Mails per a Hipàtia

Qualsevol lector pensarà que a Tòquio només he passejat per jardins magnífics. És cert que m’han fascinat i potser per això en parle més però també hem corregut l’altra part de la ciutat. La part, diguem-ne, més occidental com Ginza, la part més friki de la tecnologia com Akihabara o el centre més juvenil, un barri del qual he oblidat el nom però que les meues filles van visitar amb moltes ganes.

Contrastos, efectivament, és la paraula. El contrast és bàrbar entre un lloc i un altre. Entre les llums, els neons, els cartells gegants i la pau i la quietud dels jardins. Hi he vist joves que jugaven amb màquines com si els anés la vida, cafès plens de gent tan minúsculs que no et podies ni moure, restaurants on els cambrers eren robots o com a mínim semblava que ho eren (era tan car només entrar-hi que no m’ho vaig ni plantejar), pantalles de les més grans i amb millor definició que he vist mai i edificis, especialment a Ginza, amb formes que desafiaven el sentit comú.

Una cosa que crida molt l’atenció és la gran quantitat de joves que hi ha. Els trobes per tot arreu, sempre amb un posat de tenir pressa. Supose que, com a tot el món, el tant per cent de població que representen serà proporcional dins la piràmide d’edat però ací sembla que n’hi hagen molts. Vull dir més.