Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: The Queen / La reina / La regina
El diumenge 12 de novembre de 2006 i amb el títol "Majestuosa tragicomèdia", l’ AVUI publicava la crítica extensa de Xavier Roca sobre The Queen. Roca remarca que Frears, cronista de les classes populars i immigrants (..) se n’ha anat en aquesta ocasió a l’altre extrem de l’arc social, en endinsar-se al cor mateix de la monarquia. Tanmateix, en la ironia amb què ho tracta el cineasta, el crític hi veu la petja del que ja va fer amb l’aristocràcia a Les amistats perilloses. Molt interessant em sembla el que Roca anomena el gust per la quotidianitat en personatges com la Reina d’Anglaterra o el premier britànic: efectivament, veure’ls a la cuina de casa o al llit els baixa a la categoria de mortals i Frears hi juga, tant per descriure els origens diguem-ne populars de Blair (capaç d’anar amb samarreta esportiva mentre gestiona casolanament afers d’estat), com hi juga per anar rebaixant el caire "celestial" de la institució monàrquica. L’esment que el crític fa de Sí, ministre resulta absolutament pertinent, pel que The Queen té de corrosiva ironia sobre les interioritats del poder. I, evidentment, parla dels actors. I…val realment la pena llegir-ho!
Podem llegir-ho, clicant aquí: frears / roca (un cop al web de l’Avui, Hemeroteca > 2006 > Novembre > dg 12 > Cultura i espectacles > "Majestuosa tragicomèdia")
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Arran de l’estrena de The Queen, el mateix diumenge, dia 12, i en l’àmbit d’opinió del diari, EL PUNT va publicar l’article del periodista i professor de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, amb el títol "La presa del poder per Tony Blair". Un títol no gens anecdòtic ni posat a la babalà, sinó totalment lligat al de la pel·lícula de Rossellini La presa del poder per Lluís XIV, a partir de la qual parla de la posada en escena com a eina i estratègia dels poderosos. Quintana no fa cap mena d’exhibició pedant de coneixements, sinó que ens aporta una pregona reflexió sobre decadència de la monarquia britànica atrapada en una concepció del poder basada en la ritualització escènica i, alhora, sobre com Tony Blair, durant la crisi per la mort de Diana, entén que els mecanismes de presa del poder no passen ja per la ritualització teatral, sinó pel control dels mitjans de comunicació.
Us en recomano vivament la lectura, clicant aquí: frears / quintana
Actualització (14.11.2006)
També a EL PUNT, però dilluns, dia 13 de novembre de 2006, Imma Merino hi publicava la seva crítica, "Retrats d’una reina en temps de crisi". Amb aquest títol, la pel·lícula, que Merino considera com el retrat modern d’una reina, la lliga contrastadament amb el quadre ancien regime que un pintor tradicionalista fa a Isabell II d’Anglaterra, a la primera seqüència del film. Interessant, intel·ligent, elegant, divertida i a vegades punyent són alguns dels elogiosos adjectius que atorga a The Queen.
Podem llegir-li la crítica sencera, aquí: frears / merino, de la qual remarco l’afirmació que Blair intervé per ajudar la reina, conscient que forma part del mateix sistema de poder. No en comparteixo, en canvi, la contundent conclusió que aquest és un film monàrquic. A la meva manera de veure-ho, Frears es carrega diàfanament la monarquia. Cosa molt diferent és que, un cop la desposseeix del caire "celestial", un cop en diboleix l’embolcall artificiós i redueix Isabel, Carles i família a l’estadi de gent de carn-i-ossos, es mira Isabel des del punt de vista humà, com a ésser arrossegat per la Història. Frears, en aquest punt, juga hàbilment a enfocar-ho a través dels ulls de Blair, perquè és certament una mirada "gatopardesca"; però manté el contrapunt distanciador i crític de la dona de Blair, per aixecar acta de la involució polñitica del jove premier laborista… No és la monarquia el que Frears encaixa, sinó el que Merino anomena el sistema de poder que comparteixen Tony Blair i Isabel II; ho encaixa, des de la ironia, des de la denúncia de les limitacions reals del new labour.
Actualització (23.11.2006)
Judith, al seu bloc ESPAIISIDOR.BLOGSPOT, ha penjat un article sobre The Queen, amb el títol ben explícit de "La reina en sabatilles". Remarca Judith que Frears retrata la família reial britànica i els Blair a partir de les escenes quotidianes, com si fossin una de les famílies que protagonitzen les seves comèdies costumistes. Comenta la reveladora ironia dels diàlegs i és de l’opinió que Blair en surt força mal parat. Destaca la interpretació dels actors i ho acaba, tot entrant amb el respecte que finalment Frears demostra envers la integritat de la reina.
D’entrada, Judith planteja una qüestió més important del que sembla: Només la flegma britànica podria haver fet possible una pel·lícula com La reina -diu-. Aquests dies, molts ens hem plantejat, per exemple, que els espanyols no foren capaços de fer res semblant. I tanmateix, em sembla que Judith l’encerta de ple: és la "flegma britànica" que en marca les diferències. Qualsevol país llatí, per exemple, fàcilment cauria en caricatures menys subtils (a la Toni Albà, per entendre’ns, dit amb tot el respecte per la tasca d’aquest còmic català) i és la finor, l’elegància, la intel·ligència d’una ironia hereva d’una tradició cultural molt arrelada, la que converteix The Queen en una pura delícia.
La lectura de l’article de Judith, clicant aquí: The Queen / Judith / Espaiisidor
Miquel Berga, des de la seva columna a la Contraportada d’ EL PUNT (dg 19.11.2006), també ha parlat de The Queen.
Permeteu que, del seu escrit, en remarqui l’agosarada afirmació que als anglesos, les reines els han provat més que no pas els reis. I encara, una altra de ben audaç, que deixa anar tot parlant del discurs del germà de Lady Di als funerals: una al·locució comparable a la de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cesar… Déu n’hi do, oimés en el context d’un dels pocs escrits que han encertar a remarcar la frase de Shakespeare que encapçala la pel·lícula.
L’article el podem llegir, clicant aquí: The Queen / Berga / Punt
Actualització (23.12.2006)
"El cèrvol" és el títol que Toni Vall ha posat a la seva crítica de The Queen (Benzina núm. 10, desembre de 2006); però de les seqüències en què Isabell II es troba amb el cèrvol, només en parla en fer esment de la fragilitat del personatge, que Helen Mirren i la pel·lícula ens transmeten. I és que Vall converteix l’actriu anglesa en l’eix central de l’article. Tot just en començar-lo, contraposa aquesta superlativa creació de Helen Mirren a la mena d’interpretació amb què Philip Seymour Hoffman va incorporar Truman Capote al film de Bennett Miller -en aquell cas, afrontada des d’una exagerada ambició d’assemblar-se al més possible al personatge real, diu Vall-. Considera que Mirren és el gran valor de The Queen; però matisa que, per a ell, no és pas l’únic valor d’ aquesta pel·lícula, que valora com a notable i de la volada dramàtica i emocional de la qual opina que rau en la relació entre Tony Blair i la reina i no pas en cap altre foc d’encenalls. A continuació, Toni Vall rebat els que han acusat Frears de ser poc crític amb la monarquia, tot preguntant-se si hi havia cap obligació de ser crític i d’on surt aquesta falsament "progre" concepció de l’art, per acabar afirmant que The Queen és la història d’una dona (..) entre l’espasa i la paret… Ara bé, un cop enllestits aquests inevitables comentaris sobre la pel·lícula i el que l’ha envoltada, Vall torna a Helen Mirren i en comenta el que descriu com a magistral composició.
La crítica sencera de Toni Vall sobre The Queen, a la pàgina 30 del número 10 de Benzina (desembre de 2006)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magistral, la Helen Mirren, digne l’actor que fa d’en Blair i tot el repartiment.
Un guió subtil, irònic, intel.ligent i que mostra la complexa personalitat de la Reina d’Anglaterra, tant aviat dura i severa com desamparada i trista.
Una excel.lent pel.lícula. Els britànics son mestres en allò de la subtilesa i l’ironia.