ROCKVIU

Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 29 de maig de 2008

És la guerra. Em pensava que el gran problema d’aquest Primavera Sound seria la llarga cua que es va formar per recollir les acreditacions (tres quarts d’hora a les set de la tarda!). Però anava ben equivocat. El pitjor és l’aglomeració de fotògrafs que hi havia al foso, un excés de mitjans que molt poques vegades he patit, i parlo des de l’experiència, D’on surten!? ens estem perdent alguna cosa? al quiosc de la cantonada no hi trobo tantes revistes musicals com per justificar aquest anxovament humà carregat amb càmeras.

No em va quedar gaire clar, però crec que aquest va ser el motiu pel qual ens van fotre fora del foso a la segona cançó dels Public Enemy. “Ordres del mànager, diu que aquí hi ha massa gent” em va dir un seguretat.

Public Enemy: Fight the power

Portishead: Fràgil bellesa

The Notwist

De La Soul: alumnes avantatjats

Tarántula

(crònica)

Per la resta he resistit bé el primer dia encara que em tinc un canell inflat i força son. Que bé que va això de poder estar al Primavera Sound sense haver de treballar per la organització (bé, abans m’estalviava alguna cua, i econòmicament sempre ajuda) podent escollir els concerts que vulgui i prenent-me el luxe de fins i tot poder veure algún concert més o menys sencer sense haver-me de pegar corredisses per tot el putu Fòrum. I sobretot no tenir que posar-me a editar a les quatre de la matinada per penjar les fotos a l’FTP.

Crònica publicada a El Punt el dia 31 de maig de 2008

La mística de Portishead

Xavier Mercadé

Hi
havia vida més enllà del de Public Enemy, però a mig camí de la
passejada fins a l’escenari l’escenari ATM, molts giraven cua quan
sentien que Dr Octagon aka Kool Keith es dedicaven també al hip-hop.
Per què anar a la còpia si a l’escenari principal es podia veure
l’original? També ho van tenir difícil, dijous a la matinada, els grups
que havien de competir en horari amb Portishead. Al gran auditori de
l’escenari Rockdelux no hi cabia ni una ànima, i trobar un espai lliure
a les graderies era força difícil. Era el concert de presència
obligatòria d’un grup que, pel seu tarannà i la seva discografia,
encaixa perfectament amb la filosofia melòmana del Primavera Sound.
Físicament Beth Gibbons ha passat de la bellesa fràgil a la duresa de
les arrugues de Marianne Faithfull, però continua refugiant-se en una
timidesa que la feia estar girada mentre no cantava.

Amb una
il·luminació freda, Portishead van anar desgranant els seus grans èxits
aconseguint el primer clímax i la primera ovació amb Mysterons, del seu primer disc, Dummy (1994). Chuck D, dels Public Enemy, va ser el convidat d’excepció a Machine gun.
Portishead va aconseguir un ambient gairebé místic, només trencat en
els moments més atmosfèrics per les interferències que arribaven dels
escenaris veïns. Un ambient que es va encomanar també als cambrers de
les barres, que semblaven alentir el servei al ritme de la música del
grup de Bristol, aliens a les cues (incomprensiblement inevitables un
any més) que es formaven davant seu.

De La Soul tampoc va poder
evitar les comparacions amb els seus companys de cartell Public Enemy,
i van quedar com uns alumnes avantatjats. Amb un missatge més positiu i
no tan crític com el dels seus companys generacionals, van sortir a
tocar quan el gruix del públic abandonava ja el recinte del Fòrum. Com
a bons companys, Flavour Flav de Public Enemy, va estar mirant-se el
concert des d’un lateral de l’escenari i, finalment, va acompanyar De
La Soul en una cançó, tot i el seu estat etílic.

El nom del grup
de Nova York Vampire Weekend, que van sortir a tocar a quarts de tres
de la matinada, semblava el més adient per definir aquells que van
voler apurar fins a l’últim minut de la primera jornada del Primavera
Sound 2008.