Centrem-nos i anem per feina
|
|
Societat civil (tercer front) Sense més, un gran aplaudiment i un sincer agraïment als autors i als protagonistes del lipdub de Vic, que és una excel·lent campanya ciutadana per la independència, una altra bona iniciativa per fer que tot l'independentisme vagi a votar i que ningú no es quedi a casa. Malgrat la política de llocs web com eleccionsdosmildeu.cat, que només té en compte els partits, a les properes eleccions seran iniciatives com aquesta les que condicionaran el resultat.
La
manifestació convocada per Òmnium el passat dissabte dia 10 de
juliol va ser un èxit inqüestionable quant a participació i quant
a ressò internacional. Ens n'hem de felicitar com a demòcrates i
com a catalans i catalanes. Sota el doble lema SOM UNA NACIÓ i
NOSALTRES DECIDIM, es van manifestar diverses respostes a la
sentència del Tribunal Constitucional. Una part dels manifestants
expressava la seva catalanitat, no necessàriament incompatible amb
sentiments d'espanyolitat o d'altres cultures; una altra part
defensava l'estatut; i una altra part, visiblement superior en nombre
tal com han reflectit la majoria de mitjans nacionals i
internacionals, expressava la voluntat que Catalunya sigui estat.
Només un lema com el que ens convocava era capaç d'aplegar totes
aquestes opcions, un lema que subratlla que el poble de Catalunya és
l'únic subjecte de qualsevol decisió política que s'hagi de
prendre i que només la democràcia de les urnes ens ofereix la
sortida de l'atzucac polític a què ens ha abocat la sentència del
Tribunal Constitucional.
 S'acosta el dia en què els municipis on s'ha fet la consulta sobre la independència i els municipis que encara l'han de fer ens federarem, anirem junts i ens tractarem de tu a tu i farem que la nostra unió faci la força en profit del nostre projecte comú. Oi que el federalisme deu ser alguna cosa així? Doncs junts direm que AUTODETERMINACIÓ ÉS DEMOCRÀCIA i que volem votar i que ens volem federar amb la resta d'estats de la Unió Europea.
 Vuit del vespre de divendres 7 de maig. Sóc al Teatre Principal d'Arenys de Mar per assistir a la presentació de Cinera i al passi d'El sueño de Eleanor i de Lluís Llach: la revolta permanent. Quarts d'una de la matinada de diumenge. Torno a ser a casa. Pel mig, què ha passat? Doncs que he estat davant la seu de l'ONU a Ginebra amb una pila de persones més, tots convocats per Deu Mil. Viatge exprés amb cotxe. A la imatge, els tres companys d'aventura (d'esquerra a dreta, Sílvia Martínez, Francesc Martín i Isabel Romano), que a les vuit del matí (com demostra la piulada) ja érem al lloc de la concentració, quan tot estava per fer i tot era possible.
El 12 de desembre de l'any passat plantejava la independència en set assalts. Ja n'hem fet tres i els hem fet amb èxit: vam votar el 13-D, vam votar el 28-F i vam votar el 25-A. Fins ara, aquests vots ja pugen a prop de mig milió, i concretament els vots afirmatius, com ja he escrit en un altre apunt, són 454.206. Què tenim ara que no teníem encara el 12 de desembre de 2009 (ei!, i només han passat cinc mesos!): 454.206 vots per la independència. Oblidem-nos de percentatges. Com deia ahir, això són vots. I tot just som a l'equador dels set assalts.
Quan hi ha unes eleccions és habitual que els experts en comunicació dels partits es posin a rumiar les millors estratègies per aconseguir centrar el debat en aquelles qüestions en què tenen més possibilitats de convèncer. Tots tenim encara molt present la gran estafa de la por al PP que el PSOE-C ha estat venent als ciutadans de Catalunya. No importa que després PP i PSOE pactin al País Basc o a Barcelona per Montjuïc o en altres casos prou nombrosos i espectaculars. Quan això passa (que és gairebé sempre), és realment difícil aconseguir fer arribar a l'electorat el missatge que aquell no és el debat, que els estan distraient i marejant. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, el debat no és Mas o Montilla, per molt que aquests dos partits, en plena voràgine de retroalimentació, ho pretenguin en benefici propi. El debat és autonomia o independència. I aquesta vegada tenim un procés de consultes obert que ens proporciona els mitjans per centrar el debat. Aprofitem-ho. Cada dia. A cada municipi. A cada carrer. A cada casa. En tot moment.
El primer apunt de l'any eren meres estadístiques. El segon, conjuntural i necessari. El tercer és tot un toc d'atenció. El passat 17 de desembre es va presentar el manifest Suma Independència. Tot i haver-hi les festes de Nadal pel mig, la idea d'unir esforços perquè la declaració unilateral d'independència sigui possible aquest 2010, just constituït el Parlament de Catalunya després de les eleccions, ja ha rebut el suport explícit, amb noms i cognoms, de més d'un miler de persones. Hi ha, doncs, notícia. Hi ha proposta. Durant mesos, potser durant anys, això de la unitat d'acció sonava a música celestial. El Tretze de Setembre va marcar un camí que el 13 de desembre va acabar d'esbrossar. Continuant aquell esperit, Suma pretén que el debat a les properes eleccions al Parlament no sigui Mas o Montilla sinó independència sí o independència no.
Hi ha qui pensa que aquest mal no vol soroll i que és millor no dir-ne res, però el món sobiranista éstà a bastament assabentat de les tensions que hi ha en l'organització de les consultes. A l'apunt de dissabte passat mostrava la meva sorpresa per les declaracions d'Alfons López Tena al Canal Taronja en què afirmava que persones que havien entrat a Reagrupament intentaven prendre el control de l'organització. Ho escric amb negreta per evitar malentesos de bones a primeres. Si més no en aquest vídeo, López Tena no diu pas que Reagrupament estigui dinamitant l'organització. Fins i tot diu que aquestes persones poden fer-ho sense que Carretero en tingui coneixement o fins utilitzant el seu nom. Dit això, és lleig fer aquestes acusacions i les d'infiltracions de l'Estat espanyol sense dir noms. I és alarmant perquè els qui coneixem López Tena sabem que calcula i pensa molt allò que diu i no parla mai sense fonament. Per tant, preocupa i és mala notícia que la disjuntiva sigui la següent: o bé el notari s'ha equivocat i ha decebut moltes persones fent intoxicacions sense fonament, o bé hi ha algú que compleix la doble condició d'haver-se associat a Reagrupament (cap problema, és clar!) i “pretendre prendre el control” de l'organització. Siguem molt curosos, doncs, perquè el país està pendent de nosaltres i no podem fallar. Sabem que per aconseguir l'objectiu final de fer fàcil el vot tot serà molt complex, però val la pena no malbaratar aquesta oportunitat històrica.
Per començar aquest mes de setembre tan prometedor, Vilaweb entrevista avui Jordi Porta, president d'Òmnium i persona que al llarg del mes d'agost ha centrat el debat sobre la conveniència o inconveniència d'una manifestació en resposta a la sentència del TC espanyol. Porta és taxatiu quan afirma que recórrer a l'article 150.2 de la constitució seria una presa de pèl. Ho comparteixo, i sembla que també és el parer de Jordi Pujol, entrevistat per Lluís Bou diumenge passat a l'Avui.
Les corregudes de passadissos habituals a les cambres parlamentàries en
certes èpoques de l'any han sortit del seu escenari usual i ara són
presents al conjunt de la societat o, si més no, de la societat
polititzada, que és, al cap i a la fi, la que impulsa els canvis
socials que després les majories acaben de rematar. Tothom s'està
bellugant a propòsit de la sentència que ha d'emetre el Tribunal
Constitucional espanyol respecte d'aquell estatut d'autonomia que fa
més de dos mesos que tenim sota terra. Nosaltres, per tant, ja l'hem
sentenciat. Amb tot, sembla que hi ha consens a fer una manifestació de
rebuig que signifiqui una posició de força, una legitimació de
determinades coses i deslegitimació d'altres. Diumenge passat, dia 9, va fer tres anys [notícia a Vilaweb] de l'entrada en vigor de l'Estatut que una majoria (dels pocs que van votar, però) va aprovar en referèndum després que una minoria de tres (el de la C, el de la U i el de la Z i la P al mig) rebaixés allò que el 90% del Parlament de Catalunya havia acordat després de mesos de debat. Per pura matemàtica (perquè hi havia un termini de dos anys des de l'entrada en vigor), en fa un que l'Estat espanyol va deixar la seva pròpia llei orgànica en paper mullat. Fa poc més d'un any que tenim una crisi de legitimitat damunt la taula que el darrer acord de finançament no ha tancat pas, com tampoc no ho farà una sentència d'un tribunal constitucional, sigui en el sentit que sigui, perquè el problema no és la sentència sinó la mateixa existència del tribunal. Si l'Estat espanyol ha menystingut amb prepotència una eina tan esquifida com la que s'han rebaixat a concedir-nos, serem nosaltres els qui ara en cantem les excel·lències?
Acte de Sobirania ha estat convidat al programa
de Canal Català Tu denuncies, en concret a la secció
El pulsòmetre. En l’edició d’aquest dimarts, la
pregunta de l’enquesta serà: “Creus que la resta d’Espanya té mania als
catalans?”. El programa s’emet de 9 a 10 del vespre. Enric Fontanals anirà
al programa en representació del Grup. Canal Català es pot veure també per Internet a través de l'aplicació Octoshape. Personalment no ho podré seguir perquè avui té lloc un dels sopars mensuals de l'Institut Nova Història, però us animo a veure-ho, a fer-ne piulades en directe o a parlar-ne en apunts els propers dies, que són els nostres recursos per portar el debat cap allà on ens interessa i no cap a foteses dirigides.
Fa una estona Víctor Cucurull i Enric Fontanals han estat amb Xavier Grasset a L'Oracle de Catalunya Ràdio. Els acompanyaven Bernat Gasulla, Ricard Torrents i Matthew Tree. Hi eren en representació d'Acte de Sobirania perquè Catalunya sàpiga que dissabte hem de ser tots i totes a les cinc de la tarda a l'Arc de Triomf per anar cap al Parlament de Catalunya. Costa que a Catalunya Ràdio arribin aquestes veus. Per tant, abans que res, l'agraïment a Grasset i el seu equip. I lògicament, també a Cucurull, Fontanals i moltes altres persones que estan dedicant el seu temps i la seva energia a fer que l'Acte de Sobirania sigui possible i sigui un èxit. Només per això ja es mereixen que hi siguem. Però hi serem perquè volem.
Aquesta és una setmana important. Falten cinc dies per a la concentració a l'Arc del Triomf i la plantada al Parlament de Catalunya convocats per Acte de Sobirania. Tothom s'està movent i preparant, avisant contactes i enllestint coses. El rebuig a la ILP ha provocat una reacció de protesta que reforça enormement aquesta convocatòria. El meu primer i principal desig de la setmana, doncs, és que ens hi trobem tots i totes sense excepció. Preneu-vos-ho, si voleu, com una petita inversió de futur. Dediqueu-hi un petit esforç si no sou de manifestacions, perquè sereu ben recompensats en un futur no gaire llunyà amb més qualitat de vida.
Demà farà una setmana que Àngels Folch llegia aquest epitafi de l'Estatut i de l'autonomisme que trobareu adjunt al final. Ho feia en nom dels qui demanem un Acte de Sobirania, que en som molts. De fet, la majoria; una majoria que Montilla i el govern de la Generalitat de Catalunya s'entesten a menysprear i ignorar. No som únicament els qui vam pujar a parlar. No som únicament els qui érem a la plaça de Sant Jaume convocant tothom. En som molts més. Però Montilla continua deslegitimant-se cada cop que menteix dient que governa per a la majoria o, fins i tot, per a tots els catalans; i cada cop que assegura que Catalunya ha de continuar essent la locomotora l'Espanya. El 34,9% no és la majoria ni molt menys. La majoria volem un canvi d'estatus polític. I abans de parlar tan alegrement de locomotores, suggeriria al president Montilla que faci una ullada a les ponències de l'àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista. El proper 11 de juny direm prou. Ja en tenim prou, d'estatuts; ja en tenim prou, d'autonomies i de preses de pèl. Per Corpus, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona direm als nostres representants polítics que això no va enlloc, que els encolomem el mort i que ja ens diran el què. Per Corpus serem tots a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer l'Acte de Sobirania. Si vas ser-hi el 18 de febrer de 2006; si vas ser-hi l'1 de desembre de 2007; si vas ser-hi el 7 de març de 2009, vine també per Corpus i reserva't el 27 de juny. Posem fil a l'agulla.
El bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/actedesobirania El grup a Facebook (més de 850 compromesos i compromeses): http://www.facebook.com/group.php?gid=44981583423 El 4 de maig, a l'espai de blocs que faig a Ràdio Arenys vam parlar del bloc de l'escriptora Gemma Pasqual. En el seu darrer apunt d'aleshores, per casualitat, es feia ressò de les polèmiques declaracions d'Alfons Rus. Ella mateixa va penjar l'àudio del programa a l'apunt del dia 4, que també trobareu aquí. Aleshores lamentava l'escàs ressò que havia tingut la notícia al Principat. Al llarg de la setmana alguns mitjans ho van anar explicant. Avui Vilaweb publica la notícia que s'ha admès a tràmit la denúncia contra aquesta persona. Tot plegat fa certa gràcia: el dia que l'Estat espanyol es prengui seriosament la justícia i la radicalitat democràtica es veurà abocat a l'autodestrucció. No sabran per on començar.
Aquesta tarda a les sis està previst que la comissió promotora de la ILP per un referèndum d'autodeterminació la faci entrar al Parlament. La Mesa tindrà uns dies per estudiar i decidir si l'accepta o no. Ho podeu llegir a diversos mitjans, entre ells Vilaweb mateix. Obrim, doncs, una altra porta. En aquest enllaç teniu una entrevista en vídeo a Josep Anton Martínez Llorach al webcast Al capdavant! on s'explica la iniciativa i tots els aspectes que hi tenen a veure. Per cert, ja heu votat a l'enquesta de Barcelona TV? A poc a poc els mitjans van assumint amb naturalitat que aquest és un tema d'interès públic i que té tot el sentit del món interpel·lar les persones, els lectors i lectores, oients, espectadors, etc. És allò que deia l'octubre de 2007.
|
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
