Mails per a Hipàtia

-Bon dia pare, com va?

La salutació és somnolenta, més aviat ritual. És molt matí i mon pare s’està fent el seu cafenet a la cuina. Jo acudisc amb son a les orelles i el cap encara sense engegar. Fins que ell ho solta:

-Va pla…

Se me’n va la son de sobte. Va pla? Va pla és l’expressió occitana més tradicional per respondre a una salutació d’altri.

-Pare, què has dit?

-Que va pla, que estic bé.

-Ja ho he entès. Però això tu no ho havies dit mai. Va pla?

-De xiquet sempre, a Lloc Nou [d’en Fenollet, a la Costera. El seu poble]

-Tu de xiquet responies amb un va pla?

-Sí. Per què t’estranya tant?

-Home! Perquè això és occità! parles occità!

-Jo que sé… diu ell mentre fa girar la cullereta dins la tassa.

M’ha passat diverses voltes que els pares, de sobte, diguen una paraula extraordinàriament culta o magnífica de tant ben dita que està i que havien oblidat o que només restava en la seua memòria més profunda. Però aquest ‘va pla’ supera tot el que havia sentit fins ara. Mentre prenc el meu cafè, assegut al seu costat, jo li pegue voltes: potser és una casualitat, igual és una simple homofonia que té alguna justificació o un costum local que no té perquè estar connectat. Però i si en realitat acabe d’escoltar una resta bellíssima, fòssil, de l’occità primigeni? Que no seria impressionant això?