Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Ara ho entenc! Finalment he vist Scoop, de Woody Allen, de la qual hi havia qui me’n parlava com a comèdia simpàtica, mancada de pretensions, volgudament lleugera i, alhora, hi havia altra gent (de qui també solc tenir en consideració els seus comentaris) que me la deixaven força galdosa: un Woddy Allen acabat, que es repeteix… Com deia, finalment l’he vista i entenc perfectament la divisió d’opinions. O més ben dit, l’absoluta unanimitat (sí, unanimitat) en el fet que el got està com està, encara que la percepció sigui paradoxalment ben contrària: per a uns mig ple; per als altres, mig buit. I goso suggerir que aquesta valoració diversa té moltíssim a veure amb l’estat d’ànim i predisposició amb què ens hi hem assegut uns i altres (com sempre, però en aquesta ocasió, encara més).
A mi, Scoop m’ha resultat una comèdia pansida, que m’ha arribat a ensopir. Mastegades, les sortides humorístiques tenen una gràcia de sobres coneguda i, més que provocar-me cap rialla, m’ha semblat que Woddy Allen hi feia l’ullet a la seva pròpia filmografia. La trama de misteri, que podria ser ben bé un pretext, no és gens secundària i, en canvi, resulta totalment previsible (en la línia maldestra de Lladres d’estar per casa / Small time crooks / Granujas de medio pelo / Escrocs mais pas trop / Criminali da strapazzo ). Tanmateix, hi ha un parell o tres d’aspectes que m’han cridat positivament l’atenció, en aquesta pel·lícula: una reflexió sobre el demiürg, el neguit d’Allen per salvar la ufanosa Scarlett dels mascles esplendorosos de què s’enamora i alguns moments aïllats de cinefília.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Tot i que no sóc especialment dotat per a copsar els jocs cinèfils, no m’ha passat desapercebut el got de llet amb què Scarlett Johansson entra a l’habitació on l’espera un Hugh Jackman que segurament ja s’ensuma alguna cosa rara en la noia. El record a l’Alfred Hitchcock de Sospita / Suspicion / Sospecha / Soupçons / Il sospetto esdevé subtil i alhora ostensible. I de fet l’homenatge al mestre del suspens (anglès i Scoop està filmada i ambientada a Anglaterra), Woddy Allen el completa també indirectament, a través d’una certa evocació de Secret rere la porta / Secret beyond the door / Secreto tras la puerta / Le secret derrière la porte / Dietro la porta ciusa, intriga psicològica de Fritz Lang, en la vena hitchcockiana. Aquella cambra al sòtan, on només Hugh Jackman hi hauria d’entrar perquè és l’únic que n’hauria de saber la combinació; aquella cambra que, rere la porta tancada , potser amaga el secret d’ Scoop… Els referents, Woody Allen els segueix treballant bé, amb un gran respecte al magisteri dels clàssics.
Arriba un punt, a Scoop, que el personatge interpretat per Woody Allen pateix pel que incorpora la ufanosa, innocent i atractiva Scarlett Johansson. La noia corre perill, pensa ell. "Els ulls et fan pamapallugues i no et deixen veure les coses", li ha dit (més o menys) a ella, quan l’ha vista encisada i rendida als encants masculins de l’aristòcrata jove i ben plantat a qui dóna vida Hugh Jackman. Me n’adono que al film anterior de Woody Allen, Match Point, la mateixa Scarlett Johansson també incorporava una mossa esplèndida perillosament encegada per la bellesa d’un altre mascle jove i criminal: Jonathan Rhys-Meyers. Així doncs, sembla evident que l’avi Woody, freudià impenitent, està reconduint una de les seves dèries sexuals cap el neguit per la innocència femenina davant la soterrada i inclement violència masculina. Tant és així que, si a Match Point no apareixia en pantalla, a Scoop el cineasta es posa davant de la càmera i, després de mantenir-se en una posició secundària, esdevé el protagonista del film la breu estona que precisament brega per desemmascarar el bell monstre que li ha captivat la "filla".
Certament, el mag que interpreta Woody Allen mou els fils del relat durant la seva particular investigació sobre l’última víctima de l’assassí del tarot; però plantegem-nos qui els mou a la resta de la pel·lícula. En primer lloc, el periodista mort, Joe Strombel (Ian McShane), que es capbussa en l’aigua de la llacuna Estígia i, tot apareixent-se fugaçment en un espectacle de màgia, empeny Sondra (Scarlett Johansson) cap a la recerca de proves sobre el criminal. A continuació, és Sondra que, delerosa per aconseguir la primícia, fa els passos agosarats cap al presumpte assassí; però el Woody Allen guionista només li’n deixa les ganes: la noia, que no ha vist cap fotografia clara de l’aristòcrata, es confon i no se’n surt, mentre el seu company de fatigues, el mag (precisament, Allen), li aconsella que no s’hi emboliqui. Però la mossa no desisteix i la pel·lícula ha de seguir, llavors el guionista proveeix la solució en forma de destí: la piscina serà l’indret i la circumstància en què Sondra entrarà en contacte amb Peter Lyman (Hugh Jackman), l’aristòcrata, i a més, al noi li farà peça i la convidarà a una festa que (oportunament) té son pare organitzada pel cap de pocs dies. Com si ironitzés amb aquesta mena de "miraculoses" solucions de guió, el mag (precisament, Allen) hi gasta delirants ratlles de diàleg, amb què de forma maldestra intenta fer surrealment versemblants les situacions.
La mà del guionista ha d’intervenir-hi notòriament més vegades perquè el relat de misteri avanci i ho fa a través del fantasma del periodista mort, Joe Strombel. No s’està el mateix Woody Allen d’ironitzar-hi, fent que un dels cops aparegui exitosament davant el públic de l’espectacle d’Splendini, el mag (precisament, Allen): "oh, si sempre hi pogués comptar, seria meravellós (per a l’espectacle)!" diu el mag a Sondra. I és cert que n’abusa, de les aparicions del fantasma, quan li convé; però, llevat de la primera i de la que els revela una combinació clau (16-12-21), la resta són gairebé irrellevants. Jo em pregunto, doncs, per què hi insisteix tant el Woody Allen guionista: és que potser vol dissimular el que òbviament resulta un fàcil recurs de guió o, just al contrari, vol emfasitzar-ho per remarcar el paper del demiürg?
Quan és el mag qui agafa les regnes de la narració ho fa (com després se’ns acaba dient), d’acord amb el que li ha assenyalat el fantasma; però en el present fílmic és al mag a qui veiem moure’s, raonar, anant amunt i avall, trucar… I quan desapareix sobtadament, qui li pren el relleu és Peter Lyman, l’aristòcrata, que du endavant la seva peremptòria acció final. Passa, però, que havent desaparegut el mag (precisament, Allen), la demiúrgia no li ha de sortir necessàriament bé a Peter… Oimés quan els fantasmes del periodista mort i ara també el del mag poden fer que el guionista li reservi una sorpresa inesperada, fruit d’un evident error en el plantejament de la seva "acció final".
A l’epíleg, l’atabaladora xerrameca de showman engalipador que ha gastat el mag (precisament, Allen) segueix, perquè el demiürg persisteix enllà del destí que ha reservat a la seves criatures. Si al pròleg hem vist el caràcter irreductible d’un intrèpid periodista de soca-arrel (i, per tant, la permanència de trames que reclamen ser treballades), al final, Woody Allen exposa el caràcter artificiós, entabanador, de les ficcions que exploren (i exploten) aquestes mateixes trames.
En el primer espectacle de màgia que li veiem a Splendini, es fa evident la cara de sorpresa del mag (precisament, Allen) davant els aplaudiments i l’entusiasme del públic pels seus números de prestidigitació. Segurament, la mateixa sorpresa que experimenta davant l’èxit de pel·lícules basades en guions engalipadors i efectismes tan llampants com el ram de flors que candorosament se li desplega de l’interior del seu prodigiós barret de mag…
De passada, aquest novaiorquès que s’ha declarat enamorat d’Europa continua marcant distàncies amb la seva estimada Anglaterra: "un país que està bé, pel Teatre, etc.; però que…" I el però és, a Scoop com era a Match Point, el classisme de la societat. I el que tingui d’excentricitat "les ganes d’anar al revés" (mal sigui exemplificat amb la broma de la conducció per l’esquerra).
De gag, en el sentit d’efecte còmic basat en la comicitat visual, jo només n’hi he trobat un, a Scoop; o, si més no, tan sols aquest m’ha sobtat humorísticament: el mag (Allen), conduint un cotxet petitíssim a gran velocitat, en una ironia de les seqüències d’acció, i que només pot acabar com acaba, anant pel costat de carretera equivocat… Genial! De les seves bromes habituals, de les seves sortides humorístiques ja n’he fet un esment més aviat galdós. Particularment, m’han resultat patètiques les bromes que el mag deixa anar en els ambients d’alta societat; per bé que en retinc positivament el caire irònic que abans he comentat i el fet que es tracti d’autèntiques ficcions delirants enmig de la mentida que representen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí tinc la meva crítica, també present al meu bloc:
http://www.foxoo.net/article.asp?frame=2&jour=E06111312:02&codejournal=00000671
Cadascú pot tenir la seva opinió, és clar.
Un salut,
JULIÁN.