Mails per a Hipàtia

Pere Muñoz, de Diari de Balears, i Martxelo Otamendi, director de Berria són tots dos periodistes apreciables. A més són gent elegant, de presència física i intel·lectualment. Diumenge precisament els vaig tenir cadascun a un costat en el míting de CiU a Badalona -Pere a l’esquerra i Martxelo a la dreta …ni que siga geogràfica.

Ahir tots dos van rebre en un míting semblant però de signe diferent. Quan entraven al míting del PSC al director de Berria el van retenir (detenir?) durant una hora mentre al redactor del Balears uns policies l’insultaven i pressionaven per tal que parlara en castellà -pressió que no va fer efecte.

Quan em va sonar el mòbil avisant-me del sidral que anava organitzant-se no me’n sabia avenir. Com a periodista m’és impossible esborrar de la memòria l’entrada de la Guàrdia Civil a la redacció d’El Temps a la recerca de l’Oriol Malló, quan manava Felipe i jo col·laborava amb la revista. Aquells dies Maragall es va negar a interessar-se per la sort d’un grapat de conciutadans que foren torturats, com ha quedat demostrat anys després. Els Jocs Olímpics passaven per davant.

Ara supose que el talante deu passar per davant perquè si no és així no sé explicar-me com és que el candidat del PSC no es disculpa personalment davant dos periodistes que estaven degudament acreditats per a cobrir un acte públic del qual ell era el protagonista (diguem-ho així) i es vant trobar de sobte enmig d’un film surrealista. En qualsevol país democràtic això seria el mínim. Amb la tradició que enarbora el PSOE més val deixar-ho córrer. Protestem. Una vegada més.

Em demanen d’una revista si puc explicar quines són les meues llibreries preferides. Aquesta seria una llista aproximada.

-Barcelona. La Central de dalt, la del carrer Balmes i Laie. També m’agraden de tant en tant Proa, Ona, la Central del Raval i la Catalonia.

-València. Em té fascinat la nova llibreria de la Universitat de València. S’acosta a una catedral. Per supost Tres i Quatre, encara que caldrà veure com queda ara que la porten a El Siglo. I Soriano, que manté el seu encant. La París-València del carrer Pelai continua sent una mina de sorpreses.

-Arenys. El Set-Ciències.

-Brussel·les. Tropismes a Sint-Hubertusgalerijen és poc menys que perfecta. La meua llibreria favorita arreu, ara. També solc passar-me per la FNAC de City 2 i a la Waterstones (Bvd. A. Max), una autèntica llibreria anglesa al centre de la ciutat. Excel·lent.

-París. La FNAC de Les Halles. La millor del món. Mai sé si m’agrada tant per ella mateixa o per tant records com hi tinc vinculats. Però sempre és un plaer.

-Nova York. Les dues Barnes&Noble de la cinquena, especialment la de dalt. I la d’Union Square. I per supost Strand. És una llibreria estranya, bruta i desordenada que em fa vindre claustrofòbia per segons però hi trobes tantes coses allà dins…

L’editor em fa arribar el llibre “Dietari 2003” de Joaquim Nadal. M’agrada devorar dietaris així que m’hi atanse amb ganes. A en Nadal no el conec personalment però per altra gent sé que no és un polític tradicional i d’haver-lo llegit en articles deduïsc que té un bon gruix d’escriptor. Obric a l’atzar i comence a quedar sorprés. Més que un dietari és la trascripció de l’agenda, si és que en gasta. Frases curtes, alguns adjectius excel·lents però molta palla. Hi ha uns pocs detalls polítics curiósos però em deixa pensarós la tranquil·litat amb la qual ell desvetlla fets i opinions d’altres -que supose que els altres esperaven que guardara com a comentaris privats. Hi ha algunes anècdotes que pense que crearan problemes als protagonistes. Els hi fa dir coses que en una xerrada relaxada i tot sopant s’entenen i no tenen cap importància però que posades en negre sobre blanc adquireixen la dimensió d’un excés.

Per exemple trobe l’apunt d’un dinar amb els periodistes Albert Saez i Pere Martí, gent coneguda meua de molts anys, on sembla ser que ells opinen que jo sóc massa radical -parlant al voltant del tema Egunkaria. Més enllà del fet que de radical no se’n pot ser “massa” o “massa poc” (com si estiguérem parlant d’extremista) em sobta que a mi ells no m’han dit mai que em consideren radical. ni són l’estil de gent que crec que vagen dient això alegrement. L’hi van dir de debò? Ho va entendre ell? Se sentiran molestos per la indiscrecció, ara que la veuen publicada en paper? Tant li fa a Quim Nadal que a ells els puga sobtar veure en paper paraules pronunciades en una taula de dinar?

El comentari em deixa fred. Tant m’és. El que em sembla sorprenent és la indiscreció. La de Quim Nadal.

Dada curiosa, amb tota probabilitat relacionada amb l’entrevista de Sala i Martín a Montilla: a Google Vídeo en una setmana s’ha vist tantes vegades el vídeo de VilaWeb TV sobre “El zoo d’en Pitus” com s’havia vist des del mes de maig.

Avise, tanmateix, que en la notícia de VilaWeb TV no s’explica com acaba. :-))

Fa temps que mire d’evitar baixar de Bétera a València en les hores punta de trànsit. Avui no he tingut més remei. Havia d’agafar l’Euromed a temps i he vist l’espectacle que intente evitar. Cotxes i més cotxes. Al poble la situació fa mesos que és escandalosa i es formen cues de diversos quilòmetres en qualsevol direcció. Però és que fins i tot per a accedir al by-pass i els seus tres carrils hi ha cua! i no dic res de l’autopista d’Ademús, col·lapsada des de Llíria. prop de trenta quilòmetres enrere.
Hem intentat evitar l’embús rodant per Godella. Això implica travessa Santa Bàrbera, un turonet des del qual, quan era xiquet, es veia el mar per primer vegada. Ara destaquen els gratacels al voltant del Palau de Congressos, en una imatge de ciutat americana que les llargues cues de cotxes, encara ací, no fan sinó amplificar.
Fa molts anys recorde, amb estupefacció, un col·lapse de trànsit com no havia vist mai a Los Àngeles. Aquesta ciutat californiana és potser l’única del món de la que he fugit, desconcertat pel seu model de vida. Avui València, en l’hora que procure evitar, m’ha començat a semblar una ciutat dissortadament americana. Encara no L.A. però…

Veig per televisió que la portaveu, com a mínim una portaveu, del president d’Israel és dona. Intenta defensar el seu cap a qui la policia acusa d’haver violat diverses dones, fet pel qual demana detenir-lo. Observe que ho fa de forma molt professional. Porta cabells curts i mira molt fixament al davant, metre rossega amb paciència les preguntes abans de respondre-les. Sé el que diu davant el micro però m’agradaria saber què pensa al seu endins. És clar que no ho sabrem mai.

Quan ja som dalt l’avió ens diuen que hem de baixar. Segons sembla un passatger ha facturat la maleta i no ha pujat ell. S’activen els mecanismes de seguretat i tothom fora de l’aparell. Des de la terminal veig com van baixant les maletes de la bodega una a una els policies mateix.
De sobte apareix un senyor que sembla que és el que havia perdut l’embarcament, amb cara d’haver-se perdut, d’haver begut massa o de qualsevol cosa estranya. Sembla molt alterat. De forma ostensible l’aparten a un racó i fa la impressió que li diuen de tot i més. Sobtadament es calma i puja com espantat a l’avió. Pugem els altres al darrera. S’amaga rere un diari mentre un passatger, massa impacient, li diu no-sé-què. Despeguem.
Quan s’apaga la llum de la corretja engege l’iPod i pense que això dels avions cada dia és més pesat. Emilio Cao em calma…

Espere amb ansietat les altres quatre entrevistes de Sala i Martín. Crec que parlar de la que li fa a Montilla sense haver vist les altres és temerari. Només vistes en el seu conjunt es podrà valorar, em sembla a mi, si el relat del dinar amb Montilla és un excès o no…

(PD 17 d’octubre) La Vanguardia publica avui l’entrevista de Sala i Martín amb Mas. No li fa un massatge (que diuen ara), Mas reacciona molt millor que Montilla i segurament, atenent com fa ell les entrevistes, Sala i Martín el podria haver apretat més en algun tema -com ara el seu treball com a empresari. En qualsevol cas em sembla que supera la prova. Veure’m les altres.

L’enrenou que s’ha organitzat amb això del DVD de CiU…

A mi em sembla que no és tan manipulador com alguna gent diu: a la fi explica coses que han passat. En tot cas el film és gratuït en l’agressivitat, excessiu en algun punt, truculent en les expressions i el to. Com tantes coses de tants partits en aquesta campanya tan lletja que estem encarant. Però jo no crec que manipule fets. Els fets són els que són, tot el que hi expliquen ha passat. A Carod el va treure del govern Zapatero quan era només secretari general del PSOE i el Carmel es va enfonsar i Maragall va dir allò del tres per cent que ningú no ha pogut demostrar i el tripartit s’ha barallat entre ell i… Sí que han exagerat la nota i han posat aquella veu de fi-del-món. Però som en campanya, no? En les crítiques tan histriòniques que han fet alguns veig molta hipocresia, la veritat. O és que algú està jugant net aquests dies?

Dit això jo no entenc l’oportunitat d’aquest DVD. Entenc que el DVD està molt ben pensat per a recordar a tothom, i especialment als votants d’ERC que ara dubten si votar CiU, que el tripartit ha existit i que Esquerra va ser decisiva a l’hora de formar-lo. És com un avís. Això ho entenc. Però també és evident que CiU per a governar, si guanya el dia un, haurà de pactar amb uns o altres. I emprenyar a tothom, especialment a Esquerra, no sembla el millor camí.

De fet això és el que em desconcerta. No és que Esquerra estiga fent gran cosa per a suavitzar les seues relacions amb CiU però aquest DVD supose que ho complica tot encara més.

(PD 16 d’octubre a les 15.06). En un dels comentaris hi ha un matís que m’ha agradat i que em serveix per a aclarir el text anterior. Quan jo dic que tot el que explica el DVD “ha passat” no s’hauria de confondre això amb dir “és el que ha passat” ja que han passat altres coses també aquests tres anys que no apareixen al vídeo i que a CiU no els interessa posar de relleu. Efectivament.

He de reconèixer que tinc una sensació ambivalent quan escolte notícies com les d’avui. L’estat francès ha decidit penalitzar per llei la denegació del genocidi contra els armenis, comés pels turcs.
En part m’alegre però en part em sembla un error. Jo no estic segur que siga qüestió de perseguir a aquells que neguen el genocidi contra els armenis o la shoà o l’holocaust dels nazis contra els gitanos. Crec, en canvi, que cal preservar la memòria i difondre tant com siga possible el que va passar -com un antídot. Però perseguir als quatre eixalabrats que neguen les evidències no serà donar-los munició i fer-los màrtirs? No ho sé…

Trobe un article de Phil Bal a ESPN, la gran web d’esports dels Estats Units sobre el doble partit del cap de setmana Espanya-Suècia i Catalunya-Euskadi. Altament recomanable:

“That’s the problem with Spain. It’s in a constant state of denial about events such as the Camp Nou on Sunday. 57,000 people went along, making it a major event. Not only that, it was only surpassed by England v Macedonia at the weekend.

But rather than celebrate the plural nature of the communities within its borders, for the entire week before, Spain’s sporting and political spokesperson, Marca, utterly ignored the whole thing, steadfastly refusing to mention it. On the Sunday, they at last gave it some column inches, on page 23, hidden away with news about the Second Division and the regional leagues. Of course, the game subsequently went out on the two regional channels involved. TVE1 ignored it – which neatly underlines the essential problem.”

[…]

“Should these two communities be given official recognition for their football teams? Well, even before watching the vibrant 2-2 draw in the Camp Nou, it’s difficult to see how the process can be stopped. Any glance at Spanish history will tell you that it is the concept of ‘Spain’ as a nation that is far more vague and convoluted than the idea of Euskadi and Catalonia. They were both around long before, as were their languages.”

La definició és sensacional: el problema d’Espanya és que prefereix negar constantment la realitat, en comptes de celebrar la pluralitat. Bona, ianqui. Molt bona.

Volia escriure sobre dos actes preciosos en els quals he participat, divendres a la nit a Sant Medir a Barcelona i avui al migdia a Sant Vicent de Llíria.
Però en arribar a casa, ací a Bétera, ha sonat el telèfon. Des de la redacció em comunicaven la mort d’Anna Politkóvskaya, assassinada a Moscou. Era una dona valenta, una enorme periodista incorruptible. I vivia a Rússia, on Putin li la tenia jurada. L’han mort d’un tret, m’imagine que ordenat per ja sabem qui.

Una volta, a Barcelona, crec que era el novembre de 2002, vaig presentar un dels seus llibres al Col·legi de Periodistes en un acte organitzat pel Pen Club català i després anàrem a sopar, amb el Carles Torner, la Dolors Ollé i altres amics. La Politkóvskaya tenia una apariència física fràgil. Algú li va preguntar si li feia por que la mataren, crec que van dir allò eufemístic de “que et passe alguna cosa” i ella va dir que el que realment li feia por era patir. Va comentar alguna cosa així com que si l’havien de matar esperava que ho feren fàcil i ràpid -comentari que recorde vagament en la literalitat però clarament en el sentit.
Recordant-lo, i en aquest moment de ràbia infinita, només puc esperar que haja estat així i retre-li el meu homenatge públic.

___________

PD.(diumenge 8 al matí)

He trobar l’entrevista que El Periódico va publicar aleshores amb ella. Crec que val la pena ser llegida avui:

“Putin és un racista patològic, un genocida”

Anna Politkovskaia es juga la pell per 400 dòlars al mes, que és el que li paga la revista independent moscovita Novaia Gazeta per denunciar les atrocitats que l’Exèrcit rus perpetra a Txetxènia. Aquest va ser l’aval perquè Movstar Baraiev, el líder del comandament txetxè que va assaltar el Teatre Dubrovka, la reclamés com a mediadora.

–¿Què hi va veure, a la cara de Baraiev?
–No vaig parlar amb ell. Estava dormint. Baraiev consumia heroïna, i el seu humor era canviant. Així que vaig negociar les condicions amb el seu segon, en aquells moments un home més ponderat.

–Va negociar a contra rellotge.
–Va ser difícil. No tenien por. Tenien molt clar per què eren allà. Estaven disposats a morir. Això va crear moltes dificultats en la negociació, que normalment s’estableix sobre el su- pòsit que els terroristes volen conservar la vida. En aquest cas, de seguida ens van dir que la seva vida no entrava en el joc.

–¿Com es pot qualificar l’operatiu muntat per Putin?
–A Putin no l’han frenat mai les víctimes. Encara que sembli que Occident se n’hagi adonat ara, el que va passar al Teatre Dubrovka és idèntic al que va succeir al submarí Kursk. Hi havia vides en joc i no va moure ni un dit per salvar-les. Va optar per mantenir la imatge de no acceptar cap acte de terrorisme.

–¿La lentitud va ser l’únic error?
–No. Ara sabem que va ser Putin qui va decidir personalment llançar aquell gas, tot i l’oposició dels generals de l’Exèrcit. Sabien que hi moriria una quantitat indeterminada de persones, especialment nens, malalts, vells… I s’hi van negar.

–Com a mediadora, sens dubte va ser el pitjor dels finals.
–La tragèdia no s’ha acabat. Comença. Més de 100 persones continuen desaparegudes. Hi ha un bon nombre d’afectats pel gas amb una sang massa semblant amb la dels malalts de càncer. Però el Govern no pagarà una investigació. A més a més, s’està fent neteja ètnica de txetxens a Moscou. Cada dia s’ha d’anar a la policia per reclamar l’alliberament d’algú.

–¿Per què arrisca tant vostè per 400 dòlars mensuals?
–No puc fer una altra cosa. Estic convençuda que ser periodista a Rússia pressuposa el risc.

–Sí. Però 40 viatges a Txetxènia…
–Ho faig perquè no ho fan uns altres. El que passa a Txetxènia no és un combat contra el terrorisme, sinó una matança de civils. Un genocidi. I Rússia ho ha de saber.

–Ha de conèixer l’infern.
–He vist l’exhumació de fosses comunes secretes. La crueltat de la tortura en els mutilats. La inexistència de lleis. Al trepitjar Txetxènia has d’entendre que deixes de ser una persona. Ets un material biològic sense drets i l’Exèrcit pot fer el que vulgui.

–Esculli una imatge de l’horror.
–Recordo un nen que li va prohibir a la seva mare parlar en rus amb mi. Això és més terrible que l’exhumació de cadàvers. Aquest nen és com el que va créixer durant la primera guerra, el 1994, i que després s’ha convertit en Baraiev…

–A vostè la van detenir fa uns mesos. La van amenaçar de violar-la.
–Només vaig corroborar en carn pròpia el que la gent m’explica. Estava recollint informació, l’Exèrcit em va arrestar i va comunicar que estava desapareguda. Dues persones que em coneixien es van arriscar i van trucar a Moscou per informar del meu arrest. Em van deixar anar al cap de tres dies i aquelles persones van ser executades. ¡Els dec la vida!

–Gairebé la perd. Li van muntar un simulacre d’afusellament.
–És una tortura molt estesa a Txetxènia, com el comerç de cadàvers. Però haig de reconèixer que, des d’aleshores, les coses em van resultar més fàcils. Fins aquell moment, els militars m’acusaven d’escriure mentides. Vaig aconseguir tapar-los la boca. Encara que les coses s’han complicat després dels fets del teatre…

–¿En quin sentit?
–La nova llei de Putin prohibeix la publicació de material que doni suport als terroristes, és a dir contrari a les operacions antiterroristes, un capítol en què entra tota informació sobre la població civil. Sincerament, no sabem què fer.

–¿Què vol Putin de Txetxènia?
–Aquesta és la mateixa pregunta que es fan els txetxens. La meva opinió és que Putin és un racista patològic. Odia la gent del Caucas. Està aniquilant una nació.

–I el silenci és espès.
–Tornem a ser el que érem fa 15 anys: un país soviètic amb armes nuclears. Si volen que continuem així, callin i segueixin sent indulgents amb Putin. Si no, ajudin-nos a continuar la lluita per la llibertat.

(Entrevista de Núria Navarro)

Un jutge ha decidit que no hi ha prou amb prohibir les seleccions catalanes i ha decidit prohibir també el vídeo que anuncia el partit Catalunya – Euskadi. No deixa que el passen les televisions.

Som-hi doncs. Pengem-lo en quantes més pàgines millor. Passem-lo en quantes més pàgines millor.

-Marc Belzunces ha tingut la mateixa idea i ha afegit un text explicant com es pot penjar en qualsevol web o bloc
–Josep Blesa l’ha penjat també
-també l’ha penjat La Trappola
-i la Núria Masdeu
-i camizs
-i Club 7 cinema
-i Marcús
-i Joan Puig
-i Saül Gordillo
-i Generació
-i en Xavi
-i Antoni Rigol
-i Oriol Morell
-i Iluro
-i David Figueres
-i Xavier Mir
-i Trencavel
-i Saltenc
-i Diari d’un culer
-i BIC
-i Cat_alunya
-i Mireia
-i Jaume Pros
-i Empordà acció
-i Els papers de Tristany
-i Stent
-i Gustau Navarro
-i Pere Aragonés
-i Amilcar Albert
-i Quim Soler
-i Arnau Cunillera
-i Micaco
-i L’Osservatore Catalano
-i Vilapou
-i L’última llum d’estiu que tardoreja (versió unplugged)
-i Elliot Fernàndez
-i Lobisome
-i Laureà Folch
-i Aventurer
-i, des del Japó, Tobuushi
-i Sofregit
-i la Nuri
-i Miquel Miralles
-i Temps d’incertesa
-i, des de Frankfurt, Núvol vermell
-i a l’Olla de Grills
-i Alenar
-i Des de l’hamaca
-i Pere Cardús
-i Ignasi Llorente
-i Col·lectiu 1707
-i Parlem-ne
-i El cau del drac
-i Pilar Torres
-i Juli Cuéllar
-i Josep Antoni Vilalta
-i Roquet
-i Josep M. Comajuncosas
-i JERC Camp
-i Catalunya 2014
-i El meu dip
-i Jordi Puig
-i desPensaments
-i Futbolcat
-i Xavier Mir
-i Lluís Mauri
-i Ramon de Calasanz
-i Fotoespai
-i Lluís Soler
-i Garraf-On
-i Els uns i els altres
-i Makiavelic
-i Lliure Albir
-i Catalunya 1714
-i Parlem-ne
-i Jaume Lafont
-i Marc Vidal
-i Enric de Vilalta
-i Carrascla
-i Sots feréstecs
-i Anna Peña
-i Columna Macià-Companys
-i siknus
-i Bandera Negra
-i Racó Català
-i La cova de les bruixes
-i Salaí
-i Pau Vinyes
-i Víctor Alexandre
-i La cambra fosca
-i Jestunautre
-i Contes d’Storyville
-i Saragatona
-i El nen de Portici, des d’Itàlia
-i La talaia
-i un bon grapat més…

Rellisc accidentalment “In cosa crede chi non crede”, l’interessant debat entre Carlo Maria Martini i Umberto Eco, publicat originalment a Liberal. Me’l trobe de cara a la biblioteca i obric una pàgina arreu, sense pensar-hi ni esperar cap cosa concreta. Aquests dies em preocupa, m’inquieta, veure la incapacitat de tanta gent per a dialogar i crear en comú -de les religions al món als partits valencians, dels nacionalistes catalans als usuaris d’internet. I l’encerte.

Diu Martini “Non é dunque ancora il momento di lasciarsi ubriacare dalla televisione aspettando la fine. C’è ancora molto de fare insieme”. Això mateix. Insieme.

American Airlines ha anunciat que en els seus vols està prohibit besar-se. La nota no indica amb massa claredat a partir de quin nivell d’intensitat o si simplement no pots besar a la teua dona o als teus fills o a la nina que porta la teua xiqueta o si es tracta de no besar al veí o veïna de cadira si no el coneixes… Diu estrictament que les besades no són permeses.

Ignore si això forma part de les noves regles de lluita antiterrorista que estan transformant completament les normes de vol. Però, en qualsevol cas, em sembla simplement absurd.