Avui han ensenyat a París el nou iMac. Molta gent està encantada i troba que és meravellós. A mi no em convenç. Em sembla un pas enrera. L’iMac original o el “florero” eren ordinadors sorprenents, impossibles de confondre amb un ordinador. Aquest sembla massa un ordinador.
…de tota manera està a anys llum de qualsevol Wintel. (Més informació ací)
L’ajuntament de Manresa em va convidar ahir dissabte a fer el pregó de la Festa Major. Evidentment vaig parlar de la Manresa internauta. El pregó el van repartir editat en paper però també en cd-rom per si algun dels assistents volia clicar les adreces que explique. En tot cas el publique també ací.
Després d’un generós dinar l’alcalde, Jordi Valls, em va deixar tafanejar una miqueta la festa i fins i tot em va deixar encendre la mascletà, que allí li diuen tronada. La veritat és que vaig passar un dia molt agradable, tot i que estava una miqueta aclaparat per la responsabilitat. Això de fer pregons no és el meu fort. Només n’havia fet un, a les festes del meu poble. Al final, però, tot anà bé.
Manresa a la xarxa. una nova geografia de la ciutat
Il·lustríssim senyor alcalde de Manresa i membres de la corporació
Autoritats convidades
Senyors i senyores
Quan l’alcalde de la ciutat em va demanar per fer aquest pregó reconec que em vaig sorprendre. La meua relació amb Manresa està molt acotada en les dues dimensions més habituals de la vida: el temps i l’espai. He vingut sovint a la vostra ciutat però més aviat per feina sempre. A casa dels meus amics i companys de Regió 7, a perpetrar diverses conferència i fins i tot en una ocasió que recorde amb molt de goig a rebre un reconeixement, si no vaig errat en aquesta mateixa sala quan eren els anys, més o menys històrics ja, en els quals començava internet.
En bona raó aquests coneixements no em capacitarien per fer un parlament avui. Amb en Jordi Valls va quedar clar, tanmateix i de seguida, que el que volia la corporació és que els parlarà d’una altra dimensió geogràfica que des de fa deu anys ens ve impactant amb força: d’aquesta nova dimensió que en diem el ciberespai. Que els parlara de com es veu Manresa virtualment. De quins són els camins que hi porten. I de quins habitants la transiten. D’això sí que me’n sent capaç. El ciberespai és una ciutat on habite des de fa deu anys i el seu barri català és casa meua. El carrer manresà l’he transitat molt sovint en part perquè ha estat i és un carrer molt actiu i en part perquè quan vagarege i em perc pels carrerons i places del nostre barri internauta hi ha llocs on sé que sempre trobaré alguna cosa nova i interessant. Perquè fa molts anys que hi passen coses.
Ja em permetran que em referisca a Manresa quan vull dir sovint el Bages. Vist des de la consciència global de la xarxa el matís és pràcticament prescindible. Tot allò que pots recórrer còmodament amb una volteta de cotxe en una vesprada és una sola i mateixa cosa. El 15 de maig del 1995 l’Assumpció Maresma i jo vàrem abocar a la xarxa la que era la primera portada de VilaWeb, que en aquell temps la vàrem batejar amb l’horrible nom de La Infopista-The Catalan Highway. Era la primera pàgina d’internet que tenia la voluntat d’aplegar totes les webs que existien al món relacionades amb els Països Catalans, ni que fora d’una manera exageradament vaga i per això vàrem passar unes quantes setmanes recorrent a fons els petits racons de la xarxa encara poc urbanitzada i molt més transitada.
Aquella pàgina ( http://www.vilaweb.com/especials/5anys/indexvell.html ) agrupava, de fet, una seixantena de webs molt primàries, que era tot el que hi havia aleshores, Pràcticament totes o eren d’universitats o estaven vinculades a universitats. I la immensa majoria estaven o bé fetes fora del nostre àmbit geogràfic tradicional -sobretot per estudiants catalans en universitats americanes- o bé fetes aprofitant la infrastructura de les nostres universitats. Amb una altra característica encara, com és que pràcticament totes estaven fetes en les grans ciutats de nostre país, sobretot a Barcelona o a València.
Però val a dir que en aquella pàgina, que és d’alguna manera iniciàtica de la internet catalana, ja hi havia dos espais del Bages: la web de l’empresa Ausa (http://www.ausa.com) , sempre innovadora i la web de l’escola pública Joventut de Callús ( http://www.xtec.es/centres/a8015247/ ), escola aquesta que era absolutament pionera pel que fa a l’ús de les tecnologies de la informació en l’ensenyament. Tant pionera com per poder afirmar que al maig del 1995 aquella escola era l’única del nostre país que tenia una pàgina web pròpia. La tenia a través de Pangea ( http://www.pangea.org/ ), un servidor mític que va donar aixopluc a tota mena de moviments socials i culturals a l’inici de la internet a casa nostra i que avui encara és per mèrits propis un dels punts de referència inexcusables de la mateixa.
Molt poques setmanes després, diria que passat l’estiu, vàrem fer un segon balanç que havia doblat ja el nombre de pàgines fins a unes 120 i entre elles ja figuraven tres vinculades, més o menys, a ajuntaments. Eren les dels ajuntaments de Barcelona i, de nou, Callús (http://www.callusdigital.org/poble/) i la de l’ajuntament d’Alfarràs. Les dues primeres anaven a través de Pangea i la tercera era el fruit de l’entusiasme d’un home que es deia, i es diu, Gabriel Aliana.
És lògic que es pregunten vostés què passava a Callús. Fins i tot és possible que un cert patriotisme local haja quedat tocat amb aquesta referència tant directa. Però l’explicació és ben senzilla: que hi havia un equip amb l’Àngel López, el Ramon Barlam i el Ramon Fons, que al poc temps esdevindria també l’alcalde del poble. Un equip de gent que es preocupava per saber què era això d’internet i com en podia fer ús. Al final les coses són tan senzilles com això: gent que fa feina. Ells, que alguns en deien “els callusnautes”, es van embolicar a través d’i*ERN en intercanvis amb escoles de tot el món i han estat referència al país de la barreja de la telemàtica i l’educació. De tot plegat va neixer Lacenet (http://www.lacenet.org), que avui és un model de xarxa comarcal a nivell internacional.
Aquest repàs de la història, o de la prehistòria, de la xarxa al Bages m’ha servit per entrar en situació. Però, si m’ho permeten, m’agradaria abandonar ja el passat i endinsar-me més en la geografia que no en la història. Com es veu avui Manresa i el Bages en el barri digital català? No ho puc fer, però, sense referir-me un segon a la web d’aquest ajuntament (http://www.ajmanresa.org) i indicar que es va posar en marxa el febrer del 1996, en una època molt iniciàtica encara, i que des d’aleshores ha estat i és una de les referències essencials i més visibles de totes les que confinguren l’espai internauta local. Ara, de fet, hi ha eines que, de forma aproximada i discutible, donen indicis que ens permeten situar l’activitat de qualsevol web en referència al conjunt del ciberespai. Usant-ne una d’elles, l’Alexa (http://www.alexa.com) observarem que resulta que la web municipal manresana es troba entre el mig milió de webs més visitades del món. Ronda per allà pel 469.000, que no està gens malament.
No crec que aquest siga el lloc més adequat per establir rànquings però sí que té una certa validesa enumerar les cases més altes del carrer, aquelles que tenen més visibilitat. Hi ha, lògicament, la web de Caixa Manresa (http://caixamanresa.com), la del Bàsquet Manresa (http://www.basquetmanresa.com ), la del servidor Minorisa (http://www.minorisa.net) que de la mà de Jaume Orriols va ser una de les referències inexcusables en els temps en els quals connectar-se era encara més difícil que avui. Hi ha la dels meus companys de Regió7 (http://www.regio7.com) que va ser inspirada pel Josep Camprubí i el Xavier Domènech, i l’edició local de VilaWeb (http://www.vilaweb.com/manresa ) feta amb els amics de Lasevaweb.com i manresa.ca, una de les empreses que des d’ací des dedica a fer webs i continguts per la gent més diversa d’arreu. I hi ha la web de Manresa.net (http://www.manresa.net) i la de la Cambra ( ) i encara un grapat més amb molt bones audiències, que em disculparan que no les explique totes i cadascuna. La foto, allò que de fet importa, és que aquesta ciutat viu i existeix al ciberespai de forma visible.
Però com ens veuen des de fora? Fa unes setmanes la BBC, la venerable institució periodística britànica, va publicar un informa sobre el futur d’internet i del seu propi web que contenia, entre moltes altres coses, un crit d’alerta seriós sobre el món dels cercadors. És una obvietat que avui en dia molts de nosaltres entrem a la xarxa a través dels cercadors. La BBC denunciava la pràctica inexistència de cercadors locals i s’interrogava sobre el factor de distorsió de la pròpia realitat que significa que la majoria del planeta use tres cercadors sols (Google, Yahoo! i MSN) i que tots tres siguen americans i tinguen interessos comercials fortíssims. El debat, supose, que creixerà amb els anys perquè és substancial. De fet al nostre país en la pràctica només queda un cercador, propi, que és Nosaltres.com vinculat a VilaWeb. Tot i això seria injust no ressaltar la interessant aportació de l’edició catalana de Dmoz.org i alguns projectes més. Entre ells una edició molt limitada de Yahoo! en català que només indexa webs en nostra llengua.
En qualsevol cas podem esperar que un internauta qualsevol use Google (http://www.google.com ) com a porta d’entrada a la Manresa cibernàutica. I aleshores què hi trobarà?
Si la cerca la fa sobre tot el conjunt de llengües, per exemple, el Google li dirà que hi ha aproximadament 242.000 pàgines web que contenen alguna informació sobre aquesta ciutat on som. N’apareixeran 34.700 en anglès, 60.000 en català, 70.000 en espanyol i la resta en llengües ben diverses. (He d’aclarir que pàgines i webs no és el mateix i que hi ha moltes webs multilingues que, per tant, se sumen en les diverses versions). Per satisfer la curiositat que supose que alguns de vostès tenen aclariré que hi ha quatre en àrab, vuit en hebreu, vuitanta-nou en xinés, cent dènou en rus, unes nou-centes en italià, més de mil en holandès i més de quatre mil en francès que en un lloc o en un altre estampen la paraula Manresa.
No s’espanten! En molts casos són referències copiades i sovint són pàgines que simplement esmenten Manresa una vegada. Per exemple al meu ex-company radiofònic i ara president del Bàsquet Manresa, Josep Vives, no li sorprendrà gens que li explique que totes les pàgines en hebreu on apareix Manresa estan referides al bàsquet i als enfrontaments del seu equip amb equips d’allà.
Amb tot hi ha qüestions curioses. El pes dels jesuïites, per exemple. L’any 2002 aquest mateix pregó el va fer aquell enorme intel·lectual que va ser el pare Miquel Batllori, en ocasió del IV Centenari de l’establiment dels Jesuïtes a la ciutat. El llibret que fa de testimoni d’aquell discurs, per ell sol, ja explica de sobres el paper i la relació de la Companyia de Jesús amb Manresa. Però resulta que, a més, a la web aquest paper apareix fins i tot amplificat. Perquè? Doncs perquè arreu del món hi ha cases de la Companyia que porten el nom de Manresa. Així si cerquem al Google pàgines webs només en italià se’ns destaca tot prest la Casa Manresa (http://www.gesuiti.it/casamanresa/ ), que precisament la varen tancar el passat mes de juny i que és, o era, un indret de reflexió per a pares jesuïtes. Si cerquem en anglès també serà una casa dels jesuïtes una de les webs més destacades. Concretament es tracta d’una preciosa casa de Bloomfield Hills a Michigan, que té una web realment molt ben feta (http://www.manresa-sj.org/ ). I ben a prop, a l’altra banda dels grans llacs, trobarem també una altra casa semblant al Canadà, concretament a Ontario (http://www.manresa-canada.ca/). Totes dues cases, com moltes altres que també tenen webs en llocs com ara Malta, porten el nom de Manresa en les seues adreces. I en les seues webs s’explica que es diuen Manresa per Manresa. En record de l’estada d’Iñigo de Loyola ací. En cap dels casos, però, hi ha cap enllaç ni que siga a la web municipal. O a la web de la Cova de Sant Ignasi (http://www.jesuites.net/manresa/) dins la web dels Jesuïtes de Catalunya, una web molt ben feta, per cert.
Això, dit siga de passada, exemplifica a la perfecció que la web encara no està tan lligada entre ella com aparenta. En bona lògica algú hauria d’haver fet la faena de proposar a totes aquestes webs un intercanvi d’enllaços, ja que no hi ha cap dubte que els residents o els interessats en les cases ignasianes d’Itàlia o nordamerica han de tenir interès també en Manresa. Però alhora també he de dir que la web de la Cova de Sant Ignasi, en aquest cas, hauria de fer un esforç de multilingüisme i incorporar versions en diversos idiomes, especialment en anglès. Entenem-nos: la web és una fenòmen essencialment local. No cal caure en l’abús de l’anglès perquè sí. Però hi ha casos claríssims d’interès global. I en aquests hem de jugar molt fortament l’aposta multilingue.
Estàvem cercant en anglès i si em deixen sorpendre’ls una mica m’agradaria explicar-los quina és la primera web que apareix si teclegen en anglès la paraula Manresa al Google: és la de la web d’un dels restaurants de moda ara mateix a Califòrnia, que es diu Manresa.
El Manresa (http://www.manresarestaurant.com) és el nou local de David Kinch, un dels cuiners més importants de Califòrnia i es troba al 320 Village Lane (North Santa Cruz) de Los Gatos. Kinch era propietari d’un altre restaurant que duu també nom català, Sent Soví, situat a Saratoga. Curiosament, malgrat els noms que ha triat per als seus restaurants, ell no ha treballat mai al nostre país ni sé si mai ha estat a Manresa. Kinch (que el San Francisco Chronicle defineix com una “catalan star”) és originari de la costa est i ha treballat a França, al Japó i a Euskadi, al famós restaurant Akelarre. No he pogut averiguar mai quina relació té amb nosaltres però sí que he llegit una entrevista amb ell en la qual demostra un cert coneixement de la cuina històrica catalana. Pel que fa al cas sàpiguen de tota manera (i ja em perdonaran que els torne a rebaixar el fervor patriòtic) que a Califòrnia, precisament en l’àrea del Silicon Valley, quan diuen “vaig a Manresa”, de fet és que se’n van a sopar.
Els resultats, si cerquem amb els serveis de Yahoo! o de MSN s’acosten bastant als de Google. I són diferents, lògicament si usem els nostres cercadors. Al Nosaltres.com, per exemple, hi ha classificades unes 220 webs manresanes. Dmoz.org en té classificades 37. I Yahoo! en català un centenar. En els tres casos no estem parlant de cerques automàtiques sinó d’editors humans que classifiquen i enquadren cada adreça de forma lògica. El retrat que n’emergeix és, en aquest sentit, molt més equànim. I n’hi ha de tot.
Sense cap ànim de ser exhaustiu hi ha webs que em resulten molt especials i molt interessants, des de la seua gran diversitat. Com ara la pàgina magnífica que és dedicada a l’escriptor Josep Amat Pinella (http://www.guiamanresa.com/amat/) que a més m’expliquen que està feta a mitges entre pare i fill. O la de l’Associació d’Usuaris de GNU-Línux de la Catalunya central (http://www.catux.org/). O la de la Plataforma Transgènics Fora (http://www.agrariamanresa.org/transgenics/articles.htm), que anima el suís casat ací Charles- André Descombes des de l’Agrària. Hi ha webs d’associacions de veïns, com la del Xup (http://www.elxup.org/) i webs que deduisc que són molt particulars pel seu passat, com la d’Els Carlins (http://www.elscarlins.org/). Hi ha pàgines personals molt interessants com ara una que es diu La Fresca (http://www.lafresca.net/) nascuda arran unes trobades d’amics “a l’Atenas i al Mesón entre música, té, copes de moscatell i cervesses”. O com la del Carles Pina (http://www.pinux.info/) que des de que era molt petit em va mantenint informat dels seus progressos amb el Línux i el programari lliure. Hi ha webs molt actives, com la dels Tirallongues (http://www.tirallongues.com/) o la que demana la beatificació del Doctor Tarrés (http://doctortarres.free.fr/) o la del clown Marcel Gros (http://www.marcelgros.com/) per posar tres exemples ben diferents entre ells. I moltes webs d’empreses, moltes. Grans i petites. I d’activitats de tota mena també, siguen festes, fires, espectacles o commemoracions. La llista és molt llarga i, en tot cas, els recomane que la seguisquen vostés mateixos des de casa, per no fer-me massa pesat ara.
És llarga i que ho siga és bo. Significa que, amb poques excepcions, Manresa ha entès que té una nova projecció en el ciberespai i vol usar-la i aprofitar-la. Fins i tot les darreres modes de la xarxa, com ara els blocs, ja tenen una presència consistent a la ciutat. Per exemple la recent celebració de les III Jornades sobre Programari Lliure de la UPC (http://jornadespl.upc.es/), ací a Manresa, va provocar un esclat de blocs o dietaris personals, sobre l’esdeveniment. En les mateixes jornades també es van posar en marxa els que semblen ser els primers formats RSS de la ciutat. I uns mesos abans s’havien fet proves amb tecnologia Wi-fi, en ocasió del congrés d’economia. Estic segur que tant els blocs com el wi-fi i com l’RSS (un sistema revolucionari de compartir informació) prendran molta força aviat entre nosaltres, com a continuació lògica de la força que ja té la xarxa ja, a Manresa i al Bages, després de deu anys.
Tot això ens porta canvis importants. No només de projecció exterior, que ja ha quedat dit que són molt clars i que crec que haurien de plantejar-se vostès com resoldre-los ràpidament. També parle de reptes, d’envits, interns.
L’element clau de la nostra societat actual, que no estava clar fa deu anys i que ara ja és indiscutible, és que els procediments informatius, entesos en un sentit molt ampli, passen a ser el centre de l’activitat humana. Així com en altres moments, a la Revolució Industrial per exemple, es conformà un model econòmic que esdevé també un model social i cultural, on el centre motor de l’economia i de la societat és la transformació de les matèries primeres, en la societat de la informació l’eix central de la transformació social és la gestió de la informació.
Aquest és un canvi que no es produeix de la nit al dia, que coexistirà durant dècades amb els models antics, però deixeu-me dir i el repàs que hem fet aquest matí ací ho documenta, que estic molt sorprès per la velocitat amb què està canviant tot. I per la capacitat d’assimilació del nou entorn que estem demostrant.
Jo sóc d’una generació que quan vam veure per primer vegada les tres ve dobles ens vam quedar perplexos, sense saber què eren. I ara les noves tecnologies i la internet ja són el pa de cada dia i estan fent-nos entrar en debats i possibilitats inimaginables fa deu o, fins i tot, cinc anys. Estic fins i tot, i espere que ho entenguen, alarmat. Alarmat en el sentit que tot va més ràpid del que voldríem i que no tenim massa espai per a la reflexió. No són només els canvis socials, culturals, econòmics o polítics que la xarxa i la societat en xarxa han provocat o estan provocant. Fins i tot atemptats com els de l’11 de setembre a Nova York o l’11 de març a Madrid només es poden entendre si els pensem com a atemptats des de la societat del coneixement. On la clau dels mateixos ha estat la gestió i el processament de la informació, alternat la funcionalitat de les coses sobre una base intel·lectual que fa pensar que un avió o un tren es pot convertir en un míssil, que tot això es pot fer en temps real i que es podrà veure en directe per la televisió fins el darrer racó del planeta.
En un moment de canvi, apuntar-se al canvi sempre és una oportunitat en termes competitius. I en el món d’Internet continua sent-ho avui, encara. Ha passat el temps de l’evangelització, aquell temps on havies d’explicar a la gent que hi havia motius per a connectar-se a internet. Ara ja no cal. Els avantatges de la xarxa són àmpliament viscuts. I si no intenten recordar on hi ha la darrera bústia on van tirar un correu antics, d’aquells en paper que es tancaven dins un sobre al qual havies d’enganxar un petit quadradet autoadhesiu, normalment dissenyat amb poca traça i que coneixiem amb el nom de segell. Si algú poguera decretar la desaparició del correu electrònic, ara, es trobaria amb una insurrecció popular a la barba. La comoditat de la xarxa se’ns ha clavat dins les nostres vides i no la deixarem marxar. És evident.
El problema és que les oportunitats també impliquen un risc. És a dir, Internet és una oportunitat per a uns, per a la gran majoria, però també un risc per a uns altres. I això és així en l’àmbit local, en l’àmbit de país i en l’àmbit global. Fins ara hem destacat molt tots l’aspecte de les oportunitats, però hem de tenir en compte també els riscos. Com ara: qui deixem enrere? quina gent pot quedar despenjada i això en què es tradueix? En el repàs apressurat que hem fet de la web manresana hi ha una part de la Manresa real que no apareix. Simplement no entra al món digital. Tanmateix cal aclarir, crec jo, que la famosa “fractura digital” no existeix per ella sola i que s’acumula i depèn de la fractura social. La resposta, per tant, no pot ser només vinculada a les tecnologies de la informació i reclama posicions polítiques globals, emparades i que qüestiona alhora i pressionen la nostra societat del benestar.
Ara que Internet està més consolidat i ja no hi ha espai per a l’apostolat laic que molts hem exercit durant anys crec que les societats com la manresana han d’integrar la reflexió sobre el que passarà en la xarxa, amb tota quotidianitat i normalitat en els seus projectes de futur. Sapiguent que és feina de molta gent, de fet de tots. I entenent, com espere que vostès hagen pogut entendre després d’aquest pregó atípic, que la geografia virtual ja és un espill on es reflexa la geografia real. Manresa ja és viva i ben viva en allò que al noranta-cinc ens agradava conèixer, de manera rimbombant, com “el sisè continent”. Internet.
Potser a qui li toque fer el pregó de l’any 2050 repassarà els llibrets, com aquest que tenen entre les mans, i trobarà en les paraules que s’han dit avui, que he dit jo avui, candor, innocència o massa il·lusió. Que la xarxa, les xarxes, seran omnipresent no ho podem dubtar ara per ara. Que segurament farem amb elles coses que no podem imaginar, tampoc. I que aquestes webs de les que hem parlat avui seran, aleshores, un testimoni arqueològic molt important, un autèntic vestigi, també sembla clar. Per cert: no hauria algú de guardar-les ben conservades si ens sembla que això serà així de clar?
Siga com siga l’important avui és que tots nosaltres som testimonis de primera mà del canvi tan enorme que estem vivint. Que ho és tant com per a que vostés hagen decidit posar un discurs que se suposa solemne i molt formal, com és aquest del Pregó de la Festa Major, al servei d’una visió nova i encara incipient d’una ciutat plena de passat però que, com demostra cada dia a Internet, no li té cap por al futur.
Que passen tots i totes unes molt bones festes. Facen el favor de deixar l’ordinador apagat unes hores (que no passarà res) isquen al carrer i gaudisquen tant com puguen de la Festa, d’aquesta celebració del que han estat, del que són i del que, espere que per sempre al ciberespai i a la realitat presencial, seran.
Moltes gràcies.
vicent@partal.com
Ahir vaig anar al camp amb la Txell. Frederic i el Xavi. Primer títol que vola. No vaig poder evitar pensar en els títols que li han volat a Ranieri. Sant Tornem-hi!
Diumenge morí la tia Gertudris. M’ha encuriosit el sentiment de pena que he sentit. Era molt vella i jo no tenia cap mena de relació especial amb ella, més enllà de la familiaritat amb Albert o Sari. Tampoc culturalment o ideològica em lligava res, més aviat al contrari. Però la seua mort m’ha sonat com a la desaparició d’un piló de terme. Perquè de xiquet sa casa era un dels pilons que delimitava el meu territori. Una de les marques de la meua geografia. Supose que per això amb el seu adéu se’m fa evident, implacable, el pas dels anys.
Ca la tia Gertrudis era darrere de Ca l’Albert, a la boca del carrer de Sari. Des d’allí i cap a València ja tota la resta em semblava inhòspit, terra de la fusteria de Franquet i l’estació del tren. Amb els anys a meitat camí varen posar la tenda de Broseta i conforme em feia gran vaig aprendre a trobar coses en aquell tros de poble. I això m’afegí un horitzó més. Però de ben xiquet la carnisseria de l’Albert i Ca la Tia Gertrudis, a efectes meues, eren la fi del poble. Allà on s’acabava tot.En la direcció contrària, cap a dins la pilona de terme era Ca ma tia Maria i mon tio Frederic. I d’allí a l’escola a l’albera. Tot això i només això. Eixir d’ací era aventurar-te als territoris on et podia eixir Magraner i espantar-te.La geografia, quan eres xiquet, la fa la gent. Te la delimita la gent. I supose que és per això que avui, amb l’absència de la peculiar Tia Gertrudis, constante fins a quin punt la gent va arribar a marcar la meua geografia. Els meus anys passats.
Com cada any. Mon pare i jo ens hem situat lleugerament al darrere de l’ambulatori. L’espai just per a apartar-nos si s’acosta un coet molt directe però alhora amb bona visibilitat de tot el que passa a la plaça.
Els coets llançats així, massivament, tenen alguna cosa d’irresponsabilitat que atreu. Jo he tirat molts anys la coetà normal. I vaig tindre l’enorme sort de poder tirar la coetà del gos el 1992. Ho recorde com una experiència singular. D’aquelles que t’acompanyen tota la vida. Vius durant mitja hora envoltat de tant foc que ja ni penses en ell. Ni tan sols et planteges ni esquivar-lo. No hi ha cap manera de fer-ho. Esclata per tot arreu, al teu voltant. La irresponsabilitat és això. Deixar-te envoltar de pòlvora per totes bandes.Això i saber, alhora, que l’estàs dominant. Que el foc el determines tu. El c crees tu. Que el portes on vols. És molt curiós que quan el cos oblida la por, allà al mig al cap d’uns minuts, tot es torna silenciós i lent. Malgrat l’espetec constant i les flames. Fa anys vaig escriure un text molt llarg que ho explicava. Hauria de trobar-lo. Segur que està per algun disc dur, perdut…
Sobre la taula hi ha:
-“Covering Islam”, d’Edward W. Said . Una mica decebedor al primer cop d’ull perquè ja és vell i han passat tantes coses…
-“Scottish Independence, A Practical Guide” de Jo Eric Murkens. Fa molt bona pinta: una mena de full de ruta de totes les coses que un país ha de fer per esdevenir independent. Molt metòdic. Cal llegir-lo a poc a poc.
-“Scottish Nationality”, de Murray G. H. Pittock. Un complement, bàsicament històric, per ajudar-me a entendre el llibre anterior.
-“Judicis finals” de Joan Fuster. En una nova edició feta l’any passat a València. Ja ho sabeu: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.
-“Entrelazamiento” d’Amir D. Aczel. A veure si entenc d’una vegada això de l’entrellaçament dels objectes que descriu la física quantica. Una història fascinant que, ja veig només mirar l’índex, que serà el llibre complicat de llegir aquest estiu. Hores llegint molt a poc a poc i anotacions a llapis… De tota manera ja se sap que la física quantica no l’entenen ni els qui la van explicar…
-“iMovie3 Solutions” d’Erica Sadun. El divertimento per jugar una estona amb l’ordinador…
-“Galileo’s Finger” de Peter Atkins. Promet explicar-me les deu grans idees de la ciència. He llegit un capítol i està realment bé.
-“En el principio era la linea de comandos” de Neal Stephenson. Per convertir-me una mica més al Línux. Aquest carrega fort contra el Mac, cosa que m’irrita i intriga alhora.
i a més el Sàpiens i el Wired d’agost.
Torne de viatge i em trobe la primera sorpresa desagradable de l’estiu: el tancament d’en.red.ando, la revista digital dirigida per Luís Angel Fernández Hermana. Fa mal que aquest país siga incapaç de sostenir un producte com aquest, pioner i global.
en.red.ando va ser una de les publicacions pioneres del país i ha estat una referència en el món de parla espanyola. Com sempre pot haver una part de culpa en la fallida atribuible a errors de la pròpia empresa. Però hi ha coses que no haurien de passar. Com ara un suport nul per part de les institucions (que, això sí, el van premiar amb el Ciutat de Barcelona), un suport nul de les empreses del país (cap de les 20 primeres posa anuncis a webs) i una competència deslleial de tinglados institucionals o parainstitucionals, que es queden les idees i les fan fer a uns altres.
El tema és greu i mereix una reflexió tranquil·la. Miraré de fer-la amb una mica més de temps.