no ens afectés (tampoc n?hi havia per tant). En el segon (?Let?s spend the night together?) i el troç del tercer (?Rough Justice?) havíem de baixar corre-cuita fins la pasarel·la central, una mica allunyats de l?escenari per treure els plans generals i no oblidar-nos del pobre Charlie Watts amagat al fons de l?escenari. Per cert, mai donen cap acreditació física (enganxina) de fotògraf…
I després de les fotos… a la puta calle! Sort que els promotors pensen en nosaltres i en van guardar les entrades i acreditacions pel bar dels Vips.
I que Keith ha perdut facultats? que ja no és tan espectacular i efectiu? que sorprengués a tothom cantant el ?YouYou got the silver? sense cap guitarra a les mans? I què? segueix sent la història viva del rock and roll. I no és qüestió ara de donar la raó a tots els pretesament moderns, als derrotistes i a aquells que només saben parlar d’ells posant la paraula "geriàtric" al costat de la de "rollings".
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Bé, d’aquí a una estoneta he d’agafar un vol cap a Galícia. Demà (es a dir, avui… és igual deixem’ho en més tard) intentaré explicar alguna batalleta del concert i posar alguna foto més.
(Domingo, a tu disposición)
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Stones 2007: Els d’abans amb Charlie
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Al lloret:
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Ja poden desafinar o entrar fora de temps, als Stones se’ls ha de donar de menjar apart. Mola i molt que un grup d’estadis puguin semblar fins i tot humans.
Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona), 21 de juny de 2007
Que fort! encara no s’ha tret el maquillatge de Piratas del Caribe III.