ROCKVIU

Night on the Brain, Sònar ? CCCB (Barcelona), 14 de juny de 2007

És curiós donar-se un passeig pel Sònar de dia observant al personal. Primer de tot constatar la massiva presència de guiris, deixant als indígenes en franca minoria. De tots plegats imperen aquells que en una postura totalment hedonista, no es mouen del seu metro quadrat de gespa artificial, posant per qualsevol coolhunter o fotògraf que s?acosti, mentre llueixen les darreres tendències d?ulleres de sol, draps i sabates (imperen les xancletes). Dels que es passen el festival a la gespa també destaquen els guiris d?aspecte de hooligan que només mostren senyals de vida a la que el bombo puja d?intensitat simultàniament amb les substàncies que estiguin digerint. Hi ha també els presumptes interessats per la música que no canviaran la seva compostura ni la pose intel·lectual ni que el que surti dels altaveus li estigui taladrant els timpans. I després hi ha fins i tot algun pajessot com jo que intenta descobrir per què el Sònar és el que és o el que volen que sigui.

Ahir per la tarda vaig poder veure a Piana, un parell de xineses delicades i amb una bona veu. També vaig passar per White, un duet també chinés format per una nena sortida d?un manga tocant teclats i fotent-li hòsties a bidons de cervesa i acompanyada per un col·lega que extreia sorolls a una cafetera o torturava les guitarres. Amb l?asiàtic de Ohio Burning Star Core vaig tenir el dubte: després de deu minuts d?actuació no sabia si encara estava provant so, afinant el violí o de veritat ja havia començat l?actuació. Del quartet barceloní Night on The Brain la única cosa que ressaltaria seria que utilitzessin el comandament de la Wii com a instrument musical i la seva enigmàtica teclista (veure la foto). Vaig abandonar el CCCB mentre els barcelonins Dorian feien un viatge a la dècada dels vuitanta, bateria electrònica inclosa.

Demà, més.

Subterranean Kids, Centre Penitenciari La Model (Esquerra de l?Eixample-Barcelona), 17 de juny de 1991

Subterranean Kids va ser el grup més ràpid de totes les bandes de hardcore que es fan i desfan. Tota una icona del punk-hardcore de la Barcelona dels vuitanta que un bon dia van ser convidats a actuar al talego, a  la presó La Model de Barcelona.
Possiblement hagi estat el públic més dur al que he vist enfrontar-se a un grup. Mimo, Boliche i els seus deixant-se la pell a sobre l?escenari, escopint tota la ràbia que portaven dins, intentant guanyar-se?ls i a canvi només rebien freds aplaudiments mentre tots feien cara d?estar en el concert per que ?cruel obvietat? no tenien res millor a fer. Tothom havia d?estar obligatòriament asegut i a mi em prohibiren taxativament que fes cap fotografia a la selecta concurrència. Finalment van haver de fer cas al públic que es dividia en dos sector ben diferenciats: els que demanaven cançons de Los Chichos i un altre més minoritari que volia ?una d?isidisi?.  Tot i no saber-se la cançó, van intentar un "Highway to Hell" improvisant com podien i fent arribar el micro al sector més heavy (ho sento, una altre obvietat) dels interns. Se?n van sortir i el que podia haver estat el concert més gèlid dels SK va acabar en tot un èxit comedit… que ningú esperi escenes com la del final de la peli ?The Blues Brothers?.

Al menys no van tenir la mala fortuna de la cantant de Greta y Los Garbo que davant de població reclusa de Valdemoro, només començar el concert se li va ocórrer dir-lis ?gràcies per estar aquí!?.

Al que anàvem, els Subterranean Kids també tornen als escenaris  deu anys després de la seva dissolució. Al mes de novembre els tindrem tocant per tot arreu. Més info al seu maiespeis.

Brian Wilson, Festival Internacional de Benicàssim, 8 d’agost de 2004

Què seria dels estius sense les cançons dels Beach Boys?

El Grito Acusador + Ultratruita, Cotxeres de Sants (Barcelona), 3 de juny de 1984

Aquest mes de juny ja fa vint-i-tres anys que vaig agafar per primer cop una càmera i em vaig posar a fotografiar tot allò que sonés a sobre d’un escenari. Sense cap mena d’experiència prèvia i fart de retallar Vibraciones i altres revistes per poder posar imatges al fanzines que artesanalment feia a casa d’amagat del pares, vaig decidir nodrir-me d’imatges pròpies.

Les meves primeres víctimes van ser El Grito Acusador (una mena de Residents de barri amb casiotones) i els Ultratruita (ex La Truita Perfecte), amb els històrics Boris i Panotxa al capdavant. Per cert, els components dels dos grups eren els mateixos però amb El Grito portaven  caputxes i embuts al cap.

Els resultats no van ser per tirar coets (dues fotos més o menys aprofitables i enfocades de mitja dotzena que en vaig fer), però si suficients per que la càmera fotogràfica es convertís en un apèndix meu, al menys, durant els vint-i-tres anys següents. Prop de 10.000 concerts en poden donar fe.

Maika Makovski, sala Apolo (Barcelona), 8 de juny de 2007

La Maika se’ns ha tornat més acústica. Aquest segon disc, Kraj So Kóferot, és molt més tranquil i pausat que Kradiaw. Però en directe segueix sent una fera.

Jonathan, quan tinguis un moment m’explicaràs que vol dir el títol del disc?

Raimundo Amador, L’Auditori (Barcelona), 8 de juny de 2007

No llegeixo be la lletra petita i només em fixo en el titulars. I el d’ahir a la nit no va ser exactament un concert per rememorar l’històric disc "Veneno", més aviat va ser un concert doble, primer Raimundo i després en Kiko i només als bisos tocarien plegats. I com que al Kiko i al Raimundo ja els he vist moltes vegades vaig decidir enfilar cap la sala Apolo a veure a la Maika Makovski.

Buddy Guy, sala Apolo (Barcelona), 7 de juny de 2007

Article publicat a El Punt el dia 10 de juny de 2007

L’últim «bluesman»
Buddy Guy/Xavier Mercadé

Feia
ja tretze anys que Buddy Guy no trepitjava els escenaris catalans, tot
i que en el record queden vibrants actuacions com les del festival del
Blues de Cerdanyola l’any 1993 i al Palau de la Vall d’Hebron l’any
següent, mentre que els més veterans recorden amb emoció el concert que
va fer juntament amb Junior Wells a la sala Zeleste del carrer de
l’Argenteria a mitjan anys vuitanta. Després de la desaparició de Muddy
Waters, Willie Dixon i Howlin’ Wolf i la retirada dels escenaris de
B.B. King, Buddy Guy s’ha convertit gairebé en l’últim bluesman de primera generació que encara continua en actiu. És un dels pocs pares del blues
que no necessita cadira per estar a sobre d’un escenari, encara més, en
el seu concert de dijous passat a la sala Apolo li va sobrar vitalitat.
Animós i participatiu, en contacte constant amb el públic, va construir
un concert formidable tot i que encara queda lluny de ser qualificat
d’inoblidable. Amb una sala plena en tots els seus racons d’un públic
atent i afalagador, el músic va sortir amb la seva clàssica camisa de topos a joc amb el seu únic pedal. La mítica Stratocaster també de topos la va reservar per a moments concrets del concert. Tot i que la
seva guitarra en tot moment va sonar a un volum superior que la resta
de la banda ?una de les marques de la casa?, Buddy Guy no ofega els
seus músics. Un quartet que va funcionar amb precisió i que va
demostrar que a la sala Apolo sonar amb nitidesa i volum també és
possible. Després de deixar anar de cop i volta un Hoochie Hoochie Man
(Willie Dixon) d’aquells que tallen la respiració, Guy va basar el
concert principalment en peces alienes i va deixar de banda el seu
propi repertori.

En lectures com la de I’ve got dreams to remember, d’Otis Reding la seva veu s’acostà als soul més sedós, va crear fructífers diàlegs amb el piano sota les notes de Muddy waters, va atacar salvatgement el clàssic Mustang Sally i es va acomiadar amb un Fever i amb un Voodoo Chil de Hendrix de traca i mocador.

Però Buddy Guy amb el temps també ha anat guanyant en la seva faceta de showman
perquè se sap una icona viva i respectada que juga a la provocació i
que també sap oferir espectacle amb la guitarra amb efectes com ara
tocar-la amb les dents, beure en una tassa sense tallar el solo de
guitarra i desaparèixer de l’escenari per plantar-se amb la seva
guitarra sense fil al primer pis i va ser aclamat per l’atapeïda
platea. Deixant de banda aquests moments més populars i festius, quan
sonava la guitarra calia quadrar-se davant de l’evidència d’estar al
davant d’un dels músics més influents del blues.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 7 de juny

Smashing Pumpkins, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 31 de maig de 2007

Ha de ser molt dur haver de treballar al costat de Billy Corgan i les seves manies, però fer sortir al teu guitarrista amb aquesta fila davant de milers de persones és arribar a extrems humiliants i a l’escarni públic.

Frankfurts o gossets calents: s?han acabat el trossos de pa ressec amb una trista salsitxa al mig. Volem que s?institucionalitzin les paradetes dels frankfurts del PS amb la seva capa de ceba fregida, tres salses i el pa torradet (Fest Food, es deien?) en tots els festivals. Només que rebaixin el preu de 3,50 euros i muntarem el seu club de fans. Eren molt bons o a segons quina hora de la nit ens ho mengem tot?

Cerveses: Ja ho pot patrocinar Estrella, Heineken o San Miguel, que el que surt dels sortidors no arriba a la categoria de suc de civada.

Gofres: A qui se li va ocórrer la idea de que els gofres no només podien ser un aliment si no un aliment oficial present a tots els festivals? Les autoritats sanitàries haurien de prendre cartes i tallar de sec aquest atemptat a l?olfacte.

Gorres i barrets: Fins a un model ?Port Aventura? el podem acceptar encara que només per protegir-se del sol. El del senyor de la foto i el del que he penjat al fotolog són senzillament depriments però encara ho són més els d?arlequí de coloraines que es veuen en altres festivals (al Primavera Sound no tant, que allà el públic és de disseny).

Zona VIP: Que no es perdin els bons costums ni les bones maneres.

Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 30 de maig i 1 i 2 de juny

Doncs això és només una petita mostra del que ha estat aquest Primavera Sound. Al darrera queden moltes hores de són perduda, molts concerts, molta música i molt mal de peus. Per davant en queda milers de fotos per editar, revisar, organitzar i catalogar, arreglar la moto que se’m va quedar tirada la nit de divendres i estar una estoneta amb els nens.

Gràcies al Primavera Sound per haver confiat un any més en mi per encarregar-me de les fotos i gràcies a la Maricruz pel seu ajut impagable.

I amb el Primavera queda inaugurada la temporada de festivals. Aguantaré?

Si algú vol alguna foto més o cap grup que m’hagi deixat, només ho ha de demanar i obrirem la secció de cromos sol·licitats.

Wilco, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 2 de juny

The Long Blondes, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 2 de juny

Blonde Redhead, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 1 de juny

The Durruti Column, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 2 de juny

A Vinni Reilly li calen uns bistecs de més.

Standstill, Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 2 de juny