Club 7 Cinema

Embalat, escric aquestes quatre ratlles sobre The Queen, d’ Stephen Frears, tot just acabat d’arribar del cine. Reconstrucció, en clau irònica, de la setmana crítica que va passar la monarquia britànica, ran de la mort de Diana de Gales, The Queen resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme mediàtic, els caps de premsa, la involució política de Tony Blair, contra la mateixa Diana, el tou del príncep Carles i, per descomptat, contra la institució monàrquica… Tanmateix, defuig el pamflet i s’interessa pel factor humà en els més destacats protagonistes (la reina i el primer ministre), abocant la pel·lícula cap a una mena de Gatopardo anglès (si l’aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia "cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual", aquí es ve a concloure "que tot s’ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual").

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena d’aquesta pel·lícula, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d’Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dóna un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà l’enravenament del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l’hora de representar-la com ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l’energia gairebé juvenil del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l’ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!