Sultanahmet (2)
Passejada enorme per Istanbul. Segons les maquinetes avui hem fet una dotzena de quilòmetres. Hem començat a l’hotel, davant mateix de la Mesquita Blava, caminant cap a Fathi i els barris cap al nord de la banya d’or. Després hem creuat el riu, per la Mesquita Central, plena de gent pels oficis de divendres. A l’altra banda hem pujat fins a Taksim i després hem baixat Istiklal avall, badant per Pera fins a la torre Galata, on el cansament ens ha derrotat.
La passejada potser ha estat excessiva però és recomanable per a veure els diversos Istanbuls. Prop del Basar de les Espècies o Egipci la força i la presència de l’islamisme és impossible d’ignorar. Les dones, totes, van tapades, molts homes porten barbes i l’ambient en general recorda més el món àrab que no l’Europa on som, ni que siga per uns pocs metres ja que ací és on Europa s’acaba –exactament a uns dos cents metres de l’hotel on som. Al nord del pont, en canvi, el paisatge humà és completament diferent. Costa de veure una dona tapada i en general les actituds, les maneres de caminar, de tocar-se, de badar i de mirar són les que esperaries en qualsevol capital de l’Europa oriental.
A Taksim he vist que les obres del pas subterrani i la nova plaça avancen a tota velocitat. La darrera vegada que havia estat ací a Istanbul va ser precisament durant la revolta del parc Gezi, a Taskim. Els joves havien aprofitat la mala premsa de les reformes en la plaça per a llençar un moviment contra el govern que aplegava tots els estaments socials contraris al mateix. Les obres continuen per la inestabilitat política també. Just avui, a Istanbul, Erdogan ha anunciat que es convoquen eleccions avançades. Erdogan no ha paït no poder reformar la constitució, cosa que basicament li han impedit els polítics kurds, que van fer una espectacular entrada al parlament. Per això ací especulen que Erdogan està atacant les bases del PKK a l’Irac amb la intenció de provocar un retorn a la lluita armada que li facilite il·legalitzar els grups kurds o implícitament kurds, perquè cal recordar que encara no és possible per a un partit kurd presentar-se oficialment com a tal.
Amb tot l’atmosfera ha canviat també molt sobre això. En el meu primer viatge a Turquia, deu fer vint anys d’això, els kurds fins i tot havien d’amagar que ho eren. El mateix nom, ‘kurds’, estava prohibit i era substituït per l’eufemisme ‘turcs de les muntanyes’. Avui en canvi quan he entrat a una mesquita m’han preguntat d’on era i en dir que català m’han respost ben somrients que ells eren kurds. Implícitament estaven lligant una reivindicació amb l’altra, cosa que m’ha sorprès i m’ha agradat alhora.