Club 7 Cinema

Aquests dies, se’m fa difícil escriure (de cinema) al bloc. Una vegada més (i ja no crec que n’hi hagi cap més), la política dels partits al Principat de Catalunya m’ha deixat perplex, fora de joc. Després del que havia passat amb l’Estatut, em pensava que no em quedava cap mena de confiança en els partits; però es veu que encara no m’havien escurat prou les restes de la bona fe que, fins fa uns mesos, jo traginava candorosament. Ja vaig anar a votar a contracor i vaig prendre l’opció que menys angúnia em feia, de manera que no em puc sentir ni "traït" ni "decebut" del que ha passat després, només que faci un xic de memòria. I tanmateix, no me’n sé avenir. Subscric totalment el mail obert que Vicent Partal ha publicat a Vilaweb avui, dia 6 de novembre de 2006. Ara bé, em sembla absolutament i peremptòriament imprescindible que tots plegats recuperem el que Partal deia en un altre mail obert, just el mateix dia de les eleccions i del qual remarco: "…es posaran a filar pactes i a triar presidents. Però no oblidéssem que hi ha vida més enllà dels partits polítics, i que tots tenim una responsabilitat concreta sobre la marxa del país. Ells treballaran, però nosaltres també ho hem de fer. Amb més força que mai, segurament, perquè la societat civil (com en diuen) ha de saber, hem de saber, dissoldre aquest ambient de decepció que ens envolta i obrir una nova fase, un punt a part. (..) Contra el desànim és una bona medicina recordar d’on venim. Recordar el país capolat dels moments més difícils i ser conscients de la feina de generacions de persones que tant s’han escarrassat per tirar-lo endavant. Recordar la il·lusió, el somni i les frustracions del passat i reconèixer allò que ens ha estat llegat. La nostra responsabilitat és exactament de continuar la cadena: que no es trenque. Fer-la anar endavant. Això, ho farem avui amb el vot i demà amb la feina." (V. PARTAL, mail obert, Vilaweb, 01.11.2006).

No ens podem permetre el desànim. He estat navegant per blocs i fòrums: la patacada és fenomenal. Fins en els que celebren el Tripartit 2 (no siguem sectaris, llegim-ho tot atentament). A mi, més que el resultat final, em dol el procés, les formes, que la política de politburo s’imposi, que es venguin tan barats els grans conceptes… En fi, no vull posar llenya a cap foc, el que m’interessa ara i aquí és que no oblidem que el país és de tots, no tan sols d’uns quants, que hi ha una feina que ningú no (ens) la farà. Amb Tripartit 2 o amb Sociovergència, no oblidem que tots teníem, tenim i tindrem una feina a fer. No val deixar-nos arrossegar pel desànim.

Evidentment, estic escrivint això per a convèncer-me’n, gairebé com una reflexió sobre la marxa i en veu alta. Us deia en començar que, aquests dies, se’m fa difícil escriure (de cinema), entre altres coses perquè fins pot resultar frívol. La millor manera de plantar cara, però, és reprendre la feina i, per tant, ja em perdonareu si ho trobeu sobrer, que escrigui de cinema també ara; però jo segueixo i seguiré aportant continguts cinematogràfics en català a la xarxa, continuo i continuaré exposant les modestes reflexions que, sobre la vida mateixa i sobre el nostre món, em faig a partir de l’experiència de veure una pel·lícula, comento i comentaré les qüestions entre cinema i llengua, recullo i recolliré el que altres escriuen en la nostra llengua, de cinema… Just tot al contari que alienar-me, m’arromango, que la feina se m’apilona!