ROCKVIU

Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 30 de maig de 2008

Cat Power

Felice Brothers

Devo

The Sonics

The Go! Team

Grande-Marlaska

Sebadoh

Subterranean Kids

The Right Ones

(Crònica )

Avui no us deixo cap comentari, no tinc temps per pensar i si que tinc molta son i mal a les cames. El festi comença a passar factura.

Llegiu demà El Punt i hi trobareu la corresponent crònica.

Petons a tots i totes

Crònica publicada a El Punt el dia 1 de juny de 2008

Cat Power enamora… però no convenç

XAVIER MERCADÉ

Al
Primavera Sound, un festival en què la manera de vestir dels assistents
també és una mostra de les noves tendències, resulta difícil trobar
algú amb un barret d’arlequí o altres capells de gust dubtós habituals
en cites semblants. Per això, divendres a la matinada, xocava trobar-se
tota una munió de fidels abillats amb barrets en forma de test invertit
de color vermell i granotes grogues llampants. Eren, sens dubte, els
seguidors de Devo, la mítica banda d’Athens, que visitava per tercera
vegada en un any territori de parla catalana, després d’haver actuat en
les passades edicions del Sònar i del FIB. Devo es van limitar a
repetir fil per randa el mateix guió dels dos concerts anteriors, sense
variar ni al més mínim la seva escenografia, però amb els mateixos
efectes: resulta difícil resistir-se al ball quan sonen temes com ara Mongoloid.
Molts amants de propostes més innovadores van preferir plantar-se
davant de l’escenari ATM per veure Polvo, grup de culte hereu de Sonic
Youth que tornava als escenaris després de deu anys de silenci. Rock de
textures rugoses i desenvolupaments fatigosos que van fer les delícies
dels espectadors més exigents. Abans, però, al nou escenari Vice,
situat a la vora del Port del Fòrum, Subterranean Kids van mostrar les
raons del seu celebrat retorn. «Avui venim a fer soroll», va dir el
cantant Mimo al començament del concert. Enllaçant una peça rere
l’altra i sense treva, la banda barcelonina va liquidar el seu
repertori en poc més de mitja hora d’intens hardcore. Als Sebadoh, en canvi, se’ls ha covat l’arròs. D’aquella munió de bandes dels 90 que van dignificar el noise nascut en els ambients universitaris, són els que pitjor han suportat el pas del temps.

Després
del gran concert que Cat Power va oferir al Primavera Club de l’any
2006, l’expectació per veure-la era gran. Però ni l’espai ni la
sonorització i, sobretot, la veu no van ajudar a repetir la màgia
d’aquella actuació. Amb un repertori irregular, va intentar fer posar
la pell de gallina, sense aconseguir-ho, amb una versió d’Angelitos negros, de Machín, i va pujar de nivell quan va tocar temes propis com ara Metal heart i The Greatest, però per arriscar-se amb I’ve been loving you too
long d’Otis Reding fa falta una potència vocal que aquella nit se li va escapar. Va acabar l’actuació amb un sentit «sorry», plenament conscient que aquella no havia estat la seva millor nit.

Amb
l’actuació de The Go! Team a l’escenari gran es va encetar la part més
lúdica i hedonista de la nit, en què el públic va deixar el pop emotiu
o les guitarres saturades i es va llançar desinhibidament i sense
complexos a la pista de ball fins ben entrada la matinada.

Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 29 de maig de 2008

És la guerra. Em pensava que el gran problema d’aquest Primavera Sound seria la llarga cua que es va formar per recollir les acreditacions (tres quarts d’hora a les set de la tarda!). Però anava ben equivocat. El pitjor és l’aglomeració de fotògrafs que hi havia al foso, un excés de mitjans que molt poques vegades he patit, i parlo des de l’experiència, D’on surten!? ens estem perdent alguna cosa? al quiosc de la cantonada no hi trobo tantes revistes musicals com per justificar aquest anxovament humà carregat amb càmeras.

No em va quedar gaire clar, però crec que aquest va ser el motiu pel qual ens van fotre fora del foso a la segona cançó dels Public Enemy. “Ordres del mànager, diu que aquí hi ha massa gent” em va dir un seguretat.

Public Enemy: Fight the power

Portishead: Fràgil bellesa

The Notwist

De La Soul: alumnes avantatjats

Tarántula

(crònica)

Per la resta he resistit bé el primer dia encara que em tinc un canell inflat i força son. Que bé que va això de poder estar al Primavera Sound sense haver de treballar per la organització (bé, abans m’estalviava alguna cua, i econòmicament sempre ajuda) podent escollir els concerts que vulgui i prenent-me el luxe de fins i tot poder veure algún concert més o menys sencer sense haver-me de pegar corredisses per tot el putu Fòrum. I sobretot no tenir que posar-me a editar a les quatre de la matinada per penjar les fotos a l’FTP.

Crònica publicada a El Punt el dia 31 de maig de 2008

La mística de Portishead

Xavier Mercadé

Hi
havia vida més enllà del de Public Enemy, però a mig camí de la
passejada fins a l’escenari l’escenari ATM, molts giraven cua quan
sentien que Dr Octagon aka Kool Keith es dedicaven també al hip-hop.
Per què anar a la còpia si a l’escenari principal es podia veure
l’original? També ho van tenir difícil, dijous a la matinada, els grups
que havien de competir en horari amb Portishead. Al gran auditori de
l’escenari Rockdelux no hi cabia ni una ànima, i trobar un espai lliure
a les graderies era força difícil. Era el concert de presència
obligatòria d’un grup que, pel seu tarannà i la seva discografia,
encaixa perfectament amb la filosofia melòmana del Primavera Sound.
Físicament Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil a la duresa de
les arrugues de Marianne Faithfull, però continua refugiant-se en una
timidesa que la feia estar girada mentre no cantava.

Amb una
il·luminació freda, Portishead van anar desgranant els seus grans èxits
aconseguint el primer clímax i la primera ovació amb Mysterons, del seu primer disc, Dummy (1994). Chuck D, dels Public Enemy, va ser el convidat d’excepció a Machine gun.
Portishead va aconseguir un ambient gairebé místic, només trencat en
els moments més atmosfèrics per les interferències que arribaven dels
escenaris veïns. Un ambient que es va encomanar també als cambrers de
les barres, que semblaven alentir el servei al ritme de la música del
grup de Bristol, aliens a les cues (incomprensiblement inevitables un
any més) que es formaven davant seu.

De La Soul tampoc va poder
evitar les comparacions amb els seus companys de cartell Public Enemy,
i van quedar com uns alumnes avantatjats. Amb un missatge més positiu i
no tan crític com el dels seus companys generacionals, van sortir a
tocar quan el gruix del públic abandonava ja el recinte del Fòrum. Com
a bons companys, Flavour Flav de Public Enemy, va estar mirant-se el
concert des d’un lateral de l’escenari i, finalment, va acompanyar De
La Soul en una cançó, tot i el seu estat etílic.

El nom del grup
de Nova York Vampire Weekend, que van sortir a tocar a quarts de tres
de la matinada, semblava el més adient per definir aquells que van
voler apurar fins a l’últim minut de la primera jornada del Primavera
Sound 2008.

Matt Elliott, sala Apolo (Barcelona), 28 de maig de 2008

Ja està tot preparat per començar de nou la cerimònia del macrofestival de tres dies. Les bateries ja carregades, revisar les targes de memòria, netejar a fons els objectius i el sensor de la càmera. Uns gelocatils per combatre el maldecap i uns taps per les orelles que, com sempre, no utilitzaré. Suposo que per dissabte ja em farà falta una crema per les roçadures.

He de recordar aquest migdia de comprar pa per fer-me un entrepà i pispar uns xuxes als nens per passar la tarda. Llibreta i bolis per prendre notes de les peces que he de fer per El Punt. El xubasqueru per sidecas, però el deixaré a la moto. Pel darrer dia hauré d’anar una mica més preparat, el Meteocat amenaça amb pluges. Roba còmode i molta paciència per fer uns quants quilòmetres al dia.

Aquest any no he de traballar per la organització i per tant puc alleugerir uns quants quilos el meu equipatge deixant l’ordinador a casa. Per si de cas em pillo un cable USB, mai se sap. La llista amb els horaris també la tinc preparada.

He de deixar els nens a casa l’àvia i a fer via cap el Fòrum a mitja tarda.

Demà ja cagarem llets del que toqui, de moment estic mirant com poder encaixar la vida festivalera amb la familiar i la laboral: avui tan De La Soul com Explosions in The Sky toquen a quarts de dues de la matinada però demà a les8 tindré a l’Adrià saltant sobre el llit, a les 9 del matí he de deixar al Gerard a l’escola, després passar-me per l’Enderrock, trobar temps per escriure el que toqui al diari i tornar de nou al festi ben d’hora ja que divendres a les cinc tinc als Swell Season. I ja no us parlo de dissabte que he d’anar al matí a la festa de l’AMPA de l’escola amb els dos nens ja que la M+ te exàmen del Nivell C. Ah! i actualitzar el bloc. Sobreviuré?

(segueix)
Ahir vaig anar a fer un tast a això que en diuen el Primavera als Clubs, els concerts previs que es fan en sales de Barcelona. És força curiós veure com Matt Elliott texeix les seves cançons a base d’acoplar bases de guitarra i veus samplejades al moment fins a crear veritables simfonies de capes sobreposades.

Per cert, em cago en el filldeputa que ahir em va intentar robar la benzina de la moto.

Metallica, Palau Sant Jordi (Barcelona), 24 de setembre de 1996

No, avui no parlaré de Metallica. Fa temps que volia posar aquesta foto i no sabia en quin context ho podia fer. Aquesta imatge va fer la portada de la versió francesa del meu llibre “Pasión por el Rock” (Editorial la Máscara, 1999) i que en francès va passar a dir-se “Rock on stage” (Editorial Semic, 1999) i van canviar a Mick Jagger per Kirk Hammett.

Però el títol del seu quart disc, “… And Justice for All” m’anava de conya per parlar del duet francés Justice i el punyent video-clip de la cançó “Stress” dirigit per Domain Gavras. Una excusa com qualsevol altre.

Feu-li una ullada, paga la pena sempre i quan no sigueu susceptibles a la ultraviolència:

(segueix)

Molt poques vegades he quedat tan impressionat veient un clip. Aquest ha estat censurar a la immensa majoria de televisions i comença a ser tot un fenòmen al Youtube.

Els polítics francesos ja han dit la seva: no els ha agradat.

El que més sobte és el realisme de les imatges, una acció punyent i despiatada però que es possible trobar-te en qualsevol cantonada. I el paper dels periodistes que segueixen al gang és una denúncia cruel als mitjans de comunicació.

Un clip que em transmet tensió, inquietut i angoixa. Això no passava des del “Thriller” de Michael Jackson.

L’Adrià, Can Mercadé (Barri de Sants), 27 de maig de 2008

Estava jo enviant per mail les fotos per la portada d’una revista barcelonina mentre a l’ordinador estaven sonant myspaces de grups que tocaran al Primavera Sound.

En aquell moment tocava el torn als The Swell Season, els de la pel·lícula “Once”, quan l’Adrià se m’ha acostat, ha agafat un micro, s’ha pujat a una taula i ha fet la seva particular lectura del “Falling Slowly”, encara que a mi m’ha semblat més “Quan les oques van al camp” (versió en català del clàssic francès “Quand tres poules”).

No li donaran cap Òscar, però si que s’ha guanyat l’atenció del seu pare i unes quantes fotos fetes tan correcuita que fins i tot m’he oblidat de posar-li els pantalons.

…./…

Més aventures fantàstiques de l’Adrià i el Gerard a Blocviu.

Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989

Era el mes de juliol, en un dia xafogós dels que la camisa se’t queda enganxada a la pell per la suor i la calor del dia fonia les pedres. Però en un hotel de Badalona un èsser estrany demanava mantes i estufes ja que, segons deia, allà hi feia molt de fred. Aquest personatge era Screamin’ Jay Hawkins.

Algú que va estar criat per la tribu índia dels Peus Negres, es va dedicar a la boxa (campió els pesos mitjans a Alaska l’any 1949) i va lluitar a la guerra del Corea sense disparar ni un tret també va voler optar a la corona del rei del rock. Però ho va fer des del cantó fosc i bizar, només cal escoltar el seu “Constipation blues” (El blues del restrenyit) per saber que el regne d’Screamin’ no era d’aquest món. A algú que va fer el seu primer single l’any 1954 amb una cançó titulada “Baptize me in wine” (Bateja’m amb vi) calia prestar-li tota l’atenció. I això vaig fer quan l’any 1989 va actuar a Badalona (és a dir, segueix a vull llegir la resta de l’article).

A sobre de l’escenari del parc de Can Soley, en una de les primeres edicions del Blues & Ritmes, hi havia una calavera fumadora que responia al nom de Henry, una ma mutilada que es movia al ritme de la música, aranyes, una serp, element de vudú i rock and roll, rock primerenc en la seva més pura essència.

Les cròniques —especialment la que va aparèixer en la revista madrilenya Boogie número 20, escrita per un servidor— expliquen que portava vestit vermell que faria mereixedor de la pena de mort al seu sastre i que va torcar els seus clàssics: “Alligator Wine”, “Frenzie” i, es clar, “I Put Spell on You” i “Constipation Blues”:

En acabat el concert vaig entrar als camerinos amb el company Trashmike i Ignasi Julià que li farien una entrevista pel Ruta 66. Impressionava estar tancat amb ell dins d’una rulot i sota la vigilància de la calavera Henry. El meu flaix i una ampolla de vi van sortir volant quan va colpejar la taula al sentir el nom de Little Richard, va deixar a Nick Cave com un imitador vulgar, va cagar-se en Michael Jackson (“no és que vulgui ser blanc, és que ara vol ser com LaToya Jackson”) i també va tenir algunes paraules amables per Lloyd Price o Bo Diddley (“llàstima que sigui una mica tonto”).

Deu anys després es va anunciar una nova actuació al mateix escenari de Badalona, però la mala salut ho va impedir. Va morir als 70 anys el 7 de febrer de 2000 deixant a 9 vídues i 57 fills (tot i que algún cop va assegurar que en tenia 75).

Si us plau, si heu arribat fins aquí no us perdeu aquesta suculent biografia publicada a Space Rock Eaters.

Hermanos Calatrava, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 22 d’octurbre de 2004

Després de la derrota (o victoria?) d’ahir de’n Txiquiliquatre a Eurovisió, celebrem avui el dia mundial de l’orgull freak recordant a uns clàssics catalans.

Reconec que la línea que separa el freakisme il·lustrat de l’humor xungo i caspós és molt fina, fins el punt de ser difícil esbrinar el gra de la palla. Els germans Calatrava ja fa anys que van superar aquest límit i fins i tot han donat la volta al cercle diverses vegades.

Mestres de l’acudit fàcil i de les les cançons cafres han estat capaços de moments de veritable genialitat sobretot en els seus directes quan Paco Calatrava (el lleig, per entendre’ns) imita a Mick Jagger, però també amb una filmografia innenarrable que va tenir el seu cènit a la mai prou ben valorada “El ete y el oto” (1983) sense oblidar els mèrits d’“Horror story” (1972) o “Contra el imperio del kárate” (1973).

Però on no tenen rival i més es van lluïr va ser a nivell musical on van assolir fites històriques.

Anava jo una tarda de fa molts i molt anys (finals dels vuitanta) pel carrer Bòria avall i vaig trobar una botiga d’aquelles d’electrodomèstics que també tenien un apartat de discos, en aquells moments en liquidació. Sempre he estat amant de discos psicotrònics, de petites engrunes greixoses tretes de context i amb pretensions absurdes de perdurar o simplement de distreure cercant l’impossible. Aquí hi caben des dels discos de Capri fins als d’Emilio El Moro o la discografia sencera de Raphael. A més amb el repte d’aconseguir-los sense que la despesa superés les 100 pessetes.

No us podeu imaginar el meu goig i la meva joia quan ja amb els dits polsosos de mirar caixes de singles descatalogats i material de desfeta quan van aparèixer aquest dos germans caricaturitzats a la portada del single “Gigi l’Amoroso” a la cara A i “Space Oddity” a la cara B. Bowie revisitat pels Calatrava! Potser els vint duros més ben invertits de la meva vida.

A la primera festa de les que fèiem al carrer Tamarit en que el vaig punxar, els efectes en plena pujada àcida van ser devastadors. N’hi va haver que van quedar en estat de xoc, d’altres que volien saltar per la finestra i la majoria van patir un atac de riure que encara es recorda. Pel bé de la salut pública se’m va recomenar que posés aquest disc només en ocasions especials.

PD: Nota curiosa, quan els coneixes en persona i fora de l’escenari resulta que “el guapo” (Manolo) és força mes lleig que “el lleig” (Paco) sobretot si aquest segon no fa ganyotes.

Björk, FIB (Benicàssim), 9 d’agost de 1998

Després de deu anys consecutius sense faltar a cap edició del Festival de Benicàssim, aquest any en faré campana. No és que el festival sigui una marató difícil d’aguantar per una persona de la meva edat en un espai envoltat d’adolescents i cada cop més hooligans (que ho és), el que passa és que la competència entre festivals prevista per aquest any ha estat ferotge i sagnant.

És per això que un cop posat a la balança Leonard Cohen —FIB amb allotjament a Marina d’Or— i els Sex Pistols —Summercase i dormint a caseta—, queda clar que preferiré la paròdia de Rotten i la seva colla al cantautor canadenc amb cara de pomes agres al que ja vaig poder veure l’any 1993.

Tota una dècada anant cada estiu a Benicàssim i sense haver trepitjat mai les seves platges (odio la sorra i l’aiga salada). Encara recordo la primera vegada…

El primer cop hi vaig anar estrenant un Citroën Visa de segona mà que corria que se les pelava i que deixava buit el dipòsit amb una voracitat increïble, però que em va fer un viratge al mig de l’autopista que em va fotre el collons per corbata. La manca de previsió em va obligar a dormir dins del cotxe una de les nits mentre que a la darrera vaig decidir tornar a caseta de matinada després de l’actuació de Björk. La zona de premsa amb aire condicionat va ser el millor lloc per les migdiades. De tot se n’aprèn, els altres nou anys vaig ser bastant més previsor.

A aquell meu primer FIB també hi van tocar PJ Harvey, Sonic Youth, Beef, Yo la Tengo, Jesus & Mary Chain Los Planetas o Teenage Fanclub tocant a la luxosa esplanda recien estrenada després d’abandonar el Velòdrom de Benicàssim.

El que més sentiré d’aquest any sabàtic serà no veure a vells i bons companys de foso com Kaiko, Llibert Peiró i molt altres que només ens trobaven gairebé en aquesta cita estiuenca. Però com diu la cançó: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instants.

Manolo García, Teatre Auditori (Sant Cugat), 22 de maig de 2008

Bé, la maquinària ja està en marxa i no puc evitar una sensació de dejà vu després d’haver vist els dos primers concerts no oficials de la nova gira de Manolo García. Gairebé la mateixa banda, fins i tot els decorats són molt similars al de gires passades.

Però també dins de les coses que es repeteixen hi ha també la entrega i la força d’aquest senyor ja grandet (mai ha dit la seva edat) a sobre de l’escenari, capaç d’estar-se dues hores i vint minuts sobre l’escenari sense defallir en cap moment.

En quan al repertori, doncs ja ho podeu veure al set list que afaga la seva germana Carmen en l’arxiu adjunt: gairebé tot el disc nou, àmplia repassada a la seva discografia i tres perles d’El Último: Bailaré como un indio, El loco de la calle i Insurrección (aquesta no surt a la llista).

Més teca i fotos a vull llegir la resta de l’article

I el públic? Doncs la mescla intergeneracional i de diferent procedència social que conviu en els darrers anys en el concerts del músic del Poble Nou. Però de ben segur que erem molt pocs, poquíssims els que hem resistit des dels temps del concert d’Studio 54 i dels primers anys d’EUDLF.

I enhorabona a l’Albert Puig per aquesta nova iniciativa anomentada Camaleons. Avui en dia resulta tot un luxe que només per anar al concert et regalin una samarreta (guarda’m una XL, Albert!), un llibret molt ben editat amb l’exposició que hi havia al vestíbul amb quadres de’n Manolo i una copeta per a tothom en acabar el concert.

The Hives, FIB-Benicàssim, 22 de juliol de 2007

L’intrusisme — les discogràfiques que cada cop paguen menys — els aficionats que malvenen (i fins i tot regalen) les fotos molt per sota del preu de mercat — el vell mite de les alfombres vermelles — la banalització de la foto en viu — l’efecte de les càmeres digitals i la deslleial competència del públic — les misèries que es paguen en les revistes — la discreció (una virtut?) vs els fotògrafs que es creuen estrelles del rock — les noves generacions digitals — els límits, drets i deures dels fotògrafs durant el concert — la premsa gratuïta — els grups que volen que els hi regalis les imatges —jpg, tif o raw — es pot viure de fer fotos de concerts? — la vocació o l’oportunisme? —el fum: aliat o enemic? — a qui es pot considerar com a professional? — Festivals, el gran misteri de les acreditacions o la síndrome del camarot dels germans Marx.

Tres primeres sense flaix! La cinquena, sisena i el primer bis des de la taula de so. Trenta segons del principi del show (això és cert, ha passat). Avui toca des del primer pis del Razz. Existim pels músics? Perquè a les sales de Barcelona no hi ha llum? Hi ha barra lliure, qui té les copes? Tenim accés a la zona VIP?

(com diria la poc—moderna: i ara què s’empatolla aquest?: S’explica tot a vull llegir la resta de l’article)

Doncs de tot això i alguna cosa més en parlarem en una taula rodona el proper dia 4 de juny a les 20:30 h sota el títol Fotografía de conciertos, ¿una especie en extinción? Un acte inclós dins de Caja de Luz, el II Festival Internacional de Fotografia i Artes Visuales organitzat per la galeria Miscelänea (c/ Guàrdia, 10, 08001 Barcelona).

Discutint aquest apassionant tema hi serem:

Óscar García com a moderador
Jordi Vidal
Dani Cantó
Luís Lecumberry
Imma Varandela
i un servidor de tots vostès

I tot seriosament però també amb una miqueta de bon humor.

Manolo García, sala Luz de Gas (Barcelona), 20 de maig de 2008

Comença a ser ja una tradició que Manolo García faci un concert previ de gira —ell en diu ara assajos en directe— a la sala Luz de Gas. Un concert dirigit a amics, premsa i un reduït número de convidats (ahir 350 en total) en un ambient íntim i distés, gairebé familiar, on posa a prova les noves cançons.

… / …

Com en tots els discos en solitari de Manolo García he patit la sensació de desencís a l’escoltar Saldremos a la lluvia. Cançons massa maquillades amb lletres recarregades i sense que la màgia de la senzillesa aparegui per enlloc. Però un cop més, al traspassar-les en directe, guanyen la força que no tenen en l’estudi i ens retrobem a la bèstia escènica que és Manolo García.

Ahir las va repassar totes, en va afegir alguna de la seva carrera en solitari i va recuperar El loco de la calle i Insurrección, dues meravelles de la primera època d’El Último de la Fila.

Dijous més a Sant Cugat.

Asia, sala Luz de Gas (Barcelona), 18 de maig de 2008

Comencem per la reflexió: quan el senyors que formen part d’Asia es menjaven el món a cop del rock simfònic, els punks van decidir que ja eren uns dinosaures i que el millor que podien fer era fer via cap el cementiri. Es curiós que quan Rotten i companyia els volien fer passar per la guillotina per vells i desfasats, Yes, EL&P o King Crimson portaven el mateix temps en actiu que el que porten ara, per exemple, els Strokes, Franz Ferdinand o Pete Doherty. Això si, amb el doble de discografia (o el triple o cuàdruple si comptem el discos múltiples que despatxaven).

Es clar, parlem de Steve Howe, Carl Palmer i John Wetton.

A Geoff Downes cal donar-li de menjar apart.

Després de Roundabout de Yes i veient que allò podia convertir-se en una cover-band del bo i pitjor del simfònic vaig decidir anar-me’n abans de que ataquessin la farragosa Fanfare for the Common Man d’EL&P. Però a la parada de merchandising hi vaig veure una samarreta dels Buggles i immediatament em va venir al cap el que va dir Carl Palmer a El Periódico “farem un concert on sonaran clàssics de les nostres bandes”. I jo que reviso el set-list i allà la veig! Just després de The Court of Crimson King estava escrit el nom de LA CANÇÓ: Video Killed the Radio Star. La CANÇÓ en majúscules que —vaig a jugar-me-la— va canviar el ritme de la història del pop convertint la música dels vuitanta en el garbuix de sitetitzadors, tornades fàcils i ritmes ballables que van conviure i fer única aquella dècada. A més de ser un dels títols de cançó més recurrent de la història de la música.

Geoff Downes —el 50% dels Buggles— es va posar ulleres fosques i una americana platejada (no, res a veure amb les capes de Rick Wakeman), John Wetton va treure el megàfon i Steve Howe decidia quedar-se per intentar dignificar el moment amb un solo impossible. I Palmer? aquest senyor és una màquina i toca tot el que li posin al davant.

Conclusió: el karaoke simfònic a crit de “oua oua” amanit amb les pastilletes blaves de Viagra. Segur que si remeneu pel Youtube ho trobareu.

Cesk Freixas, La Torna (Gràcia-Barcelona), 18 de maig de 2008

Quatre vegades en un més, gairebé una per setmana. M’hauré d’agafar vacances de Cesk Freixas una temporada… o no. Al final fins i tot m’agradará.

…/…

Aquest cop anava ben acompanyat per en Pau Alabajos i presentant el disc compartit Venim del nord, venim del sud que s’encarta en el número d’aquest mes d’Enderrock.

Pedro Guerra, Palau de la Música (Barcelona), 16 de maig de 2008

Aquí teniu a un altre element que ha tingut un fill i no pot evitar parlar de biberons, bolquers i xumets en qualsevol moment.

… / …

Sembla que el temps no passi pel cantautor madrileny canari, segueix amb la mateixa cara de conill que sempre.

The Rest is Silence, Plaça de la Catedral (Barcelona), 23 de setembre de 2000
Mishima + Helena Miquel, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 16 de maig de 2008
Mishima + Miqui Puig, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 16 de maig de 2008

Fa vuit anys, en les festes de la Mercè, l’amic i periodista Lluís Troquel em va localitzar pels voltants de la Catedral abans d’un concert d’en Peret (en aquell temps treballavem plegats en la revista madrilenya Escenarios) i em va dir “fes unes fotos a aquest dos nois, que han fet una companyia discogràfica nova”.

Els dos nois amb pinta d’ulleresdepasta i de subscriptors vitalicis a Rockdelux, havien creat una segell anomenat The Rest is Silence i la seva primera referència seria el disc Lipstick Traces el seu propi grup, Mishima.

La vida de l’escriptor japonès Yukio Mishima sempre m’ha fascinat, sobretot per la seva curiosa afició pel seppuku. Per tant, un grup que portés el seu nom havia de ser interessant i per això els he seguit amb atenció tots aquests anys aplaudint a rabiar sobretot quan van decidir passar-se al català amb Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (2005).

(n’hi ha més)

Tot i el caràcter intimista de la seva proposta, un lloc com L’Auditori no s’addiu amb Mishima. Tallo i enganxo un comentari firmat per The Dilèpcia que he llegit avui al seu Myspace i te més raó que un sant:

“Acabo d’arribar a casa. Em preparo un jack Daniels amb cocacola i m’encenc un cigarro… …
Per
fi us he vist en directe, sou boníssims tius. Però l’auditori és una
puta merda per veure concerts així. Tothom allà sentat, picant de mans
descompasadament… silenci… silenci…
Merda de ciutat, tancan
tots els bars i sales de concerts per tenir-nos sentadets a l’auditori,
al palau de la música… Prou, és l’última vegada que vaig a l’auditori
a escoltar pop… sempre dic el mateix i acabo tornant… però buenu…”

A aquest comentari només vull afegir que una actuació en un espai d’aquestes característiques no ha de ser sinònim de mantindre tot el concert gairebé a les fosques i amb il·luminació tènue. Darrerament a les sales de L’Auditori no hi ha manera de que el tècnic de torn trobi l’interruptor que encén els llums.