El diumenge 12 de novembre de 2006 i amb el títol "Majestuosa tragicomèdia", l’ AVUI publicava la crítica extensa de Xavier Roca sobre The Queen. Roca remarca que Frears, cronista de les classes populars i immigrants (..) se n’ha anat en aquesta ocasió a l’altre extrem de l’arc social, en endinsar-se al cor mateix de la
L’apartat d’aquest bloc que anomeno ALTRES VEUS i recull crítiques i articles d’interés, que s’han publicat en català a la xarxa o en diversos mitjans de comunicació, el vaig actualitzant a mesura que m’és possible, de manera que els post penjats anteriorment al bloc els vaig ampliant. Així, a les darreres hores he actualitzat els d’ El laberinto del fauno, el
Un telefilm sumptuós és el títol de la crítica que Àngel Quintana ha escrit ran de l’estrena al cinema del producte espanyol Los Borgia (EL PUNT, dt 10.10.2006). D’entrada, el crític gironí l’emmarca en la impotent tendència grandiloqüent de les cadenes televisives hispanes (TV3 inclosa) i la consegüent frustació que genera en el públic. A continuació,
La degradació de la comèdia nord-americana, aquests darrers anys, ha estat espectacular, diu Víctor Alexandre a la crítica que publica al seu bloc (VÍCTOR ALEXANDRE, dv 27.10.2006), en començar a parlar de The devil wears Prada. "On ha anat a parar la comèdia intel·ligent?" es pregunta Carlos Losilla, al títol mateix de la seva crítica
El dia 1 de desembre de 2006 s’estrena la nova pel·lícula de Marc Recha, Dies d’agost. Per anar fent boca, podem visitar-ne el web: www.diesdagost.com Força complet, hi trobem un ampli recull de crítiques, el tràiler, fotografies, videoclips, sinopsi, etc. També podem trobar-ne informació, per descomptat, a www.totcinema.cat
Embalat, escric aquestes quatre ratlles sobre The Queen, d’ Stephen Frears, tot just acabat d’arribar del cine. Reconstrucció, en clau irònica, de la setmana crítica que va passar la monarquia britànica, ran de la mort de Diana de Gales, The Queen resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme mediàtic, els caps de premsa, la
Friso per anar a veure Ficció, la nova pel·lícula de Cesc Gay, i poder parlar-ne. Mentrestant, permeteu que comenti un xic la presència de la llengua catalana en la versió original d’aquest film, el que se’n deriva i la significativa manera com balla el títol de la pel·lícula, que ara es diu "Ficción" (en castellà), ara "Ficció" (en
Aquests dies, se’m fa difícil escriure (de cinema) al bloc. Una vegada més (i ja no crec que n’hi hagi cap més), la política dels partits al Principat de Catalunya m’ha deixat perplex, fora de joc. Després del que havia passat amb l’Estatut, em pensava que no em quedava cap mena de confiança en els partits;
Andrew Niccol, el director de la fantacientífica Gattaca (1997) i de l’antiarmamentista Senyor de la guerra / Lord of War (2006) i guionista de la magnífica El show de Truman / The Truman Show (Peter Weir, 1998), està preparant una pel·lícula sobre els darrers anys de la vida de Salvador Dalí. Segons sembla, adaptarà el
Ahir vespre escrivia l’article sobre l’ultim film de Martin Scorsese i vaig haver de consultar IMDB. La vista, com sempre que hi entro (i hi entro molt sovint), se me n’anà a l’apartat “Movie and TV News”, per si hi havia res de nou (abans de consultar a l’arxiu el que m’interessava) i la mirada se m’hi
De la figura de Judes en la filmografia d’Scorsese i en particular en aquesta obra sobre la traïció que és Els infiltrats i del que aquesta pel·lícula té de reflexió sobre la fi de la moralitat en la societat contemporània, en parla Àngel Quintana a la seva crítica publicada a EL PUNT (1 de novembre de 2006),
Amb un guió voluble, que tant pot anar cap aquí com en direcció contrària i si (li) convé el fa avançar de gairell, Martin Scorsese condueix Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / Il bene e il male amb un talent fenomenal, com el genial malabarista audiovisual que és; amb una força impressionant, gràcies al
Imma Merino titula així la seva crítica d’ Scoop: "El cineasta que es diverteix fent de mag" (EL PUNT, dilluns 30 d’octubre de 2006). Comenta Merino que Woody Allen sovint ha fet present d’una manera o altra el cinema com a il·lusió i com un dels recursos ha estat el món de la màgia. Repassa les pòlvores
Ara ho entenc! Finalment he vist Scoop, de Woody Allen, de la qual hi havia qui me’n parlava com a comèdia simpàtica, mancada de pretensions, volgudament lleugera i, alhora, hi havia altra gent (de qui també solc tenir en consideració els seus comentaris) que me la deixaven força galdosa: un Woddy Allen acabat, que es