Sorpresa. Sembla que ja fa mesos però jo no me n’havia adonat fins avui. Al dial de la ràdio FM de Barcelona es pot trobar Ràdio França Internacional. Exactament al 105.3
Aquest és el símbol que havien de dur de forma obligatòria, als camps nazis, aquells que havien intentat escapar en alguna ocasió o que havien estat descoberts preparant activitats contra les autoritats alemanyes. El símbol dels més honorables, doncs.
(Si voleu saber més sobre els diferents símbols als camps aneu ací)
Sembla que des d’aquesta setmana (o hauria de dir “des d’esta setmana”?) el Google ja admet cerques de fins a 32 paraules. Uf.
Normalment al Google jo pose sempre tres o quatre paraules al cercador perquè és més fàcil afinar la cerca però no em sé imaginar per a què podria necessitar fer una cerca que incloguera 32 paraules… Algú ho farà servir…
Al 1617 un frare de l’ordre de Sant Agustí, mestre de xiquets al meu poble i de 52 anys d’edat el van condemnar a galera per 10 anys acusat de sodomia.Li deien Mosén Joan Garcia Ferrer.(No saps mai quina sorpresa et trobaràs quan et poses a llegir)
He recuperat, ara en digital, Journey to the Centre of the Earth, un disc de Rick Wakeman que vaig escoltar molt quan tenia divuit o vint anys, si fa no fa.
És curiós el que passa amb la música vella, que fa anys que no has escoltat. La recuperes però mentre vas retrobant compasos que havies oblidat i que reconeixes immediatament al seu costat es despleguen imatges, sensacions, olors, del passat que se sumen al paisatge.
Dies una miqueta atrafegats a Brussel·les. Fred i pluja, com era d’esperar.
Dilluns el president Barroso ens va rebre, una mica de forma improvisada, a un grupet de periodistes. No l’havia vist mai en directe i he de reconèixer que, posicions polítiques a banda, em va sorprendre molt favorablement. Un gran domini de l’escena, una amabilitat a anys llums de Prodi i molta mà esquerra. Ha fe decorar la seua area a Berlaymont amb quadres de pintors portuguesos, procedents de l’apreciable Fundació Gulbenkian. Bons. Realment bons. Fins i tot ens va fer entrar al seu despatx privat per mostrar-nos els seus preferits i va al·ludir a la seua predilecció per Tàpies.
Tot i això el seu càrrec no té gran cosa a veure amb l’art i el cert és que no ho té fàcil políticament. Però em fa la impressió que aquest home podria crear al seu voltant un cert consens o fins i tot un liderat públic consistent. Si el deixen moure’s i no el tanquen, entre tots, dins el renovat Berlaymont. Em diuen, però, que és massa presidencialista. I això a la Comissió mai no ha estat una tendència positiva…
Gates diu, ha dit en unes declaracions als Estats Units, que els partidaris del codi lliure som “una mena de comunistes”. Caram! Què jovenet que em fas sentir! Què et sembla la bandera?
(PD. El símbol de la c al revés és el del copyleft. Algú ha fet un cartell preciós d’estil soviètic, també en resposta a l’amo de Microsoft.)
No puc ni entendre com un personatge públic de la rellevància (por ser vos quien sos) d’Enric d’Anglaterra siga tan ruc de vestir-se de nazi. Ni tan sols com a brometa. En què deu pensar aquest xicot? Fins i tot en el cas que simpatitzara amb els nazis n’hi ha coses que no les pot fer en públic i una és convertir-se en anunci ambulant de l’Afrika Korps.
No sé si ser successor té alguna cosa a veure però el marit de la Letizia també era (ignore si ho és encara) un gran admirador dels nazis.
A ViiPhoto fan un reportatge fotogràfic fantàstic sobre la vida privada de Bush. Està molt ben fet. Però en una de les fotografies resulta que se’l veu posant-se música amb el seu iPod. Oh no! jo que no volia tenir res en comú amb aquest personatge…
Al meu poble els reis arriben en un helicòpter de l’OTAN, de la base que tenim la desgràcia de patir dins el terme. És un bon contrasentit i un exercici consentit de propaganda bèl·lica que sembla haver esdevingut ja una tradició. El mal és que difícilment els pares amb xiquets i xiquetes en edat de fer carta renunciarem al somriure impagable que posen en veure baixar Ses Majestats de l’armatoste aquell. I uns per altres anem fent. Això sí: la meua germana, si li pega, comença a cridar “OTAN No, bases fora!” en el moment que apareix l’helicòpter. Sort en tinc d’ella.
