Mails per a Hipàtia

Són moltes les coses que corprenen en aquest país però jo, personalment, he quedat molt impressionat amb els jardins. A Tòquio n’hem visitat tres i cadascun era més impressionant que l’altre: Ueno, Koishikawa Korakuen i Hamarikyu.

Ueno, al final, era el més semblant al que seria un dels nostres grans parcs, tipus els Vivers o la Ciutadella. Gran, ple de gent, amb tot de coses a dins, vam visitar el molt interessant Museu Nacional. No és una cosa que cride massa l’atenció però en un racó té un llac enorme colgat per uns nenúfars d’una dimensió col·losal. Crida molt l’atenció perquè l’aigua ni tan sols l’arribes a veure, de tant espeses com són les plantes.

Koishikawa Korakuen és una meravella pròxima al Tokyo Dome, que és l’únic problema que té. El soroll del gran estadi molesta molt en un jardí tan preciós com aquest. El paisatgisme és espectacular ja que reprodueix diverses zones del Japó, creant rutes i passejades que et porten des de camps d’arròs amb espantalls fins a gorges, ponts o platges de pedretes. Es tracta d’un dels parcs més antics de la ciutat, creat en l’època Edo per un senyor feudal que volia reproduir els llocs que li agradaven del país per passejar-hi cada dia.

Però el jardí per excel·lència, una de les coses més impressionants que he vist en la meua vida, és el de Hamarikyu, un espai màgic acorralat entre les autopistes que eixen de la ciutat cap al sud i el mar. Es tracta d’un jardí mínim on tota l’enorme qualitat del disseny tradicional japonès s’expressa en detalls admirables. Hi ha una casa del te al mig d’un llac que si mai la va veure Frank Lloyd Wright devia pensar en retirar-se immediatament de l’arquitectura, perquè no es pot fer una cosa més perfecta amb menys materials. Inclosa la pasarel·la per arribar-hi, que quan vaig descobrir que era del 1700 no m’ho podia creure, de tant moderna i minimalista com és.

Plovia lleugerament al defora i ens hi vam seure per gaudir d’un te a la manera tradicional. Ens el van servir amb tot d’explicacions sobre com havíem de tallar l’espècia de massapà que has de tastar primer i sobre de quina manera cal agafar la tassa. Aquest te, per cert, té molt poc a veure amb el té que coneixem nosaltres. Més aviat té una textura com de sopa de carabassó però en canvi té un sabor molt durador i que creix uns minuts després d’haver-lo begut.

Després vam passejar una bona estona apreciant com aquesta gent fa tant amb tant poca cosa. En el jardí hi ha pocs arbres però cada arbre està posat exactament en el lloc que cal i hi ha zones d’herbes altes que es mouen amb el vent generant unes ondulacions d’un gran contingut plàstic. Llàstima dels inevitables gratacels que l’envolten i l’embruten en l’horitzó, perquè realment la delicadesa i la bellesa d’aquest petit espai em sembla molt difícil de superar. Emocionant i tot.