Coetà del Gos
Com cada any. Mon pare i jo ens hem situat lleugerament al darrere de l’ambulatori. L’espai just per a apartar-nos si s’acosta un coet molt directe però alhora amb bona visibilitat de tot el que passa a la plaça.
Els coets llançats així, massivament, tenen alguna cosa d’irresponsabilitat que atreu. Jo he tirat molts anys la coetà normal. I vaig tindre l’enorme sort de poder tirar la coetà del gos el 1992. Ho recorde com una experiència singular. D’aquelles que t’acompanyen tota la vida. Vius durant mitja hora envoltat de tant foc que ja ni penses en ell. Ni tan sols et planteges ni esquivar-lo. No hi ha cap manera de fer-ho. Esclata per tot arreu, al teu voltant. La irresponsabilitat és això. Deixar-te envoltar de pòlvora per totes bandes.Això i saber, alhora, que l’estàs dominant. Que el foc el determines tu. El c crees tu. Que el portes on vols. És molt curiós que quan el cos oblida la por, allà al mig al cap d’uns minuts, tot es torna silenciós i lent. Malgrat l’espetec constant i les flames. Fa anys vaig escriure un text molt llarg que ho explicava. Hauria de trobar-lo. Segur que està per algun disc dur, perdut…