Mails per a Hipàtia

Hi ha dies que no puc evitar riure. Ahir El País, el conegut diari nacionalista espanyol, publicava un article a la pàgina 12 sobre les llengües de la Unió que no té desperdici.

Títol: “El español, contra las cuerdas en la UE”
Subtítol (molt significatiu): “La Comisión Europea ofrece para la segunda lengua de Occidente (és a dir l’espanyol…) el mismo trato que para el esloveno o el letón”.

I l’article vos l’estalvie perquè és difícil de creure. La queixa prové del fet que la Unió ha decidit que les llengües de traducció a la sala de premsa siguen l’anglès, el francès i l’alemany i que l’espanyol només siga usat quan hi ha un comissari espanyol.

Cride l’atenció sobre el subtítol. La segona llengua d’Occident és un mètode de càlcul espectacular. De fet encara ho seria més dir la primera llengua de l’Occident continental i catòlic, per exemple. Supose que allò que el redactor (un tal Ricardo M de Rituerto) volia dir és que el xinés o l’àrab són llengües de bàrbars que no ve al cas comptar. Suposició que em queda reforçada en llegir “el mismo trato que para el esloveno o el letón”. Horror! Déu Meu! Com ha pogut passar això? L’eslovè? El letó? Idiomes de pagesots d’una regió petita i marginal que no sé sap perquè forma part de l’Occident -que deu pensar el tal Ricardo.

Sempre he pensat que els espanyols estan molt poc preparats per a la globalització, entre altres motius perquè els costa admetre que la seua és una llengua americana que uns pocs europeus també la parlen.

Acabe de veure l’entrevista que ha fet la Mònica Terribas al conseller Nadal, al 33. I estic indignat. En tres ocasions seguides la periodista ha preguntat al conseller si hi ha cap prova d’això, tan greu, que va dir el president Maragall ahir al Parlament. I no ha aconseguit que diga que sí, ni que no. I mira que ho ha intentat… Però Nadal ha fet voltes i més voltes, ha insinuat ara això ara allò i ha arribat a dir que el rumor circula molt i que és evident que "si es feia això" es feia sense deixar rastre. I què més conseller? Hi ha proves o no les hi ha?

Puc fer un acudit? Una persona li diu a una altra "tu m’has robat el pis, lladre". Ell respon "quina prova tens?". I Nadal diu: "Sí home, ara deixaràs proves…"

Escriu Agualusa: “Sabe o que é um judeu? É alguém a quem lembram que é judeu”. Serviria per a catalão…

The Edge ha tingut una idea excel·lent. Ha preguntat a un notable grup de científics de primera fila en què creuen que no poden demostrar. Normalment els científics són molt cautelosos a l’hora d’explicar les seues creences íntimes. Sempre recorde aquella frase d’Einstein quan li preguntaven què hi havia més enllà: “m’he asomat al precipici i és molt alt…”
Ara hi ha opinions notables. Anton Zeilinger diu que la física quàntica ens ensenya que no hi ha distinció entre la realitat i la informació. Brian Goodwin afirma que la natura i la cultura són fenòmens interconnectats. Alexander Vilenkin creu que l’univers és infinit i Paul Steinhart creu que l’univers no és accidental.
Aquestes, per exemple, són algunes de les intuicions que expressen, de forma molt amena, aquest grup de científics i que podeu llegir a
http://www.edge.org/q2005/q05_easyprint.html

Quan van dissenyar els iPods varen tenir cura de dissenyar també un tipus d’auriculars (en gris i blanc) únics. El cas és que ara em sorprenc algunes vegades mirant si aquella persona que em ve de cara escoltant música porta o no un iPod, a base de mirar-li els auriculars.
No arribe, tanmateix, al nivell d’aquest personatge de Nova York, que fa un mapa de quants iPod es troba pel carrer i on…

Hi ha notícies que em costa molt d’entendre. Sobretot de bon matí. Sembla que a Alemanya hi ha un enrenou notable perquè al zoo de Bremerhaven hi ha unes parelles de pinguins homosexuals. En què consisteix aquesta homosexualitat no ho expliquen però no hi ha discussió al respecte, sembla.
Va i resulta que els pinguins homosexuals no tenen en les seues gàbies cap femella. De manera que el director del zoo ha decidit portar quatre femelles, a veure si els pinguins són homosexuals, diguem-ne per afició o per necessitat. I aleshores alguns grups homosexials alemanys han posat el crit al cel, afirmant que aquesta decisió viola la llibertat sexual dels pinguins…
Caram! i la llibertat a seques no la defensa ningú? Els pobres pinguins viuen literalment en un camp de concentració… Dic jo.

He estat uns dies a Lisboa i he aprofitat per comprar el llibre “Um Estranho em Goa” de José Eduardo Agualusa.  El llibre és fascinant perquè recorre un espai de la Índia que fou portuguès amb aquest sabor estrany dels imperis perduts. És divertit perquè Agualusa és angoleny, profundament africà (un dia quasi se’m mor de pànic en veure un correfoc a Sant Antoni, i ho va justificar amb la por antiga al foc que regna a l’Àfrica…) i escassament portuguès. Però en canvi al seu llibre flota aquesta sensació del temps que tots eren uns. Potser és un dels casos en els que la llengua pesa tant que esdevé pàtria. Ell viu al Brasil, va néixer a Angola, està sovint a Portugal, viatja a Goa i descriu una part de l’Àsia que parlava portugués (Goa, Macau, Timor Leste…)
A Goa avui el portugués és ben bé passat i prou. L’ahir. Un ahir fins i tot decadent que s’escapa a poc a poc, demogràficament. He estat cercant si trobava alguna web de Goa que em portara al món lusòfon de la ciutat i no he trobat res.

Alfred Giner Sorolla ha mort a Vinaròs. Va ser un gran científic i un intel·lectual molt consistent. A Prada de Conflent alguns estius fèiem tertúlia, parlant sobretot de ciència i del país. Recorde especialment un debat que ens va portar a un punt insospitat.
Parlàvem de la SIDA i em va explicar que a ell el varen cridar del govern americà quan la malaltia va començar a estendre’s de manera descontrolada, en aquell temps que ningú no entenia què caram estava passant. Es va formar un grup reduït de científics encarregats de trobar algun fil del qual poder estirar per a identificar quina mena de malaltia era aquella i què es podia fer per combatre-la.
Pel que deia varen treballar mesos d’una forma esgotadora, hores i hores i no hi havia manera de saber res de profit. La frustració era tan gran que ell en una reunió va dir en veu alta el que anava pensant feia temps: i si "això" és el diable? Les mutacions del VIH eren tan desconcertants i novedoses que semblava un fenomen gairebé para normal. Amb el seu bon humor de sempre em va explicar que la pregunta va causar un fortíssim impacte entre els seus col·legues, conscients tots ells de que Giner Sorolla era un descregut.
Sortosament temps després, i gràcies al treball d’ell i de molts altres, es va trobar una explicació gens esotèrica del fenomen i la SIDA ha esdevingut una malaltia crònica a occident, que ja no mata. Per desgràcia no passa el mateix a l’Àfrica o a l’Àsia…

Hi ha gent, editorials, que es dedica a fer petites joies. És el cas de la gent de Campgràfic. Des de València un grup d’amants de la tipografia, va publicant de tant en tant llibres grossos o llibrets exquisits, sempre dedicats a la tipografia i l’art de fer llibres. Per a fulanos com jo, que olorem els llibres en comprar-los, aquests volums són especialment estimables. Ara he aconseguit el darrer: “La copa de cristal”. És un llibretó de Beatrice Ward, publicat originàriament als anys trenta a Anglaterra. La gràcia del cas és que en la impremta els donyets han fet de les seues…

El Papa torna a estar malalt. Cada vegada que ho està em ve a la memòria un llibre extraordinari, que considere que és el millor volum periodístic que he llegit mai. El va escriure John Cornwell i el va titular a partir de la coneguda frase de l’evangeli segons Mateu: “Com un lladre en la nit”. (“A Thief in the Night”)
El llibre intenta narra la mort sobtada de Joan Pau I. I l’opció que agafa el periodista no és la d’intentar esbrinar com va ser sinó la de narrar tot el llarg procés d’investigació que ell va fer. Va parlar amb tothom, pràcticament, i la seua narració acaba deixant un sabor molt estrany i sorprenent. A mi em va fer pensar que no el va matar ningú però que el va matar el Vaticà. És a dir que no hi va haver cap mà executora però en canvi l’estructura vaticana va facilitar la seua mort -conscientment o no.

Això del Carmel, com més hores passen pitjor. A VilaWeb hem fet la prova d’enviar un redactor, l’Enric Borràs, a seguir el tema sobre el terreny, escrivint un bloc. El trobareu punxant sobre el títol "Carmel" a la columna del costat.

Un bloc molt interessant sobre el disseny de diaris: newsdesigner.com