rosadefoc |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 10:39h
Fa un temps vam anar al judici pels fets de l'aeroport de Girona, quan la meva àvia, la mare i una servidora vam perdre un vol per no voler parlar en castellà als guàrdies civils (fet tristament recurrent darrerament).
Com que vam fer alguna gestió, la guàrdia civil va denunciar la meva mare i vam acabar en un judici. El judici era a Santa Coloma de Farners, jutjat d'on es veu que depèn l'aeroport. Per nosaltres que no vivim prop d'allà, va ser un pal haver d'anar un dia fins a Santa Coloma per a que jutgéssin la meva mare. I la sorpresa va ser arribar davant el jutjat i trobar-nos gent donant-nos suport, gent que no conexíem, que van venir només per a que no estéssim tan soles davant la jutgessa i els guàrdies civils. I com no, una d'elles era la Sílvia. Ens van acompanyar en tot moment, i van entrar a la sala, de manera que tot i que ens jutjaven a nosaltres, els que es van trobar incòmodes van ser la parella de guàrdies civils que anaven al judici a mentir i fer el paripé. Tot i que clar, la que van condemnar (a sobre de perdre el vol de les tres) va ser ma mare.
Doncs avui, veient els blocs, m'he assabentat que la Sílvia ens ha deixat. Tenia el bloc "Indústries i caminars" a Vilaweb, i de tant en tant veia les seves entrades per aquí.
M'ha sabut molt de greu, tot i no conèixer-la. Però justament per això: no la coneixíem i hi va ser quan ho necessitavem.
Avui em ve a la memòria un dia en què una "madre de la Plaza de Mayo" feia una xerrada a Barcelona. Va estar explicant unes quantes atrocitats de la dictadura, i com lluitaven contra l'oblit i per la memòria, i perquè la barbàrie no quedés impune. Hi va haver un moment que ens va veure a algú de nosaltres amb cara de "quines coses passen al món" i mirant-nos seriosament va dir alguna cosa així com ara:
"pero bueno, no saben ustedes que también tienen asesinados, desaparecidos y niños robados?"
I ja és ben així la cosa. Tenim tendència a mesurar la magnitud de la tragèdia de forma proporcionalment inversa a la distància que ens en separa. Hi ha grans "defensors de la memòria i la democràcia" buscant dictadors pel món per jutjar-los. I aquí ser franquista no només surt gratis, sinó que tens la vida solucionada i mai ningú et jutja.
No fa gaire vam veure com rendien grans honors a un ex-falangista i dirigent franquista com en Samaranch. Avui ho veurem amb el Fraga.
I potser no és això, companys, no és això, pel que varen morir tantes flors...
Entrada a Cancioneros.com del seu director repassant cançons inspirades en la repressió exercida per Fraga.
En l'entrada anterior hi manca aquesta cançó: Alça Manolo! (de la Trinca)
Web de l'exposició "la Guardia Civil frente al terrorismo". Veient-ne la imatge, es podria titular la guàrdia civil "al costat" del terrorista... d'estat
rosadefoc |
Festa |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 11:19h
La dansa tradicional d'un país és un patrimoni immaterial força fràgil, ja que la seva transmissió de generació en generació resulta difícil en el moment que hi ha alguna discontinuïtat. I a diferència d'altres patrimonis com poden ser la música, són molt més difícils de documentar. La recuperació i execució de dansa tradicional catalana, doncs, representa un repte i una responsabilitat de recuperar, difondre i conservar aquest patrimoni.
Passejàvem per Falset i vam veure que hi havia estelades pels balcons. I ho vam trobar curiós, ja que no era festa major, no s'apropava cap diada nacional, ni res d'especial, que sabéssim.
Vam tenir el plaer d'anar a parar a l'encara no inaugurat Casal Pere Joan Barceló "Carrasclet", i allà ens van resoldre el misteri. Resulta que algú va malmetre un mural independentista, amb perles informatives del tipus "el burro es maricón", i algú va iniciar una campanya de presència d'estelades als balcons. I a fe de déu que es notava, només a la plaça de la Quartera, la principal del poble, hi havia més de 10 banderes als balcons.
Era el dia de la consulta sobre la independència a Barcelona, el 10 d'abril. Érem a la taula de votacions del Passatge Lluís Pellicer. De fet va ser un dia molt bonic, tanta gent que va venir a votar, es respirava un ambient de llibertat compartida entre gent de totes les edats.
La meva mare i jo vam fer un descans per anar al cafè de la cantonada. Érem a la porta quan en va sortir l'Heribert Barrera, tot sol. "Bona tarda, senyor president", li va dir ma mare. Li ho va haver de repetir que ja era una mica dur d'oïda, i jo m'hi vaig afegir. Ens va tornar un somriure amable mentre la meva mare li deia que només el voliem saludar. És cert que se'l veia gran, però també se'l veia content. Segurament per a ell, també era un dia especial aquell 10 d'abril. Ell que en deu d'haver viscut tants.
Tot seguit la meva mare em deia que malgrat algunes polèmiques dels darrers temps, l'Heribert era dels que havien lluitat tota la vida, i que gent com ell es mereixen un gran respecte.
Tant de bo la gent d'ara sabem ser dignes del seu exemple. Ell va lluitar i resistir en moments encara més difícils que els nostres. I també és bo tenir molt present que en aquest país, malgrat de vegades ho sembli, no tothom s'ha venut per un plat de llenties...
SOS Hospital de Bellvitge: crida a participar en les mobilitzacions per CGT- Hospital Bellvitge 12 jul 2011
Concentracions els dimecres a l’Hospital de Bellvitge, a les 13h. a la porta
Els treballadors de l’Hospital de Bellvitge portem 3 mesos lluitant en
Defensa de la Sanitat Pública, i contra les desgavellades retallades que
el Govern de CIU està imposant en tot el sector.
Durant 16 setmanes, els dimecres el personal de l’Hospital hem sortit en manifestació i hem tallat la Gran Via.
A Bellvitge s’han tancat 300 llits, han tancat quiròfans, han deixat
de fer al voltant de 700 contractes per a cobrir vacances, jubilacions
etc. La dinàmica de l’Hospital s’està deteriorant des de la Direcció a
marxes forçades no respectant protocols d’infeccions intrahospitalàries
ni els protocols de confort (pacients que estan en les seves últimes
hores).
Ens temem una engegada d’un pla de desprestigi de l’Hospital, per a
en breu (quan aprovin la Llei Òmnibus) tenir arguments perquè des de la
Gestió Privada vinguin a "rescatar l’Hospital".
Ens temem que els llits que s’han tancat no es tornin a obrir (a les companyes de neteja de l’empresa Clece els han fet un ERO).
La passada setmana en el tall de Gran Via els mossos van amenaçar
que si érem tan poca gent (300 persones) començarien a obrir expedients.
Necessitem
mantenir les concentracions tot l’estiu, ja que els atacs es mantenen,
l’ofensiva per part de la Direcció del centre i de CiU no es prenen
vacances.
A més necessitem seguir perquè hi ha interessos diversos de deixar
morir les concentracions i que qualsevol dia no es pugui tallar la Gran
Via per part de les treballadores. Això causaria un efecte molt
desmoralitzador.
Per tot això fem una crida URGENT a tots els usuaris de la Sanitat
Pública a unir-se a les concentracions dels dimecres a l’Hospital de
Bellvitge, a les 13h en la porta.
Doncs es veu que la llei Òmnibus també afecta la Biblioteca de Catalunya. Sembla que ningú se'n salvi.
Hauríem de procurar que amb l'excusa de la crisi no ens facin destrosses en l'àmbit de la cultura, aprofitant que quan no hi ha diners per coses "més importants" la gent la defensa menys.
La Biblioteca de Catalunya és una institució fonamental per la cultura del nostre país. I quan dic el nostre país, ho dic perquè entre d'altres té la funció de preservar el llegat bibliogràfic en llengua catalana.
La Biblioteca de Catalunya és la nostra Biblioteca Nacional. Va ser creada primer com a Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans, en el mateix moment en que es creà la xarxa de biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya i es fundà l'Escola de Bibliotecàries, que ha derivat en l'actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona esdevenint el segon centre d'ensenyament de Biblioteconomia en actiu més antic d'Europa.
La Biblioteca de Catalunya ha passat moltes visicituds, entre elles una guerra i una dictadura que la va rellegar a biblioteca provincial, però sempre ha mirat de fer el paper que li pertocava (tenen una secció de clandestins que gaurdaven durant la dictadura, per exemple).
I moltes altres coses més, és el cap del sistema bibliotecari de la Comunitat Autònoma Catalana, s'encarrega de crear i mantenir eines per a la catalogació en català, vetlla per mantenir el patrimoni bibliogràfic (inclòs el digital) català, etc. etc.
Resumint, que ens toquin la Biblioteca de Catalunya és molt fort!
Us adjunto un escrit del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes-Documentalistes de Catalunya sobre el tema.
El Col·legi ha presentat al·legacions a l’avantprojecte de llei de
simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció
de l’activitat econòmica (també coneguda com a Llei Òmnibus), en
relació a les modificacions que l’avantprojecte vol introduir sobre
l’autonomia de la Biblioteca de Catalunya. En concret, l’avantprojecte deroga el Capítol II de la Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya.
Aquest Capítol II que es pretén derogar regula l’estructura
organitzativa i administrativa de la BC: la seva condició orgànica,
òrgans de govern i gestió, i règim econòmic.
A banda d’obrir vies de privatització de la gestió de la BC, introdueix un buit legal
al no indicar com serà la seva gestió un cop aprovat aquest
avantprojecte de llei, que comportarà el seu cessament com a entitat
autònoma de caràcter administratiu adscrita al Departament de Cultura,
prenent així formes i titularitat més properes al món privat, sense
estar regulat el camí i els límits per a l’exercici d’aquestes noves
titularitats.
El Col·legi creu que amb la derogació del Capítol II s’abandonen l’esperit i els principis de la pròpia Llei 4/1993,
és a dir, considerar la Generalitat, com a primera institució del país,
que assumeix les responsabilitats de gestió d’aquesta infraestructura
de caràcter nacional, recollint l’herència de la Mancomunitat, de
l’Institut d’Estudis Catalans i de la Generalitat republicana,
especialment per la seva Llei del Servei de biblioteques, arxius, museus
i patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya, del 1934.
Amb la derogació plantejada no es garanteix aquesta gestió pública
del servei de la Biblioteca de Catalunya i no és garanteix una de les
seves principals funcions recollides en la Llei com és la de recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana,
vetllar per la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic i
mantenir la condició de centre de consulta i recerca científica de
caràcter universal.
La Junta Electoral de Zona contra la CUP de Barxeta: decisió política i
contrària a la LOREG
Quinze dies de campanya, tres locals disponibles per a fer actes
electorals i cinc candidatures. Si feu els pertinents càculs, ni que
siguen de cap, és evident que hi ha dies i locals i per a tots.
Tanmateix la Junta Electoral de Zona del partit judicial de Xàtiva ha
deixat fora del repartiment de dates i locals la CUP de Barxeta. ¿No
coneixen les regles elementals de càlcul els eminents advocats de la JEZ?
És clar que les coneixen. I coneixen la llei, també: no debades són
advocats. Però sembla ser que ens trobem davant d'un altre cas en què la
“justícia espanyola” –aigua i oli– aplica criteris polítics en comptes de
jurídics.
Està clar que els eminents juristes de la JEZ no són tan curts com per a
no saber fer una distribució justa i equitativa entre quinze dies, tres
locals i cinc candidatures. No és que no sàpiguen i no tinguen
calculadora: neguen a la CUP el seu dret per reprovable decisió política.
Esgrimeix l’acta denegatòria de la JEZ l’apartat 3 de l’article 57 de la
LOREG, que diu:
«... les Juntes de Zona atribueixen els locals i llocs disponibles, en
funció de les sol·licituds, i quan vàries siguen coincidents, atenent al
criteri d'igualtat d'oportunitats i, subsidiàriament, a les preferències
dels partits, federacions o coalicions amb major nombre de vots en les
últimes eleccions equivalents en la mateixa circumscripció».
Aquesta és la distribució de dies i locals:
ESQUERRA UNIDA: Dies 6, 13 i 20 de maig. Sala d’Exposicions de la Casa de
Cultura.
COMPROMÍS: Dia 15 de maig: Saló d’Actes de la Casa de Cultura.
PP: Dies 6, 7, 8, 13, 14 i 19: Saló d’Actes casa de Cultura.
I pareu atenció que ara us explique la part més escandalosa del
repartiment de la JEZ:
PSOE: Dies 8, 9, 12, 15, 18 i 19 de maig: Saló d’Exposicions de la Casa de
Cultura. Dies 6, 8, 9, 12, 13, 15, 18, 19 i 20 de maig: Saló de Plens de
l’Ajuntament. Dies: 9, 12 i 18: Saló d’Actes de la Casa de Cultura.
De més a més, la JEZ pren una decisió que és contrària al mateix article a
què fa referència en l’acta denegatòria, perquè no atèn «al criteri
d’igualdat d’oportunitats» –la desproporcionada concessió de dies i locals
al PSOE prou que ho demostra–, i perquè atorga preferència a un partit, el
PSOE, que no havia presentat candidatura municipal a Barxeta des de l’any
1987! No només no ha presentat candidatura en més de 20 anys, de més a més
la candidatura actual és de les anomenades “fantasma”, ja que ningú dels
seus components, ni el cap de llista, són veïns de Barxeta. És a dir, que
la JEZ també menysté la llei que esmenta si també dóna preferència al
PSOE, que no es va presentar a les anteriors eleccions, en detriment de la
CUP, que sí que s'hi va presentar («...subsidiàriament, a les preferències
dels partits, federacions o coalicions amb major nombre de vots en les
últimes eleccions equivalents en la mateixa circumscripció»).
És prou evident, doncs, que la JEZ ha denegat l’ús de locals a la CUP de
Barxeta per una injustificable decisió política.
El
següent curs 2011-2012 serà l’últim curs que l’alumnat de la UB podrà
gaudir de les segones convocatòries. Actualment, l’alumnat de primer de
grau de les carreres de física i química ja no disposen d’aquest dret,
que consisteix, bàsicament, en poder examinar-se dos cops de cada
assignatura pagant una única matrícula.
L’assemblea de física i
química rebutja l’eliminació de la segona convocatòria. Demanem a la
Universitat de Barcelona que la recuperi ja que considerem que:
1-
La segona convocatòria va néixer amb la voluntat de pal·liar al fet que
ens juguéssim el resultat d’una assignatura en un sola carta: l’examen
final. Tot i el que ens han dit sobre els models pedagògics del Pla de
Bolonya i sobre les glòries de l’avaluació continuada, aquest fet no ha
canviat. En la majoria d’assignatures de grau l’examen final compta un
70 o 80% de la nota final i els nombre d’aprovats amb grau és similar al
de llicenciatura i, de fet, en algunes assignatures (cas d’informàtica)
molt inferior. Per tant l’eliminació de la segona convocatòria no té
cap justificació.
2- La pèrdua de la segona convocatòria sumat a
l’encariment del preu del crèdit amb el pas de llicenciatura a grau ha
fet augmentar entorn un 70% el preu de la carrera. La segona
convocatòria és un factor que pot esdevenir, amb la seva eliminació, un
obstacle econòmic per gran part de l’estudiantat a l’hora de cursar una
carrera.
3- I seguint la lògica del punt anterior, l’eliminació
de la segona convocatòria és una mesura recaptatòria que pretén
augmentar el finançament privat de les universitats públiques: el que
surt de les nostres butxaques. Parem atenció a aquest fet en particular i
fem de la segona convocatòria una bandera en defensa del caràcter
públic de la universitat.
4- En la nova proposta de preus públics
que presenta Estratègia Universitat 2015 la pèrdua de la segona
convocatòria juga un paper importantíssim. El model que proposa aquest
document significarà una triplicació del preu actual de la carrera per
l’estudiant/a mig. Recuperar la segona convocatòria és necessari per
començar a lluitar contra aquests models elitistes d’universitat.
5-
Aquest discurs que diu que l’estudiant/a que suspèn és un gandul i que
tota la responsabilitat del resultat és seva és completament fals.
Segueix l’excusa del tòpic neoliberal de la generació ni-ni que s’ha
demostrat com una mentida. Plans d’estudis mal estructurats o recent
estrenats, falta de material bibliogràfic, professors poc constants, la
dificultat intrínseca que tenen algunes matèries com ara els nostres,
també es reflecteixen en els resultats acadèmics dels estudiants/es. La
segona convocatòria, com a dret, reconeixia que la culpa no és sempre de
l’estudiant/a i, per tant, la regla general no pot ser la penalització
econòmica.
6- A més a més, no perdem la segona convocatòria en un
moment qualssevol, sinó en un context de greu crisi econòmica on l’atur
i en particular el del jovent està augmentant dràsticament. En aquest
sentit, l’encariment de la carrera que es deriva de l’eliminació
d’aquest dret és encara més greu obstaculitzant més la permanència de
l’estudiant/a en la universitat per dificultats econòmiques.
Ara
fa un any, a la facultat de física vam iniciar un procés de recollida de
firmes i, a través del seu consell d’estudis, vam intentar recuperar la
segona convocatòria pels instruments institucionals dels que disposem.
Ens vam trobar, però, la negativa contundent del professorat qui es va
oposar categòricament. Nosaltres ens aferràvem a una disposició
transitòria que allargava la vida de la segona convocatòria un semestre i
que encara que no solucionava el problema de fons, ens donava més
temps. Aquest fracàs ens va demostrar que la via “legal” s’havia
exhaurit i que necessitàvem convèncer als companys i companyes de classe
per a lluitar totes plegades.
Així doncs, aquest manifest es
presenta amb la voluntat de tornar a recollir firmes per a pressionar a
la UB a recuperar la segona convocatòria. No obstant, aquesta acció i
prou és insuficient per si mateixa. Per aquest motiu necessitem també un
compromís de suport de tots i totes les estudiants a, tants d’aquells
que estan a grau com dels companys/es de llicenciatura que han
d’entendre la situació que patiran les pròximes generacions d’alumnes i,
també, del professorat. Cridem doncs a la mobilització, durant la
primera i segona setmana de Maig farem concentracions a les facultats i
una mobilització unitària i necessitem tot el recolzament possible.
Estudiant/a, defensa els teus drets!! La segona convocatòria no és un privilegi, és un dret!!
PROU DE REPRESSIÓ CONTRA EL MOVIMENT OBRER I SINDICAL A L’ESTATESPANYOL I ARREU DEL MÓN!!
Solidaritat amb els companys de la CUT, el SAT, CSTS, UTM, ASTRACOL, PAME, etc.
Davant la dinàmica de repressió contra el moviment obrer i sindical, contínua i creixent en estats tan democràtics com el colombià, el grec, el marroquí... i com no, l’espanyol, des de la Coordinadora Obrera Sindical - COS, sindicat per a l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, manifestem tot el nostre suport i solidaritat incondicionals amb tots els companys i companyes treballadors i sindicalistes, que a causa del seu compromís amb la defensa dels drets i la dignitat del conjunt de la nostra classe, pateixen acomiadaments, persecucions, pallisses, amenaces, i fins i tot tortures, presó o assassinats.
En un moment com l’actual, en el que el capital avança a marxes forçades per acabar de robar-nos els darrers drets que ens queden (la jornada de 8 hores, una seguretat social més o menys “pública”, el dret a prestacions i subsidis per malaltia o atur, etc.), els demòcrates de “tota la vida” ja es treuen les seues caretes, per acabar descaradament amb el poc que ens queda... passant si cal, per sobre de qualsevol persona honesta i lluitadora, que intente posar-se en el seu camí. Però no per damunt de qualsevol sindicalista... no. Per damunt dels autèntics sindicalistes, aquells que no dubten en jugar-se la pell per defensar els seus companys i companyes, aquells i aquelles que ben poc guanyen de la seua activitat i militància constant... no com aquells buròcrates i directius del sindicalisme vertical de CCOO, UGT i altres, que es plenen les butxaques amb cada pacte i “reforma” que signen a les nostres esquenes.
No, des d’ací estem reivindicant, i solidaritzant-nos amb tots aquells companys i companyes que realment pateixen per defensar els drets de totes i tots nosaltres, la classe treballadora, arreu del món. Sindicalistes com:
- Els companys Telmo Varela i Miguel Nicolás, militants de la CUT galega, empresonats (el Miguel des de fa 4 mesos, i el Telmo des de fa gairebé 2), i encara sense cap acusació;
- El company Sidi Ahmed, secretari general de la Confederació Sindical dels Treballadors Sahrauís, que es troba recuperant-se d’un atac al cor provocat per una pallissa que li propinaren les forces d’ocupació marroquines;
- Els companys Héctor Orozco i Gildardo García, assassinats pels paramilitars, i Jailer González, dirigents de l’ASTRACOL (sindicat pagès colombià), que pateix assetjament; sota les ordres de les grans corporacions;
- Els companys de les mines de fosfats de Gouribga, militants de la Unió de Treballadors Marroquins, represaliats per exigir la reincorporació al treball de tots els acomiadats el darrer any;
- El company Diego Cañamero, secretari general del SAT, que després d’acumular un sense fi de multes i denúncies, per defensar els drets dels i les jornaleres andaluses, i de tot el Poble Treballador Andalús, es va declarar insubmís judicial... cosa que ha provocat que l’estat espanyol haja fet pública una ordre de “crida i cerca” contra ell, per empresonar-lo.
- Els companys del PAME grec, de LAB d’Euskal Herria, del SOA aragonès, dels sindicats tunesins, dels de Wisconsin, dels egipcis, etc., represaliats durant les darreres lluites i vagues a les quals han fet front, per defensar els drets i dignitat del conjunt de la classe treballadora dels seus països!!
Per tots ells, exigim la immediata posada en llibertat sense cap càrrec, i la recuperació dels seus llocs de treball, si l’hagueren perdut...
PER LA DEFENSA DELS NOSTRES DRETS, PER LA NOSTRA LLIBERTAT I DIGNITAT... TELMO, MIGUEL, DIEGO... LLIBERTAT JA!!
Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans
El Parlament no demanarà la inclusió del Delta del Llobregat a la llista mundial de zones humides protegides
Barcelona (ACN).27 d'abril 2011- La comissió d'Agricultura del Parlament
ha decidit aquesta tarda no demanar la inclusió del Delta del Llobregat
al conveni internacional de protecció de zones humides, conegut com a
"Ramsar". Aquests espais naturals seguiran sent les úniques zones
humides catalanes fora d'aquesta llista internacional, que sí que inclou
el Delta de l'Ebre, els Aiguamolls de l'Empordà i els estanys
d'Aigüestortes. CiU i el PP s'han oposat i el PSC i ICV han votat a
favor d'una proposta que presentada per ERC. La iniciativa, impulsada
per l'entitat Depana, havia arribat a la cambra després de rebre el
suport de l'organisme que gestiona les reserves i dels Ajuntaments de
Gavà, Viladecans, el Prat de Llobregat i Sant Boi.
Els
ecologistes han demanat la immediata inclusió del Delta dins les zones
humides del conveni RAMSAR i una moratòria urbanística que paralitzi
projectes com el de Can Trabal a L'Hospitalet, el Barça Parc a
Viladecans, el Prat Sud i Prat Nord a El Prat de Llobregat i El Pla de
Ponent a Gavà.
El Conveni RAMSAR Aquest tractat internacional
signat a la ciutat Iraniana del mateix nom, estableix com a prioritat
dels Estats signants la protecció d'aquests ecosistemes i a Catalunya ja
hi ha quatre espais inclosos. De fet, les altres dues grans zones
humides del principat, el delta de l'Ebre i els aiguamolls de l'Empordà,
ja hi estan inclosos, així com l'estany de Banyoles i els estanys
d'Aigüestortes i Sant Maurici. Els ecologistes manifesten que la
legislació internacional obliga a que la inclusió i delimitació d’aquest
espais es porti a terme en criteris científics, i denuncien que la no
inclusió del delta al conveni RAMSAR obeeix a interesos econòmics i
especulatius contraris al dret internacional.
"Com en cada diada centenars de militants de l'esquerra
independentista es deixen el millor de les seues forces per estendre
socialment i fer visibles els seus anhels: construir uns Països
Catalans lliures i socialistes. Sempre hem estat al carrer fins i tot
quan els partits institucionals s'han retirat, quan la por a
mullar-se els ha fet desconvocar o quan han volgut moure la data de
la diada. Hem plantat cara al feixisme i hem protegit el nostre dret
a existir i a expressar-nos amb llibertat."
"Tot això és
ben visible per a qualsevol persona assistent a les manifestacions
del 25 d'abril. Per què s'amaga?"
Us escrivim per parlar-vos d’en David Pujol i d’en Guillem Colom.
Segurament, alguns de vosaltres ja els coneixereu perquè en sou amics o
familiars, d’altres simplement hi haureu coincidit en alguna assemblea,
lloc de feina, quan estudiàveu a l’institut o a la universitat, en una
manifestació o en alguna festa. N’hi haurà que només els coneixereu de
vista, d’altres, en canvi, serà la primera vegada que en sentireu a
parlar.
Molts de vosaltres també sabreu que durant la darrera Diada de
Mallorca hi va haver incidents: la policia carregà durament, mentre
feixistes llançaven cadires contra els manifestants; fet que provocà que
alguns d’ells s’hi tornassin. Durant aquella manifestació, en David i
en Guillem formaven part del servei d’organització, duent un guardapits
identificatiu. Tanmateix, dies més tard, ambdós foren detinguts per la
policia espanyola, sota l’acusació d’haver agredit a membres d’aquest
cos. Posteriorment, la premsa espanyolista inicià una duríssima
criminalització contra ells dos: mentí, difamà, publicà fotografies amb
noms complets i suposades biografies militants.
Ara, en David i en Guillem s’enfronten a una pena de fins a quatre anys
de presó, per això han d’anar a declarar davant la justícia. Pensam que
no hi poden anar sols, que allò que hem de fer és acompanyar-los i
mostrar el nostre suport a dues persones innocents, que el dia de la
manifestació es dedicaren a intentar minimitzar els incidents provocats i
iniciats per la policia espanyola.
Com us explicam, en David i en Guillem són innocents: ni el primer
llançà cap cadira, ni el segon agredí a cap policia. És senzillament un
muntatge. La policia ha decidit imputar a dues persones no perquè
creguin que són culpables, ja que saben perfectament que no ho són, sinó
pel seu compromís polític. I és que fa molts d’anys que ambdós lluiten
pels drets socials i nacionals dels mallorquins i mallorquines, i ho han
fet des de molts àmbits diferents: militant al moviment estudiantil
(tant al sindicalisme -com ara BEI, CEPC o SEPC- com als diferents
òrgans de representació estudiantil), al moviment juvenil (Maulets),
col·laborant de moltes plataformes de tot tipus, fent feina a centres
socials, escrivint a la premsa popular, i un llarg etc. Ho han fet i
n’estan orgullosos! Tant és així, que a dia d’avui la seva implicació
política continua: són membres d’Endavant OSAN.
Els que els coneixem de ben a prop hem vist com aquesta ràtzia no ha
fet més que refermar el seu compromís polític i les seves ganes de
lluitar. Per això, pensam que els hi hem de mostrar tot el nostre suport
i solidaritat.
Llavors, us convidam a assistir a les concentracions de suport. Així com a fer tota la difusió possible de la seva situació.
Us esperam!
"No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés
Concentracions de suport a en David i a en Guillem
Dimecres 23 i dilluns 28 de febrer
A les 9.30 hores Als jutjats de Via Alemanya