El poder de la viagra
Asia, sala Luz de Gas (Barcelona), 18 de maig de 2008
Comencem per la reflexió: quan el senyors que formen part d’Asia es menjaven el món a cop del rock simfònic, els punks van decidir que ja eren uns dinosaures i que el millor que podien fer era fer via cap el cementiri. Es curiós que quan Rotten i companyia els volien fer passar per la guillotina per vells i desfasats, Yes, EL&P o King Crimson portaven el mateix temps en actiu que el que porten ara, per exemple, els Strokes, Franz Ferdinand o Pete Doherty. Això si, amb el doble de discografia (o el triple o cuàdruple si comptem el discos múltiples que despatxaven).
Es clar, parlem de Steve Howe, Carl Palmer i John Wetton.
A Geoff Downes cal donar-li de menjar apart.
Després de Roundabout de Yes i veient que allò podia convertir-se en una cover-band del bo i pitjor del simfònic vaig decidir anar-me’n abans de que ataquessin la farragosa Fanfare for the Common Man d’EL&P. Però a la parada de merchandising hi vaig veure una samarreta dels Buggles i immediatament em va venir al cap el que va dir Carl Palmer a El Periódico “farem un concert on sonaran clàssics de les nostres bandes”. I jo que reviso el set-list i allà la veig! Just després de The Court of Crimson King estava escrit el nom de LA CANÇÓ: Video Killed the Radio Star. La CANÇÓ en majúscules que —vaig a jugar-me-la— va canviar el ritme de la història del pop convertint la música dels vuitanta en el garbuix de sitetitzadors, tornades fàcils i ritmes ballables que van conviure i fer única aquella dècada. A més de ser un dels títols de cançó més recurrent de la història de la música.
Geoff Downes —el 50% dels Buggles— es va posar ulleres fosques i una americana platejada (no, res a veure amb les capes de Rick Wakeman), John Wetton va treure el megàfon i Steve Howe decidia quedar-se per intentar dignificar el moment amb un solo impossible. I Palmer? aquest senyor és una màquina i toca tot el que li posin al davant.
Conclusió: el karaoke simfònic a crit de “oua oua” amanit amb les pastilletes blaves de Viagra. Segur que si remeneu pel Youtube ho trobareu.
Diria que vostè és una mica dur amb el senyor Downes. I injust.
Potser Video Killed the radio star és una cançó que no té res a veure amb la música que practica aquest grup. Però això no la fa menys digna.
Aquesta cançó desgraciàdament no ha envellit tan bé com altres d’aquest grup o d’altres grups on aquests musics van tocar. La tornada encara es queda al cap, els ouahs potser ressonen, però com bé dius, recorda molt al joc de sons sintètics i tornades ballables característics de la època.
Però aquesta cançó, per molt que es digui, és i serà un referent. Encara que no sigui rock progressiu. I no es pot jutjar ni a la cançó ni a un dels tres compositors d’aquesta (que van ser Geoff Downes, Trevor Horn i Bruce Woolley). A més cal tenir en compte que Hans Zimmer va tenir bastant a veure amb la producció del tema, així que poca broma amb qui hi havia darrere de l’èxit.
Geoff Downes va entrar a Yes i després es va quedar a Asia, si no comptem la seva carrera en solitari. Cal a dir que moltes de les cançons de la banda son composades per ell, menciono per exemple a “The heat goes on” (una pena que no es quedés quan sonava aquesta cançó, ja que va el millor del concert), “Time again” ,”Don’t Cry” o la gran majoria del que potser es pot considerar el millor àlbum d’Asia: “Aqua” (que no va sonar per raons evidents)
El que vull dir és que aquest home, que al formar-se el grup no tenia ni de bon tros tant renom ni repertori com la resta dels companys, per tot el que ha fet des dels 80, no mereix aquesta devaluació que vostè li dona. Jo em vaig comprar la samarreta de Buggles al igual que la del nou treball.
I si em permet, si es vol criticar a Asia, s’ha de començar parlant de John Payne.
Salutacions cordials.