Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / The Departed. Il bene e il male
Amb un guió voluble, que tant pot anar cap aquí com en direcció contrària i si (li) convé el fa avançar de gairell, Martin Scorsese condueix Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / Il bene e il male amb un talent fenomenal, com el genial malabarista audiovisual que és; amb una força impressionant, gràcies al vigor de la seva posada en escena i al caire fibrós del seu dialèctic muntatge cinematogràfic; dirigint els actors maravellosament (sobretot Leonardo DiCaprio), i treballant materials que domina des de fa anys (l’esclavatge de les arrels, la saba violenta de la societat nord-americana, les màfies, el sacrifici…), tot i que ho ha tocat amb més profunditat dramàtica en anteriors ocasions.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Si us interessa llegir-ho, us recomano que ho feu un cop hàgiu vist la pel·lícula
Passada una primera introducció, a càrrec d’un Jack Nicholson diabòlicament cínic, se’ns presenta els dos xicots que, respectivament, s’infiltraran en el clan del gàngter Jack Costello (Nicholson) i en la unitat d’elit policíaca contra la màfia. Se’ns ressegueix ràpidament l’evolució i circumstàncies de cada noi i aquí Scorsese ens deixa aclaparadorament clares les seves regles de joc. Amb un muntatge en paral·lel contraposa ja d’antuvi els dos protagonistes (Leonardo DiCaprio i Matt Damon), sobretot en les seqüències que tant l’un com l’altre són a l’acadèmia de Policia: similar és el temps que els dedica a tots dos, però ben diferent és el temps de la història de cadascun d’ells. En l’estona que Colin Sullivan (Damon) enllesteix l’acadèmia, supera el curs de sergent i escala amunt en el cos de Policia, embalat en una carrera fulgurant, l’altre, el cadet Billy Costigan (DiCaprio), tot just malda per convertir-se en agent i els comandaments d’una unitat especial del cos de seguretat l’assetgen perquè es tregui del cap seguir a l’acadèmia i passi a treballar amb ells, contra el crim organitzat. De Colin Sullivan, Scorsese ens n’esbossa el perfil biogràfic i, sobretot, el vincle paterno-filial amb el gàngster, justament a partir del monòleg introductori de Jack Costello (Nicholson). I de Billy Costigan, és a través de l’assetjament a què el sotmeten els comandaments policíacs que Scorsese ens en documenta els origens al South-Boston, la separació dels pares que li comportà viure amb un peu dins i amb l’altre fora d’aquelles barriades, els vincles familiars amb un factòtum ja mort de l’hampa… Impecable simetria narrativa, presentada amb una asimetria absoluta i confirmada amb el xoc visual entre les trajectòries d’un i altre. En el clímax d’aquesta virtuosíssima, vertiginosa i impressionant presentació de personatges, una sessió de pràctiques de tir: Colin Sullivan desferma la seva arma contra un blanc i, en contraplà, el rostre de Billy Costigan. El cinema és diàleg de plans i entre plans; Scorsese fa que la pantalla esdevingui una molt prolífica conversa audiovisual. Un autèntic plaer.
Al llarg de la pel·lícula, és amb gran agilitat que es passa de la seu policíaca al cau dels mafiosos, del costat dels "bons" als dels "dolents"; gairebé a tó amb les fintes que han de fer contínuament els protagonistes: ara són policies, ara delinqüents, ara treballen al costat de la llei, ara a l’altre costat. I Scorsese segueix jugant amb els diversos "temps": en força ocasions, els plans que veiem en pantalla no segueixen exactament un ordre cronològic, sinó que podem veure seguides coses que han passat simultàniament o fins prèviament (Di Caprio, per exemple, visita Madolyn, que encara no se n’ha anat a viure amb Matt Damon, quan abans ja l’hem vista com hi arribava…). Tot i que em resulta un pèl gratuït, em sembla plausible que s’esborri tant com pugui la relació causa-efecte que sol imposar la succesió d’esdeveniments ordenada temporalment. A Els infiltrats, el temps que interessa és el psicològic, el que pauta la implicació cada cop més embolicada de cada protagonista, els neguits que traginen, les ganes de deixar-ho…
Tanmateix, el guió és capritxós fins a la inversemblança i Scorsese s’hi gronxa. D’entrada, francament, ben boiroses queden les motivacions per les quals Billy Costigan (DiCaprio) accepta d’infiltrar-se a la màfia i passar per tot el que passa: tot just quatre pistes sobre la magre situació familiar i un cert delit de passar comptes, que tanmateix no justifiquen el sacrifici del noi, no ens el fan creïble. Després, en els intents d’enxampar el policia traïdor, resulta que (vés per on!) tot es deixa en mans de… del policia traïdor i (guaita, tu!) la unitat que capitaneja Martin Sheen (que ho sap tot de tothom) resulta que ni es planteja investigar l’investigador (ni tan sols intenten que DiCaprio miri d’identificar amb fotografies el traïdor que ha seguit i vist, si més no, d’esquena; ni que miri les càmeres de video…). I, esclar, quan Scorsese necessita que aquest mateix guió "trampós" li permeti anar fent giragonses més o menys inesperades… no ve d’una i gairebé en fa vint-i-una (ja em perdonareu l’exageració)!
Podem considerar que Martin Scorsese neutralitza la narrativitat del guió, precisament a base de gronxar-s’hi de manera tan hiperbòlica, perquè allò que de debò interessa al cineasta és el drama, el conflicte que viuen els seus personatges. Certament, acaba descrivint-nos una xucladora espiral autodestructiva que els engoleix a tots; retroba així el seu discurs sobre la violència essencial de la societat nord-americana i el paroxisme d’aniquilació mútua a què això els condueix. Tots, siguin oficials de la policia o el gàngster, siguin agents de l’ordre o pistolers, siguin buròcrates o agosarats, siguin delinqüents expeditius o brutals, juguin brut o (si és que això és possible) juguin net, tots tenen motivacions per estar a un costat o altre de la llei o tenir un per a cada cantó; però juguen amb foc i tots s’hi cremen, perquè la cosa no va exactament de "bons" i "dolents", sinó que va de poder, d’armes, de manipulació, d’enganys… La justícia institucionalitzada s’esvaeix, perquè la frontera de la llei s’esborra: ho certifica finalment l’última execució sumària que se’ns mostra, un "acte de justícia" que és autèntica venjança, Talió cent per cent. Ara bé, el drama d’aquests personatges, voleu dir que Scorsese el treballa prou?
Centrem-nos en Colin Sullivan (Matt Damon) i Billy Costigan (Leonardo DiCaprio). Comencem pel primer, aquest noi apadrinat des de petit pel gàngster i que mena una carrera policíaca llampec, tan ambiciosa com paradoxalment posada en perill tothora pel seu vincle amb Costello. Tot i el competent treball interpretatiu de Matt Damon, el personatge no assumeix contradiccions fins gairebé al final, quan s’adona que no li queden sortides i vol deixar-ho. En el delit, mal sigui fugisser, d’esdevenir tan sols un policia o, millor encara, enllestir la carrera d’advocat i començar enllà una "nova vida", hi ha la projecció del que sap que no podrà ser. És just en aquell moment que el conflicte íntim apareix en Colin Sullivan; abans, no. Fins aquell moment, ha estat un personatge maquinal, programat, d’una peça, que juga la doble cara amb un cinisme glacial, es pot dir consubstancial a la seva condició de plançó de l’hampa. I dissortadament, deixat enrere aquell instant "de feblesa", torna a comportar-se igual, expeditivament, per bé que el seu caràcter de supervivent el dugui a eliminar el "pare": en tot cas, un parricidi fred. No, definitivament, en aquest cas Scorsese no n’ha tret gaire profit, no ha tractat a fons la complexitat que el personatge presenta, és a dir, s’ha quedat força en al superfície.
Pel que fa a l’altre (de fet, el protagonista principal), Billy Costigan (Leonardo DiCaprio), arrossega tota la pel·lícula la motivació poc clara que expliqui l’abast de la tremenda opció que pren i, per tant, ens impedeix prou de copsar part dels conflictes interns del xicot. Tot i així, la permanent tensió amb què viu el personatge, l’angoixa que experimenta davant la dilació del cas, les sorpreses que va enduent-se, l’esgotadora rapidesa amb què ha d’esquivar els paranys del gàngster, l’insomni, les necessitats afectives… li donen un notable gruix dramàtic. I Leonardo DiCaprio, en una interpretació sorprenent i pletòrica, hi aporta una àmplia gamma de matisos, lliurant-s’hi generosament, combinant una aparença alhora dura i innocent amb una castigada fragilitat interior, que convoca el sentiment de protecció en els que l’envolten.
Scorsese excel·leix a vincular el present d’aquests protagonistes amb els seus origens. Colin Sullivan (Matt Damon) és fill del South-Boston i això vol dir, metafòricament, afillat del gàngster: unes arrels que l’esclavitzen i de les que no es pot desfer sinó en un delit (inevitablement) fugaç, per molt que tingui una brillant carrera policíaca i un (impossible) futur com a advocat. Billy Costigan (Leonardo DiCaprio) és també fill de South-Boston, però (com reconeix als seus comandaments) la separació dels pares li va fer conèixer una altra part de la ciutat: tanmateix, tria el camí que el du novament a la barriada d’origen, n’exhibeix l’accent dialectal, ha de reivindicar-se’n… Com tots els nois del barri, en la filmografia d’Scorsese.
A Els infiltrats se’ns parla, efectivament, dels orígens que marquen i condicionen, se’ns expliquen tot d’entrelligades històries de sacrifici, mentida i traïció; però, ni en el cas del personatge de DiCaprio, el sacrifici no passa de ser melodramàtic, queda mancat de qualsevol altra dimensió (a causa segurament dels ja esmentats dèficits en la definició del paper). La mentida esdevé simple moneda de canvi argumental, desposseïda de cap aspecte temàtic. I la traïció generalitzada, com a manca de lleialtat i metàstesi de la podridura ètica, queda com el tema de què realment tracta el film. Evidentment, un bagatge força més pobre del que, amb el mateix material, precisament Scorsese podria haver dotat la pel·lícula.
Deixo anotat al final el tema dels telèfons mòbils a Els infiltrats. Omnipresents fins a la saturació, objectualitzen visualment el doble joc de DiCaprio i Damon, es converteixen en elements d’atrezzo amb funció narrativa (intervenen en el plantejament i resolució de situacions)…
Director Martin Scorsese. Guió William Monahan, a partir del de Siu Fai Mak (Alan Mak) i Felix Chong per a Wu jian dao / Infernal Affairs. Fotografia Michael Ballhaus. Música Howard Shore. Muntatge Thelma Schoonmaker. Vestuari Sandy Powell. Productors Martin Scorsese, Brad Grey, Jennifer Aniston, Brad Pitt, Graham King. Coproductors Joseph P. Reidy, Michael Aguilar, Rick Schwartz. Productors executius G. Mac Brown, Doug Davison, Roy Lee, Gianni Nunnari. Producció Warner Bros. (EUA), Plan B (EUA), Vertigo Entertainment (EUA), Initial Entertainment Group (EUA), Media Asia Films Ltd. (Hong-Kong). Repartiment Leonardo DiCaprio (Billy Costigan), Matt Damon (Colin Sullivan), Jack Nicholson (Frank Costello), Martin Sheen (capità Queenan), Mark Wahlberg (Dignan), Vera Farmiga (Madolyn), Ray Winstone (el Francès), Alec Baldwin (capità Ellerby), Kevin Corrigan (cosí Sean), Anthony Anderson (Brown). Durada 2h32
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ho he passat molt bé llegint aquesta excel·lent crítica. Sóc una cinèfila impenitent des de fa molts anys i penso que la valoració d’aquest film no l’hauria pas pogut fer millor.
M’hauria agradat poder firmar-la; la persona que l’ha escrita sap avaluar molt bé allò que ha vist a la pantalla.
Una de les coses que més m’ha agradat de Infiltrados és que el DiCaprio ha tirat per terra la idea que és un actor limitat. Si tots actuen de meravella, aquest nano també i més -només el Nicholson és una mica histriònic, com sempre!- . Penso que a l’inrevés del que ha comentat algún crític, aquest DiCaprio és il·limitat i ens donará sorpreses molt bones.