Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / The Departed. Il bene e il male
De la figura de Judes en la filmografia d’Scorsese i en particular en aquesta obra sobre la traïció que és Els infiltrats i del que aquesta pel·lícula té de reflexió sobre la fi de la moralitat en la societat contemporània, en parla Àngel Quintana a la seva crítica publicada a EL PUNT (1 de novembre de 2006), precisament amb el títol "La fi de la moralitat". Permeteu, però, que ara comenti un parell d’altres aspectes molt suggeridors que toca el crític gironí. Dedica un paràgraf sencer al paper que hi juguen els telèfons mòbils: amb l’agosarada lucidesa que el caracteritza, Quintana considera que Scorsese ens proposa també un interessant treball amb el fora de camp que marquen els telèfons mòbils (..) és com si el mòbil es convertís en un nou instrument de la posada en escena, que frena i accelera les situacions, fins al punt de determinar els camins del relat. Realment, una lectura brillant i amb projecció. I l’altra qüestió que vull comentar és la fascinació (d’Scorsese) pels recursos estilístics del thrillers asiàtics. Això em sembla de debò molt important, potent. Vés per on, ara m’adono que Scorsese fóra el cineasta més adequat per assumir la versió nord-americana d’Old Boy, el film del sud-coreà Park Chan-wook sobre culpa, venjança i expiació, que admiro moltíssim. Novament, podem compartir o no l’opinió del crític respecte la pel·lícula (això, a la meva manera de veure, té un interés secundari); allò que importa és que les seves reflexions ens siguin útils, que ens permetin aprofitar l’experiència d’haver vist una pel·lícula i d’haver llegit una article, perquè una i l’altre són intel·ligents i prolífiques.
Trobareu sencera, la crítica d’Àngel Quintana, clicant aquí: Scorsese/Quintana
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Feia temps que no veia una història tan ben filmada, amb un domini absolut de tots els recursos narratius necessaris per explicar uns esdeveniments laberíntics, amb actors excel·lents… diu Carlos Losilla, a la seva crítica publicada a l’AVUI (diumenge, 29 d’octubre de 2006). Tanmateix, Losilla emmarca Els infiltrats en els thrillers que, sobre la màfia, ha fet anteriorment Scorsese i en el tradicional discurs d’aquest cinesta sobre el Be i el Mal. I considera que s’ha quedat a mig camí, que volia trascendir el punt de partida (thriller sobre la màfia) i reconvertir-lo en una proposta molt més abstracta; però s’ha quedat curt a l’hora de reflexionar sobre el tema del doble i la identitat contemporània.
Paga la pena llegir tot el discurs que trena Losilla, clicant aquí: Scorsese/Losilla (Un cop sou a www.avui.cat, aneu a Hemeroteca < 2006 < Octubre < dia 29 < Cultura i espectacles < "Scorsese evoluciona")
Amb el títol "The Departed-Making Of", Judith descarrega contra El infiltrats tota la munició de la seva metralleta crítica, al bloc ESPAIISIDOR.BLOGSPOT. És un bastonada contundent i breu, fins i tot divertida per totes les que deixa anar als actors, al guió, a l’americanització del producte original… No hi estic d’acord, però m’ho he passat bé llegint-lo. Us el recomano. Potser, deixeu-m’ho dir, en allò que més m’avinc amb Judith és en el que diu de Jack Nicholson. A mi en Nicholson m’agrada, el defenso habitualment de les acusacions d’histrionisme, quan prenen el caire de negació del seu talent interpretatiu; però aquí, a Els infiltrats em sembla que s’ha equivocat de pel·lícula, en Nicholson. En el seu rol de gàngster diabòlicament cínic, s’ho pren caricaturescament, com si fos el dimoniet entremaliat que feia anar de corcoll Cher, Susan Sarandon i Michelle Pfeiffer a Les bruixes d’Eastwick / The Witches of Eastwick / Las brujas de Eastwick / Les sorcières d’Eastwick / Le streghe di Eastwick.
Podeu enllaçar amb el bloc de Judith, clicant aquí: Scorsese/Judith (un cop sou al bloc, busqueu l’article "The Departed-Making Of")
Actualització (13.11.2006)
Al seu bloc, VÍCTOR ALEXANDRE es manifesta entusiasmat per aquesta nova pel·lícula d’Scorsese i, d’entre les seqüències magistrals, en destaca la de la trobada entre Jack Nicholson i Matt Damon al cinema porno (realment, plausible).
Podem llegir-la, clicant aquí scorsese/alexandre
Actualització (23.12.2006)
"Elogi de la virtut" titula Toni Vall la seva crítica d’ Els infiltrats (Benzina núm. 10, desembre de 2006). Comença plantejant el caràcter absurd d’una pregunta ja tòpica com Quina és la millor pel·lícula de Martin Scorsese? Explica que, tot veient Els infiltrats, ha tingut la sensació de ser davant d’un enlluernador exercici de virtuosisme, de control absolut de tots i cadascun dels elements que configuren el film, disposats en pantalla amb immaculada perfecció. I, a partir d’aquí, Vall afirma que aquesta pel·lícula ens retorna el millor Scorsese; cosa que, evidentment, celebra amb entusiasme. Tot seguit, després de remarcar el que ve a ser el pròleg d’ Els infiltrats, la descriu amb impressionant contundència: Sustentada sobre un guió de ferro -escriu Vall- (..) és en aparença una història de bons i dolents, de traïcions i fidelitats al límit, però en essència esdevé una lúcida i molt punyent mirada als mecanismes que fonamenten i omplen (buiden) de sentit la societat occidental. I acaba parlant de la depuració argumental, narrativa i formal d’aquest film i de la interpretació dels actors -en destaca la de DiCaprio i, sobretot, la de Nicholson-.
Jo no sé si us passa igual que a mi; però les crítiques de Toni Vall a Benzina em fascinen, molt més que les que li llegeixo a l’Avui. Suposo que deu ser cosa de l’espai de què disposa -sempre més gran a la revista que al diari- i, sobretot, de la mena de pel·lícules de què pot escriure al diari. Dit això i centrant-me en la crítica d’ Els infiltrats, hi estic força d’acord, per bé que en discrepo pel que fa a la valoració dels actors -de Jack Nicholson, no coincidim en absolut, en aquesta ocasió- i no tinc pas tan clar com ell que Scorsese no faci concessions a l’espectador, així com li discutiria fins a cert punt la saviesa narrativa que Scorsese fa ostensible a la pel·lícula -pels motius que vaig exposar a la meva crítica, que podeu recuperar clicant aquí: Infiltrats / Vador
L’apassionant crítica sencera de Toni Vall, sobre Els infiltrats, la podeu llegir a la pàgina 29 del número 10 de Benzina (desembre 2006)
Actualització (18.02.2007)
Per en Pere Meroño (bloc Pere Meroño, 05.12.2006), Els infiltrats és un film trpidant. Negre, no. Negríssim. L’últim i un dels millors Scorsese. Magnífics en Leonardo DiCaprio, en Matt Damon , en Martin Sheen. Inenarrable. Incommensurable en Jack Nicholson. Una pel·lícula amb majúsclues. Forta. Ferma. Ferrenya. Vibrant. Amb un rock dur, duríssim, acompanyant les escenes més epidèrmiques i sagnants. I acaba amb una simpàtica recomanació a la "western": jo de tu, no me la perdria, foraster!
L’article sencer de Pere Meroño, al seu bloc, clicant aquí: Els infiltrats · Meroño · Peremerono
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una vegada més he de reconèixer que l’Àngel Quintana dóna en el clau, i tot i que no m’hagi apassionat Infiltrados, comparteixo moltes coses de les que diu. Menys això dels mòbils, justament és un dels elements del film Hongkongès, no hi veig que Scorsese hi hagi fet cap nova aportació. Més aviat em sembla que Scorsese, respecte Infernal Affairs, el que ha volgut és superar la trama estricta -la que funciona al milímetre- i trascendir amb les reflexions morals tan típiques del seu cinema, però com diu en Losilla, s’ha quedat curt (molt curt, afegiria jo).
Jo parlo amb ironia d’Infiltrados, ja saps que el cine oriental i aquesta peli en particular són el meu fort, i em costa ser imparcial en aquests casos.